Miquel
Àngel Pradilla (Rossell, Baix Maestrat, 1960), director de la Xarxa
CRUSCAT —l’organisme de l’IEC que cada any fa públic un
informe sobre la situació de la llengua—, és dels més
autoritzats per parlar d’un tema sobre el qual tothom s’anima: la
salut de la llengua catalana. Acaba
de publicar La catalanofonia,
una acurada radiografia de l’estat del català arreu del domini
lingüístic.
Per
a aquest savi bonhomiós, hi ha essencialismes que sempre ens porten
a una UVI amb respiració assistida. Potser un d’aquests sigui el
terme Països Catalans
si com a tals entenem cosa que vagi més enllà d’una simple
comunitat lingüística, de la mateixa manera que avui parlam dels
Països Llatinoamericans,
d’Hispanoamèrica
o de la Francofonia.
Pradilla proposa construir una “comunitat comunicativa” entre els
diversos territoris de parla catalana. Com ho podem fer? Si som
capaços de despolititzar, de desidentitzar
el tema, tot cercant de trobar interessos compartits. Açò sí, al
voltant d’una consciència col·lectiva de rehabilitar la llengua,
açò és innegociable.
Hi
ha d’haver una acció planificadora des de baix, des de la societat
civil, que intenti assolir complicitats interterritorials, però
també cal una acció clara de planificació lingüística des de
dalt, des de les administracions. Açò correspon al joc polític de
les majories, i ara, després de les eleccions del 24-M, estem a prop
d’aquest moment, amb conjuntures polítiques més favorables per
refer espais de comunicació entre territoris. Hi ha hagut canvis
esperançadors tant a les Illes Balears com al País Valencià i a
Aragó (pel que fa al català de la Franja).
En
canvi, la dinàmica espanyola en relació a la diversitat lingüística
és difícil que es modifiqui. Hi ha hagut segles d’ocultació de
la realitat multilingüe, de menyspreu cap a la diversitat
lingüística, no hi ha hagut mai la voluntat de patrimonialitzar les
llengües de l’Estat. El plantejament jeràrquic de les relacions
lingüístiques que s’observa dins l’Estat espanyol respon, en
definitiva, a un plantejament jeràrquic de les relacions de poder.
La societat espanyola acaba votant uns determinats governants, que
actuen en clau d’una ideologia lingüística que tenen
interioritzada secularment.
Per
avançar, però, en el camí de la normalitat, hi ha un element clau,
que és l’escola. Que avui hi hagi problemes a l’escola és la
mostra més clara que l’element més important d’atracció
lingüística s’ha activat per la via escolar. L’escola va més
enllà de proveir competència, i segurament voldríem que a les
competències s’hi associassin més usos. L’adhesió emocional
que experimenta un gruix de persones —que no totes— que passen
pel sistema educatiu és la clau de volta de moltes coses. I en Wert
també ho veu així en el moment que diu que “hem d’espanyolitzar
els alumnes” L’escola és una paret mestra de l’edifici
lingüístic.
Analitzant
el moment pel qual passa la llengua catalana, Pradilla parla de
“setge judicial” i d’“ofensiva legislativa” sense
precedents. Són els pitjors moments des que hi ha democràcia? En
termes de democràcia, sí. Hi ha una ofensiva òbvia que té els
seus orígens en la segona legislatura d’Aznar. És un moment de
claríssima involució. I a partir del 2011, quan el PP ha tingut la
possibilitat de gestionar el gruix de l’àmbit lingüístic, a més
del poder estatal, és quan hi ha hagut una conjuntura òptima per
poder activar, via legislativa, una nova ordenació del
multilingüisme en què no s’accepta de cap de les maneres la
prioritat del català en el seu àmbit territorial. Es qüestiona que
el català aquí sigui prioritari. Cert que es pot dir que bon i la
meitat de la població que viu al nostre territori té el castellà
com a llengua primera; tanmateix, el professor opina que el criteri
de territorialitat i historicitat ha de tenir prioritat absoluta. És
central en aquesta qüestió. La normalitat vol dir justament això:
la preeminència, que no exclusivitat, del català en la comunitat
comunicativa, en el seu territori històric: institucions,
administració, escola, mitjans de comunicació. I el català com a
eina de cohesió social.
Per
a un debat racional sobre la salut de la llengua pròpia de les Illes
Balears, caldrà tenir ben present La
catalanofonia, el llibre de Miquel
A. Pradilla, qui s’autoanomena “valencià del nord” per definir
la seua identitat geopolítica.
ACCIÓ
CULTURAL DE MENORCA
8 de juny de 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada