Quins dos Ramons!

Quins dos Ramons !

Enguany hem commemorat el 750è aniversari del naixement, a Peralada, del cronista Ramon Muntaner. També, s'acaba d'iniciar l'Any Llull, amb motiu del setè centenari de la mort d'aquest gran pensador i escriptor mallorquí, que s'allargarà fins al novembre del 2016.

Ramon Muntaner (1265-1336) és l'autor d'una de les obres més destacades de la historiografia medieval europea: la Crònica. Abraça un període ben llarg, que va des de l'engendrament de Jaume I fins a la coronació d'Alfons III. Hi destaca l'expedició catalana a Orient i per als menorquins detalls de la conquesta de la nostra illa per l’estol d’Alfons II el Liberal, el gener de 1287.

L'obra de Muntaner, a més d'un recull de fets històrics, té una clara voluntat didàctica. Vol que sigui un model de comportament per als futurs reis. Per aquest motiu hi inclou consells i exemples, com ara el de «la mata de jonc», que pondera la unitat de les terres de parla catalana sota la monarquia: «E si negun me demana: "En Muntaner, quin és l'eximpli de la mata de jonc?", jo li respon que la mata del jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, et tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l'arrencaran, ne encara con gaire més s'hi prenguessen, e si en llevats la corda de jonc en jonc la trencarà tota un fadrí de vuit anys que sol un jonc hi romandrà.» Josep Pla va definir Muntaner com «un empordanès xerraire i divertit, un bon company per anar a Montserrat», i la seva Crònica com «el llibre més divertit, més vital, més fascinador de la literatura catalana».

Ramon Llull (1232/1233-1315/1316) és considerat la figura més destacada de la cultura catalana de tots els segles. Home d'acció, de diàleg i reflexió. Personatge excepcional. Ho fou per la seva longevitat (viure més de vuitanta anys en la seva època era una fita a l'abast de molt pocs) i ho fou per la intensitat i la complexitat amb què visqué la seva vida i construí la seva obra. Excel·lí com a escriptor, filòsof, místic, teòleg, professor, missioner...

Als trenta anys va renunciar a la vida cortesana per dedicar-se a la defensa i difusió de la doctrina cristiana. Açò el va fer estudiar, reflexionar, predicar, crear centres d'estudi, emprendre nombrosos viatges, idear un sistema filosòfic, que denominà ‘Art’, i escriure en català, llatí i àrab nombroses obres que abracen les més diverses branques del saber. Va esdevenir un dels primers escriptors europeus a utilitzar una llengua romànica per tractar matèries que fins llavors només s'escrivien en llatí. Se’l considera el creador del català literari. La seva obra ha tingut una gran influència entre grans pensadors, des del mateix segle XIV fins als nostres dies.

També Llull solia emprar “eximplis” per aclarir temes complicats, com ara les relacions de poder. Ho fa en el Llibre de les Bèsties, una novel·leta al·legòrica d'animals, en la qual Llull pinta una cort del seu temps, amb les seves intrigues i els seus vicis. Molt semblant al que succeeix ara i ha passat en tots els temps. Com diu Martí de Riquer, es tracta d’un conjunt d'apòlegs, on es mostra l'ascensió i caiguda posterior de Na Renard (sinònim de guineu o rabosa) a la cort dels animals, en la qual és rei el Lleó. Llull planteja el desenvolupament de la narració en set capítols i una introducció, que és el lligam amb el Llibre de meravelles i un dels llocs on apareix el seu protagonista, Fèlix. El Llibre de les Bèsties comença quant Fèlix troba a uns homes i ells li diuen que en una plana, unes bèsties, volen elegir rei. Fèlix se'n va cap a la plana a veure què passa. El llibre comença amb l'elecció del rei i en surt el Lleó. El bou no hi està d'acord, perquè es pensa que el lleó se'l menjarà, a ell i a tots els herbívors, per què el rei és carnívor. El bou prefereix el cavall, perquè és humil... i menja herba.

El bou i el cavall, farts de tot, decideixen anar al país dels homes, però el bou decidirà tornar, perquè, segons la imatge que tenen els animals, se'ns el mostra com un personatge que esclavitza als animals. En canvi, el cavall, decidirà quedar-se. Els animals, havent-hi ja un rei, decideixen qui serà el conseller. No es posen massa d'acord per por que es mengin entre ells. Finalment, decideixen la guineu, la qual voldrà trair al rei per poder-lo matar. Amb la tornada del bou, la guineu inventa estratègies per poder ser porter del rei. La guineu li abona al bou la idea que l'home ha de ser temut pels animals. A continuació, el lleopard i la pantera se'n van a terra d'homes i hi veuen coses dolentes. Més tard, en la cort succeeix un fet que serà fatal, la violació de la lleoparda. El lleopard i la pantera s'enfronten, i el rei mata el lleopard, perquè ha matat la pantera. La guineu comença a fer estratègies per anar eliminant les bèsties i així poder ser rei. Vol matar el bou, perquè té por que la delati. Després continua, amb el senglar, elefant... encara que no els mata. Finalment, totes les estratègies que ha emprat la guineu per enganar no li han servit de res, només per provocar-li la mort. A partir d'aquest fet tota la cort queda tranquil·la.

La celebració d'aniversaris ens permet mirar enrere, conèixer la nostra història i mostrar admiració i agraïment cap als grans homes i dones que la van protagonitzar. Així mateix, ens convida a prendre consciència que som fills d'un poble que ve d’enfora, construït sobre una base sòlida i que, per açò mateix, també aspira a viure amb plenitud.

Acció Cultural de Menorca (novembre de 2015)

Adéu als Països Catalans? Benvinguts a la catalanofonia!

Miquel Àngel Pradilla (Rossell, Baix Maestrat, 1960), director de la Xarxa CRUSCAT —l’organisme de l’IEC que cada any fa públic un informe sobre la situació de la llengua—, és dels més autoritzats per parlar d’un tema sobre el qual tothom s’anima: la salut de la llengua catalana. Acaba de publicar La catalanofonia, una acurada radiografia de l’estat del català arreu del domini lingüístic.

Per a aquest savi bonhomiós, hi ha essencialismes que sempre ens porten a una UVI amb respiració assistida. Potser un d’aquests sigui el terme Països Catalans si com a tals entenem cosa que vagi més enllà d’una simple comunitat lingüística, de la mateixa manera que avui parlam dels Països Llatinoamericans, d’Hispanoamèrica o de la Francofonia. Pradilla proposa construir una “comunitat comunicativa” entre els diversos territoris de parla catalana. Com ho podem fer? Si som capaços de despolititzar, de desidentitzar el tema, tot cercant de trobar interessos compartits. Açò sí, al voltant d’una consciència col·lectiva de rehabilitar la llengua, açò és innegociable.

Hi ha d’haver una acció planificadora des de baix, des de la societat civil, que intenti assolir complicitats interterritorials, però també cal una acció clara de planificació lingüística des de dalt, des de les administracions. Açò correspon al joc polític de les majories, i ara, després de les eleccions del 24-M, estem a prop d’aquest moment, amb conjuntures polítiques més favorables per refer espais de comunicació entre territoris. Hi ha hagut canvis esperançadors tant a les Illes Balears com al País Valencià i a Aragó (pel que fa al català de la Franja).

En canvi, la dinàmica espanyola en relació a la diversitat lingüística és difícil que es modifiqui. Hi ha hagut segles d’ocultació de la realitat multilingüe, de menyspreu cap a la diversitat lingüística, no hi ha hagut mai la voluntat de patrimonialitzar les llengües de l’Estat. El plantejament jeràrquic de les relacions lingüístiques que s’observa dins l’Estat espanyol respon, en definitiva, a un plantejament jeràrquic de les relacions de poder. La societat espanyola acaba votant uns determinats governants, que actuen en clau d’una ideologia lingüística que tenen interioritzada secularment.

Per avançar, però, en el camí de la normalitat, hi ha un element clau, que és l’escola. Que avui hi hagi problemes a l’escola és la mostra més clara que l’element més important d’atracció lingüística s’ha activat per la via escolar. L’escola va més enllà de proveir competència, i segurament voldríem que a les competències s’hi associassin més usos. L’adhesió emocional que experimenta un gruix de persones —que no totes— que passen pel sistema educatiu és la clau de volta de moltes coses. I en Wert també ho veu així en el moment que diu que “hem d’espanyolitzar els alumnes” L’escola és una paret mestra de l’edifici lingüístic.

Analitzant el moment pel qual passa la llengua catalana, Pradilla parla de “setge judicial” i d’“ofensiva legislativa” sense precedents. Són els pitjors moments des que hi ha democràcia? En termes de democràcia, sí. Hi ha una ofensiva òbvia que té els seus orígens en la segona legislatura d’Aznar. És un moment de claríssima involució. I a partir del 2011, quan el PP ha tingut la possibilitat de gestionar el gruix de l’àmbit lingüístic, a més del poder estatal, és quan hi ha hagut una conjuntura òptima per poder activar, via legislativa, una nova ordenació del multilingüisme en què no s’accepta de cap de les maneres la prioritat del català en el seu àmbit territorial. Es qüestiona que el català aquí sigui prioritari. Cert que es pot dir que bon i la meitat de la població que viu al nostre territori té el castellà com a llengua primera; tanmateix, el professor opina que el criteri de territorialitat i historicitat ha de tenir prioritat absoluta. És central en aquesta qüestió. La normalitat vol dir justament això: la preeminència, que no exclusivitat, del català en la comunitat comunicativa, en el seu territori històric: institucions, administració, escola, mitjans de comunicació. I el català com a eina de cohesió social.

Per a un debat racional sobre la salut de la llengua pròpia de les Illes Balears, caldrà tenir ben present La catalanofonia, el llibre de Miquel A. Pradilla, qui s’autoanomena “valencià del nord” per definir la seua identitat geopolítica.

ACCIÓ CULTURAL DE MENORCA 

8 de juny de 2015

Document de compromís entorn de la cultura per a la legislatura 2015-2019

Durant les Jornades de Gestió Cultural organitzades per Acció Cultural de Menorca, Cercle Artístic de Ciutadella i el Moviment Actiu Ciutadellenc els passats dies 24 i 25 d'abril, i a les quals es van afegir Líthica, Jazz Obert, Amics de la Mar i JJMM de Ciutadella, es va lliurar als caps de llista de les diverses candidatures aquest document de compromís. Un document similar va ser signat per les candidatures al Parlament Balear de Podem, MÉS i PSOE a requeriment d'Obra Cultural Balear.

«Després d’haver reflexionat sobre els temes de llengua i cultura amb vista a la legislatura 2015-2019, entenem que la política cultural, la gestió i la participació ciutadana necessiten restitució, foment i impuls, i per això demanam als representants dels partits polítics que es presenten a les eleccions a comprometre's a:

Per a la cultura:

• Donar a la cultura la centralitat que reclama en les accions de govern.
• A treballar perquè la cultura sigui un element essencial per a la cohesió social i la integració de les persones.
• Assignar als pressupostos les partides econòmiques que garanteixin unes polítiques culturals de qualitat que arribin a la majoria dels ciutadans.
• Ens comprometem a reivindicar i trobar els recursos necessaris en els pressupostos que l’Estat hauria de redistribuir de forma més equitativa i justa.
• Donar suport a la cultura pròpia en totes les seves manifestacions perquè constitueix l’ànima del nostre poble i ens singularitza.
• Fomentar la creació a partir de la nostra singularitat cultural, perquè els nostres creadors són els que ens llauren el futur.
• Establir mecanismes de participació plural de la xarxa d'entitats i associacions ciutadanes en la planificació i en la gestió cultural.
• Promoure la difusió dels nostres productes i activitats culturals i coordinar-la amb les altres institucions de terres de parla catalana.
• Establir ajudes a la publicació i edició en llengua catalana de les manifestacions artístiques (literàries, musicals, arts escèniques, audiovisuals, plàstiques...)
  Per a la llengua catalana:
• Garantir que els alumnes de les Illes Balears, en acabar els estudis obligatoris, siguin plenament competents en llengua catalana.
• Garantir que tots els empleats públics puguin atendre en la llengua pròpia del país.
• Expressar-nos en llengua catalana sempre que actuem com a càrrecs públics, i a demanar-hi els serveis als proveïdors de les institucions que gestionem.
• Posar els mitjans de comunicació públics al servei de la llengua i la cultura pròpies amb dignitat i qualitat i assegurar la recepció de totes les emissions en llengua catalana.
• Elevar el nivell de formació de la població adulta i facilitar a les persones nouvingudes l’aprenentatge de la llengua catalana.
• Protegir els ciutadans de les Illes Balears perquè puguin expressar-se en la llengua pròpia sense haver de patir cap tipus de discriminació.»

Si els partits polítics assumeixen aquests objectius i a treballar perquè es facin realitat, les associacions i les entitats culturals més amunt esmentades guardaran aquest document signat com a document de compromís pels partits polítics.

Acció Cultural de Menorca, Cercle Artístic de Ciutadella i Moviment Actiu Ciutadellenc

Menorca, maig de 2015

Entrevista amb Francesc Florit Nin a l'Ara Balears

Francesc Florit Nin: “Els intel·lectuals catalans duim una motxilla carregada de pedres”

Mirades Florit Nin treballa les imatges i la paraula. En el Mirades de l’ARA va trobar un estímul perquè hi treballin també els seus alumnes de l’institut de Ciutadella. Els proposa fer una redacció a partir del que és “una excel·lent imatge de l’actualitat”

CRISTINA ROS | Actualitzada el 06/05/2015 00:01

• 

El menorquí Francesc Florit Nin acaba de publicar el seu cinquè poemari, Dibuix de l’ombra, amb l’editorial Neopàtria. / DAVID ARQUIMBAU

Si a qualcú Menorca li sembla el paradís de la tranquil·litat, Francesc Florit Nin (Ciutadella, 1960) s’encarrega de desmuntar el tòpic. Exerceix de professor de llengua i literatura catalana a l’institut de la ciutat on va néixer, practica la pintura tant com pot i exposa sovint (ara mateix és present a París amb la col·lectiva Més enllà dels límits ), escriu articles d’opinió a la premsa (entre d’altres, a l’ARA Balears), és un activista de totes aquelles causes que creu essencials i ha publicat fins a cinc llibres de poemes. El darrer, que es va llançar poc abans de Sant Jordi, es diu Dibuix de l’ombra, ha estat editat per l’editorial valenciana Neopàtria i és el treball en el qual reuneix dues de les seves facetes: la pintura i la poesia.

Són molts els artistes que diuen que les seves obres parlen per si soles i, així, s’excusen d’explicar-les. Vostè escriu sobre la seva pintura i, a més, ho fa en forma de poemes. No li costa escriure de la pròpia obra?

A mi no em costa. De fet, pinto més que no escric, i porto un diari d’obrador en el qual apunto pensaments mentre es van fent les pintures o els dibuixos. Hi ha molts artistes que porten un diari, sovint per apuntar idees. En el meu cas, aquests escrits són sempre posteriors a les imatges, són confessions que em faig a mi mateix, a les quals don forma poètica i una certa modulació. Llavors, els poemes són prou autònoms i acaben reflectint qüestions del viure quotidià, com ara la solitud, el sentit de la distància, el goig, les pors... I surten després per a la poesia, les paraules s’han de coure de manera lenta.

Ja que parla de la solitud, i quan encara no ha començat l’estiu, ¿troba que a Menorca, sobretot a l’hivern, se sent la solitud de manera especialment intensa?

Es diu que Menorca és propícia per a la creació i per això vénen a viure-hi bastants artistes. Es diu que té un aire més pausat... Per a mi i per a bona part dels menorquins, és com qualsevol altre lloc. Tot això nosaltres ho veim com un tòpic afavorit per una qüestió de distàncies i densitat. És la percepció que tenen els que vénen de fora, que hi troben una gran pau perquè arriben en temps d’esbarjo. Els que vivim a l’illa anem de bòlit. Almenys jo hi vaig.

Vostè dedica una part del seu temps a l’activisme per l’educació pública, de qualitat i en català, per la llengua, pel territori, etc. ¿Es pren l’activisme com una militància?

Jo escric sobre el que crec, no sé si això és militància o no. En tot cas, m’agradaria no ser militant, perquè les coses serien millors i jo podria viure més tranquil, però davant certes situacions em trobo amb l’obligació moral de batallar per canviar-ho. Si no ho fes, em sentiria mort. A més, recoman que es faci, ajudes a aconseguir allò que creus que paga la pena i, tot sia dit, et serveix d’estímul per mantenir una certa tensió. Estic en complet desacord amb moltes de les situacions que tenim, però a la vegada he de dir que viure aquestes situacions difícils també esperona. Tenim molta feina: vivim en un país d’urgències.

Quines són aquestes urgències?

A les Balears, però no només, són urgències l’educació, la situació de la llengua, la manca d’un finançament just i suficient per cobrir necessitats peremptòries, la regeneració política o l’estímul i la promoció de la cultura, entre d’altres. En tot cas, en algunes d’aquestes qüestions ens hem de felicitar perquè la gent a les Balears ha respost, gent que normalment no se significava en temes com la llengua, l’educació o la cultura ha sortit al carrer i ha manifestat la seva indignació, i això és positiu.

Com a professor de literatura catalana, ¿se sent indignat per la situació que viuen a les Illes la llengua i la cultura pròpies?

Aquests quatre anys a les Balears hem viscut una regressió tan brutal que ens ha portat a la mateixa situació que als començaments de la democràcia. Ens trobam que encara hem de reivindicar la unitat de la llengua catalana, quan pensàvem que era un debat que ja estava superat. A més, hem arribat a un punt tan increïble que, si et signifiques en aquest sentit, has d’aguantar que et diguin radical, quan el que fas només és posar-hi seny i coneixements acadèmics. Tot això són maldecaps que en un país normal no els hauríem de tenir. Els intel·lectuals catalans duim una motxilla carregada de pedres: tenim urgències i preocupacions afegides. Vull dir que ens hem de preocupar per la nostra eina de treball (parlo de la llengua) en comptes de treballar amb la nostra eina, la qual cosa et fa perdre molta energia.

Què en pensa de la llei Wert?

Que és molt retrògrada, començant per la reinstauració de la religió i acabant per una estructura curricular tradicionalista i que fomenta enormement la competitivitat, cosa que no és l’educació que s’hauria de donar. Hauríem d’intentar que els alumnes aprenguessin les coses que són importants per a la vida.

Sé que fa servir la secció Mirades de l’ARA per a les seves classes.

Sí, ho faig sovint. Cada setmana els meus alumnes fan un escrit i també els faig fer una exposició oral. Les imatges del Mirades van molt bé perquè et donen un tema, t’obliguen a fer una lectura de l’actualitat i t’ensenyen a fixar-te en una fotografia extraordinària.

Catalunya? Derrotada

SUSO DE TORO (publicat a l'Ara.cat el 20/02/2015)

No enganyen a ningú, i que ningú es vulgui enganyar, tampoc. Un objectiu de la pràctica totalitat de les forces polítiques espanyoles de dins i de fora del Parlament espanyol és derrotar Catalunya. Negar-ho és part de la guerra política psicològica. No hi ha hagut diàleg democràtic i s'ha arribat aquí, i el que la societat catalana enfronta ara és la concepció de la política com una guerra per altres mitjans. Carl Schmitt va encaixar molt bé en la cultura política dominant a Espanya, el militarisme.

La derrota de Catalunya es pretén per asfíxia i la durada del combat està calculada, menys d'un any. "D'aquí a un any les coses estaran més tranquil·les que avui", va dir fa uns dies el president del govern central referint-se a Catalunya. Naturalment, no indicava que hi hagi un diàleg o una negociació, es referia al fet que el procés polític català serà derrotat. Però aquesta victòria no seria possible per part d'un partit o un govern en solitari. És cert que el PP no té límits polítics, però les seves maniobres van acompanyades de la complicitat i la col·laboració de tot un bloc d'interessos.

Hem viscut un parell d'anys que, marcats pel procés català, la crisi econòmica i la successió a la Corona, han espantat els amos d'Espanya. Però han reaccionat, i s'ha forjat un gran pacte dels poders econòmics, l'Íbex i els dos grans partits estatals sobre alguns assumptes clau de l'Estat, i un d'ells, un pacte de ferro, és la derrota del catalanisme i de la demanda de sobirania àmpliament expressada per la societat catalana. Les altres forces polítiques comparteixen en un grau més o menys elevat aquesta posició i ningú se'n desmarcarà davant l'electorat espanyol, ningú.

 ¿A què es deu, si no a un pacte, que en el passat 'debat de la nació' tant el president del govern central com el portaveu de la seva lleial oposició ignoressin el conflicte polític entre Catalunya i Espanya? És el principal conflicte que afecta l'estructura de l'Estat. No s'explica merament per cautela davant l'electorat espanyol en vigílies electorals. Amagar un assumpte tan seriós per pur càlcul electoral indicaria una irresponsabilitat majúscula. Crec que és molt pitjor, les direccions dels dos partits estan d'acord que les demandes catalanes no han de sortir d'aquí, han de ser ofegades a Catalunya.

L’ intent de Rodríguez Zapatero de renegociar l'encaix català dins de l'Estat va demostrar de manera clara que l'Estat no era de tots i va revelar qui el tenia en exclusiva i amb tot desvergonyiment. A aquest intent s'hi van oposar en un bloc compacte tant el PP com bona part del PSOE i tots els interessos econòmics, mediàtics i polítics madrilenys. El paper de les empreses de comunicació, molt concretament les madrilenyes, mereix un estudi i una denúncia davant la societat. Evidencien que el que s'enfronta no és una Espanya abstracta amb Catalunya, sinó un Madrid molt concret de poders que s'han apoderat de l'Estat.

En aquesta estratègia de destrucció de l'enemic s'han utilitzat i s'utilitzaran tots els mitjans de l'Estat, legals i il·legals. Una policia política secreta encarregada d'investigar i perseguir tant elements polítics com socials de la societat catalana, des d'artistes fins a futbolistes o polítics. Res del que passa és aleatori o innocent. El cas paradigmàtic és el de Jordi Pujol: les irregularitats i maniobres de la família eren conegudes pels governs fins que va interessar destapar-les. I qui les destapa és, precisament, un govern central erigit sobre la corrupció. Destapa el que hi havia, efectivament, però si no hi ha s'inventa, com li van fer a l'alcalde de Barcelona. Veurem el que treuen en les pròximes setmanes.

La utilització de la policia com a instrument d'una estratègia en la lluita política, de per si escandalós en una Europa que presumeix d'institucions democràtiques, va acompanyada de la utilització de la Justícia com una porra. "Ja tenim els vots per expulsar el jutge català", declara, referint-se al jutge Santiago Vidal, un artífex de majories als tribunals madrilenys. Pel que fa al Tribunal Constitucional, el PP ja el va prendre per assalt fa temps. Aquesta és la justícia espanyola, per si els catalans no ho tenien clar. En conjunt és evident que l'estat espanyol està actuant contra les institucions catalanes. Mai havia estat tan clara la ideologia de l'Estat.

 El que poden esperar els catalans a Espanya no és cap secret, l'hi criden a veus: "No vull que a Andalusia se la mani des de Catalunya, no vull que mani un partit que es diu Ciutadans, que té un president que es diu Albert". Deu ser a això al que es refereix el senyor Francesc de Carreras quan nega l'existència del nacionalisme espanyol: deu voler dir que el que hi ha és xenofòbia pura. Encara que també hi ha polítics que es reconeixen amb naturalitat com a nacionalistes espanyols. "L'altre dia un independentista em va dir: és vostè un nacionalista espanyol. I jo li vaig respondre... Efectivament!". Són declaracions del candidat socialista a l'alcaldia de la capital d'Espanya, que continua: "En aquests moments el nostre país és una nació que volen dissoldre i aquesta dissolució mirarem d'evitar-la cada dia del nostre futur polític. Si per als antiespanyols Espanya és una nació en procés de dissolució, els prometo que la meva tasca política tractarà d'impedir-ho." No es tracta de ser de dretes o d'esquerres però tampoc de no ser ni de dretes ni d'esquerres, ja que un dirigent de Podem acaba de referir-se en la seva visita a Catalunya a Isabel i Fernando i als cinc segles de la unitat d'Espanya per explicar per què tampoc consentiran que els catalans decideixin el seu futur. Del que es tracta és de ser espanyolista. Que es preparin els "antiespanyols".

Amb escepticisme però amb la millor fe, va haver-hi persones, molt poques, que van intentar que aquesta Constitució, ara definitivament seva, permetés un reconeixement i acomodament de les nacions sense estat. Semblava que això era el menys costós i dolorós per a tots, però els últims cinc o sis anys han demostrat que és absolutament impossible. A hores d'ara són inversemblants les apel·lacions genèriques al federalisme i a una reforma vaga de la Constitució, però també és trist que les coses hagin arribat aquí com ho han fet, no és clar que Catalunya tingui la força per construir aquest estat propi. És evident per a qui no vol enganyar-se o enganyar que Madrid vol doblegar Catalunya. "Ríndanse" és la consigna, i per això crec que és un gran error lliurar-se a qui actua com un enemic. No hi va haver diàleg abans i no hi haurà pietat després. No hi haurà dignitat per al vençut.

 La ciutadania catalana viu un tràngol i cada persona l'interioritza amb cert dramatisme, s'està dilucidant la sort d'un país i també es tenen en consideració els interessos i la sort particular de cadascú, però qui defensi que els partits estatals, del signe que siguin, reconeixeran Catalunya i els catalans hauria d'explicar en què es basa per defensar la rendició. I per fer-ho haurà de negar el que des de Madrid estan anunciant amb claredat.

Lliurar-se amb el carnet a la boca i els braços amunt no salvarà ningú en particular i afebleix la posició del conjunt del país. A Catalunya la volen derrotada. Davant d'un conflicte polític plantejat amb la lògica bèl·lica, com és aquest, hi ha tres sortides: guanya un, guanya un altre o es pacta armistici i es negocia. Rendir-se només és rendir-se, ser vençut. Cal tenir força tant per guanyar com per aconseguir un armistici. L'estat espanyol demostra que utilitza tota la força legal i il·legal, no li calen reforços. La societat catalana només té la seva ciutadania, i la necessita tota.

Joan Veny, un premi d'honor arrelat a la llengua

El Premi d'Honor de les Lletres Catalanes és un reconeixement a la trajectòria intel·lectual instituït per Òmnium Cultural l'any 1969. Segons les bases, "el premi és atorgat a una persona que per la seva obra literària o científica, escrita en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans".

Des de la data de creació, sis han estat els illencs que han aconseguit pels seus mereixements aquest premi: el lingüista i editor ciutadellenc Francesc de B. Moll Casasnovas (1971); el poeta, assagista i traductor palmesà Josep M. Llompart de la Peña (1982); el poeta eivissenc Marià Villangómez Llobet (1989); el novel·lista, dramaturg, periodista i crític literari andritxol Baltasar Porcel i Pujol (2007); l’editor, filòleg i historiador palmesà Josep Massot i Muntaner (2012), i ara, el que fa quaranta-set, Joan Veny i Clar (2015).

Per explicar qui és Joan Veny, cal dir que va néixer l'any 1932 a Campos, Mallorca, i que de ben jovenet va entendre que davant una llengua imposada hi havia la pròpia, que venia de lluny i que era la que parlava la gent del poble. Com a lingüista, se situa entre el mestratge d'Antoni M. Badia i Margarit i l'herència de Joan Coromines. Director, juntament amb Lídia Pons, de 'L'Atles Lingüístic del Domini Català', també presideix el consell supervisor del Termcat.

Veny resumeix el seu fer d'aquesta manera: 'Ocupació per l'estudi aprofundit, sòlid, de la llengua, però també preocupació pel seu futur. Estem en moments difícils i jo esper que hi hagi un futur pròxim de llibertat, que ens permeti de viure una llengua amb tota la normalitat.' (Així va acabar el breu discurs d'agraïment durant l'acte de presentació del premi a la premsa).

Joan Veny ha estudiat la faceta descriptiva de la llengua, tenint en compte tots els dialectes; per tant, des d'una concepció global i a la vegada participativa. L'ha estudiada, per una banda, cercant les arrels i l'evolució de les paraules. I, per una altra, a partir del contacte i la influència amb algunes altres llengües. Ha tingut molt d'interès en l'etimologia dels mots, i és des d'aquesta aproximació que considera: 'Crec que he completat, en la mesura de les meves possibilitats, l'obra de Coromines, del qual som un gran admirador. Coromines és el gran geni de l'etimologia, no només catalana, no només hispànica, sinó europea i mundial. És una d'aquelles figures exportables que tenim, que dóna prestigi a la nostra llengua i a la nostra cultura.'

Sobre l'estat de salut de la llengua, va dir: 'Al Principat tenim una situació amb molts problemes, però amb possibilitats, amb un futur més o menys rosat. Ara, si anam a les Illes Balears, les coses no pinten tan bé. I al País Valencià, pitjor. Amb tot, a les Balears esperem que si hi ha un canvi de govern les coses canviïn, que la política lingüística sigui més favorable a la nostra llengua. Realment hi ha motius per a creure que la societat balear ha canviat. Sobretot si ho compar amb la meva època, quan en Bernat i Vidal deia que els que ens dedicàvem a la llengua catalana a les Balears cabíem dins un tramvia. Avui, després d'haver presenciat la manifestació verda, que va ser una cosa extraordinària, impensable dins la societat mallorquina, pens que estem en un moment de canvi d'actitud i que això pot tenir una transcendència política i, per tant, portar un canvi que afavorirà la llengua.'

Continua: 'Els mitjans de comunicació són importants, però sobretot l'escola té un paper extraordinari en l'assentament i la difusió del català. I l'actitud dels parlants, que ha de ser oberta i d'adreçar-se sempre en català.'

Quan li demanen què representa guanyar el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes per a un lingüista, que potser ha viscut dins un 'gueto' (fent referència al nombre tan reduït de lingüistes dedicats al català a les Illes Balears), a diferència del premiat de l'any passat, Raimon, que omplia estadis, Veny va ser contundent: 'Jo no he estat ficat dins d'un gueto. He estat professor, catedràtic d'universitat durant més de quaranta anys. Per tant, he estat en contacte amb la joventut. He procurat no ser un professor d'aquells que parla "ex cathedra", que amolla el seu discurs i ja us ho fareu, sinó de tenir un contacte directe i de respecte amb els alumnes, cosa que no passa sempre. Per tant, aquest aspecte de la docència ha estat un pont cap a la societat, completat per les obres que he escrit. No em limit a fer obres de gran investigació per a un grup selecte, sinó llibres que, basats en un rigor d'investigació, presenten els temes i problemes d'una manera assequible, amable, de tal manera que no representi una frontera per a futurs lectors que s'interessen pels problemes de la llengua.'

L'obra i la recerca de Veny és molt extensa. Se'n poden esmentar 'Estudis de geolingüística catalana', 'Els parlars catalans', 'Introducció a la dialectologia catalana', 'Dialectologia filològica' i 'Llengua i entorn natural'. Però, sobretot, és l'autor de 'L'Atles lingüístic del domini català'. Cap menorquí que estimi de ver la nostra llengua hauria de desconèixer l’obra de Veny i, especialment, el llibre Sripta menorquina (2007), al qual es palesen, cum-alre-no, tres veritats senzilles: 1) Que els menorquins no som ni hem estat mai un poble bilingüe. 2) Que el català és la “llengua històrica” del poble menorquí des de fa més de 700 anys. 3) Que des dels temps de la conquesta, el català s’ha escrit a Menorca, en els registres cultes, segons la tradició d’uns models unificats (avui se’n diu ‘estàndard’).

Mala educació?

Ferran Suay i Lerma és un professor de la Universitat de València, que s’ha especialitzat en psicologia del comportament lingüístic. Ha visitat Menorca en diferents ocasions per dirigir cursets o pronunciar conferències. Les seues paraules, plenes de sentit comú, ens posen al davant de força prejudicis que com a catalanoparlants tenim o que els castellanoparlants tenen respecte a nosaltres. Un vell ‘argument’ en favor del predomini absolut i omnipresent del castellà és el de l'antiga idea segons la qual cal canviar de llengua, per educació, quan la persona que tenim al davant no s'està expressant en el nostre idioma. Diu Suay que, a més d'antic, l'argument és una pura fal·làcia, i fa aigües per tots els costats.

Principalment, aquesta afirmació és un insult a les persones que opten per adreçar-se als altres en castellà. Segons aquesta idea, totes elles (o una immensa majoria) serien unes mal educades, ja que no solen canviar de llengua quan es troben amb un interlocutor catalanoparlant.

D'altra banda, si resulta que açò de canviar de llengua per educació només s'ha d'aplicar als catalanoparlants, i no als qui opten pel castellà com a llengua de comunicació habitual, es produeix la paradoxa que entre dues persones que estan fent una mateixa cosa (mantenir-se en la seua llengua), una és mal educada i l'altra no. Òbviament, açò violaria frontalment el principi ètic de la igualtat de les persones, que està en els fonaments de tot estat de dret, i cap demòcrata no podria acceptar mai una norma basada en tan evident discriminació.

Més encara, si tenim en compte que el castellà i el català són idiomes ben pròxims i semblants, i que la intercomprensibilitat (la possibilitat d'entendre què s'està dient en l'altra llengua, sense estar capacitat per a parlar-la) és molt elevada, aleshores hem d'admetre que la educació no hi té res a veure. Potser els prejudicis, la prepotència lingüística o un fort sentiment nacionalista, resumit habitualment en la sofisticada idea que "estamos en España y se ha de hablar español", poden explicar molt millor aquesta actitud que s'escuda darrere d'una tramposa apel·lació a la bona educació.

Ser ben educats vol dir parlar amb respecte, escoltar l'altre. Si pot ser, fer-lo sentir bé; oferir-li el bo i millor que tenim. Tots aquells que proclamen que s'estimen tant les modalitats insulars de la nostra llengua, farien bé de passar a l'acció i donar als altres l'oportunitat d'escoltar-la i també de parlar-la. Perquè la pràctica demostra que, també entre les persones que opten habitualment per expressar-se en castellà, n'hi ha moltes que són perfectament ben educades. Fins i tot n'hi ha que estan plenament capacitades per a expressar-se -també- en l'altra llengua oficial, i algunes ho fan amb molt de gust, quan els en donam l'oportunitat. I si no ho estan, com a mínim són perfectament competents per a escoltar-nos, entendre'ns, i respondre'ns en el seu idioma, que nosaltres també entenem perfectament.

I amb tot açò, no passa res. No hi ha cap problema. La comunicació flueix sense entrebancs d'importància. Ens entenem, ens acceptam i ens respectam, sense necessitat de jutjar-nos els uns als altres o de retreure'ns -amb tramposes acusacions centrades en la bona educació- quina és la nostra identitat, o quines són les nostres preferències en matèria de llengua.

Una de les formes més evidents que conec de ser mal educat, conclou Suay, és acusar els altres de no ser prou ben educats, quan no fan les coses tal i com nosaltres consideram que s'han de fer. I podem assegurar -sense el mínim temor d'enganyar-nos- que els humans tenim la capacitat de ser grollers, mal educats i estúpids en qualsevol dels idiomes que parlam.

A propòsit de la Diada de Menorca

Aprofitant la Diada de Menorca de Sant Antoni, Acció Cultural de Menorca vol destacar que enguany també es compleixen els 750 anys del naixement de l’autor de la crònica que explica els fets històrics de 1287. Ramon Muntaner (Peralada, 1265-Eivissa, 1336) va ser un militar, administrador, polític i cronista català, ciutadà de València i de Mallorca. Fou camarlenc de Jaume III de Mallorca, batle d'Eivissa i capità d'almogàvers, però és conegut sobretot per ser el redactor d'una de les quatre Grans Cròniques medievals catalanes. El fet de viure de primera mà les diverses gestes militars dels reis d'Aragó, com ara la conquesta de Menorca, donen un valor excepcional al seu relat. De fet, aquests textos historiogràfics, les Quatre Cròniques, han estat essencials per conèixer els fets històrics produïts en el Mediterrani més occidental entre els segles XIII i XIV.

"Com lo senyor rei fo partit d'Aleró e tornat en sa terra, ell se pensà que gran vergonya era de la casa d'Aragon que l'illa de Menorca tenguessen sarraïns, e així que era bo que els ne gitàs, e que la conquerís". Ramon Muntaner, Crònica, CLXX.

En la celebració de la Diada, els governants actuals han posat l'èmfasi en el fet que la conquesta de Menorca va suposar un canvi de religió dels seus habitants, de musulmans a cristians. Cosa certa, però només és la meitat de la veritat. L’altra meitat que volen amagar és que l’Illa també mudà de llengua i de cultura, la catalana. De llavors ençà els menorquins parlam la llengua que parlava Alfons III el Liberal, monarca del casal d'Aragó, un rei que parlava català com els repobladors que van venir després de l'eliminació de la població autòctona. A més, la conquesta va obeir a motius que anaven més enllà de l'expansió de la seva religió. Ho testimonia de forma exemplar la Història de Menorca de Miquel Àngel Casasnovas Camps:

"La conquesta de Menorca fou una conseqüència del conflicte generat arran de les Vespres Sicilianes, però els cronistes medievals prefereixen donar-nos uns arguments que avui són difícilment defensables (...). Quant al propòsit d'alliberar Menorca de les mans dels sarraïns, era únicament un pretext ideològic".

Alfons el Liberal arribà al port del Maó el 5 de gener de 1287 i el dia de Sant Antoni s'enfrontà a l'improvisat exèrcit illenc. Tan sols cinc dies després, el 21 de gener, Menorca es rendia (capitulació de Sent Agayz, Santa Àgueda, el darrer reducte musulmà):

E con lo moixerif veé lo gran poder del senyor rei, ell li tramès sos missatges, e pregà-lo que fos de gràcia e de mercè sua que ell, ab vint de sos parents qui ab ell eren, ab llurs mullers e llurs infants, que els ne lleixàs anar en Barbària, solament ab llurs vestedures e ab vianda estrò lla: e ell retria lo castell de Maó e la vila de Ciutadella. E lo senyor rei, per ço que la illa pogués haver sens tot embarg, atorgà-li-ho; e així lo moxerif reté lo castell, e la vila de Ciutadella e tots los altres llocs de la illa, e li donà tot quant tresor hi havia. E lo senyor rei lliurà-li una nau que noliejà (...) E partiren-se del port en tal punt que la nau aquella acollí fortuna e rompé en Barbaria, que anc no n'escapà persona.

L’historiador M.À. Casasnovas indica que aquests fets van suposar un viratge fonamental en la trajectòria històrica de Menorca: "En tot cas, i això és essencial, comportà la desaparició de l'antic poble de Menorca i el seu reemplaçament per immigrants amb una cultura i mode de viure totalment diferents dels anteriors (...) la societat que arrelaria a la més oriental de les Balears és el reflex de la que habitava als dominis del rei conqueridor".

Per què, doncs, quan celebram la Diada es deixa de banda una part de les conseqüències que va suposar aquest fet històric? Quin sentit té intentar amagar que les nostres senyes bàsiques d'identitat i d'organització social provenen i es desenvolupen, essencialment, a partir d'aquest episodi? Per què, en definitiva, amaguen la catalanitat de la nostra llengua i cultura actuals com a fets produïts per la història?

Ens pot agradar més o menys, o potser n'hi ha que no s'hi senten identificats, però la història és la que és i no es pot canviar. Intentar ometre o amagar els episodis que no són del nostre gust -o que no lliguen amb certa ideologia- esdevé a més de miserable, una mica ridícul.

L'himne nacional nostrat

Us recomanam aquest article de Francesc Florit Nin:
http://provadelletra.blogspot.com.es/2015/01/lhimne-nacional-nostrat.html