SUSO DE TORO (publicat a l'Ara.cat el 20/02/2015)
No enganyen
a ningú, i que ningú es vulgui enganyar, tampoc. Un objectiu de la pràctica
totalitat de les forces polítiques espanyoles de dins i de fora del Parlament
espanyol és derrotar Catalunya. Negar-ho és part de la guerra política
psicològica. No hi ha hagut diàleg democràtic i s'ha arribat aquí, i el que la
societat catalana enfronta ara és la concepció de la política com una guerra
per altres mitjans. Carl Schmitt va encaixar molt bé en la cultura política
dominant a Espanya, el militarisme.
La derrota
de Catalunya es pretén per asfíxia i la durada del combat està calculada, menys
d'un any. "D'aquí a un any les coses estaran més tranquil·les que
avui", va dir fa uns dies el president del govern central referint-se a
Catalunya. Naturalment, no indicava que hi hagi un diàleg o una negociació, es
referia al fet que el procés polític català serà derrotat. Però aquesta
victòria no seria possible per part d'un partit o un govern en solitari. És
cert que el PP no té límits polítics, però les seves maniobres van acompanyades
de la complicitat i la col·laboració de tot un bloc d'interessos.
Hem viscut
un parell d'anys que, marcats pel procés català, la crisi econòmica i la
successió a la Corona, han espantat els amos d'Espanya. Però han reaccionat, i
s'ha forjat un gran pacte dels poders econòmics, l'Íbex i els dos grans partits
estatals sobre alguns assumptes clau de l'Estat, i un d'ells, un pacte de
ferro, és la derrota del catalanisme i de la demanda de sobirania àmpliament
expressada per la societat catalana. Les altres forces polítiques
comparteixen en un grau més o menys elevat aquesta posició i ningú se'n
desmarcarà davant l'electorat espanyol, ningú.
¿A què es
deu, si no a un pacte, que en el passat 'debat de la nació' tant el
president del govern central com el portaveu de la seva lleial oposició
ignoressin el conflicte polític entre Catalunya i Espanya? És el principal
conflicte que afecta l'estructura de l'Estat. No s'explica merament per cautela
davant l'electorat espanyol en vigílies electorals. Amagar un assumpte tan
seriós per pur càlcul electoral indicaria una irresponsabilitat majúscula. Crec
que és molt pitjor, les direccions dels dos partits estan d'acord que les
demandes catalanes no han de sortir d'aquí, han de ser ofegades a Catalunya.
L’ intent de
Rodríguez Zapatero de renegociar l'encaix català dins de l'Estat va demostrar
de manera clara que l'Estat no era de tots i va revelar qui el tenia en
exclusiva i amb tot desvergonyiment. A aquest intent s'hi van oposar en un bloc
compacte tant el PP com bona part del PSOE i tots els interessos econòmics,
mediàtics i polítics madrilenys. El paper de les empreses de comunicació, molt
concretament les madrilenyes, mereix un estudi i una denúncia davant la
societat. Evidencien que el que s'enfronta no és una Espanya abstracta amb
Catalunya, sinó un Madrid molt concret de poders que s'han apoderat de l'Estat.
En aquesta
estratègia de destrucció de l'enemic s'han utilitzat i s'utilitzaran tots els
mitjans de l'Estat, legals i il·legals. Una policia política secreta
encarregada d'investigar i perseguir tant elements polítics com socials de la
societat catalana, des d'artistes fins a futbolistes o polítics. Res del que
passa és aleatori o innocent. El cas paradigmàtic és el de Jordi Pujol: les
irregularitats i maniobres de la família eren conegudes pels governs fins que
va interessar destapar-les. I qui les destapa és, precisament, un govern
central erigit sobre la corrupció. Destapa el que hi havia, efectivament, però
si no hi ha s'inventa, com li van fer a l'alcalde de Barcelona. Veurem el que
treuen en les pròximes setmanes.
La
utilització de la policia com a instrument d'una estratègia en la lluita
política, de per si escandalós en una Europa que presumeix d'institucions
democràtiques, va acompanyada de la utilització de la Justícia com una porra.
"Ja tenim els vots per expulsar el jutge català", declara,
referint-se al jutge Santiago Vidal, un artífex de majories als tribunals
madrilenys. Pel que fa al Tribunal Constitucional, el PP ja el va prendre per
assalt fa temps. Aquesta és la justícia espanyola, per si els catalans no ho
tenien clar. En conjunt és evident que l'estat espanyol està actuant contra les
institucions catalanes. Mai havia estat tan clara la ideologia de l'Estat.
El que poden
esperar els catalans a Espanya no és cap secret, l'hi criden a veus: "No
vull que a Andalusia se la mani des de Catalunya, no vull que mani un partit
que es diu Ciutadans, que té un president que es diu Albert". Deu ser a
això al que es refereix el senyor Francesc de Carreras quan nega l'existència
del nacionalisme espanyol: deu voler dir que el que hi ha és xenofòbia pura.
Encara que també hi ha polítics que es reconeixen amb naturalitat com a
nacionalistes espanyols. "L'altre dia un independentista em va dir: és
vostè un nacionalista espanyol. I jo li vaig respondre... Efectivament!".
Són declaracions del candidat socialista a l'alcaldia de la capital d'Espanya,
que continua: "En aquests moments el nostre país és una nació que volen
dissoldre i aquesta dissolució mirarem d'evitar-la cada dia del nostre futur
polític. Si per als antiespanyols Espanya és una nació en procés de dissolució,
els prometo que la meva tasca política tractarà d'impedir-ho." No es tracta
de ser de dretes o d'esquerres però tampoc de no ser ni de dretes ni
d'esquerres, ja que un dirigent de Podem acaba de referir-se en la seva visita
a Catalunya a Isabel i Fernando i als cinc segles de la unitat d'Espanya per
explicar per què tampoc consentiran que els catalans decideixin el seu futur.
Del que es tracta és de ser espanyolista. Que es preparin els
"antiespanyols".
Amb
escepticisme però amb la millor fe, va haver-hi persones, molt poques, que van
intentar que aquesta Constitució, ara definitivament seva, permetés un
reconeixement i acomodament de les nacions sense estat. Semblava que això era
el menys costós i dolorós per a tots, però els últims cinc o sis anys han
demostrat que és absolutament impossible. A hores d'ara són inversemblants les
apel·lacions genèriques al federalisme i a una reforma vaga de la Constitució,
però també és trist que les coses hagin arribat aquí com ho han fet, no
és clar que Catalunya tingui la força per construir aquest estat propi. És
evident per a qui no vol enganyar-se o enganyar que Madrid vol
doblegar Catalunya. "Ríndanse" és la consigna, i per això crec
que és un gran error lliurar-se a qui actua com un enemic. No hi va haver
diàleg abans i no hi haurà pietat després. No hi haurà dignitat per al vençut.
La ciutadania
catalana viu un tràngol i cada persona l'interioritza amb cert dramatisme,
s'està dilucidant la sort d'un país i també es tenen en consideració els
interessos i la sort particular de cadascú, però qui defensi que els partits
estatals, del signe que siguin, reconeixeran Catalunya i els catalans hauria
d'explicar en què es basa per defensar la rendició. I per fer-ho haurà de negar
el que des de Madrid estan anunciant amb claredat.
Lliurar-se amb el carnet a la boca i
els braços amunt no salvarà ningú en particular i afebleix la posició del
conjunt del país. A Catalunya la volen derrotada. Davant d'un conflicte polític
plantejat amb la lògica bèl·lica, com és aquest, hi ha tres sortides: guanya
un, guanya un altre o es pacta armistici i es negocia. Rendir-se només és
rendir-se, ser vençut. Cal tenir força tant per guanyar com per aconseguir un
armistici. L'estat espanyol demostra que utilitza tota la força legal i
il·legal, no li calen reforços. La societat catalana només té la seva
ciutadania, i la necessita tota.