diumenge, 22 de març de 2015

Catalunya? Derrotada

SUSO DE TORO (publicat a l'Ara.cat el 20/02/2015)

No enganyen a ningú, i que ningú es vulgui enganyar, tampoc. Un objectiu de la pràctica totalitat de les forces polítiques espanyoles de dins i de fora del Parlament espanyol és derrotar Catalunya. Negar-ho és part de la guerra política psicològica. No hi ha hagut diàleg democràtic i s'ha arribat aquí, i el que la societat catalana enfronta ara és la concepció de la política com una guerra per altres mitjans. Carl Schmitt va encaixar molt bé en la cultura política dominant a Espanya, el militarisme.
La derrota de Catalunya es pretén per asfíxia i la durada del combat està calculada, menys d'un any. "D'aquí a un any les coses estaran més tranquil·les que avui", va dir fa uns dies el president del govern central referint-se a Catalunya. Naturalment, no indicava que hi hagi un diàleg o una negociació, es referia al fet que el procés polític català serà derrotat. Però aquesta victòria no seria possible per part d'un partit o un govern en solitari. És cert que el PP no té límits polítics, però les seves maniobres van acompanyades de la complicitat i la col·laboració de tot un bloc d'interessos.
Hem viscut un parell d'anys que, marcats pel procés català, la crisi econòmica i la successió a la Corona, han espantat els amos d'Espanya. Però han reaccionat, i s'ha forjat un gran pacte dels poders econòmics, l'Íbex i els dos grans partits estatals sobre alguns assumptes clau de l'Estat, i un d'ells, un pacte de ferro, és la derrota del catalanisme i de la demanda de sobirania àmpliament expressada per la societat catalana. Les altres forces polítiques comparteixen en un grau més o menys elevat aquesta posició i ningú se'n desmarcarà davant l'electorat espanyol, ningú.
 ¿A què es deu, si no a un pacte, que en el passat 'debat de la nació' tant el president del govern central com el portaveu de la seva lleial oposició ignoressin el conflicte polític entre Catalunya i Espanya? És el principal conflicte que afecta l'estructura de l'Estat. No s'explica merament per cautela davant l'electorat espanyol en vigílies electorals. Amagar un assumpte tan seriós per pur càlcul electoral indicaria una irresponsabilitat majúscula. Crec que és molt pitjor, les direccions dels dos partits estan d'acord que les demandes catalanes no han de sortir d'aquí, han de ser ofegades a Catalunya.
L’ intent de Rodríguez Zapatero de renegociar l'encaix català dins de l'Estat va demostrar de manera clara que l'Estat no era de tots i va revelar qui el tenia en exclusiva i amb tot desvergonyiment. A aquest intent s'hi van oposar en un bloc compacte tant el PP com bona part del PSOE i tots els interessos econòmics, mediàtics i polítics madrilenys. El paper de les empreses de comunicació, molt concretament les madrilenyes, mereix un estudi i una denúncia davant la societat. Evidencien que el que s'enfronta no és una Espanya abstracta amb Catalunya, sinó un Madrid molt concret de poders que s'han apoderat de l'Estat.
En aquesta estratègia de destrucció de l'enemic s'han utilitzat i s'utilitzaran tots els mitjans de l'Estat, legals i il·legals. Una policia política secreta encarregada d'investigar i perseguir tant elements polítics com socials de la societat catalana, des d'artistes fins a futbolistes o polítics. Res del que passa és aleatori o innocent. El cas paradigmàtic és el de Jordi Pujol: les irregularitats i maniobres de la família eren conegudes pels governs fins que va interessar destapar-les. I qui les destapa és, precisament, un govern central erigit sobre la corrupció. Destapa el que hi havia, efectivament, però si no hi ha s'inventa, com li van fer a l'alcalde de Barcelona. Veurem el que treuen en les pròximes setmanes.
La utilització de la policia com a instrument d'una estratègia en la lluita política, de per si escandalós en una Europa que presumeix d'institucions democràtiques, va acompanyada de la utilització de la Justícia com una porra. "Ja tenim els vots per expulsar el jutge català", declara, referint-se al jutge Santiago Vidal, un artífex de majories als tribunals madrilenys. Pel que fa al Tribunal Constitucional, el PP ja el va prendre per assalt fa temps. Aquesta és la justícia espanyola, per si els catalans no ho tenien clar. En conjunt és evident que l'estat espanyol està actuant contra les institucions catalanes. Mai havia estat tan clara la ideologia de l'Estat.
 El que poden esperar els catalans a Espanya no és cap secret, l'hi criden a veus: "No vull que a Andalusia se la mani des de Catalunya, no vull que mani un partit que es diu Ciutadans, que té un president que es diu Albert". Deu ser a això al que es refereix el senyor Francesc de Carreras quan nega l'existència del nacionalisme espanyol: deu voler dir que el que hi ha és xenofòbia pura. Encara que també hi ha polítics que es reconeixen amb naturalitat com a nacionalistes espanyols. "L'altre dia un independentista em va dir: és vostè un nacionalista espanyol. I jo li vaig respondre... Efectivament!". Són declaracions del candidat socialista a l'alcaldia de la capital d'Espanya, que continua: "En aquests moments el nostre país és una nació que volen dissoldre i aquesta dissolució mirarem d'evitar-la cada dia del nostre futur polític. Si per als antiespanyols Espanya és una nació en procés de dissolució, els prometo que la meva tasca política tractarà d'impedir-ho." No es tracta de ser de dretes o d'esquerres però tampoc de no ser ni de dretes ni d'esquerres, ja que un dirigent de Podem acaba de referir-se en la seva visita a Catalunya a Isabel i Fernando i als cinc segles de la unitat d'Espanya per explicar per què tampoc consentiran que els catalans decideixin el seu futur. Del que es tracta és de ser espanyolista. Que es preparin els "antiespanyols".
Amb escepticisme però amb la millor fe, va haver-hi persones, molt poques, que van intentar que aquesta Constitució, ara definitivament seva, permetés un reconeixement i acomodament de les nacions sense estat. Semblava que això era el menys costós i dolorós per a tots, però els últims cinc o sis anys han demostrat que és absolutament impossible. A hores d'ara són inversemblants les apel·lacions genèriques al federalisme i a una reforma vaga de la Constitució, però també és trist que les coses hagin arribat aquí com ho han fet, no és clar que Catalunya tingui la força per construir aquest estat propi. És evident per a qui no vol enganyar-se o enganyar que Madrid vol doblegar Catalunya. "Ríndanse" és la consigna, i per això crec que és un gran error lliurar-se a qui actua com un enemic. No hi va haver diàleg abans i no hi haurà pietat després. No hi haurà dignitat per al vençut.
 La ciutadania catalana viu un tràngol i cada persona l'interioritza amb cert dramatisme, s'està dilucidant la sort d'un país i també es tenen en consideració els interessos i la sort particular de cadascú, però qui defensi que els partits estatals, del signe que siguin, reconeixeran Catalunya i els catalans hauria d'explicar en què es basa per defensar la rendició. I per fer-ho haurà de negar el que des de Madrid estan anunciant amb claredat.
Lliurar-se amb el carnet a la boca i els braços amunt no salvarà ningú en particular i afebleix la posició del conjunt del país. A Catalunya la volen derrotada. Davant d'un conflicte polític plantejat amb la lògica bèl·lica, com és aquest, hi ha tres sortides: guanya un, guanya un altre o es pacta armistici i es negocia. Rendir-se només és rendir-se, ser vençut. Cal tenir força tant per guanyar com per aconseguir un armistici. L'estat espanyol demostra que utilitza tota la força legal i il·legal, no li calen reforços. La societat catalana només té la seva ciutadania, i la necessita tota.

dijous, 5 de març de 2015

Joan Veny, un premi d'honor arrelat a la llengua

El Premi d'Honor de les Lletres Catalanes és un reconeixement a la trajectòria intel·lectual instituït per Òmnium Cultural l'any 1969. Segons les bases, "el premi és atorgat a una persona que per la seva obra literària o científica, escrita en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans".
Des de la data de creació, sis han estat els illencs que han aconseguit pels seus mereixements aquest premi: el lingüista i editor ciutadellenc Francesc de B. Moll Casasnovas (1971); el poeta, assagista i traductor palmesà Josep M. Llompart de la Peña (1982); el poeta eivissenc Marià Villangómez Llobet (1989); el novel·lista, dramaturg, periodista i crític literari andritxol Baltasar Porcel i Pujol (2007); l’editor, filòleg i historiador palmesà Josep Massot i Muntaner (2012), i ara, el que fa quaranta-set, Joan Veny i Clar (2015).

Per explicar qui és Joan Veny, cal dir que va néixer l'any 1932 a Campos, Mallorca, i que de ben jovenet va entendre que davant una llengua imposada hi havia la pròpia, que venia de lluny i que era la que parlava la gent del poble. Com a lingüista, se situa entre el mestratge d'Antoni M. Badia i Margarit i l'herència de Joan Coromines. Director, juntament amb Lídia Pons, de 'L'Atles Lingüístic del Domini Català', també presideix el consell supervisor del Termcat.

Veny resumeix el seu fer d'aquesta manera: 'Ocupació per l'estudi aprofundit, sòlid, de la llengua, però també preocupació pel seu futur. Estem en moments difícils i jo esper que hi hagi un futur pròxim de llibertat, que ens permeti de viure una llengua amb tota la normalitat.' (Així va acabar el breu discurs d'agraïment durant l'acte de presentació del premi a la premsa).

Joan Veny ha estudiat la faceta descriptiva de la llengua, tenint en compte tots els dialectes; per tant, des d'una concepció global i a la vegada participativa. L'ha estudiada, per una banda, cercant les arrels i l'evolució de les paraules. I, per una altra, a partir del contacte i la influència amb algunes altres llengües. Ha tingut molt d'interès en l'etimologia dels mots, i és des d'aquesta aproximació que considera: 'Crec que he completat, en la mesura de les meves possibilitats, l'obra de Coromines, del qual som un gran admirador. Coromines és el gran geni de l'etimologia, no només catalana, no només hispànica, sinó europea i mundial. És una d'aquelles figures exportables que tenim, que dóna prestigi a la nostra llengua i a la nostra cultura.'

Sobre l'estat de salut de la llengua, va dir: 'Al Principat tenim una situació amb molts problemes, però amb possibilitats, amb un futur més o menys rosat. Ara, si anam a les Illes Balears, les coses no pinten tan bé. I al País Valencià, pitjor. Amb tot, a les Balears esperem que si hi ha un canvi de govern les coses canviïn, que la política lingüística sigui més favorable a la nostra llengua. Realment hi ha motius per a creure que la societat balear ha canviat. Sobretot si ho compar amb la meva època, quan en Bernat i Vidal deia que els que ens dedicàvem a la llengua catalana a les Balears cabíem dins un tramvia. Avui, després d'haver presenciat la manifestació verda, que va ser una cosa extraordinària, impensable dins la societat mallorquina, pens que estem en un moment de canvi d'actitud i que això pot tenir una transcendència política i, per tant, portar un canvi que afavorirà la llengua.'

Continua: 'Els mitjans de comunicació són importants, però sobretot l'escola té un paper extraordinari en l'assentament i la difusió del català. I l'actitud dels parlants, que ha de ser oberta i d'adreçar-se sempre en català.'

Quan li demanen què representa guanyar el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes per a un lingüista, que potser ha viscut dins un 'gueto' (fent referència al nombre tan reduït de lingüistes dedicats al català a les Illes Balears), a diferència del premiat de l'any passat, Raimon, que omplia estadis, Veny va ser contundent: 'Jo no he estat ficat dins d'un gueto. He estat professor, catedràtic d'universitat durant més de quaranta anys. Per tant, he estat en contacte amb la joventut. He procurat no ser un professor d'aquells que parla "ex cathedra", que amolla el seu discurs i ja us ho fareu, sinó de tenir un contacte directe i de respecte amb els alumnes, cosa que no passa sempre. Per tant, aquest aspecte de la docència ha estat un pont cap a la societat, completat per les obres que he escrit. No em limit a fer obres de gran investigació per a un grup selecte, sinó llibres que, basats en un rigor d'investigació, presenten els temes i problemes d'una manera assequible, amable, de tal manera que no representi una frontera per a futurs lectors que s'interessen pels problemes de la llengua.'
L'obra i la recerca de Veny és molt extensa. Se'n poden esmentar 'Estudis de geolingüística catalana', 'Els parlars catalans', 'Introducció a la dialectologia catalana', 'Dialectologia filològica' i 'Llengua i entorn natural'. Però, sobretot, és l'autor de 'L'Atles lingüístic del domini català'. Cap menorquí que estimi de ver la nostra llengua hauria de desconèixer l’obra de Veny i, especialment, el llibre Sripta menorquina (2007), al qual es palesen, cum-alre-no, tres veritats senzilles: 1) Que els menorquins no som ni hem estat mai un poble bilingüe. 2) Que el català és la “llengua històrica” del poble menorquí des de fa més de 700 anys. 3) Que des dels temps de la conquesta, el català s’ha escrit a Menorca, en els registres cultes, segons la tradició d’uns models unificats (avui se’n diu ‘estàndard’).