llengües protegides, llengües per protegir

Llengües protegides, llengües per protegir

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

Quan en un espai de convivència hi ha interessos contraposats, i poca voluntat d’entesa, es tendeix a regular-lo amb lleis i normatives i ordres, de manera que l’entrellat legislatiu resulta laberíntic, poc operatiu, a vegades insidiós i sovint contraproduent. A cops de decrets es vol organitzar la vida pública quan la vida pública es fa complexa i cadascú grana cap a casa, en una societat tendent a l’individulisme i al particularisme. L’altre extrem és el campi qui pugui i que sol tenir conseqüències negatives pels més desvalguts, els més petits.

En matèria de llengües, és a dir en polítiques lingüístiques, se sol dir que les Lleis de normalització i els diversos decrets que la desenvolupen són excessivament intervencionistes, massa reguladores i restrictives. I ho solen dir com una cosa excepcional, que només passa a Espanya, com una dèria dels nacionalisme català, etc. No és veritat. La resta de països del nostre entorn, a Europa, la legislació lingüística és tan complexa com l’espanyola.

Per exemple en el cas del cinema, els països democràtics tenen lleis proteccionistes per a la llengua del país i fins i tot en alguns casos tenen normatives molt més severes per al compliment del percentatge de pel·lícules en la llengua pròpia que s’han de projectar a les sales de cine, és el cas de França, on s’obliga a doblar el 90 % de les còpies.

I en el cas nostre, per cada llei de protecció del català, n’hi ha cinquanta que protegeixen el castellà. Dit igualment: que la protecció legal del castellà és moltíssim més regulat que la protecció legal del català, o d’altres llengües que tenim a Espanya. Segons recomptes fets recentment resulta que hi ha unes 500 lleis que contenen normes impositives del castellà com a llengua privilegida, preferent i única. El terme “preferent” no agrada al Tribunal Constitucional referit al català al seu domini lingüístic, però sí que ho imposa aplicat al castellà arreu del territori espanyol sigui o no el seu domini lingüístic.

Més encara: la llengua catalana és lluny de disposar de lleis de protecció similars a les aplicades a l’eslovac, l’eslovè, l’estonià, l’islandès, el noruec, el lituà, el letó, el danès, el finès, i altres llengües nacionals de nombre similar de parlants de Suïssa, de Finlàndia, de Bèlgica o de Canadà. Tenim certment lleis de garantia d’ús de la llengua catalana a Catalunya, les Illes Balears i València, però no es poden comparar al grau de protecció i d’exigència que tenen altres llengües d’Europa. Ni de fer-hi prop al cas del castellà a Espanya! És per tant una fal·làcia alimentada pel nacionalisme espanyol que el català està molt protegit. Ni punt de comparació!

I si miréssim no els papers, sinó els fets, aleshores la disparitat en el compliment de la legislació és enorme entre el castellà i el català. Entre altres raons perquè un Estat de forta tradició centralista com Espanya, lluny d’assimilar la riquesa de la seva diversitat lingüística com un patrimoni a salvaguardar, sempre aplica i fa complir una normativa superior de l’Estat que minva, dilueix o simplement aniquila la normativa supeditada de la lesgislació autonòmica en matèria de llengües. Basta una ullada a la vida social per comprovar els entrebancs ( o la dificultat, o la impossibilitat) que un catalanoparlant té per a desenvolupar-se en la seva llengua amb normalitat. Llavors alguns diran que les llengües són per comunicar-se...mentre em neguen que ho pugui fer amb la meva pròpia. Les llengües són per comunicar-se, certament, però bé que ho hem de fer en alguna llengua, i a vegades sembla que qui així ho argumenta és com si digui “hablame en castellano para que nos entengamos” quan resulta evident que entèn el català i l’únic que es proposa no és que ens entenguem sinó que tu canviis a la seva llengua.

Ateses aquestes comprovacions, aleshores per què hi ha aquesta percepció contrària? Tal vegada perquè els mitjans de comunicació més majoritaris fan veure el que és blanc negre, el que és negre blanc. Amb tota la intenció ideològica i nacional. Cada dia les televisions, les ràdios, la premsa espanyola donen una visió completament distorsionada de la realitat lingüística. La seva força és tan abassegadora que hem arribat al punt de creure que la víctima és culpable de la seva desgràcia. Hi ha llengües molt protegides com el castellà, i hi ha llengües per protegir com el català.