L'opció segregadora

L’opció que separa
Francesc Florit Nin
Acció Cultural de Menorca




En una botiga de Ciutadella vam veure un paperet que, sense fer-se’n responsable ningú, demanava signatures perquè qui vol l’ensenyament dels seus fills en castellà, el signàs per tal d’així exigir-ho a la Conselleria. En principi, crida l’atenció que després de la lluita democràtica per assegurar la llengua pròpia com a llengua vehicular de l’ensenyament, ara hi hagi una reacció en contra d’un fet que arreu del món és la cosa més normal: que la llengua del país sigui la llengua pròpia de l’ensenyament. Açò no impedeix de tenir altres llengües, tan pròximes, però no pròpies, com el castellà, com a altres llengües d’aprenentatge. Així ho fa la gran majoria de les escoles de Menorca i no hi ha cap problema ni es genera cap conflicte.
El paperet en qüestió no donava cap argument, no expressava cap raó, no plantejava cap dificultat ni cap atropellament. Res. Només demanava signatures. Els promotors s’amaguen rere l’anonimat. Sabem que a Maó hi ha un grupet que fomenta aquesta opció, però a Ciutadella el fet és més estrany. La cosa tanmateix és preocupant, encara que sigui una minoria que ho faci.
Com es pot donar a entendre a aquestes persones que l’ensenyament en català no vulnera drets sinó que més tost possibilita que els seus fills coneguin i puguin utilitzar amb normalitat més d’una llengua superant el monolingüisme castellà? No és açò que sempre han reclamat: el plurilingüisme com la cosa més fantàstica de totes? Llavors, per quins motius no volen aprendre en català, si és la manera d’assegurar que no siguin monolingües i que no perdin la seva llengua familiar.
L’escola ha estat un dels pocs focus de normalitat de la llengua catalana, que ha fet de contrapès a la influència abassegadora de la castellanització de molts altres àmbits: mitjans de comunicació, món empresarial, administració central, justícia, policia, publicitat, etc., que són factors molt més poderosos que la pobra escola. Així es constata que la influència fora de l’escola és molt més intensa a nivell lingüístics: basta que hi hagi un al•lotet castellanoparlant perquè tot el grupet d’amics, malgrat ser catalanoparlants, es posin a parlar en castellà. La gran majoria dels contactes de llengua formal que provenen de fora de l’escola és en castellà. Els sectors de persones que, per família o per professió es desenvolupen en castellà, tenen ben poques ocasions d’entrar en contacte amb el català. A excepció de l’escola. De fet, l’escola és una excepcionalitat dins el panorama sociolingüístic. Que l’escola s’hagi proposat compensar aquesta situació entra a formar part dels objectius ben nobles del sistema escolar, és a dir, donar oportunitats d’igualtat a tots els fillets, tenguin la llengua que tenguin. Però ara l’escola sembla que està tota sola, l’han deixada tota sola en el redreçament de la llengua i la cultura catalanes de Menorca.
Els pares s’han de preocupar dels resultats obtinguts pels seus fills a l’escola. I els resultats indiquen que els fills que van a escoles amb ensenyament en català, aprenen les dues llengües. En canvi, els alumnes que tenen un ensenyament majoritàriament en castellà surten sense una competència funcional de català. Dit en paraules del professor Joan Melià, “la presència elevada del català com a llengua vehicular ha demostrat incrementar notablement la capacitat de tots els infants d'usar-lo sense que se'n ressenti la capacitat d'usar el castellà”.
Duim més de 25 anys d’ensenyament en català sense problemes, en una mateixa escola, integradora i inclusiva. Els pares que ara reivindiquen ensenyament en castellà, ho fan moguts per la ideologia i no per la pedagogia. Aquesta demanda comporta un afebliment educatiu per als seus fills i va directa a la segregació dels al•lots a causa de l’idioma. No sembla que les autoritats educatives, amb bon criteri, en faci gaire cas, entre altres raons perquè fer-ho seria una despesa absurda. No fan cap favor als seus fills els pares que vulguin una opció com aquesta.
Quina mena de societat volem? Aquella que se separa en dues i en la qual no siguin possibles els diàlegs en totes dues llengües independentment de la llengua d’origen? Aquella que no possibilita la competència en les dues llengües oficials? Aquella que es desentén de la cultura minoritzada i s’encamina cap a la desaparició de les cultures i les llengües autòctones? Els defensors de l’ensenyament exclusivament en castellà pensen que se’ls pren un dret. El resultat, però, és empobridor i no alliberador, és tallar camins al futur dels joves estudiants.

la Retòrica del Tribunal Constitucional

La Retòrica Constitucional
Francesc Florit Nin
Acció Cultural de Menorca

Acció Cultural de Menorca, associació per a la promoció de la llengua i cultura catalanes, manifesta la seva discrepància en la resolució del Tribunal Constitucional respecte els articles referits a la llengua catalana, així com també no comparteix de cap manera la interpretació que en fa. Malgrat que en altres dictàmens anteriors el TC ha dictat sentències favorables a la immersió lingüística de les escoles, ara en canvi es contradiu amb la resolució sobre l’Estatut de Catalunya. Des de Menorca, des de les Illes, ens ha d’importar i molt aquesta qüestió, pel fet que compartim llengua i allò que s’esdevé a la llengua a Catalunya, s’esdevé també a ca nostra.

L’error de base, la gran equivocació del TC és que ha dictat una sentència política, i no jurídica. De resultes d’això es fa una lectura restrictiva de la Constitució espanyola i absolutament desconfiada de la reglamentació catalana. El Constitucional ha hagut de fer jutipiris verbals, retòriques justificatives i filigranes sofistes per dir per no dir, que sí però no tant, i encara i tanmateix i sin perjuicio que. Al capdavall de tot hi ha les maniobres de la dreta espanyolista de sempre que no pot tolerar una realitat plurinacional i plurilingüe de l’Estat espanyol. La retòrica disfressada de jurisprudència amaga una posició ideològica i partidista a favor d’una visió de l’Estat i en contra d’una altra. La sentència dicta tres aspectes de la política lingüística derrogats o malinterpretats: 1. la llengua catalana no pot ser preferent; 2. la llengua catalana no pot ser un deure; 3. la llengua catalana no pot ser “normalment” la llengua vehicular de l’ensenyament.

Cadascuna de les tres qüestions entra en contradicció amb les directrius que sobre llengües i cultures han dictat organismes internacionals com la UNESCO i el Consell d’Europa, que no tenen, ben cert, validesa jurídica. I no en tenen perquè els Estats són reticents o clarament oposats a reconèixer la igualtat de drets dels ciutadans respecte les llengües diverses. Per dir-ho d’una forma clara, el Tribunal espanyol no atorga als tots els ciutadans espanyols els mateixos drets lingüístics perquè considera una sola llengua, el castellà, la llengua privilegiada per davant les altres, que mai no són considerades també espanyoles.

Respecte de la primera qüestió, si la llengua catalana, pròpia de Catalunya (i València i Balears) no pot ser llengua preferent a l’administració i als mitjans de comunicació públics, aleshores quina validesa jurídica té la consideració de llengua pròpia? Altres normatives aprovades per estatuts i lleis anteriors a la sentència del TC diuen clarament que la llengua catalana serà la llengua d’ús normal. El TC considera que tenir “preferència” per una llengua seria discriminar l’altra. Però la realitat descriu exactament una situació de discriminació/minorització de la llengua catalana, a pesar dels esforços institucionals per a la normalització. Açò sí, el TC ens dóna permís per fer política lingüística “de forma adecuada y proporcionada para corregir situaciones históricas de desequilibrio”. Justament que la llengua pròpia i malmesa sigui reequilibrada per mitjà de l’ús preferent és una de les millors polítiques lingüístiques que el TC ens nega d’exercir. És com si ens diguessin: podeu pescar però sense canya. Per quins motius es nega aquesta proposta legislativa? Perquè el TC ha cedit a la demagògia i a les mentides de certs sectors de la dreta que considera que el castellà es perd a Catalunya, quan totes les dades sociolingüístiques demostren el contrari.

Respecte la segona qüestió, el TC considera que no es pot exigir saber català de forma generalitzada. En canvi sí que ho considera respecte del castellà. I per què una sí i l’altra no? La filigrana retòrica arriba en aquest punt al paroxisme: només pot ser considerat un deure conèixer el català per als escolars i els funcionaris. La resta dels mortals poden ignorar perfectament la llengua pròpia i històrica del territori. El deure de conèixer la llengua catalana no és jurídicament exigible com el deure de conèixer el castellà perquè és “de naturaleza distinta”. Carai! Aquí teniu la incongruència: les dues són oficials, una a més és la pròpia, però una és obligada, l’altra només pot ser consentida. Açò és simplement tractar jurídicament les llengües amb desigualtat.

Però és en el tercer punt on el TC fa més mal encara. Quan es tracta l’escola, s’admet que el català “sea el centro de gravedad”, però que el castellà sigui també llengua vehicular de l’ensenyament. Fer ús de les metàfores (centro de gravedad) en el llenguatge jurídic ja és símptoma d’una retòrica injustificable. El TC vol salvar el model de l’ensenyament en català, perquè ja ho havia dictaminat en altres ocasions, però ara retrocedeix en les interpretacions, posa entrebancs, esperona els sectors reaccionaris que fa dècades que reclamen poder ignorar el català a l’escola, l’únic bastió on la normalització de la llengua catalana havia aconseguit uns certs èxits socials. La realitat tanmateix és ben caparruda i ens diu que a pesar de l’escola, la llengua catalana perd el partit al carrer a causa de la forta pressió que exerceix el castellà que té tots els altres mitjans al seu favor. Cal dir que a la pràctica la gran majoria dels centres educatius usen les dues llengües com a llengües vehiculars. Però la sentència del TC, i així ho han vist els mitjans de Madrid, obre la porta a considerar el català com una assignatura maria. La reclamada lliure elecció de l’idioma d’aprenentatge (el castellà) no fa altra cosa que marginar els escolars a conèixer amb suficient competència les dues llengües oficials. I a la llarga açò provoca escissió social, divisió ciutadana. I aquesta hauria d’haver estat la principal preocupació d’un Tribunal si allò que pretén és la unitat i la concòrdia de les persones diverses i el pobles diversos.

L’Estatut de Catalunya obre un nou període d’avançament democràtic de l’Estat que ha estat amputat per un Tribunal qüestionat i caducat. El TC no s’ha mirat quina és la legislació que tenen els països propers que tenen una realitat multilingüe semblant a l’espanyola. Si fent una lectura esbiaixada i restreta de la Constitució dóna els resultats que hem vist, potser caldrà fer una altra Constitució que reconegui els ciutadans iguals davant la llei tenguin la llengua que tenguin. És el que fan els països amb garanties democràtiques. Però tenim un Estat amb grans dèficits democràtics i llastrats per un franquisme que alguns encara avalen. La sentència del TC ha estat una mutilació de les conquestes democràtiques negociades i pactades pels representants elegits pel poble. I açò és greu.