Tribunal Constitucional i les llengües

Tribunal Constitucional, estatut i llengües
Francesc Florit Nin

Un dels articles que el PP ha impugnat d’inconstitucional de l’Estatut de Catalunya és el que fa referència a l’oficialitat de les llengües catalana i castellana. L’article 6.2 de d’aquest Estatut diu textualment: “[...] Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans tenen el dret i el deure de conèixer-les”.
La modificació introduïda respecte l’estatut anterior és la paraula “deure”. L’article no fa altra cosa que equiparar en drets i deures les dues llengües, atesa la mateixa condició de llengües oficials. El gran avanç de l’estatut català respecte a les llengües és per tant una qüestió estrictament de conquesta democràtica: finalment tots els ciutadans són tractats en igualtat respecte a l’ús de les llengües independentment de la llengua personal pròpia o habitual, familiar o materna...

Tot i tenir una situació sociolingüística semblant, en canvi el nou estatut de les Illes Balears no recull la mateixa proposta que la feta per l’estatut de Catalunya. Les forces polítiques i la composició política de la societat balear són ben bé unes altres. Però a efectes de reconeixement de drets i deures, les Illes Balears (i qualsevol altre lloc amb dues llengües oficials) podrien haver reclamat aquesta igualtat que recull l’Estatut del Principat. Els avenços en política i en legislació lingüística a les Illes Balears han estat menors en aquest sentit. Hem guanyat, per exemple, la garantia de ser atès en qualsevol de les dues llengües i per tant, que l’administració pública té l’obligació de fer servir la llengua triada pel ciutadà. D’açò se’n deriva que tota persona que ocupa un lloc a l’administració ha de conèixer –té l’obligació de conèixer, com a mínim- les dues llengües per poder atendre la ciutadania. Els metges, les infermeres, els jutges, els bombers, la policia i la Guàrdia Civil, els mestres, els funcionaris en general han de poder garantir aquest dret. Cosa que a qualsevol país “normal” es consideraria “normal”.

El progrés democràtic que suposa l’article 6.2 de l’Estatut de Catalunya sembla que serà declarat inconstitucional pel Tribunal espanyol. No sabem quins arguments es posaren damunt la taula. Però que d’un mateix concepte legal, l’oficialitat, se’n puguin derivar drets i deures desiguals, seria una sentència injusta. L’oficialitat de les dues llengües ha de tenir forçosament unes mateixes conseqüències jurídiques, és a dir uns mateixos drets i uns mateixos deures per a tothom, per a l’administració i per a l’administrat.

El recurs presentat pel PP al Constitucional pressuposa tanmateix que les llengües no són iguals. Per a aquest partit hi ha llengües més “importants” i carregades de drets i deures, i altres llengües “no tan importants” amb els reconeixement secundari d’alguns drets. La Constitució espanyola reserva el deure de conèixer una llengua només per al castellà, i d’aquí que el PP interpreti que la llengua catalana no pot reclamar aquest mateix precepte al territori on és llengua oficial i pròpia: Catalunya, País Valencià, Illes Balears (i una franja d’Aragó).

Vistes així les coses, no veig per què no es pot modificar la Constitució si no garanteix els mateixos drets a tots els ciutadans i per tant a no ser discriminats per raó de religió, raça, creença, gènere, orientació sexual...o llengua. Potser no és l’Estatut de Catalunya que s’equivoca, sinó la Constitució en vistes a l’estat de dret. Si per primera vegada en la història es reconeix el deure de conèixer (fixau-vos: de conèixer, no d’usar-la!) la llengua catalana, haurem de reconèixer que açò representa una gran passa en la consideració dels drets i les llibertats democràtics. L’equiparació entre les dues llengües és el que ha mogut precisament tots els sectors espanyols conservadors. Per tant, aquets sectors de la societat espanyola encapçalada pel PP no fa altra cosa que oposar-se a un fet cabdal de la democràcia: la igualtat davant la llei. Mentre la llengua catalana sigui una llengua de segona categoria, ningú s’hi oposa. Quan la llengua pròpia reclama els mateixos drets i deures, es disparen totes les alarmes en contra seu.

No sé quina equitat podem esperar d’un Tribunal més que qüestionat. De ben segur que es troba en una difícil papereta. Tanmateix, la valentia en l’equiparació seria una de les fites més importants pel aquest país. Si no és així, hauran d’explicar què significa per a una llengua ser llengua oficial, i per què per a una llengua significa una cosa i per l’altra una de diferent. O dit d’una manera lacònica, què no tenc jo com a catalanoparlant, que no em consideren tant espanyol com altres?

termes nous

Nous termes per al català
Joan F. López Casasnovas
Acció Cultural de Menorca

Els neologismes, paraules o expressions de creació recent, passen a formar part de les llengües en funció de les innovacions en els diferents camps del saber i de la vida moderna. Encara que les institucions que vetlen per la puresa de les llengües solen ser prudents a l’hora d’admetre neologismes, aquests són necessaris perquè una llengua sigui útil com a instrument de cultura material, científica, artística, etc.

Segons informa el Centre de Terminologia de la Llengua Catalana (TERMCAT), el català s’actualitza amb més de 50 nous termes pertanyents a àmbits de coneixement tan diversos com les ciències de la vida i de la salut, l’esport, l’alimentació, la política i la sociologia.

La majoria d’aquests termes pertanyen a l’àmbit de les ciències de la vida i de la salut (aliment transgènic, complex d’Adonis, gammapatia, malaltia òrfena, organisme modificat genèticament, ortorèxia, proteïna transmembrana, quasiespècie, síndrome de declivi, xalmugra, etc.).

Un altre grup rellevant d’aquests nous termes pertany a l’àrea de la gastronomia. En aquest àmbit s’han introduït neologismes com quilometratge alimentari (food miles) o xili.

També són destacables els termes normalitzats de l’àmbit de la sociologia com guetització, i d’altres àmbits com les denominacions flexiseguretat, surf de vela ràpid (funboard), vela de patins, vela de rodes, dels esports, o temple-block (instrument idiòfon de percussió directa d'origen oriental).

Tots aquests termes i les seves corresponents definicions són consultables al web del TERMCAT, a través de la Neoloteca (http://www.termcat.cat/neoloteca).

Emprar la nostra llengua en tots els àmbits és la millor forma d’estimar-la.

Jaume Cabré lletra catalana universal

La lletra catalana universal
Francesc Florit Nin
Acció Cultural de Menorca

Fa pocs mesos un grup de professors ens vam entaular al menjador de l’IES M.A.Cardona amb l’escriptor Jaume Cabré. Tota una oportunitat per parlar amb una de les plomes més celebrades de la llengua catalana. Ell també professor d’institut durant anys, Jaume Cabré ens parlà de projectes i de dèries, de l’ofici d’escriure amb un sentit honest i assequible, cosa que sempre resulta agraït en una persona de la seva consideració intel•lectual. Ara sortim a l’opinió pública per fer-nos ressò de l’atorgament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al nostre escriptor. El premi, instituït per Òmnium Cultural és atorgat a una persona que per la seva obra literària o científica, escrita en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel•lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans.

Jaume Cabré és autor d’algunes de les millors obres literàries contemporànies. Volem citar, per exemple Senyoria (1991), L'ombra de l'eunuc (1996) i Les veus del Pamano (2004). Però també és l’artífex d’alguns guions per a ràdio i televisió més populars dels darrers temps com Estació d'Enllaç (TV3, 1994-1998). Ha publicat l'assaig El sentit de la ficció (1999), una reflexió sobre l'escriptura i el propi procés creador. També ha debutat en teatre amb l'obra Pluja seca (2001) al Teatre Nacional de Catalunya.

Les seves novel•les han estat traduïdes a una dotzena de llengües. Ha rebut cinc vegades el premi Crítica "Serra d'Or" (1981, 1985, 1991, 1997, 2001), tres vegades el premi de la Crítica Catalana (1985, 1997, 2005); la Lletra d'Or (1997) i molts altres premis com el Sant Jordi, el Prudenci Bertrana o el Joan Creixells. L'any 2003 hom li concedí el premi dels escriptors catalans a la trajectòria literària. I ara aquest premi que suposa la culminació per al seu reconeixement entre nosaltres, el 42è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
D’escriptura lenta i sostinguda, Jaume Cabré és un artista de la paraula amb totes les conseqüències. Lluny d’una escriptura fàcil, les seves històries són especialment ben travades i el llenguatge especialment dúctil i expressiu. Actualment és un dels autors amb més projecció internacional. La seva darrera novel•la, Les veus del Pamano, ha estat traduïda a desset llengües i açò li ha obert les portes a milers de lectors de tot Europa. Es tracta d’una obra ambiciosa, torrencial, d’una llarga règula de personatges que viuen la tragèdia de la guerra i la postguerra en un poble del Pallars Sobirà i en la qual el tema del perdó i de la memòria, històrica i personal, i la por de no oblidar arriba pels rius de la vida des dels records fins als nostres dies. L’obra va ser portada al cinema per TV3 el 2009
Sobre la importància de Frankfurt 2007 en la seva carrera, sobretot en projecció internacional, diu: “Ha estat molt important per a mi i també per a la literatura catalana. Tantes crítiques que va rebre la gestió de l'Institut Ramon Llull, jo en vull destacar la feina positiva. I el resultat final és que la literatura catalana, des de Frankfurt, no és invisible. Fa quinze anys, sí”.
Per a Jaume Cabré l’escriptura es troba al llindar entre el desig i la realitat. Diu: “la meva feina és escriure. Fa quaranta anys que vaig decidir que volia escriure i per aconseguir-ho he fet tots els papers de l'auca. Escriure és una feina poc èpica, basada en hores i hores de feina. I he arribat a la conclusió que escric perquè no puc deixar de fer-ho. I va lligat amb el fet de la lectura. Escriure i llegir és una manera de mirar el món, l'univers i la vida. I escriure en la meva llengua és la cosa més natural del món”. I en unes altres paraules: “Quan escric sé que hi ha un compromís amb allò que tinc damunt la taula, amb l'obra, amb la llengua, el llenguatge. Quan escric ho faig amb dues intencions: la consciència estilística i la consciència de la pròpia mort. Perquè, per mi, la literatura no és un joc, m'hi va la vida”.
Som davant, idò, d’un escriptor amb una obra rica i complexa, que demana del lector un esforç per copsar els matisos d’una escriptura exigent i carregada de sentit, profundament documentada en la història però alhora d’una volada estilística de gran alçada que dota a la llengua catalana d’un magnífic corpus literari. Des d’Acció Cultural de Menorca celebram l’autor i celebram el seu premi atorgat. Enhorabona i bona lectura.

els per quès

Els perquès dels qui callen en català
Joana Carreras
Sili Taltavull

Acció Cultural de Menorca

Per què els catalanoparlants ens convertim tan sovint en catalanocallants? Per què renunciam tan fàcilment a la pròpia llengua a la mínima ocasió? Perquè a gat escaldat, aigua teba li basta. Perquè sempre ens han dit que parlar en castellà és cortesia i que fer-ho en català és de mala educació. Perquè ens han convençut que aprendre castellà és més fàcil que aprendre català. Perquè hem vist que tota persona catalanoparlant és capaç de parlar en castellà. Perquè hem vist que ben pocs castellanoparlants han fet l’esforç de parlar en català. Perquè des del fillet més petit al pati de l’escola fins al president del govern en una roda de premsa han fet mostres eloqüents de canviar a la llengua de l’interlocutor.

Perquè hem tingut una història plena de lleis en contra de la pròpia llengua. Perquè ens han ensenyat el menyspreu cap a la nostra identitat idiomàtica. Perquè ens hem vist molt sovint en dificultats de comunicació a casa nostra. Perquè parlar en català ha estat contaminat d’ideologia i de connotació política. Perquè la gent s’arriba a cansar d’haver d’estar sempre en guàrdia per la llengua. Perquè tenim la gran majoria dels mitjans de comunicació en contra de la llengua. Perquè algunes personalitats de la vida social, esportiva, cultural han renunciat a la llengua i fins i tot han fet ostentació d’aquesta renúncia.

Perquè la gent no és masoquista i no vol ser castigada contínuament per usar el català. Perquè si renunciam a la llengua passam més desapercebuts, mantenim l’anonimat i no ens feim tèmer amb una actitud bel•ligerant. Perquè tanmateix els castellanoparlants estan encantats i els catalanoparlants som comprensius. Perquè ens han declarat que la llengua castellana és una “lengua de encuentro”, i que el català és una rèmora local. Perquè ens animen a ser bilingües com una cosa que ens enriqueix, però ells no s’hi fan. Perquè ens han insistit que allò important és entendre’s... en la seva llengua.

Perquè ens han intimidat a renunciar al català perquè, si no, demostràvem una actitud provocadora, d’enemistat, de conflicte innecessari. Perquè parlar en català provoca sovint parlar del català, i aquest no és el tema. Perquè ens han inculcat la idea que amb el català no anirem aumon, mentre que amb el castellà podem voltar pel món sense aprendre llengües. Perquè ens han dit que el castellà és la llengua de 400 milions de persones i ens hi inclouen a nosaltres i que cada vegada són més. Com si la importància d’una llengua fos només una qüestió de nombre. Perquè amagar la llengua és una manera subtil i eficaç per desterrar-la i finalment d’eliminar-la.

Perquè hem comprovat que, de bilingües, n’hi ha prou que ho siguem els catalanoparlants. Perquè ens han demostrat una vegada i una altra que la nostra llengua, en fi, és prescindible, que no serveix, que no és necessària, que no hi perdrem res en renunciar-hi. Perquè ens han dit que tot allò que és en castellà no cal que també ho sigui en català, però que tot allò que és en català també ho ha d’estar en castellà. Perquè el jutge no ens entén, perquè el policia tampoc, perquè el guàrdia civil tampoc, perquè el metge ben poc, perquè l’inspector d’hisenda ni ho prova... Perquè ens diuen que la llengua no té importància... a excepció de la seva.

Perquè nosaltres podem ser Maó i Mahón, però ells només poden ser Cuenca i mai Conca. Perquè en castellà hi són per dret i per deure, en català hi som per dret poc exercit. Perquè en català ens podem permetre la deixadesa de malparlar-lo per la ràdio, per la televisió, en discursos públics, però ai d’aquell que malparli el castellà en públic. Perquè cometre castellanismes és el pa de cada dia, de cada hora i forma part de la nostra parla degradada; en canvi cometre algun esporàdic catalanisme és signe de poca cultura. Perquè ens permetem el luxe de tenir locutors que no saben pronunciar bé en català, mentre que resulta impensable un locutor en castellà amb aquest greu problema.
Perquè encara ens diuen que la nostra llengua és una llengua sense model estàndard. Perquè ens volen fer veure que som un garbuix de dialectes tan diferents que no ens entenem. Perquè amb l’excusa de “las modalidades”, ens volen impedir de disposar d’un model de llengua comuna apta per a la comunicació moderna a tot el domini lingüístic català. Perquè els productes culturals de la nostra llengua són bandejats fins i tot pels mitjans fets en la nostra llengua. Perquè alguns mitjans ens presenten la nostra cultura com un fet folklòric, antic, dels iaios, mentre que en castellà es fa tot allò que és modern, internacional, de la joventut. Perquè per veure una televisió en català ho passam magre, mentre ens bombardegen de televisions en castellà que solen ser impresentables. Perquè hem experimentat els impediments que ens posen per establir relacions culturals, mediàtiques, econòmiques amb totes les terres de parla catalana.

Perquè ens han canviat la història i ens diuen que volem imposar la llengua autòctona allà on el castellà és la llengua sobrevinguda. Perquè hem vist com molts dels ciutadans que han exercit el dret de parlar en català han sortit malparats, fins i tot jutjats. Perquè també hem vist com els que ens han impedit d’usar el català no els ha passat absolutament res. Perquè no tenim cap llei que ens empari en cas de ser violats en el dret d’exercir l’ús del català. Perquè ens volen fer creure que entre la llengua i la identitat com a poble no hi ha cap lligam.

el bilingüisme d'un i d'altres

El bilingüisme d’uns i d’altres
Marta Fuxà
Biel Pons
Acció Cultural de Menorca

No tothom entén el mateix quan parlam de bilingüisme. El domini de dues llengües en un parlant té molts i molts matisos i aspectes. El plurilingüisme és avui una realitat cada vegada més consolidada. Quan un parlant és capaç de fer servir dues, tres o quatre llengües li suposa uns avantatges grans en el desenvolupament de la vida social i laboral. Tanmateix, també és cert que el bilingüisme amaga sovint un conflicte latent o patent per a les societats on dues llengües pugnen per mantenir estatus, prestigi i àmbits d’ús, i sobretot es disputen el mercat.

A vegades l’ús del bilingüisme en dues llengües molt pròximes com són el català i el castellà arriba a l’absurd. Veure per exemple un senyal amb Aeropuerto- Aeroport frega l’estupidesa. Igualment quan es tracta dels topònims de les ciutats. En algunes circumstàncies l’ús de les dues llengües oficials té un sentit de facilitació de les persones nouvingudes o de persones que hi són de passada, de vacances o temporalment instal•lades a l’illa, especialment quan es tracta de tràmits importants.

En qualsevol cas, l’ús de la llengua pròpia de cada racó del món ha de ser la llengua preferent, si no es vol ser engolit per les llengües expansives. Però açò no passa gaire, malgrat tot. Malgrat tot la interferència del castellà és aclaparadora per als catalanoparlants. Molt menys ho és el català per als castellanoparlants. Dit d’una manera clara, els castellanismes en català són més que abundants, excessius. En canvi, es detecten algunes catalanades en parlar castellà.

Avui en dia, la majoria de la gent d’aquest planeta és bilingüe o trilingüe, a causa sobretot de l’expansió d’unes poques llengües (anglès, castellà, rus, xinès, francès) cosa que obliga els parlants de les llengües pròpies a aprendre i a usar la llengua sobrevinguda. Per altre costat, els parlants d’aquestes llengües expansives solen quedar en el seu monolingüisme precisament perquè la seva llengua s’imposa i per tant no “necessiten” adoptar la llengua del territori de llengua autòctona.

Una de les coses més sorprenents, conseqüència de prejudicis i de dominància, és considerar que per a un catalanoparlant li és molt fàcil aprendre castellà; mentre que per a un castellanoparlant li resulta tan difícil aprendre català. Si consideram que les persones amb una o altra llengua no es diferencien pel seu grau d’intel•ligència ni per graus distints d’habilitats socials, haurem de concloure que si un castellanoparlant no aprèn el català és per altres motius, bàsicament per la dominància sociolingüística de la seva llengua sobre l’altra. Quan tota la comunitat lingüística catalana sap i domina el castellà, aleshores apareix el pseudoargument que és la llengua que tothom entén, i d’aquí es passa a la falsa idea de la “lengua común”. La total bilingüització en la llengua dominant acaba per fer inútil la llengua pròpia, i ja la tenim armada. No hauria de ser necessàriament així. Fer desaparèixer del mapa la llengua autòctona, la pròpia del territori, és certament resultat de molts factors. El principal és la simple imposició, directa o indirecta, induïda o deduïda, de l’altra, que es presenta com a indispensable i ineludible.

El bilingüisme sota aquestes circumstàncies no és un benefici per a tothom sinó una excusa, un subterfugi perquè, de bilingües, en siguin els altres, mentre que els monolingües continuïn igual. Obligacions i deures per a uns, drets i prerrogatives per a altres. Així, quan alguna mare reclama el dret a l’ensenyament en castellà, en el fons reclama continuar amb el seu còmode monolingüisme. Quan alguns fan bandera del bilingüisme a partir d’aquestes premisses, en realitat no volen que tots tinguem els mateixos drets i obligacions, prerrogatives i deures.

El bilingüisme d’uns i d’altres no és, idò, el mateix. Per garantir la riquesa lingüística sense imposicions cal que tothom sigui competent en les dues llengües i poder-les usar sense perills ni escanyaments en el seu ús. Per fer efectiu açò calen mesures que propiciïn l’ús prioritari de la llengua pròpia: ensenyament en català, requisit de coneixement per a funcionaris, incentius a la cultura feta en català, suport institucional als mitjans, programes d’ensenyament de llengua a nouvinguts, etc. El bilingüisme d’uns no pot ser entès com la via per on s’escola la vida de la llengua catalana.

sostenibilitat lingüística

Sigues lingüísticament sostenible

Francesc Florit Nin
Júlia Muñoz
Acció Cultural de Menorca

Arreu del món els encontres amb persones de llengües diverses són cada cop més freqüents i més intenses. Per tal de preservar la riquesa lingüística i cultural de la humanitat, algunes organitzacions com les universitats han ideat aquest decàleg per a la sostenibilitat de les llengües. Encomanam als menorquins de seguir-lo, com seguim altres criteris per a la preservació de la naturalesa.

1. SIGUES RESPECTUÓS AMB TOTES LES LLENGÜES. Quan dius que una llengua no t’agrada, o que no és útil o important, sense adonar-te’n apliques aquests prejudicis a les persones que la parlen. Totes les llengües són iguals i totes són diferents, i totes són útils per als seus parlants.

2. OBSERVA I ESCOLTA: INTERESSA’T PER LES LLENGÜES DEL TEU VOLTANT. Molt sovint a prop teu es parlen llengües que ni tan sols sospites, que no saps ni com es diuen. Moltes vegades saber-ne el nom o alguna paraula és suficient per demostrar que aprecies els qui t’envolten, que no et són indiferents. Digues gràcies a algú en la seva llengua i segur que li arrencaràs un somriure.

3. NO TENGUIS POR D’APRENDRE NOVES LLENGÜES, SEMPRE SERAN LES TEVES ALIADES. Molta gent pensa que una llengua o es parla o no es parla i que no hi ha terme mitjà, o que per fer entrar una llengua al cap n’ha de sortir una altra. Aprendre, poc o molt, una llengua no vol dir oblidar-ne una altra, ni parlar-la pitjor. Una sola paraula et pot ser útil i, arribis on arribis, una mica és millor que res. Sempre hi guanyaràs.

4. LES LLENGÜES T’OBREN NOVES PERSPECTIVES: NO RENUNCIÏS A LES FONTS DE CONEIXEMENT QUE T’OFEREIXEN LES DIVERSES LLENGÜES. Totes les llengües contenen coneixement i en produeixen de nou; no et limitis a l’anglès. No deixis de banda allò que està escrit en llengües properes. Sovint descobriràs que les pots llegir i entendre molt més del que et penses, i que les bones idees no tenen llengua, o que totes les llengües en tenen. Les diferents llengües expressen diferents mirades sobre la realitat. Aprendre llengües diferents t’ajudarà a eixamplar mires.

5. DÓNA VEU ALS MINORITARIS I ESCOLTA’LS. Entre tots els minoritaris constituïm una majoria. No contribueixis a accentuar el desequilibri lingüístic, no tractis les llengües amb pocs parlants com no t’agrada que et tractin a tu. Si pots triar, dóna prioritat als que tenen menys altaveus. Ajuda’ls a arribar a tot arreu i ells t’hi ajudaran a tu.

6. NO IMPOSIS LLENGÜES DOMINANTS, REPLANTA LLENGÜES AMENAÇADES. No facis només de difusor de les grans llengües en detriment de les que tenen menys parlants. Mira d’interessar-te per la llengua que pot extingir-se: veuràs que és útil i necessària i contribuiràs a la reforestació lingüística.

7. UN PETIT MERCAT POT SER UNA GRAN PORTA. És important no confondre l’audiència potencial amb la real. Escriure o parlar en una llengua de molts parlants no és cap garantia de ser escoltat. En canvi, parlar com els que tenim més a prop és fer-nos sentir. L’important no és la quantitat de gent que et podria entendre, sinó les persones a qui de ver dius alguna cosa. Quan Shakespeare escrivia, els anglòfons no arribaven a sis milions.

8. PRACTICA LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA QUAN ET MOGUIS PEL MÓN. Aprofita tota la riquesa i diversitat que el món t’ofereix si l’escoltes. No vagis a Gal•les o a Malta només a aprendre anglès. Prova de parlar les llengües dels llocs que visites: com menys s’esperin els teus interlocutors sentir-te dir coses en la seva llengua, més se n’alegraran.

9. PRESERVA EL TEU ESPAI DE LLIBERTAT: LA LLENGUA NO TE LA PODEN PRENDRE SI NO VOLS. Les llengües no són coses, no es fan nosa les unes a les altres: no et deixis convèncer del contrari. Segurament al llarg de la vida no sempre podràs parlar en la primera llengua que vas aprendre, però sempre la podràs mantenir: és un coneixement que t’ajudarà a conèixer-ne d’altres. No el perdis: quantes més llengües saps, més saps de la teva llengua i del món.

10. NO EXCLOGUIS NINGÚ D’UNA LLENGUA. Les llengües, sobretot les poc parlades o poc esteses, creen lligams invisibles, són senyals de benvinguda, transformen un estrany en un vesí. No privis els altres d’aprendre i emprar la teva llengua. No els diguis amb la llengua que no són dels teus. El català és un passaport que no caduca: ajuda’ls a obtenir-lo per sempre.

SIGUES LINGÜÍSTICAMENT SOSTENIBLE!