Garnarem, va dir aquell

Avui m’agradaria escriure com parlava Joan Fuster -ja sé que estic demanant massa- per dir que tot açò de les modalitats baléàs i de la Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental (LAPAO), i del trilingüisme a l’escola made in Bauzá són “collonades”, fruit del “procés de cretinització general progressiva” a què ens sotmet el poder, amb la col·laboració imprescindible d’alguns mitjans de comunicació. Igual passa amb la –h- intercalada en la grafia antihiàtica arcaica, que apareixia en mots com rahó, llehó, atribuhir, rehebre i topònims com Bohí, Tahull, Sanahuja i... Mahó, estimat topònim que sona igual que Maó (sense la lletra muda), però no ben igual que Mahón (pronunciat com ho diria Felipe II, el solitari d’ El Escorial, “sede berroqueña”).

Bobaes, diria el valencià Fuster des del seu exili interior a sa casa de Sueca, no hi ha cap llengua culta que funcioni amb ortografies diferents. Si podem escriure feim i deim en lloc de fem i diem, menj i call en tost de menjo i callo, cantàs o cantés, meua i meva, al·lot i fillet, açò i això..., idò i què més volem? Que no som idiotes.

Si és que a alguns l’autoodi els surt per les orelles! Si fins i tot n’hi ha que s’empegueeixen d’anomenar català l’idioma que parlen. Explicar que a Menorca sempre n’hem dit rallar en pla és tan ver com que rallar és el verb que feim servir per a la comunicació més col·loquial i desinhibida mentre que podem emprar parlar per referir-nos més tost a un registre elevat, culte, formal o com li vulgueu dir. I el pla? Pla és un adjectiu que, cum-alre-no, acompanyava un nom substantiu: “romanç pla” o “pla català” li deien antigament, per contraposar-lo al llatí, idioma de cultura fins ben entrada l’edat moderna. Sense problemes. O és que els extremenys, madrilenys, andalusos, santanderins, etc. amaguen el nom de castellà o espanyol per referir-se a l’idioma que parlen? S’imaginen una llei de llengües a Extremadura que definís el parlar d’aquell territori com a IPAOPI (Idioma Propio del Área Occidental de la Península Ibérica)? Un absurd que Kafka ni podia sospitar l’any del seu centenari. O és que, tal vegada, en diuen “vulgar” (sermo vulgaris) o “román paladino” (con el cual suele el pueblo fablar a su veçino, rimava Berceo)? No, ells no tenen manies. Lope de Vega considerava que “el vulgo es necio, y pues lo paga, es justo / hablarle en necio para darle gusto”.

En el fons, allò que de debò interessa als enemics del català és que la nostra llengua pròpia sempre estigui envoltada de polèmiques, que sigui vista per nosaltres mateixos, els seus parlants, com a “conflictiva”. Digau qui, si no és masoquista, voldrà identificar-se amb quelcom que et comportarà problemes, sempre enmig de controvèrsies i discussions, fent maldecap... I, a més, aquesta llengua de segona ja es veu que no serveix per a gran cosa, que és perfectament prescindible...

Em faig aquestes consideracions després de comprovar una enèsima defensa a ultrança de “las modalidades”, en què l’argument suprem ha estat que a Menorca deim garnera i no escombra. Homes de déu, si volíeu trobar un cas emblemàtic n’hauríeu pogut cercar un de millor! Granera (i no garnera, que respon a una pronúncia descurada del mot, com burtesa, bundrell, caterdal, caterdàtic...), en efecte, és molt més emprat al País Valencià, a Menorca i a Mallorca que no el mot escombra. Dit açò, per què havíem de proscriure’l o prohibir-lo en l’ensenyança de la llengua? Si són sinònims, millor saber-los, no?

Item més: agranar, vulgar “garnar”, volia dir, in primis, ‘escombrar grans’ (d’aquí que tinguem “escombra d’era”, que solia ser feta de branques de bruc, per arreplegar els grans de cereals després de batre). I si en volen més aquests presumptes defensors de les modalitats, poden consultar el Diccionari Menorquí, Espanyol, Francès i Llatí, d’Antoni Febrer i Cardona (Maó, 1761-1841) i hi trobaran sis entrades diferents per al lexema “escombr-“ i una per “granera” (per cert, “garnera” no hi apareix).

Tanmateix, raonar amb segons qui és enlaire, perquè, com diu el refrany, demostra “tenir tant de seny (o tant de suc de cervell) com sa granera”.

Joan F. López Casasnovas

Joan Melià i Francesc Florit, divendres passat al Cercle Artístic de Ciutadella.

Al llarg de la seva intervenció Melià va aportar nombroses dades relatives als usos lingüístics de la població de les Illes Balears i als canvis soferts en els darrers 20 anys. Uns canvis que, al marge d’interpretacions positives o negatives, constaten un paisatge lingüístic divers i complex, força diferent al que van conèixer els nostres pares o avis, reflex de la societat actual.

Precisament, Melià va posar en evidència –amb xifres i no amb simples especulacions- com l’ensenyament en català ha tingut un impacte social i uns efectes molt positius, tant per assegurar el coneixement de la llengua pròpia per part de la població autòctona, com per transmetre-la a la població immigrada, fent possible així la seva integració i la cohesió social. Gràcies al model educatiu, que ara la LOMQE amenaça de trencar, s’ha aconseguit que la gran majoria de la població illenca, sigui quina sigui la seva procedència, almanco entengui la llengua catalana. 

Un exemple més de l’èxit d’aquest model educatiu és el fet que en 20 anys s’hagi invertit el percentatge d’ús de la llengua a les proves de selectivitat. Si als 90 el percentatge d’alumnes que utilitzaven el català just superava el 20%, al 2012 eren més del 80% els estudiants que la feien servir. 

El professor de la UIB considera que l’experiència d’aquests anys d’ensenyament en català i la confiança generada entre els professionals de l’educació, i també entre les famílies, implica un rebuig a la reforma educativa del govern del PP. Alhora, però, insisteix que difícilment es pot recuperar el terreny perdut i que s’obre un horitzó de conseqüències difícils d’avaluar.

Del catanyol a l'espanglish

Del catanyol a l'spanglish

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

Vam trobar-nos alguns professors en la tancada organitzada pels pares d'alumnes i la Plataforma per l'Escola Pública a l'institut Quadrado de Ciutadella, com van fer molts altres centres d'arreu de les Balears. En aquella trobada va venir la professora Pilar Benejam, sempre disposada i atenta a la realitat educativa tot i la seva jubilació. Parlàvem amb ella dels efectes del decret de Tractament Integrat de Llengües (TIL) del Govern Bauzà, que alguns amb ironia anomenen ProjecTIL, una bomba a la línia de flotació de la llengua catalana en l'ensenyament. Na Pilar Benejam, més valenta i més crítica que molts dels professors en actiu allí presents, va dir estar completament en contra de l'ensenyament en anglès. La seva explicació anava més enllà del fet que aquest trilingüisme imposat a l'escola pretenia eliminar la immersió lingüística a Primària i arraconar la presència de la nostra llengua a Secundària. Per fer una classe, deia, cal un registre elevat d'ús de la llegua, un domini profund de l'idioma en què s'expliquen, s'argumenten, es debaten, s'exemplifiquen, s'interpreten, s'analitzen... els continguts curriculars amb la terminologia específica de la matèria. No és suficient el B2 d'anglès per donar socials en anglès. Si ja resulta difícil l'aprenentatge i la docència, molt més ho seran si l'instrument principal de comunicació flaqueja. Els alumnes rebrien un model de llengua empobrit que empobreix els continguts, perquè tothom sap que fons i forma van units. Na Pilar Benejam, experta en didàctica de les ciències socials, argumentava que la riquesa lingüística del professor és fonamental per a la qualitat de les seves classes.

Amb aquestes condicions, la imposició del trilingüisme del projecTIL aprofundirà les desigualtats dels alumnes. Per als castellanoparlants perquè l'escola era l'únic àmbit on poden posar en pràctica l'ús, atès que la llengua de convergència en les relacions socials és el castellà. Per als alumnes amb dificultats d'aprenentatge, per suposat. Per als alumnes amb entorns familiars poc estimulants, perquè també és sabut que allà on més llengua aprenen els escolars no és a l'escola sinó fora de l'escola.

Molts pares i alguns professors deuen pensar que equilibrar l'ensenyament entre les tres llengües perquè totes tres siguin vehiculars és una bona pensada. El discurs de l'igualitarisme té tota l'aparença d'una proposta justa i equitativa, a la qual fàcilment hom s'hi pot adherir. Però només en té l'aparença. Tanmateix, repartir les matèries escolars en tres llengües és una decisió bastant insòlita en els sistemes educatius. Evidentment tothom està d'acord que els alumnes han de tenir més bona competència en anglès que no tenen ara (i plena competència en els dos idiomes oficials). Però no ens hem de guiar pels discursos i les bones intencions (bona intenció?) sinó pels fets i els resultats. Bona part de la comunitat educativa (pares, mestres i estudiants) així com la comunitat científica (UIB) han donat arguments prou sòlids com perquè el decret TIL no sigui aplicat, o si més no, sigui profundament modificat i com a mínim ajornat, per permetre un consens més alt. No seria tampoc una mala idea que la posada en pràctica de les idees del Govern es fes d'una manera graduada i pausada. Primer perquè els alumnes que arriben a secundària ja tinguessin un cert bagatge d'ensenyament en anglès per afrontar amb més garantia les matèries que es fessin en aquesta llengua a secundària i, en segon lloc perquè els professors poguessin acreditar i millorar la seva competència lingüística en anglès.

No sé si la nova consellera ciutadellenca coneix els estudis elaborats pel Departament de Filologia Catalana i Lingüística General, Llengua i escola (2012) i l'elaborat pel Departament de Pedagogia Aplicada i Psicologia de l'Educació, Sobre el model lingüístic escolar de les Illes Balears (2013). Si no és així convindria, que els llegís amb atenció. Els arguments de tipus identitari -fer l'ensenyament en català perquè aquesta és la llengua pròpia- és un argument de pes que fa servir qualsevol país normal. Però no és l'argument principal. La principal raó de l'ensenyament en pla, com diria la consellera, de la immersió lingüística en pla, és la seva eficàcia pedagògica perquè assegura l'objectiu irrenunciable del nostre sistema educatiu que no és altre que la plena competència comunicativa en les dues llengües oficials. Dit altrament: l'ensenyament desequilibrat a favor del català és la manera d'aconseguir un equilibri en l'ús social entre les dues llengües. Els resultats de les diverses avaluacions així ho avalen. Aquesta paradoxa s'explica senzillament perquè la llengua catalana no es troba en equilibri amb el castellà, sinó més tost en una franca minorització, amb greus problemes de ser present en molts àmbits. Es tracta que tothom domini els dos idiomes perquè no s'obligui a ningú a abandonar la llengua pròpia perquè una part de la població no en té competència i així ser veritablement lliures a l'hora d'usar les llengües. Si no es fa així es condemna a la llengua pròpia a estar cada vegada més arraconada als àmbits de la intimitat (a què em sona açò?).

Un dels símptomes d'aquesta situació és la qualitat de l'idioma, farcit de castellanismes, més acusat entre les generacions joves. En don fe com a professor de català només escoltant els meus alumnes. La pèrdua de genuïnitat del català és avui tan manifesta que en algunes ocasions es té la impressió d'assistir a una autèntica dialectalització de la parla, com un pidgin entre català i castellà que de forma burlesca es referim com a catanyol. Bé idò, entre les modalidades insulares i el catanyol que s'escampa entre els joves, només ens falta que la llengua estrangera que aprenguin els nostres alumnes sigui l'espanglish o inglañol. El panorama és bastant desolador.

conferència de Joan Melià

Cicle de conferències CONEGUEM LA NOSTRA LLENGUA
Joan Melià i Garí

Professor de la UIB

Conferència:

Ús actual del català a les Balears

Passes de pardal, reculades de cranc

Divendres 24 de maig a les 20h

Sala Jeroni Marquès del Cercle Artístic. Ciutadella

Organitza: Acció Cultural de Menorca

                                      Col·labora: Cercle Artístic

Francesc Florit i Joan Melià al Cercle Artístic