Ferran
Suay i Lerma
és
un professor de la Universitat de València, que s’ha especialitzat
en psicologia del comportament lingüístic. Ha visitat Menorca en
diferents ocasions per dirigir cursets o pronunciar conferències.
Les seues paraules, plenes de sentit comú, ens posen al davant de
força prejudicis que com a catalanoparlants tenim o que els
castellanoparlants tenen respecte a nosaltres. Un vell ‘argument’
en favor del predomini absolut i omnipresent del castellà és el de
l'antiga idea segons la qual cal canviar de llengua, per educació,
quan la persona que tenim al davant no s'està expressant en el
nostre idioma. Diu Suay que, a més d'antic, l'argument és una pura
fal·làcia, i fa aigües per tots els costats.
Principalment,
aquesta afirmació és un insult a les persones que opten per
adreçar-se als altres en castellà. Segons aquesta idea, totes elles
(o una immensa majoria) serien unes mal educades, ja que no solen
canviar de llengua quan es troben amb un interlocutor
catalanoparlant.
D'altra
banda, si resulta que açò de canviar de llengua per educació només
s'ha d'aplicar als catalanoparlants, i no als qui opten pel castellà
com a llengua de comunicació habitual, es produeix la paradoxa que
entre dues persones que estan fent una mateixa cosa (mantenir-se en
la seua llengua), una és mal educada i l'altra no. Òbviament, açò
violaria frontalment el principi ètic de la igualtat de les
persones, que està en els fonaments de tot estat de dret, i cap
demòcrata no podria acceptar mai una norma basada en tan evident
discriminació.
Més
encara, si tenim en compte que el castellà i el català són idiomes
ben pròxims i semblants, i que la intercomprensibilitat (la
possibilitat d'entendre què s'està dient en l'altra llengua, sense
estar capacitat per a parlar-la) és molt elevada, aleshores hem
d'admetre que la educació no hi té res a veure. Potser els
prejudicis, la prepotència lingüística o un fort sentiment
nacionalista, resumit habitualment en la sofisticada idea que
"estamos
en España y se ha de hablar español",
poden explicar molt millor aquesta actitud que s'escuda darrere d'una
tramposa apel·lació a la bona educació.
Ser
ben educats vol dir parlar amb respecte, escoltar l'altre. Si pot
ser, fer-lo sentir bé; oferir-li el bo i millor que tenim. Tots
aquells que proclamen que s'estimen tant les modalitats insulars de
la nostra llengua, farien bé de passar a l'acció i donar als altres
l'oportunitat d'escoltar-la i també de parlar-la. Perquè la
pràctica demostra que, també entre les persones que opten
habitualment per expressar-se en castellà, n'hi ha moltes que són
perfectament ben educades. Fins i tot n'hi ha que estan plenament
capacitades per a expressar-se -també- en l'altra llengua oficial, i
algunes ho fan amb molt de gust, quan els en donam l'oportunitat. I
si no ho estan, com a mínim són perfectament competents per a
escoltar-nos, entendre'ns, i respondre'ns en el seu idioma, que
nosaltres també entenem perfectament.
I
amb tot açò, no passa res. No hi ha cap problema. La comunicació
flueix sense entrebancs d'importància. Ens entenem, ens acceptam i
ens respectam, sense necessitat de jutjar-nos els uns als altres o de
retreure'ns -amb tramposes acusacions centrades en la bona educació-
quina és la nostra identitat, o quines són les nostres preferències
en matèria de llengua.
Una
de les formes més evidents que conec de ser mal educat, conclou
Suay, és acusar els altres de no ser prou ben educats, quan no fan
les coses tal i com nosaltres consideram que s'han de fer. I podem
assegurar -sense el mínim temor d'enganyar-nos- que els humans tenim
la capacitat de ser grollers, mal educats i estúpids en qualsevol
dels idiomes que parlam.
