Llengües per confondre

Al sac de les confusions

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

Novament eleccions. La nostra prou raquítica democràcia només pren protagonisme quan es tracta de reclamar el vot. La petició de vot per part dels partits polítics se sol reduir a consignes, sovint derivades dels comitès centrals. Molt més rarament hi ha plantejament de programes i propostes concretes. A vegades es fa d’una forma generalista, diuen el què, però no diuen el com, probablement perquè el com compromet i concreta més. En les eleccions autonòmiques i locals del proper 22 de maig els ciutadans som cridats a elegir governs a base de propaganda i publicitat, més que no d’un debat d’idees. Alguns partits no fan altra cosa que anar a contracorrent de projectes ja consolidats pel simple fet que són els projectes del altres, encara que siguin ben acceptats i funcionin.

Quan un partit polític es dedica a fer fracassar les realitats consolidades per construir una entelèquia no fa res més que enganyar la ciutadania. Quan el PP i UPiD demanen la lliure elecció de llengua a l’ensenyament per part dels pares sap perfectament que crea un problema on no n’hi ha. I, si hi pensam bé, també són conscients, o ho haurien de ser, que açò provocaria una greu segregació social, amb moltes més conseqüències socials negatives que els possibles beneficis individuals de l’elecció de llengua a les escoles. D’altra banda, aquesta proposta i altres de semblants, com la de no exigir la llengua catalana com a requisit per a accedir al funcionariat públic, no van encaminades a fer que les dues llengües estiguin en igualtat de drets i un mateix domini d’ús de les dues llengües igual per a tots, sinó ben bé al contrari: suposarien el desequilibri i la minorització de la llengua pròpia.

Si s’és conscient d’açò, per quins motius es posa la qüestió lingüística en el sac de les confusions i en el centre de les confrontacions? Si la llengua catalana és objecte d’atacs en campanya electoral, com ja s’ha començat a produir, vol dir que els molesta i que cal bandejar-la dels llocs on ha conquerit un cert grau de normalitat, a l’administració local i en l’educació. Com va dir Joan Melià, sociolingüista de la Universitat de les Illes Balears, “quan en una comunitat aquest tema és objecte de disputa política és símptoma que ja no té bona part del poder decisori. I prosseguir en la renúncia de la llengua pròpia és accelerar el procés de pèrdua de capacitat d’autoregir-se. Quan, per exemple, en una societat es planteja renunciar a considerar el coneixement de la seva llengua com a condició per a poder-hi viure amb plena normalitat, com a requisit per a accedir a determinats rols socials, no fan més que dinamitar un factor de prioritat lògica”.

Però sembla que les raons no importen en aquests partits, sinó més aviat les reaccions poc reflexives d’una part del seu electorat. És de coneixement públic els resultats que l’actual sistema educatiu dóna respecte de les dues llengües oficials. Ho repetirem: només una escola amb una presència dominant (majoritària, prioritària, preponderant, com es vulgui) de la llengua catalana en el currículum com a llengua vehicular garanteix una bona competència en les dues llengües. I açò no va en detriment de cap llengua ni de cap dret.

La sentència del TS sobre la llengua vehicular a Catalunya indica que tant una com l’altra han de ser llengua vehicular. Així passa en la majoria dels col·legis. Però és l’escola que ha de fixar els percentatges d’acord amb el seu entorn sociolingüístic per tal d’assegurar que tots els escolars dominin els dos idiomes. La normativa actual a les Illes Balears indica que com a mínim s’ha de fer un 50% en català. I amb la llengua de l’administració resulta evident que tot funcionari ha de dominar les dues llengües oficials per a garantir que l’administrat pugui ser atès en la seva llengua. Si no és així, l’elecció de llengua que tant prediquen el PP i UPiD només és efectiva per a una sola llengua. Algú s’imagina un funcionari que digui “Em sap greu senyora, però si no em xerra en català no l’entenc”? Idò açò, però a la inversa, passa i no hauria de passar, i així no obligar a canviar de llengua. És una simple qüestió de qualitat en l’atenció als ciutadans. Quan es parla de llibertat cal que s’entengui en totes les conseqüències.

La cerimònia de la confusió sobre les llengües que practiquen alguns partits polítics no ha de fer desviar l’atenció dels ciutadans de les coses que realment tenen importància en la vida social: la intercomprensió entre les persones siguin d’on siguin i tenguin la llengua que tenguin. Bandejar la llengua catalana de la vida social és afeblir la societat mateixa. Que tots els ciutadans aprenguin bé les dues llengües i les puguin usar en qualsevol situació ha de ser la prioritat i la preocupació. Que tinguem ciutadans que no coneixen i siguin incapaços d’usar la llengua territorial on viuen és negar-los un dret molt més important que el dret a elegir la llengua de l’escola.

llengua pública vs llengua privada

Llengua pública, llengua privada

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

En els règims totalitaris sol passar que la llengua del poder es presenta i s’usa com a instrument de repressió. Quan una llengua és suplantada per una altra, molt sovint és perquè hi ha hagut un exercici de domini. Aquesta pressió pot ser subtil, inconscient i fins i tot remot, per com exemple quan una família de Càdis posa de nom Jonatan al seu fill. Altres vegades el domini pot ser declarat i contundent, com per exemple prohibir una representació teatral perquè no és interpretada en la llengua del poder, o simplement detenir-te per parlar una llengua que el Guàrdia Civil no entén. En tenim casos ben propers en la nostra història, i qualcun de ben recent. Hi ha moltes maneres d’exercir la imposició d’una llengua sobre una altra. La finalitat sempre és la mateixa: desprestigiar la llengua dominada, enaltir la llengua dominant. A llarg termini se cerca eliminar la diversitat i la diferència per tal que el poder sigui més fàcil d’exercir i per tant el control del ciutadà –del súbdit- sigui més fort.

Un d’aquests exercicis de poder és relegar una llengua a l’àmbit privat, mentre que es reserva la llengua dominant a l’àmbit públic. És el que passava fa uns anys quan la llengua catalana no tenia accés als mitjans de comunicació, ni a l’administració pública, ni a l’escola, etc. Avui, després de 30 anys d’una democràcia feble i desvirtuada, la llengua catalana ha conquistat àmbits públics. En alguns casos d’una manera decidida i clara com és en l’administració local, altres d’una manera tímida com és en la premsa i la ràdio, i encara en altres esferes d’una forma testimonial com és el cinema. Hi ha altres àmbits públics en que la llengua catalana no ha fet ni mitja passa: l’administració de l’Estat (cossos de seguretat, justícia, hisenda, correus, etc.)

Amb tot, també hi ha formes molt més agudes, astutes, d’exercir la subordinació lingüística. Són formes que es presenten camuflades en un estat de dret democràtic. Són aquelles que no neguen la llengua sinó que la desvincula de la seva totalitat o la desvirtuen de la seva personalitat. Desvincular i desvirtuar és l’estratègia del PP a València i que fa anys el PP de Balears (de Mallorca) vol implantar aquí. La maniobra és antiga i basta: una llengua dividida a trossets perd força, i perd mercat i perd autoritat i perd identitat i mor de finor.

Amagar la identitat catalana de la llengua parlada a les Illes Balears i al País Valencià resulta cada vegada més difícil en un món tan connectat com el d’avui. És negar les evidències. És fer el ridícul, però no els importa. Tanmateix, hi ha encara més subtilitats de domini lingüístic: la que presenta una llengua desvirtuada, plena d’incorreccions, esquitxada de barbarismes. La influència del castellà sobre el parlars catalanoparlants és tan abassegador que ja es donen casos, d’ençà fa uns anys, de castellanismes fonètics, aquells que modifiquen no una paraula, sinó una regla del sistema gramatical i que afecten a totes les paraules de la llengua. Els castellanismes són habitualment identificats com una paraula castellana dita en català. Els castellanismes fonològics i sintàctics són més difícils de copsar però són molt més perniciosos per a la llengua catalana. Que una persona digui alguns castellanismes lèxics té una importància relativa, que en faci de sintàctics i fonètics és molt més preocupant.

Per què s’estén tan fàcilment i tan ràpidament aquest fenomen de substitució de les regles gramaticals? Per suposat pel domini lingüístic del castellà sobre el català que es manifesta de mil maneres: pressió demogràfica, forta immigració, predomini de mitjans, política unilingüe de l’Estat, etc. Realment és difícil sostreure’s d’aquesta influència.

Algunes persones tenen certament més responsabilitat respecte a aquesta influència, perquè es presenten com a model – no com a modèlics! Totes les persones que treballen en l’esfera pública: administració, polítics, empreses, i sobretot mitjans de comunicació. Quan un locutor d’una ràdio de Menorca pronuncia cada dia una desena de vegades el nom de la ciutat de ponent amb una fonètica castellana [Siṷtɘđeiɘ] destrossa la llengua i transmet aquest enderossall als milers d’oients. Es tracta d’un locutor que no sap pronunciar cap LL [λ] catalana, fa el que en castellà és generalitzat, el ieismo. I incapaç d’articular una essa [z] sonora (totes les pronuncia en fonètica castellana, és a dir sordes). Totes les eles [l·l] geminades han desaparegut de la seva pronúncia. Mescla sense cap criteri els articles formals amb els informals. El mateix locutor diu un barbarismes seguit d’un altre i a més canvia al castellà contínuament. En resum, és un autèntic antimodel. És la ràdio més escoltada de l’illa, segons informa. No és un cas aïllat. La fornada de locutors de ràdio i televisió que destrossen la fonètica menorquina genuïna és esfereïdor. Si açò mateix passés en un locutor en castellà s’haurien encès totes les alarmes. Però com que es tracta de la nostra llengua subordinada, no només no passa res, sinó que la gran majoria ho dóna com a natural. La subtilitat en l’exercici del poder lingüístic dominant arriba a aquets extrems. Ben mirat el català és una llengua pública maltractada.