llengües protegides, llengües per protegir

Llengües protegides, llengües per protegir

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

Quan en un espai de convivència hi ha interessos contraposats, i poca voluntat d’entesa, es tendeix a regular-lo amb lleis i normatives i ordres, de manera que l’entrellat legislatiu resulta laberíntic, poc operatiu, a vegades insidiós i sovint contraproduent. A cops de decrets es vol organitzar la vida pública quan la vida pública es fa complexa i cadascú grana cap a casa, en una societat tendent a l’individulisme i al particularisme. L’altre extrem és el campi qui pugui i que sol tenir conseqüències negatives pels més desvalguts, els més petits.

En matèria de llengües, és a dir en polítiques lingüístiques, se sol dir que les Lleis de normalització i els diversos decrets que la desenvolupen són excessivament intervencionistes, massa reguladores i restrictives. I ho solen dir com una cosa excepcional, que només passa a Espanya, com una dèria dels nacionalisme català, etc. No és veritat. La resta de països del nostre entorn, a Europa, la legislació lingüística és tan complexa com l’espanyola.

Per exemple en el cas del cinema, els països democràtics tenen lleis proteccionistes per a la llengua del país i fins i tot en alguns casos tenen normatives molt més severes per al compliment del percentatge de pel·lícules en la llengua pròpia que s’han de projectar a les sales de cine, és el cas de França, on s’obliga a doblar el 90 % de les còpies.

I en el cas nostre, per cada llei de protecció del català, n’hi ha cinquanta que protegeixen el castellà. Dit igualment: que la protecció legal del castellà és moltíssim més regulat que la protecció legal del català, o d’altres llengües que tenim a Espanya. Segons recomptes fets recentment resulta que hi ha unes 500 lleis que contenen normes impositives del castellà com a llengua privilegida, preferent i única. El terme “preferent” no agrada al Tribunal Constitucional referit al català al seu domini lingüístic, però sí que ho imposa aplicat al castellà arreu del territori espanyol sigui o no el seu domini lingüístic.

Més encara: la llengua catalana és lluny de disposar de lleis de protecció similars a les aplicades a l’eslovac, l’eslovè, l’estonià, l’islandès, el noruec, el lituà, el letó, el danès, el finès, i altres llengües nacionals de nombre similar de parlants de Suïssa, de Finlàndia, de Bèlgica o de Canadà. Tenim certment lleis de garantia d’ús de la llengua catalana a Catalunya, les Illes Balears i València, però no es poden comparar al grau de protecció i d’exigència que tenen altres llengües d’Europa. Ni de fer-hi prop al cas del castellà a Espanya! És per tant una fal·làcia alimentada pel nacionalisme espanyol que el català està molt protegit. Ni punt de comparació!

I si miréssim no els papers, sinó els fets, aleshores la disparitat en el compliment de la legislació és enorme entre el castellà i el català. Entre altres raons perquè un Estat de forta tradició centralista com Espanya, lluny d’assimilar la riquesa de la seva diversitat lingüística com un patrimoni a salvaguardar, sempre aplica i fa complir una normativa superior de l’Estat que minva, dilueix o simplement aniquila la normativa supeditada de la lesgislació autonòmica en matèria de llengües. Basta una ullada a la vida social per comprovar els entrebancs ( o la dificultat, o la impossibilitat) que un catalanoparlant té per a desenvolupar-se en la seva llengua amb normalitat. Llavors alguns diran que les llengües són per comunicar-se...mentre em neguen que ho pugui fer amb la meva pròpia. Les llengües són per comunicar-se, certament, però bé que ho hem de fer en alguna llengua, i a vegades sembla que qui així ho argumenta és com si digui “hablame en castellano para que nos entengamos” quan resulta evident que entèn el català i l’únic que es proposa no és que ens entenguem sinó que tu canviis a la seva llengua.

Ateses aquestes comprovacions, aleshores per què hi ha aquesta percepció contrària? Tal vegada perquè els mitjans de comunicació més majoritaris fan veure el que és blanc negre, el que és negre blanc. Amb tota la intenció ideològica i nacional. Cada dia les televisions, les ràdios, la premsa espanyola donen una visió completament distorsionada de la realitat lingüística. La seva força és tan abassegadora que hem arribat al punt de creure que la víctima és culpable de la seva desgràcia. Hi ha llengües molt protegides com el castellà, i hi ha llengües per protegir com el català.

Per compensar les deficiències lingüístiques

l'escola no és un mercat

La idea d’igualar l’ensenyament en català amb l’ensenyament en castellà o viceversa, de manera que es faci el 50 % en cada llengua no deixa de ser aparentment molt justa. Si la població que tenim a Menorca es reparteix majoritàriament entre les dues llengües oficials (un 60% de llengua pròpia català, un 35% llengua pròpia castellà, un 5% d’altres llengües) és prou assenyat que les dues llengües siguin llengües vehiculars a l’ensenyament. I així és en gairebé tots els centres, en proporcions variables. El 50% sembla idò, en principi, un principi igualitari. Llavors si, com fan alguns centres, s’introdueix l’anglès com a vehicular en algunes matèries amb programes específics, llavors les dues llengües oficials han de quedar més reduïdes en hores lectives. Cada centre ho ha de regular, segons com sigui el seu context sociolingüístic.

Tanmateix, allò més important no és el percentatge de català-castellà-anglès, sinó els resultats finals. I aquí no hi pot haver discussió possible, simplement perquè tothom està obligat a complir amb la normativa legislativa aprovada pel Parlament. Què vol dir que l’important siguin els resultats? Que tot alumne, tengui la llengua que tengui, ha de ser competent en les dues llengües oficials i ha de tenir un domini suficient d’anglès en acabar l’ensenyament obligatori. Punt.

En realitat, però, què passa? Que l’escola no és una illa, incomunicada amb la resta del món. Que l’entorn és un factor educador (i deseducador) molt influent. Que l’escola, tot i que poleix les desigualtats d’origen, no és suficient per compensar-les. Que en l’aprenentatge i, sobretot, l’ús de les llengües l’entorn extraescolar és poderós (família, amics, mitjans...). I aleshores passa que els resultats finals en el domini i ús de les llengües és prou desigual.

L’escola s’ha de preocupar que tots els al·lots dominin bé el català i el castellà ( i anglès en menor grau, potser). Si surten amb deficiències en una o altra llengua, caldrà reconduir el model lingüístic aplicat. Els mestres no són tontos i, si no hi ha prejudicis entremig, apliquen un model lingüístic que fins ara ha donat bons resultats, en general. Tanmateix, la cada vegada més nombrosa població castellanoparlant fa que ara comencin a sortir alumnes amb mancances en l’ús del català. Dit d’una manera clara i llampant: tots els alumnes dominen el castellà amb prou fluïdesa, no tots els alumnes dominen el català amb prou fluïdesa. Són aquests resultats que hem de compensar. Cal recordar que segons una enquesta del 2003 un 60% de les persones que viuen a les Balears i que no tenen el català com a llengua pròpia, no el sap parlar.

Justament són les escoles que apliquen un model de compensació lingüística les que obtenen millors resultats en les dues llengües. Les escoles amb ensenyament majoritàriament en català compleixen amb els objectius fixats per la llei. No així les escoles que tenen el català en percentatges més baixos al 50 % de llengua vehicular, simplement per què l’escola no basta.

Fer una ullada ràpida a la programació televisiva, a les ràdios, a Internet, a la premsa, a l’oferta de cinema, a tot l’oci juvenil, la visita al metge, l’entrevista de feina, la citació judicial, els cursos de formació, etc. la presència de la llengua catalana tendeix a 0 en alguns àmbits i a cotes minses en altres. És clar que els detractors del català a l’escola diran que tot allò és mercat lliure i que per tant si no hi ha català pel carrer és perquè els consumidors de béns i serveis no ho reclamen. Ben cert. Res a objectar ... si no fos perquè hi ha centenars de lleis espanyoles que ho prohibeixen, ho dificulten o ho ignoren. Per què tenim mercat lliure de totes les televisions en castellà i en canvi no el tenim per a les televisions en català? Per posar-ne un exemple d’espantosa actualitat per a la recepció de TV3 al País Valencià, que els diaris locals amaguen, com tantes altres notícies referides a la nostra llengua i cultura.

Però l’escola no és un mercat, de moment. I per tant no podem tenir una escola a la carta, en la qual els estudiants siguin distribuïts segons la preferència lingüística dels pares. Ho hem comprovat milers de vegades: el mercat tendeix a ser salvatge i per tant és imprescindible regular-lo, i més en qüestió de llengua i educació. Creim que en el fons molts no se’n fan cap problema perquè un al·lot no domini el català, i per contra clamarien al cel si comprovessin que un al·lot no domina el castellà. Les raons són les de sempre: n’hi ha que pensen que hi ha llengües més importants que d’altres, especialment la seva.

Les persones que reclamen més presència del castellà a l’escola, també seria just que demanéssin també més presència del català a altres àmbits, ni que siguin només els àmbits públics. Seria just, però mai no ho han reclamat. Quan el català tengui el 50% d’ús en els àmbits extraescolars, llavors tindrà sentit que també sigui només del 50% a l’escola. Mentrestant l’escola farà el paper que sempre li hem demanat: que compensi la desigualtat, que integri les diferències i que estimi la diversitat. Almenys des d’una perspectiva progressista de l’educació. La resta és la selva.