No mateu la cultura

Acció Cultural de Menorca demana al president del Govern de les Illes Balears, José Ramón Bauzá, que escolti el clam dels sectors culturals i que rectifiqui la seva política cultural i lingüística. També fa extensiva aquesta reivindicació a les màximes autoritats del Consell de Menorca i als Ajuntaments menorquins.

ACM constata que la gala de lliurament dels Premis Escènica, que va tenir dilluns passat dia 28 de març al Teatre Principal de Palma, només és la darrera gota que demostra el malestar del món de la cultura amb la política de retallades impulsada per les institucions d'autogovern. La crida feta ahir pel sector teatrals s'afegeix a la dels escriptors, músics i dibuixants de còmic, que s'han manifestat contra la política impulsada per les institucions de Balears.

ACM s'afegeix a la crida feta ahir pel sector teatral i també demana a Bauzá que no mati la cultura. ACM considera inacceptable, a més, l'abandonament d'un sector que, juntament amb l'audiovisual, havia creat llocs de feina i un teixit econòmic incipient. Així mateix considera que l'executiu fa polítiques, davant la crisi econòmica, que són un exemple de manca de creativitat, d'imaginació i de visió de futur.

És evident que la diversificació de l'economia de les Illes Balears passa pel desenvolupament d'uns sectors –el cultural i l'audiovisual- que aporten un gran valor afegit, que promouen la formació i les senyes d'identitat pròpies, i que són mediambientalment més sostenibles. ACM recorda, a més, que fomentar la cultura i la llengua pròpies és una competència exclusiva i, per tant, una obligació legal per a les institucions de la Comunitat Autònoma.

ACM demana a les nostres institucions que rectifiquin la seva política de retallades en aquest àmbit i que recuperin la voluntat de consens que ha caracteritzat tots els governs de les Balears del restabliment de la democràcia ençà.

El Govern Balear diu que vol complir les sentències…

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

Açò va dir el portaveu Sr. Bosch. Aleshores hauria de començar per complir les lleis que sistemàticament incompleix el seu govern en materia de llengües. I també haurà de complir, no les sentències dictades en altres comunitats autònomes, que no ens afecten, sinó la que acaba de dictar el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, en la qual avala que el català sigui un requisit per accedir a l’Administració Pública.

El Govern del PP té problemes amb els tribunals. Els vol acatar, però els dóna sentències ben contradictòries. Les declaracions del portaveu, el Sr. Rafael Bosch, es debat entre la pirueta i la contorsió, entre les seves declaracions i intencions polítiques del govern Bauzà i les sentències del Tribunals. Les paraules del Sr. Bosch entren en contradicció flagant amb la realitat, i sobretot amb la legalitat. Però, cap problema, si la legalitat no els agrada, la canviaran, encara que vagi en contra de la llengua que identifica les Illes Balears, la llengua que a més d’oficial n’és la llengua pròpia, i és també la llengua pròpia de l’administració, del govern, del parlament, etc. d’aquestes illes, segons manen les lleis. I les incompleix, no una vegada sinó sistemàticament. Quina sentència s’hauria de dictar i quina pena s’hauria de complir en aquests casos? Com fer complir la llei a aquells que la regulen?

D’una banda, el conseller d'Educació i Cultura va anunciar que l'executiu autonòmic prepararia durant el curs que ve el canvi normatiu necessari per tal que català i castellà siguin, tots dos, llengües vehiculars a l'escola. És una declaració de cara a la galeria per acontentar els sectors més reaccionaris del seu partit, ja que, com el Sr. Bosch sap, ambdues llengües són vehiculars al nostre sistema educatiu. Per tant dir que cal fer-ho 'abans no ens hi obligui cap sentència', en referència a l'ordre del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, és simplement un engany als ciutadans.

La sentència del TSJIB és contundent. Citem el dictamen: "el català, com tots saben, és l'idioma propi de les Illes Balears, de tots els seus ciutadans i entitats, i resulta plenament constitucional que se n'exigeixi el coneixement per accedir i promocionar en l'àmbit de la funció i treball públics de l'Administració de la Comunitat Autonòma”.

El Tribunal fa menció a dues sentències anteriors sobre el català a l'Administració i apunten, tornem a citar, que "l'exigència o requisit d'un determinat grau de coneixement" del català és perfectament compatible amb el dret fonamental de l'article 23.2 de la Constitució que fa referència al dret a l'accés a funcions i càrrecs públics.

Però heus aquí que la reacció immediata del Govern, segons informacions aparegudes als mitjans, és la de passar de la sentència. Idò? No deien que les sentències eren per ser acatades? Ara veim que només volen acatar les sentències que van en contra de la llengua catalana i incomplir les que hi van a favor. ¿És potser una postura clarament ideològica que no té res a veure amb drets i dreures de ciutadans, ni, per suposat, en serveis de qualitat, ni en resultats ni tampoc en realitats sociològiques, i per descomptat tampoc no té res a veure amb les necessitats del país, de salvaguarda d’una llengua amb greus problemes de subsistència?

La política lingüística del Govern Balear és suïcida. I és molt trist pensar que són els propis polítics de la nostra terra que cometen aquesta atrocitat. Si per acontentar un sector del seu electorat que es manifesta contra la normalitat de la llengua al seu territori històric, el govern Bauzà ha d’incomplir les sentències dels Tribunals, esteim ben arreglats. La anormalitat s’ha instal·lat en aquestes terres expoliades. La majoria dels seus ciutadans, sense sentit de pertinença, aposta per un partit de govern que va en contra dels propis interessos. Com s’entén? Realment tots els qui van votar el PP estan d’acord amb la política lingüística que vol portar a terme l’actual govern?

Lletra i música de la llengua

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

Quan la nostra llengua no era a l’escola ni als mitjans de comunicació ni a les institucions públiques, molts vam descobrir les formes cultes de la llengua catalana de la mà de la música. Més enllà de laparla col·loquial de cada dia a casa, amb els amics, al carrer, hi havia una literatura d’alta qualitat que s’expressava amb les mateixes paraules que tu empraves per jugar a futbol a les tanques de prop de casa. Hi havia també les formes litúrgiques de la parròquia com a llengua d’un menorquí culte, diferent, elevat. La veritat és que la llengua musicada de les cançons que escoltàvem als Agrupaments Escoltes era la llengua dignificada dels menorquins. Vam descobrir aleshores altres maneres de parlar menorquí, altres paraules dialectals pròpies d’altres terrres properes.

Aleshores no era tan fàcil accedir a la nostra música en català perquè les ràdios no la programaven gaires o gens, els diaris no en parlaven, no hi havia Internet, no es treballava a les escoles i els nostres pares havien estat formats en una educació en castellà i per al castellà. Com han canviat les coses i per bé! Aquestes setmanes, enmig de tantes males notícies contra la nostra llengua, cercàvem una dada positiva per compartir amb els lectors. Heus-la idò: tenim una llengua de les més musicades que hi ha. I per corroborar-ho us ressenyam tres esdeveniments: un llibre, una exposició i un portal web. Anem a pams.

Fa pocs mesos va sortir d’Edicions Documenta Balear el llibre Una llengua musicada de Carla Gonzàlez. es tracta d’un llibre preciós que recull tot un ventall de poemes d’autors de tots els temps que han estat cantats d’ençà els anys 60 fins a l’actualitat. De fet es fa ressò dels rics antecedents del moment d’esplendor actual de la música en català. La Nova Cançó en va ser la llavor. Raimon. Lluís Llach, La Trinca, Maria del Mar Bonet, Serrat, Ovidi Montllor, Sisa, Ramon Muntaner, Pau Riba, Pi de la Serra… fins als actuals grups o cantautors Pau Alabajos, Cesk Freixas, Al Mayurqa, At Versaris, Pep Gimeno 'Botifarra', La Gossa Sorda, Obrint Pas, Oliva Trencada, Revolta 21, Feliu Ventura...etc. Tot aquest èxit sorgit a pesar dels entrebancs d’una llengua minoritzada només s’explica per la seva qualitat. El llibre també conté força entrevistes als músics que reflexionen sobre el fenomen, entre els quals hi ha és clar menorquins.

Dijous passat va ser inaugurada l’exposició Cançoníssima a la sala de El Roser de Ciutadella. Comissariada per Jesús Prats i produïda per Octibre Centre de Cultura Contemporània de València, Cançoníssima ja havia estat presentada a València, Barcelona i Palma. Se centra en la imatge gràfica dels discs de vinil, en les portades dels quals dissenyadors i artistes han plasmat el seu art, com a Menorca van ser Matias Quetglas amb una portada al disc Capanades a morts de Lluís Llach i les de Pacífic a Isaac Melis i Mariàngels Gorrnés. S’hi exposa bona part dels Setze Jutges de la Nova Cançó i una especial atenció a la presència menorquina: Mariàngels Gornés, Isaac Melis, CEPEP, Traginada, Ja t’ho Diré i molts d’altres d’aquell temps i d’ara mateix, per exemple de Nura, llarga cantata musicada per Guillem Soldevila. Una oportunitat per revisitar la nostra memòria musical i la seva projecció. La banda sonora de la nostra llengua. Com va dir Esperança Camps al seu blog és “un recorregut sentimental per la memòria sonora dels menorquins. Aquell concert per Cala'n Turqueta, aquella actuació de Maria del Mar Bonet al claustre del Seminari, o la de Maria Àngels Gornés a la Plaça Nova”.

Finalment el portal web Viasona. Fa un any el Grup Catmèdia van crear el www.viasona.cat en el qual s’indexava la musica en català. És innovador, sorprenent i exhaustiu. Viasona registra 2.390 grups musicals, amb un catàleg de 4.855 àlbums i 34.884 caçons en la llengua dels menorquins. Hi és gairebé tot, com una enciclopèdia digital de la música catalana i en català. Té una mitjana de visites de 3.000 cada dia. Viasona també inclou les novetats del mercat, informació actualitzada de festivals, fòrums d’opinió, llistes de favorits, etc. A Viasona els internautes poden consultar la discogràfica i lletres de cantants i grups en català. A més amb la plataforma 2.0 (GrooveShark, YouTube, iTunes, Spotify, Google Maps, Twitter, etc.) es vinculen al web els continguts d'àudio o video amb la possibilitat de comprar discos i cançons, i fins i tot es pot consultar una mapa dels Països Catalans per saber quines formacions són originàries d'una població. Si clicau les ubicacions de Menorca apareixen Mariàngels Gornés, Cris Juanico, Isaac Melis, Es Moix, Oliaigu amb Figues, Res Sé, Los Paranderos, A Bordo, Miquel Mariano, Tita Servera, L’Infant Terrible, Traginada, S’Albaida, Bep Marquès, Delên, Guiem Soldevila, Inventeri, i Leon Manso, aquest diamant en brut que tenim. Qui coneoxem el panorama veim que són molts, però no hi son tots. I tanmateix déu n’hi do. Com deia aquell, no estamos tan mal, almanco en aquest sentit musical. La llàstima és que les nostres (?) ràdios i televisions ens ho amaguin.

En fi, tres notícies per aixecar els ànims tan decaiguts a causa d’una política que ens amaga la nostra cultura i voldria que la llengua catalana fos relegada a un segon pla. Si Francesc de Borja Moll, el nostre sant de la devoció lingüística, aixequés el cap diria “ de més verdes en maduren”.

Comunicat de premsa

El Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TSJIB) va considerar constitucional el fet que s'exigís el coneixement de la llengua pròpia de les Illes, la catalana, per accedir a l'administració pública. La reacció del govern del PP ha estat ràpida: l'executiu modificarà la Llei de Normalització Lingüística per eliminar el requisit de català per als funcionaris. Així ho va exposar el Conseller de Funció Pública, Simó Gornés, en unes declaracions que l'OCB i nosaltres també qualificam de "gravíssimes" i "inacceptables".

ACM remarca que el Govern Bauzá, quan una sentència contra l'ús del català no afecta per res les Balears, com la recent contra la immersió lingüística a Catalunya, la pretén aplicar a les nostres illes, mentre que quan els tribunals ratifiquen els decrets aprovats pels executius de l'arxipèlag en relació a la llengua, fa veure que no l'afecta i segueix endavant en els seus atacs contra els drets dels ciutadans.

Per a ACM, la reforma de la Llei de Normalització significaria traspassar una línia vermella, ja que suposaria que el PP trenca definitivament el consens creat entre les forces polítiques des dels anys vuitanta en matèria de llengua, que va propiciar l'aprovació de la norma. A més representaria l'incompliment d'una promesa del mateix Bauzá que, arran d'unes declaracions polèmiques, va assegurar per activa i per passiva que no tocaria la Llei de Normalització Lingüística.

LA INMERSIÓN IDEOLÓGICA

El año pasado el Ministerio de Educación realizó una evaluación general de diagnóstico, en que se miden las competencias de los alumnos españoles en diferentes materias. Estas pruebas las realiza un organismo independiente y son iguales para toda España. Entre otras, se evaluó el nivel de castellano de los alumnos de 4º de primaria. Los resultados situaron a Catalunya en el noveno lugar, con una puntuación 2 puntos superior a la media española y por delante de Andalucía, Murcia, País Vasco, Extremadura, Comunidad Valenciana, Galicia, Baleares y Canarias.

Hace un par de meses se realizó la segunda evaluación general de diagnóstico, esta vez con alumnos de 2º de ESO. Los resultados fueron similares. Catalunya obtuvo el undécimo puesto en lengua castellana, con una puntuación 2 puntos superior a la media, de nuevo, y por delante de Andalucía, Extremadura, Galicia, Canarias, Comunidad Valenciana y Baleares.

De estas evaluaciones se pueden extraer diversas conclusiones. La primera de ellas es que el nivel de castellano de los niños y adolescentes catalanes es similar a los del resto de España. En todo caso, algo superior a la media. La segunda es que Catalunya, con un sistema consolidado de inmersión lingüística del catalán, obtiene casi siempre mejores puntuaciones en dominio de castellano que otras autonomías marcadamente bilingües en que no se practica tal sistema. La tercera es que no se puede inferir, atendiendo a un método científico riguroso, que la inmersión lingüística castigue el conocimiento del castellano. Al contrario, el obtener mejores puntuaciones que otras comunidades bilingües parece indicar que la inmersión lingüística es más bien beneficiosa desde un punto de vista educativo. Ello sin tener en cuenta otras consideraciones, como la cohesión social o la protección de la cultura minoritaria.

En 1979, el 24% de la población de Catalunya no entendía el catalán y un 61% de los habitantes de la provincia de Barcelona habían nacido fuera. Ante tal situación, se descartó la educación en función del idioma y se acordó el sistema de inmersión lingüística, a imitación de Quebec, en que tal sistema estaba dando buenos resultados. Después de más de 30 años, un 95% de la población de Catalunya entiende el catalán y el 100% entiende el castellano. Parece claro que el modelo no ha supuesto ningún retroceso para el castellano y, en cambio, sí que ha supuesto un avance para el conocimiento del catalán. Es decir, el resultado a la postre ha sido un incremento del conocimiento de idiomas por parte de la población. Actualmente, todo catalán entiende dos idiomas, como mínimo. Y el conocimiento de las dos lenguas oficiales ofrece igualdad de oportunidades a todos los catalanes tanto para relacionarse y entenderse con normalidad con sus conciudadanos, utilicen el idioma que utilicen habitualmente, como para optar a trabajos en que se requiere el conocimiento de ambas lenguas oficiales.

Pues bien, frente a la claridad diáfana de los datos, surgen personas, tanto en Catalunya como fuera de ella, que manifiestan su voluntad de ir en contra de este sistema de inmersión lingüística y abogar por una mayor presencia del castellano como lengua vehicular, ya sea mediante un sistema mixto en que unas asignaturas se impartan en castellano y otras en catalán, ya sea mediante el establecimiento de aulas diferenciadas en función del idioma vehicular de las clases. Los argumentos de estas personas contrarias a la inmersión lingüística se pueden clasificar en tres grandes grupos.

El primero de ellos es el argumento acientífico. Se basa en negar los datos y las evidencias empíricas que siguen un rigor científico. Las personas que sostienen este argumento negarán la validez de los datos si contradicen sus tesis. Sostendrán que las pruebas de evaluación no son correctas, o no miden adecuadamente el nivel, cuando en realidad lo relevante es que al ser únicas para toda España permiten efectuar valoraciones comparativas entre comunidades. Para estas personas tendrá mucha mayor validez que el cuñado de una tía segunda tiene un amigo que vive en Catalunya, cuyo vecino tiene un hijo que de vez en cuando mezcla palabras de castellano y de catalán. O nos convertirán en estudio científico el hecho de que hayan visto dos posts en internet, escritos por catalanes, en que se cometen diversas faltas de ortografía. Como si no hubiera posts en internet escritos por castellanohablantes con abundantes faltas de ortografía en su propia y única lengua materna, lo cual es aún más sangrante. Ello será obviado. Estas personas, a partir de cuatro experiencias propias, o ajenas asumidas como propias, elaborarán su teoría de que el castellano en Catalunya cada vez se conoce menos y peor. Desde luego, un canto a la aberración científica. Estas personas posiblemente son descendientes de aquellos que seguían sosteniendo que la Tierra era plana porque ellos la veían plana, aunque se les exhibieran cien pruebas irrefutables de lo contrario. Ante este argumento sólo cabe una respuesta: unas personas que tienen tan poco respeto por el método científico, o que directamente se lo pasan por el arco de triunfo, ni mucho menos pueden erigirse en garantes ni precursores de ningún tipo de educación. Porque uno de los pilares básicos de la educación en un mundo civilizado es precisamente atender al método científico y al rigor de los datos, recopilados y sistematizados según el mismo.

El segundo de los argumentos es el argumento utilitarista. Este es un argumento algo más sibilino. Sostiene que hay que dar más peso al castellano porque es más útil, porque lo hablan más personas, porque si ya nos entendemos todos en castellano, para qué complicar el asunto con otros idiomas minoritarios y “poco útiles”, que no hacen más que distraer. Que en realidad, lo que hay que hacer es dar más peso al inglés y, de paso, al castellano, porque son más útiles, pero en detrimento de las lenguas minoritarias. Curiosamente, a las personas que sostienen este argumento no se les ocurre demandar que se dejen de enseñar las ecuaciones de segundo grado por su escaso uso práctico en la vida diaria o que se deje de impartir latín por la reducida utilidad de una lengua muerta, más allá del Vaticano. Pero la realidad es que la escuela no ha de impartir conocimientos estrictamente útiles, sino que ha de formar a personas en múltiples conocimientos, dotarles de una cultura amplia, cuanta más mejor, dar a conocer la diversidad, fomentar la tolerancia. Estamos formando personas que han de tener capacidad de razonar, de pensamiento crítico, y sólo abriendo su mente con diversos conocimientos, no necesariamente útiles, se consigue tal objetivo. Desde este punto de vista, el arte carecería de todo sentido educativo puesto que no tiene ninguna practicidad material. Pero resulta que no estamos formando robots que sólo requieren conocer aquello estrictamente necesario para desempeñar una función programada. Todo ello sin tener en cuenta que para un ciudadano de Catalunya el conocimiento de las dos lenguas oficiales sí tiene un carácter práctico, tanto para relacionarse como para desarrollarse profesionalmente como adulto.

El tercero de los argumentos es el de los derechos, mi argumento favorito por lo perverso de su aparente y sutil bondad. Lo manifestaba el señor Arcadi Espada en un reciente artículo: “Y también la Generalitat tiene razón cuando afirma que, con el sistema actual, los escolares acaban su formación con un conocimiento similar de las dos lenguas. No. La cuestión es simbólica”. O sea, el señor Espada reconoce implícitamente que el cambio que él propugna podría suponer que los escolares no acabaran su formación con un conocimiento similar de las dos lenguas pero que es una cuestión simbólica, una cuestión de derechos, del derecho a elegir. Por supuesto que es una cuestión de derechos. Pero no los de los padres. ¡Los de los hijos! Porque en educación hay un derecho que prevalece por encima de todos los demás: el derecho de los alumnos a aprender. Y en este caso, el derecho de los niños a salir de la escuela con un conocimiento similar de las dos lenguas. Ningún padre puede anteponer sus derechos a los de sus hijos. Y todo gobierno decente debe hacer prevalecer los derechos de los niños por delante de los derechos de padres, más preocupados por su satisfacción personal que por la formación equilibrada de sus hijos. Porque los hijos tienen derecho a conocer todas las lenguas de su entorno, incluso aunque alguna de esas lenguas no sea del agrado de sus padres. Si ese derecho se garantiza mediante un modelo de inmersión lingüística, como reconoce el propio señor Espada, el gobierno ha de abogar por ese modelo. Porque los hijos tienen derecho a ser educados en la igualdad entre sexos aunque sus padres no la practiquen ni su religión la proclame. Porque los niños tienen derecho a conocer la teoría de la evolución darwiniana aunque sus padres sean fervorosos seguidores del creacionismo. Esa es la obligación de todo gobierno responsable: dotar de los más amplios y equilibrados conocimientos a los alumnos, incluso a pesar de sus padres.

Por último, y ante la repentina amnesia de algunas personas, les recuerdo que la mejor y prácticamente única forma de dominar sobradamente un idioma es mediante la lectura. Leer libros, muchos libros. Esa es la forma de que los niños conozcan en profundidad una lengua. Con la lectura se memoriza la ortografía y se capta de forma natural la gramática. Les recuerdo a esos padres que suya es la obligación de inculcarles el hábito de leer, de crear un entorno cultural en su casa que sea propicio para tal costumbre, de facilitarles libros para que los devoren. Cada vez que esos padres reclaman a la escuela por el escaso nivel de sus hijos están evidenciando su propio fracaso como padres y su dejación clamorosa de funciones. Porque donde predominan las consolas y escasean los libros, donde se prioriza el gasto de dinero en escapadas de fin de semana a parques de atracciones en lugar de a comprar libros, no se puede esperar que surja el hábito de la lectura. Tras ello, esos padres se erigen en supuestos defensores de derechos, quejosos de la inmersión lingüística, culpabilizándola de un mal que los datos y los hechos desmienten. Muestran un desprecio por la evidencia empírica de las cifras, lo que es diametralmente opuesto al concepto de educación científica. Olvidan que si la escuela garantiza el conocimiento del castellano, como indican los estudios, la consecución de la excelencia lingüística depende especialmente de ellos, mucho más que de la escuela. Pero creen ilusamente que con más horas de castellano sus hijos serán más eruditos. Y si ello va en detrimento del catalán, tampoco pasa nada, en otra muestra de desprecio, esta vez hacia la diversidad y la cultura del conocimiento. Que sigan viviendo en su engaño para tapar su fracaso. Mientras, en su casa su hijo sigue sin abrir El Quijote, si es que ese libro está en alguna estantería. Total, que sea la escuela quien se lo haga leer. De “La pell de brau” de Salvador Espriu ya ni hablamos.

“El grande Homero no escribió en latín, porque era griego, ni Virgilio no escribió en griego, porque era latino; en resolución, todos los poetas antiguos escribieron en la lengua que mamaron en la leche, y no fueron a buscar las estranjeras para declarar la alteza de sus conceptos; y siendo esto así, razón sería se estendiese esta costumbre por todas las naciones, y que no se desestimase el poeta alemán porque escribe en su lengua, ni el castellano, ni aun el vizcaíno que escribe en la suya” Miguel de Cervantes, del capítulo XVI de Don Quijote de la Mancha

“Quien no conoce las lenguas extranjeras nada sabe de la suya propia” Johann Wolfgang von Goethe

“Babel es tal vez una bendición misteriosa e inmensa. Las ventanas que abre una lengua dan a un paisaje único. Aprender nuevas lenguas es entrar en otros tantos mundos nuevos” George Steiner

“Cada idioma es un modo distinto de ver la vida” Federico Fellini

“Su Alteza, la lengua es el instrumento del Imperio” Antonio de Nebrija, a Isabel I de Castilla la Católica, al presentarle su Gramática

Jordi Montserrat

Una auténtica cuestión de derechos

Artículo | Septiembre 13, 2011 - 1:21pm | Por Jordi Montserrat

Al•legacions lingüístiques al Govern Bauzà

Fa unes setmanes, Josep M. Quintana, membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Illes Balears, va escriure un magnífic article al diari Menorca, publicat en dues parts. L’article reflexionava sobre els conceptes de llengua pròpia i de doble oficialitat de les llengües i dels drets i deures que se’n deriven. Els raonaments que s’hi donaven feien referència als fonaments legislatius i d’adquisició de drets lingüístics fixats en les diverses lleis (Estatut d’autonomia, Llei de Normalització) i dictàmens diversos (especialment del Tribunal Constitucional).

L’exposició dels arguments de drets i deures lingüístics del Sr. Quintana vénen motivats per les actuacions que en matèria de llengües ha iniciat el Govern Balear del president José Ramón Bauzà. El Govern de Bauzà ha manifestat declarar un mèrit i no un requisit la competència en llengua catalana dels funcionaris (excepte els docents) de l’administració pública de les Illes Balears. També s’han fet declaracions contra la immersió lingüística en català que es du a terme a les escoles amb bons resultats. I també s’ha fet declaracions sobre la tria de la llengua per part dels pares per a l’escolarització dels fills. Entre d’altres qüestions, igualment s’ha posat en qüestió la unitat idiomàtica de la llengua catalana que compartim les Balears amb Catalunya i la Comunitat Valenciana, si no des de la institució política, sí des de les files del partit que li dóna suport.

D’altra banda l’Obra Cultural Balear, entitat de defensa de la llengua i la cultura del país fundada per l’insigne menorquí Francesc de Borja Moll, ha presentat unes al·legacions contra l’Avantprojecte del Govern Bauzà que modifica l’accés a la funció pública respecte els requisits lingüístics dels funcionaris. Tant el Sr. Quintana com l’OCB arriben a la conclusió que el Govern Balear incorre en la vulneració de la legislació actual. És a dir que incompleix la normativa constitucional, estatuària i de normalització de la llengua. Tanmateix, ni l’article del jurista ni les al·legacions presentades per l’OCB ha merescut la més mínima resposta, per ara, per part dels responsables governamentals. Les raons són òbvies: els arguments són irrefutables. El mal que patim és, per tant, d’incompliment i de vulneració de drets lingüístics per l’actual Govern Bauzà.

Tot fa pensar que la prioritat de l’actual Govern no és garantir una igualtat dels ciutadans en l’ús de les llengües, ni, encara menys, la de recuperar els espais d’ús de la llengua catalana que fer perquè pugui ser efectiu l’ús de la llengua pròpia sense resticcions i amb normalitat. Perquè tot fa suposar que per al govern de Bauzà hi ha una llengua important, la llengua de l’Estat, i una llengua menys important, la llengua local, tot renunciant a l’obligació que té en matèria lingüística, la de la promoció del català atesa la seva condició de llengua pròpia i atesa la seva situació de minorització i de dificultats.

Els ciutadans de les Illes, com els de Catalunya i de València, van conquerir per reivindicació social els drets lingüístics que fins ara han regulat de forma prou tranquil·la la convivència entre les dues llengües oficials. Si el model que vol introduir el Govern del president Bauzà és el que s’ha exercit al País Valencià amb els governs del PP, tots en sabem els resultats: la llengua catalana no ha fet més que recular en l’ús social i en la posició cada cop més marginal i minoritzada. Si aquest és el propòsit també per a les Illes Balears, potser convindria que els responsables polítics parlessin clar i així els ciutadans no anirien tan enganats.

Francesc Florit Nin

AL·LEGACIONS DE L'OCB

A LA DIRECTORA GENERAL DE FUNCIÓ PÚBLICA

JAUME MATEU I MARTÍ, amb DNI 42980696K, com a president de l’Obra Cultural Balear, entitat domiciliada a Palma, al carrer del Pare Bartomeu número 31, de Palma,

EXPÒS:

I. Que ens ha estat comunicada la proposta de l’Avantprojecte de modificació de la Llei de la funció pública de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears perquè l’entitat que presidesc formuli els suggeriments o les al·legacions que consideri oportuns.

II. Que, dins el termini establert i en la forma pertinent, formul les següents

AL·LEGACIONS:

A. FONAMENTS DE DRET

Primer. L’article 14 de la Constitució proclama la igualtat dels ciutadans davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió, o qualsevol altra condició o circumstància personal o social. L’article 31 disposa que la programació i execució de la despesa pública respondran als criteris d’eficiència i economia. L’article 103 prescriu que l’Administració Pública actua d’acord amb el principi d’eficàcia. A més, en l’article 149.1.18a declara que l’Estat té competència exclusiva sobre «les bases del règim jurídic de les administracions públiques i del règim estatutari del seu personal funcionari, les quals garantiran, en qualsevol cas, als administrats un tractament comú davant aquelles».

Per això, l’Avantprojecte no s’ajusta a la Constitució.

Segon. L’article 4.1 de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears estableix que la llengua catalana és oficial i pròpia de les Illes Balears; en l’article 4.3 prescriu que les institucions de les Illes Balears han de garantir l’ús normal i oficial dels dos idiomes i han de crear les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears; en l’article 14.3 disposa que els ciutadans de les Illes Balears tenen dret a dirigir-se a l’Administració de la Comunitat Autònoma en qualsevol de les seves dues llengües oficials i a rebre resposta en la mateixa llengua utilitzada, i en l’article 35 es preceptua que la normalització de la llengua catalana és un objectiu dels poders públics de la comunitat autònoma.

Per això, l’Avantprojecte no s’ajusta a l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears.

Tercer. L’article 54.11 de l’Estatut bàsic de l’empleat públic diu que els empleats públics han de garantir l’atenció al ciutadà en la llengua que ho sol·liciti sempre que sigui oficial en el territori, i l’article 56.2 d’aquesta Llei, que preceptua que les administracions públiques, en l’àmbit de les seves competències, han de preveure la selecció d’empleats públics degudament capacitats per cobrir els llocs de feina a les comunitats autònomes que tenguin dues llengües oficials.

Per això, l’Avantprojecte no s’ajusta a l’Estatut bàsic de l’empleat públic.

Quart. Els articles 1.2, 11.3, 16.1, 22.2, 23.3 i 39 de la Llei de normalització lingüística proclamen com un dels seus principis cabdals el de la progressivitat en la normalització.

Per això, l’Avantprojecte no s’ajusta a la Llei de normalització lingüística.

Cinquè. Els articles 43 i 44 de la Llei de règim jurídic de l’Administració de la Comunitat Autònoma prescriuen que la llengua catalana és la llengua ordinària en l’actuació administrativa i en els procediments administratius.

Per això, l’Avantprojecte no fa viable l’aplicació dels articles esmentats de la Llei de règim jurídic de l’Administració de la Comunitat Autònoma.

B. RAONAMENTS

Primer. L’Avantprojecte no té en compte que la llengua catalana és, a més de llengua oficial, la llengua pròpia de les Illes Balears. En aquest sentit, no s’entén que per aquesta doble condició no s’exigeixi que els empleats públics la coneguin per accedir a l’Administració o per ocupar-hi un lloc de treball.

Si aquesta proposta d’avantprojecte es converteix en llei, les Illes Balears passaran a ser un dels pocs territoris del món en què no s’exigeix als empleats públics de la seva administració pública el coneixement de la llengua oficial i pròpia del país.

La proposta ens acosta al model lingüístic d’una administració colonial i ens retrotreu a temps passats d’insensibilitat al pluralisme lingüístic i cultural.

Segon. El requisit lingüístic no és una exigència discriminatòria, com ha proclamat el Tribunal Constitucional en la Sentència 46/1991, de 28 de febrer, i en la Sentència 31/2010, de 28 de juny.

Tercer. El model lingüístic que es vol implantar és evidentment més car que el model actual perquè requerirà més inversió en cursos de formació per al personal ja seleccionat. Això és contrari a la política d’austeritat que ha de dur a terme l’Administració i va en contra del principi constitucional que disposa que la programació i execució de la despesa pública respondran als criteris d’eficiència i economia. Seleccionar nous empleats públics que no saben català i posar a la seva disposició cursos per aprendre’l resulta més car que seleccionar personal amb la preparació lingüística adient per dur a terme les seves funcions.

Quart. És una reforma pensada per satisfer interessos particulars i d’una part dels empleats públics que no té en compte els drets dels ciutadans a ser atesos en la llengua pròpia de la comunitat. Per tant, es protegeixen uns interessos sectorials i es lesiona l’exercici dels drets lingüístics constitucionals, estatutaris i legals.

Cinquè. Amb aquest nou model, no queden garantits els drets dels ciutadans a ser atesos en la llengua pròpia de les Illes Balears. Per tant, la proposta vulnera el principi d’igualtat davant la llei i conculca el principi de tractament comú dels administrats davant l’Administració en matèria lingüística i la igualtat de drets lingüístics dels ciutadans.

Sisè. És incoherent, i va en contra del principi d’eficàcia, seleccionar personal al servei de l’Administració que no tendrà coneixements de la llengua pròpia i oficial quan aquesta és la llengua de l’actuació administrativa i dels procediments administratius.

Setè. L’Avantprojecte no garanteix l’ús normal i oficial de la llengua catalana, va en contra de la normalització progressiva de la llengua catalana i accentua la consideració de la llengua oficial i pròpia de les Illes Balears com una llengua subordinada.

C. CONCLUSIONS

Primera. La proposta no garanteix:

1. La igualtat dels ciutadans davant la llei en matèria lingüística.

2. L’eficàcia de l’Administració pública.

3. La programació i execució de la despesa pública en criteris d’eficiència i economia.

4. Un tractament comú dels administrats davant l’Administració en matèria lingüística.

5. L’ús normal i oficial de la llengua catalana.

6. La creació de les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües oficials quant als drets lingüístics dels ciutadans.

7. La normalització progressiva de la llengua catalana.

8. La recepció de resposta de l’Administració en la llengua catalana i l’atenció al ciutadà per part dels empleats públics en la llengua catalana.

9. La selecció d’empleats públics degudament capacitats en la llengua pròpia de les Illes Balears.

10. Que la llengua catalana sigui la llengua ordinària en l’actuació administrativa i els procediments administratius.

Segona. En definitiva, som davant una mesura que és incoherent amb el bloc normatiu establert; que va en contra dels principis de defensa i promoció de la llengua catalana, i que no s’ajusta a les necessitats de normalització que exigeix la situació sociolingüística actual de la llengua pròpia de les Illes Balears.

Per això,

SOL·LICIT:

Que es prenguin en consideració les al·legacions i, en conseqüència, que es retiri la proposta d’Avantprojecte i que es creï un espai de debat que permeti analitzar el règim de les llengües oficials en l’àmbit de l’Administració i dels empleats públics.

Palma,

Tenen por que ens coneguem

Tenen por que ens coneguem

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

Constitució espanyola, article 3.3: “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. Pregunta: Quines actuacions ha fet l’Estat Espanyol per fer efectiu aquest article? Tot i que la redacció d’aquest article és d’una calculada ambigüitat, tothom deu suposar que es tracta de les diverses llengües espanyoles, és a dir castellà, basc, gallec i català. Les modalitats lingüístiques a què es refereix el 3.3 el Sr. José Ramón Bauzà les deu entendre com les característiques dialectals del pollencí o del formenterenc, ateses les seves declaracions en afers lingüístics. La cosa curiosa és que els més aferrissats defensors de les modalitats són, ves per on, qui manco les empren. I per açò sabem quin peu calcen. Tanmateix qualsevol que tengui dos dits de seny, sap que l’arbre només pot tenir fulles si té unes bones arrels. La proposta del Sr. Bauzà és com si volgués conservar les fulles dins un gerro tallant l’arbre de soca-rel. Les fulles es podriran i l’arbre es morirà. És açò que pretenen en el fons?

L’especial respecte i protecció de què parla el text constitucional és un mandat que els diversos governs espanyols han passat per alt. L’única llengua que el Govern central atén és el castellà, la llengua de l’Estat, tal com resa també la Constitució. El català, el gallec (galaico-portuguès em van ensenyar a la universitat) i l’èuscar no són considerades llengües d’Estat, i per tant, per aquesta mateixa discriminació ja som davant una vulneració de la igualtat de drets. No és res de l’altre món: hi ha molts països que no ho fan així, vull dir que l’Estat té més d’una llengua reconeguda com a llengua de l’Estat. Encara és hora que els màxims representants facin una declaració a favor de les altres llengües d’Espanya.

Com es podria traduir l’article 3.3 en una política de protecció de la diversitat lingüística. Per començar que l’Instituto Cervantes fos també el lloc on es visibilitzi aquesta riquesa i on es puguin aprendre arreu del món totes les llengües espanyoles. En l’àmbit audiovisual, per exemple, es podrien fer moltes coses, a baix preu o cost zero. Una de les idees llançades és que les cadenes televisives públiques i privades (TV1, TV2, Antena3, Tele5, etc.) d’àmbit estatal puguin donar l’opció lingüística en les diverses llengües quan emeten una pel·lícula doblada. És senzill, és fàcil, no costa res. Però no ho fan. Per què? No aplicar una idea com aquesta és fer una mena de censura perquè la gent no pugui triar la llengua. La llibertat que tan pregonen només la volen per segons qui, per segons què, per segons com... La llei de l’audiovisual era una oportunitat per fer valer l’article 3.3 i els polítics espanyols han fet el contrari, restringir la llibertat dels espanyols, especialment dels que no són de parla castellana. Els mitjans de comunicació van carregar contra la llei catalana de l’audiovisual que ajudava que el cinema tingués més en compte la presència de la llengua catalana en els doblatges o en els subtitulats. En canvi no han dit ni piu sobre la llei audiovisual espanyol que condemna les llengües catalana, gallega i basca a l’ostracisme.

Les televisions autonòmiques que tenen una mateixa llengua necessiten d’un espai audiovisual compartit. Necessiten la reciprocitat de les seves cadenes. Però el govern espanyol del PSOE ho impedeix, ho dificulta, ho prohibeix. Per què? També el govern valencià del PP ho impedeix amb multes astronòmiques a Acció Cultural del País Valencià. Sabeu per quin motiu? Perquè tenen por que ens coneguem. Tenen por que prenguem de nou consciència de qui som. Tenen por que siguem capaços d’establir llaços de complicitat cultural, lingüística i econòmica. I açò explica també la negativa de trametre al Parlament espanyol la ILP amb més de 600.000 signatures de ciutadans que demanen Televisió sense Fronteres, perquè els ciutadans del domini lingüístic català puguem veure sense restriccions totes les cadenes que emeten en català.

La llengua castellana té una oferta tan descompensadament al seu favor respecte les altres llengües oficials als seus respectius territoris, que a la força les televisions autonòmiques han de fer tota la seva programació en la llengua pròpia, al 100%. Si no és així, qui farà televisió en català, en èuscar o en gallec? La raó de ser de TV3, IB3 i Canal9 és justament la llengua. Resulta absurd que la televisió valenciana sigui en castellà. Aquí mateix, en néixer IB3 amb el PP, bona part de la programació era en castellà. Tornarà el PP a la mateixa política? No deu ser per manca d’oferta de televisió en castellà. Més tost és per una política clara de minoritzar el català en el seu propi territori històric.

La comunitat lingüística catalana representa el 20% de l’Estat. La televisió pública hauria de tenir en compte aquesta realitat, o bé programant un 20% en català o bé creant un tercer canal de televisió pública per aquets 10 milions de persones que aglutinen Catalunya, País Valencià i les Illes Balears que tenen el català com a llengua pròpia.

Aquestes serien unes mesures de respecte real i efectiu per complir amb l’article de la Constitució 3.3. N’hi ha moltes més. Per exemple que la Guàrdia Civil no et venti per parlar català. Per exemple poder disposar dels serveis públics estatals en totes les llengües. Per exemple garantir un judici just en català. Per exemple que tot funcionari domini les llengües oficials de cada territori. Estam encara molt enfora de ser tractar iguals per la Constitució independentment de la llengua que hom parli. I tot açò resulta molt costós en una societat que majoritàriament vota partits que s’han declarat contraris a la normalitat de la llengua pròpia d’aquestes illes, el català.

Llengües per confondre

Al sac de les confusions

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

Novament eleccions. La nostra prou raquítica democràcia només pren protagonisme quan es tracta de reclamar el vot. La petició de vot per part dels partits polítics se sol reduir a consignes, sovint derivades dels comitès centrals. Molt més rarament hi ha plantejament de programes i propostes concretes. A vegades es fa d’una forma generalista, diuen el què, però no diuen el com, probablement perquè el com compromet i concreta més. En les eleccions autonòmiques i locals del proper 22 de maig els ciutadans som cridats a elegir governs a base de propaganda i publicitat, més que no d’un debat d’idees. Alguns partits no fan altra cosa que anar a contracorrent de projectes ja consolidats pel simple fet que són els projectes del altres, encara que siguin ben acceptats i funcionin.

Quan un partit polític es dedica a fer fracassar les realitats consolidades per construir una entelèquia no fa res més que enganyar la ciutadania. Quan el PP i UPiD demanen la lliure elecció de llengua a l’ensenyament per part dels pares sap perfectament que crea un problema on no n’hi ha. I, si hi pensam bé, també són conscients, o ho haurien de ser, que açò provocaria una greu segregació social, amb moltes més conseqüències socials negatives que els possibles beneficis individuals de l’elecció de llengua a les escoles. D’altra banda, aquesta proposta i altres de semblants, com la de no exigir la llengua catalana com a requisit per a accedir al funcionariat públic, no van encaminades a fer que les dues llengües estiguin en igualtat de drets i un mateix domini d’ús de les dues llengües igual per a tots, sinó ben bé al contrari: suposarien el desequilibri i la minorització de la llengua pròpia.

Si s’és conscient d’açò, per quins motius es posa la qüestió lingüística en el sac de les confusions i en el centre de les confrontacions? Si la llengua catalana és objecte d’atacs en campanya electoral, com ja s’ha començat a produir, vol dir que els molesta i que cal bandejar-la dels llocs on ha conquerit un cert grau de normalitat, a l’administració local i en l’educació. Com va dir Joan Melià, sociolingüista de la Universitat de les Illes Balears, “quan en una comunitat aquest tema és objecte de disputa política és símptoma que ja no té bona part del poder decisori. I prosseguir en la renúncia de la llengua pròpia és accelerar el procés de pèrdua de capacitat d’autoregir-se. Quan, per exemple, en una societat es planteja renunciar a considerar el coneixement de la seva llengua com a condició per a poder-hi viure amb plena normalitat, com a requisit per a accedir a determinats rols socials, no fan més que dinamitar un factor de prioritat lògica”.

Però sembla que les raons no importen en aquests partits, sinó més aviat les reaccions poc reflexives d’una part del seu electorat. És de coneixement públic els resultats que l’actual sistema educatiu dóna respecte de les dues llengües oficials. Ho repetirem: només una escola amb una presència dominant (majoritària, prioritària, preponderant, com es vulgui) de la llengua catalana en el currículum com a llengua vehicular garanteix una bona competència en les dues llengües. I açò no va en detriment de cap llengua ni de cap dret.

La sentència del TS sobre la llengua vehicular a Catalunya indica que tant una com l’altra han de ser llengua vehicular. Així passa en la majoria dels col·legis. Però és l’escola que ha de fixar els percentatges d’acord amb el seu entorn sociolingüístic per tal d’assegurar que tots els escolars dominin els dos idiomes. La normativa actual a les Illes Balears indica que com a mínim s’ha de fer un 50% en català. I amb la llengua de l’administració resulta evident que tot funcionari ha de dominar les dues llengües oficials per a garantir que l’administrat pugui ser atès en la seva llengua. Si no és així, l’elecció de llengua que tant prediquen el PP i UPiD només és efectiva per a una sola llengua. Algú s’imagina un funcionari que digui “Em sap greu senyora, però si no em xerra en català no l’entenc”? Idò açò, però a la inversa, passa i no hauria de passar, i així no obligar a canviar de llengua. És una simple qüestió de qualitat en l’atenció als ciutadans. Quan es parla de llibertat cal que s’entengui en totes les conseqüències.

La cerimònia de la confusió sobre les llengües que practiquen alguns partits polítics no ha de fer desviar l’atenció dels ciutadans de les coses que realment tenen importància en la vida social: la intercomprensió entre les persones siguin d’on siguin i tenguin la llengua que tenguin. Bandejar la llengua catalana de la vida social és afeblir la societat mateixa. Que tots els ciutadans aprenguin bé les dues llengües i les puguin usar en qualsevol situació ha de ser la prioritat i la preocupació. Que tinguem ciutadans que no coneixen i siguin incapaços d’usar la llengua territorial on viuen és negar-los un dret molt més important que el dret a elegir la llengua de l’escola.

llengua pública vs llengua privada

Llengua pública, llengua privada

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

En els règims totalitaris sol passar que la llengua del poder es presenta i s’usa com a instrument de repressió. Quan una llengua és suplantada per una altra, molt sovint és perquè hi ha hagut un exercici de domini. Aquesta pressió pot ser subtil, inconscient i fins i tot remot, per com exemple quan una família de Càdis posa de nom Jonatan al seu fill. Altres vegades el domini pot ser declarat i contundent, com per exemple prohibir una representació teatral perquè no és interpretada en la llengua del poder, o simplement detenir-te per parlar una llengua que el Guàrdia Civil no entén. En tenim casos ben propers en la nostra història, i qualcun de ben recent. Hi ha moltes maneres d’exercir la imposició d’una llengua sobre una altra. La finalitat sempre és la mateixa: desprestigiar la llengua dominada, enaltir la llengua dominant. A llarg termini se cerca eliminar la diversitat i la diferència per tal que el poder sigui més fàcil d’exercir i per tant el control del ciutadà –del súbdit- sigui més fort.

Un d’aquests exercicis de poder és relegar una llengua a l’àmbit privat, mentre que es reserva la llengua dominant a l’àmbit públic. És el que passava fa uns anys quan la llengua catalana no tenia accés als mitjans de comunicació, ni a l’administració pública, ni a l’escola, etc. Avui, després de 30 anys d’una democràcia feble i desvirtuada, la llengua catalana ha conquistat àmbits públics. En alguns casos d’una manera decidida i clara com és en l’administració local, altres d’una manera tímida com és en la premsa i la ràdio, i encara en altres esferes d’una forma testimonial com és el cinema. Hi ha altres àmbits públics en que la llengua catalana no ha fet ni mitja passa: l’administració de l’Estat (cossos de seguretat, justícia, hisenda, correus, etc.)

Amb tot, també hi ha formes molt més agudes, astutes, d’exercir la subordinació lingüística. Són formes que es presenten camuflades en un estat de dret democràtic. Són aquelles que no neguen la llengua sinó que la desvincula de la seva totalitat o la desvirtuen de la seva personalitat. Desvincular i desvirtuar és l’estratègia del PP a València i que fa anys el PP de Balears (de Mallorca) vol implantar aquí. La maniobra és antiga i basta: una llengua dividida a trossets perd força, i perd mercat i perd autoritat i perd identitat i mor de finor.

Amagar la identitat catalana de la llengua parlada a les Illes Balears i al País Valencià resulta cada vegada més difícil en un món tan connectat com el d’avui. És negar les evidències. És fer el ridícul, però no els importa. Tanmateix, hi ha encara més subtilitats de domini lingüístic: la que presenta una llengua desvirtuada, plena d’incorreccions, esquitxada de barbarismes. La influència del castellà sobre el parlars catalanoparlants és tan abassegador que ja es donen casos, d’ençà fa uns anys, de castellanismes fonètics, aquells que modifiquen no una paraula, sinó una regla del sistema gramatical i que afecten a totes les paraules de la llengua. Els castellanismes són habitualment identificats com una paraula castellana dita en català. Els castellanismes fonològics i sintàctics són més difícils de copsar però són molt més perniciosos per a la llengua catalana. Que una persona digui alguns castellanismes lèxics té una importància relativa, que en faci de sintàctics i fonètics és molt més preocupant.

Per què s’estén tan fàcilment i tan ràpidament aquest fenomen de substitució de les regles gramaticals? Per suposat pel domini lingüístic del castellà sobre el català que es manifesta de mil maneres: pressió demogràfica, forta immigració, predomini de mitjans, política unilingüe de l’Estat, etc. Realment és difícil sostreure’s d’aquesta influència.

Algunes persones tenen certament més responsabilitat respecte a aquesta influència, perquè es presenten com a model – no com a modèlics! Totes les persones que treballen en l’esfera pública: administració, polítics, empreses, i sobretot mitjans de comunicació. Quan un locutor d’una ràdio de Menorca pronuncia cada dia una desena de vegades el nom de la ciutat de ponent amb una fonètica castellana [Siṷtɘđeiɘ] destrossa la llengua i transmet aquest enderossall als milers d’oients. Es tracta d’un locutor que no sap pronunciar cap LL [λ] catalana, fa el que en castellà és generalitzat, el ieismo. I incapaç d’articular una essa [z] sonora (totes les pronuncia en fonètica castellana, és a dir sordes). Totes les eles [l·l] geminades han desaparegut de la seva pronúncia. Mescla sense cap criteri els articles formals amb els informals. El mateix locutor diu un barbarismes seguit d’un altre i a més canvia al castellà contínuament. En resum, és un autèntic antimodel. És la ràdio més escoltada de l’illa, segons informa. No és un cas aïllat. La fornada de locutors de ràdio i televisió que destrossen la fonètica menorquina genuïna és esfereïdor. Si açò mateix passés en un locutor en castellà s’haurien encès totes les alarmes. Però com que es tracta de la nostra llengua subordinada, no només no passa res, sinó que la gran majoria ho dóna com a natural. La subtilitat en l’exercici del poder lingüístic dominant arriba a aquets extrems. Ben mirat el català és una llengua pública maltractada.

Qui vol la llengua pels racons

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

Quan en el tardofranquisme i en els primers anys del restabliment de la democràcia a Espanya algunes persones deien “menorquí sí, català no”, no feien més que expressar la seva ignorància induïda per la mala educació heretada d’aquells temps foscos. Quan, 35 anys després, en la plena Espanya plurilingüe (?) encara hi hagi persones amb el mateix pensament ignorant, cal pensar que ja no és per la mala educació rebuda, i per tant víctimes d’aquells temps de dictadura, sinó per una manifesta intenció de mentir. Els disbarats que alguns encara diuen sobre la llengua catalana són per tant malintencionats.

Els mentiders actuals, a més a més, són insistents i recalcitrants, que han perdut la vergonya de mostrar la seva ignorància. Alguns senyors de la dreta ideològica que escriuen tant sobre la llengua catalana segueixen la màxima de Goebbels, segons la qual una mentida dita mil vegades pensen que acaba sent una veritat. I per molt que s’expliqui i s’hi posin exemples, mai no ho voldran entendre ni ho acceptaran. És batre ferro fred. No tenen remei. Són mentiders compulsius. La seva ceguesa va acompanyada de la seva obsessió, que els delata.

Per exemple diuen que el castellà està perseguit. Si fos així, com s’expliquen que sigui el català que va reculant en percentatge d’ús social i no el castellà? També diuen que l’ensenyament en català impedeix que els alumnes aprenguin castellà. Però, en canvi, els resultats d’enquestes escolars indiquen que la competència en les dues llengües és similar. I diuen que l’escola és la culpable que les formes dialectals del menorquí es perdin per culpa d’ensenyar català. Deu ser gràcies a l’esforç que hi han posat ells per tenir un bon model social de llengua que reculli la riquesa expressiva del català de Menorca! En fi, els disbarats són tant seguits que en conjunt formen un gran engany a la gent que se’ls vol creure.

Ben cert que la informació que fan servir no la treuen de les universitats, ni de les acadèmies de les llengües, ni de qualsevol altra instància científica. Basen la seva opinió en els prejudicis i en mitjans de comunicació fortament radicalitzats cap a la dreta més intolerant i nacionalista. Sort que, avui per avui, la majoria de la gent està, en aquest tema de la llengua, una mica més informada que no ho estàvem en el tardofranquisme i ja no es beuen les mentides tan fàcilment.

Els qui diuen ser defensors del menorquí, però no l’empren, se’ls veu el llautó, “se les ve el plumero” perquè ens entenguin. Per desmuntar-los tota la tramoia, només cal demanar-los que apliquin els seus criteris lingüístics a qualsevol altra llengua per adonar-se’n que els seus disbarats només els volen aplicats a la nostra llengua. Si estan tan preocupats pels dialectalismes, perquè no hi estan també pel desús de la llengua catalana entre els joves, en coherència? És com preocupar-se per la roba estripada en un accidentat i no pel seu estat de salut.

Aquests senyors mentiders voldrien que la genuïnitat del menorquí quedés limitat als usos informals, desprestigiats, marginats de la vida pública, en usos exclusivament col·loquials, propis dels indígenes de la Reserva. Per contra no toleren que la llengua catalana dels menorquins amb tots la seva amplitud i riquesa, amb tota la seva funcionalitat i modernitat, amb tota la seva producció econòmica, cultural, mediàtica i social, amb tots els seus registres i amb tota la seva extensió pugui ocupar els espais que el franquisme tenia reservats només al castellà.

llengües protegides, llengües per protegir

Llengües protegides, llengües per protegir

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

Quan en un espai de convivència hi ha interessos contraposats, i poca voluntat d’entesa, es tendeix a regular-lo amb lleis i normatives i ordres, de manera que l’entrellat legislatiu resulta laberíntic, poc operatiu, a vegades insidiós i sovint contraproduent. A cops de decrets es vol organitzar la vida pública quan la vida pública es fa complexa i cadascú grana cap a casa, en una societat tendent a l’individulisme i al particularisme. L’altre extrem és el campi qui pugui i que sol tenir conseqüències negatives pels més desvalguts, els més petits.

En matèria de llengües, és a dir en polítiques lingüístiques, se sol dir que les Lleis de normalització i els diversos decrets que la desenvolupen són excessivament intervencionistes, massa reguladores i restrictives. I ho solen dir com una cosa excepcional, que només passa a Espanya, com una dèria dels nacionalisme català, etc. No és veritat. La resta de països del nostre entorn, a Europa, la legislació lingüística és tan complexa com l’espanyola.

Per exemple en el cas del cinema, els països democràtics tenen lleis proteccionistes per a la llengua del país i fins i tot en alguns casos tenen normatives molt més severes per al compliment del percentatge de pel·lícules en la llengua pròpia que s’han de projectar a les sales de cine, és el cas de França, on s’obliga a doblar el 90 % de les còpies.

I en el cas nostre, per cada llei de protecció del català, n’hi ha cinquanta que protegeixen el castellà. Dit igualment: que la protecció legal del castellà és moltíssim més regulat que la protecció legal del català, o d’altres llengües que tenim a Espanya. Segons recomptes fets recentment resulta que hi ha unes 500 lleis que contenen normes impositives del castellà com a llengua privilegida, preferent i única. El terme “preferent” no agrada al Tribunal Constitucional referit al català al seu domini lingüístic, però sí que ho imposa aplicat al castellà arreu del territori espanyol sigui o no el seu domini lingüístic.

Més encara: la llengua catalana és lluny de disposar de lleis de protecció similars a les aplicades a l’eslovac, l’eslovè, l’estonià, l’islandès, el noruec, el lituà, el letó, el danès, el finès, i altres llengües nacionals de nombre similar de parlants de Suïssa, de Finlàndia, de Bèlgica o de Canadà. Tenim certment lleis de garantia d’ús de la llengua catalana a Catalunya, les Illes Balears i València, però no es poden comparar al grau de protecció i d’exigència que tenen altres llengües d’Europa. Ni de fer-hi prop al cas del castellà a Espanya! És per tant una fal·làcia alimentada pel nacionalisme espanyol que el català està molt protegit. Ni punt de comparació!

I si miréssim no els papers, sinó els fets, aleshores la disparitat en el compliment de la legislació és enorme entre el castellà i el català. Entre altres raons perquè un Estat de forta tradició centralista com Espanya, lluny d’assimilar la riquesa de la seva diversitat lingüística com un patrimoni a salvaguardar, sempre aplica i fa complir una normativa superior de l’Estat que minva, dilueix o simplement aniquila la normativa supeditada de la lesgislació autonòmica en matèria de llengües. Basta una ullada a la vida social per comprovar els entrebancs ( o la dificultat, o la impossibilitat) que un catalanoparlant té per a desenvolupar-se en la seva llengua amb normalitat. Llavors alguns diran que les llengües són per comunicar-se...mentre em neguen que ho pugui fer amb la meva pròpia. Les llengües són per comunicar-se, certament, però bé que ho hem de fer en alguna llengua, i a vegades sembla que qui així ho argumenta és com si digui “hablame en castellano para que nos entengamos” quan resulta evident que entèn el català i l’únic que es proposa no és que ens entenguem sinó que tu canviis a la seva llengua.

Ateses aquestes comprovacions, aleshores per què hi ha aquesta percepció contrària? Tal vegada perquè els mitjans de comunicació més majoritaris fan veure el que és blanc negre, el que és negre blanc. Amb tota la intenció ideològica i nacional. Cada dia les televisions, les ràdios, la premsa espanyola donen una visió completament distorsionada de la realitat lingüística. La seva força és tan abassegadora que hem arribat al punt de creure que la víctima és culpable de la seva desgràcia. Hi ha llengües molt protegides com el castellà, i hi ha llengües per protegir com el català.