Francesc Calvet, fundador d'ACM

Queden pocs dies perquè l’exposició de l’obra artística de Francesc Calvet (Barcelona, 1947-Es Castell, 2004) tanqui ses portes al Museu de Menorca: “Fins aquí. Quaranta anys de creació (1974-2004)". Convé recordar-ho per si qualcú encara no hi ha passat. Des d’ACCIÓ CULTURAL DE MENORCA ho volem fer avinent, entre altres raons, per mostrar la nostra admiració i el nostre agraïment a la persona que va entendre la tasca de l’home com a un desplegament de creativitat en la construcció d’un món millor per a tothom. Al servei dels valors humans va posar la seva gran capacitat artística. També va ser un gran activista cultural, que col·laborà en recitats de poesia i teatre, en l’organització de cicles de conferències; va idear i impulsar els Encontres de Poetes dels Països Catalans que es celebraven a Es Castell, etc. 

En Quico Calvet era ben conscient que lluitar per la transformació de la realitat en la direcció de la democràcia i la justícia social suposa fer-ho no sols en el terreny polític i econòmic, sinó paral·lelament, en el que correspon d’una manera genèrica a la superestructura. Però per transformar la realitat –o si més no per estar en condicions de fer-ho-, cal comprendre la realitat mitjançant una nova òptica. Llavors, pels anys 70, es parlava del “sistema” i de la lluita contra ell (avui se’n torna a parlar, i de “la casta”...). Per sistema s’ entenia el mecanisme d’opressió dels homes i dones concrets, és a dir, l’existència de relacions de poder com a forma de realitzar la vida social. I es considerava que tant sota l’esclavisme, el feudalisme o el capitalisme avançat, la persona humana concreta continuava essent, en tant que subjecte històric, igualment alienat i oprimit. No hi hauria gaire diferència, des d’aquesta perspectiva, entre el que proposava Sòfocles (Antígona) i Samuel Beckett (Tot esperant Godot): la penetració en la circumstància elemental humana.

Se somiava (?) d’ aixecar des de les ruïnes de l’art burgès agònic un art nou que tingués com a finalitat trencar l’escissió entre art i quotidianitat, tot cercant dissoldre l’art en la realització individualitzada de cada home i de cada dona concrets; a la recerca, doncs, de la mort de l’art, en el naixement d’un nou subjecte històric més emancipat. En aquest gran objectiu, l’art havia de col·laborar en el procés per a la transformació de la vida i de la nostra pròpia vida. Art i política? No exactament: No subordinant-se a la política, l’art l’estetitza, li incorpora allò que en la realitat hi ha de festa, de plaer, enfront dels qui fan del treball polític una variant de la religió, avorrida, messiànica, dogmàtica i autoritària. Introdueix la imaginació en la realitat, la fantasia en la història, l’element lúdic en l’acció revolucionària. En una paraula, permet davallar de l’element abstracte (la humanitat) al concret (els homes individuals), reintegrant les seues lluites al lloc en què els hòmens viuen: llur quotidianitat. (Jenaro Talens: Escriptura i ideologia: treball artístic i pràctica política. Quaderns 3i4. València, 1979; p.26).

Va ser precisament a ca seua, al núm. 57 del carrer del Rosari, on ens vam reunir durant l’estiu de 1995 per formar Acció Cultural de Menorca, que finalment va tenir acta de naixement el 9 d’octubre d’aquell any i començà les seues activitats. No solia faltar mai a les reunions, en Francesc no tenia vessa en la feina per la llengua i la cultura catalanes i pels nostres drets nacionals. Malauradament, la seva desaparició va coincidir amb el final de la 1ª etapa d’ACM, que vam refundar el juliol de 2009.