Joan Veny, un premi d'honor arrelat a la llengua

El Premi d'Honor de les Lletres Catalanes és un reconeixement a la trajectòria intel·lectual instituït per Òmnium Cultural l'any 1969. Segons les bases, "el premi és atorgat a una persona que per la seva obra literària o científica, escrita en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans".

Des de la data de creació, sis han estat els illencs que han aconseguit pels seus mereixements aquest premi: el lingüista i editor ciutadellenc Francesc de B. Moll Casasnovas (1971); el poeta, assagista i traductor palmesà Josep M. Llompart de la Peña (1982); el poeta eivissenc Marià Villangómez Llobet (1989); el novel·lista, dramaturg, periodista i crític literari andritxol Baltasar Porcel i Pujol (2007); l’editor, filòleg i historiador palmesà Josep Massot i Muntaner (2012), i ara, el que fa quaranta-set, Joan Veny i Clar (2015).

Per explicar qui és Joan Veny, cal dir que va néixer l'any 1932 a Campos, Mallorca, i que de ben jovenet va entendre que davant una llengua imposada hi havia la pròpia, que venia de lluny i que era la que parlava la gent del poble. Com a lingüista, se situa entre el mestratge d'Antoni M. Badia i Margarit i l'herència de Joan Coromines. Director, juntament amb Lídia Pons, de 'L'Atles Lingüístic del Domini Català', també presideix el consell supervisor del Termcat.

Veny resumeix el seu fer d'aquesta manera: 'Ocupació per l'estudi aprofundit, sòlid, de la llengua, però també preocupació pel seu futur. Estem en moments difícils i jo esper que hi hagi un futur pròxim de llibertat, que ens permeti de viure una llengua amb tota la normalitat.' (Així va acabar el breu discurs d'agraïment durant l'acte de presentació del premi a la premsa).

Joan Veny ha estudiat la faceta descriptiva de la llengua, tenint en compte tots els dialectes; per tant, des d'una concepció global i a la vegada participativa. L'ha estudiada, per una banda, cercant les arrels i l'evolució de les paraules. I, per una altra, a partir del contacte i la influència amb algunes altres llengües. Ha tingut molt d'interès en l'etimologia dels mots, i és des d'aquesta aproximació que considera: 'Crec que he completat, en la mesura de les meves possibilitats, l'obra de Coromines, del qual som un gran admirador. Coromines és el gran geni de l'etimologia, no només catalana, no només hispànica, sinó europea i mundial. És una d'aquelles figures exportables que tenim, que dóna prestigi a la nostra llengua i a la nostra cultura.'

Sobre l'estat de salut de la llengua, va dir: 'Al Principat tenim una situació amb molts problemes, però amb possibilitats, amb un futur més o menys rosat. Ara, si anam a les Illes Balears, les coses no pinten tan bé. I al País Valencià, pitjor. Amb tot, a les Balears esperem que si hi ha un canvi de govern les coses canviïn, que la política lingüística sigui més favorable a la nostra llengua. Realment hi ha motius per a creure que la societat balear ha canviat. Sobretot si ho compar amb la meva època, quan en Bernat i Vidal deia que els que ens dedicàvem a la llengua catalana a les Balears cabíem dins un tramvia. Avui, després d'haver presenciat la manifestació verda, que va ser una cosa extraordinària, impensable dins la societat mallorquina, pens que estem en un moment de canvi d'actitud i que això pot tenir una transcendència política i, per tant, portar un canvi que afavorirà la llengua.'

Continua: 'Els mitjans de comunicació són importants, però sobretot l'escola té un paper extraordinari en l'assentament i la difusió del català. I l'actitud dels parlants, que ha de ser oberta i d'adreçar-se sempre en català.'

Quan li demanen què representa guanyar el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes per a un lingüista, que potser ha viscut dins un 'gueto' (fent referència al nombre tan reduït de lingüistes dedicats al català a les Illes Balears), a diferència del premiat de l'any passat, Raimon, que omplia estadis, Veny va ser contundent: 'Jo no he estat ficat dins d'un gueto. He estat professor, catedràtic d'universitat durant més de quaranta anys. Per tant, he estat en contacte amb la joventut. He procurat no ser un professor d'aquells que parla "ex cathedra", que amolla el seu discurs i ja us ho fareu, sinó de tenir un contacte directe i de respecte amb els alumnes, cosa que no passa sempre. Per tant, aquest aspecte de la docència ha estat un pont cap a la societat, completat per les obres que he escrit. No em limit a fer obres de gran investigació per a un grup selecte, sinó llibres que, basats en un rigor d'investigació, presenten els temes i problemes d'una manera assequible, amable, de tal manera que no representi una frontera per a futurs lectors que s'interessen pels problemes de la llengua.'

L'obra i la recerca de Veny és molt extensa. Se'n poden esmentar 'Estudis de geolingüística catalana', 'Els parlars catalans', 'Introducció a la dialectologia catalana', 'Dialectologia filològica' i 'Llengua i entorn natural'. Però, sobretot, és l'autor de 'L'Atles lingüístic del domini català'. Cap menorquí que estimi de ver la nostra llengua hauria de desconèixer l’obra de Veny i, especialment, el llibre Sripta menorquina (2007), al qual es palesen, cum-alre-no, tres veritats senzilles: 1) Que els menorquins no som ni hem estat mai un poble bilingüe. 2) Que el català és la “llengua històrica” del poble menorquí des de fa més de 700 anys. 3) Que des dels temps de la conquesta, el català s’ha escrit a Menorca, en els registres cultes, segons la tradició d’uns models unificats (avui se’n diu ‘estàndard’).