Poder veure pelis en català

A Menorca no tenim ni la més mínima possibilitat de veure pel·lícules en la llengua pròpia. Només les que bonament són subvencionades puntualment amb els doblers públics, i encara. Ara Catalunya ha dictat una llei perquè el català sigui present en l’oferta cinematogràfica.Totes les lleis tenen drets i deures. La gran majoria de les lleis es regulen per dictaminar una sèrie de sancions en cas d’incompliment. Si no hi ha sancions per incompliment de la llei, aleshores la llei no serveix. Es pot estar d’acord o no amb la llei, però la llei és resultat d’una tramitació democràtica i per tant només queden dues sortides davant seu: una acatar-la i dues canviar-la en cas d’aconseguir la majoria electoral. És aixi de senzill.

Fa uns dies es va aprovar i va entrar en vigor la Llei del Cinema a Catalunya. Alguns mitjans clarament contraris s’han fet ressò sobretot i a vegades només de l’aspecte sancionador d’aquesta normativa. Recordem que normatives com aquesta són habituals en moltes altres cultures i països. No ens hem inventat res de nou. Els mitjans en canvi no han ressaltat els beneficis que la normativa pot causar en la salvaguarda de la llengua de més de 10 milions de persones que tenen els mateixos drets que qualsevol altra a poder veure i escolatr cinema en català. Només un 2.9 % de l’oferta de cinema és actualment en català. Aquesta és l’anomalia que la llei intenta subsanar. Què es pot al·legar contra açò?

Ningú no es pot imaginar un codi de circulació sense sancions. Per què idò tant esfereïment quan s’intenta equiparar drets dels ciutadans. Les multes de circulació són necessàries, tot i que són sempre a posteriori de la infracció. La cosa important és que s’apliqui la llei per evitar conculcació de drets. I d’açò se n’ha parlat ben poc. La llei catalana de cinema només pretén assegurar que els ciutadans puguin escollir lliurament la llengua de la pel·lícula. Quan la meitat de les còpies siguin en català i l’altra meitat en castellà serà una mesura més equitativa. Així tothom podrà triar: perquè, en definitiva, es tracta que siguin els espectadors els qui triin i no la indústria de les majors qui dictamini en quina llengua s’ha de veure el cinema.

A part d’açò, la llei també inclou tot un seguit de mesures de suport econòmic per implantar-la. Que hi pugui haver sancions als qui la incompleixin és la lògica de tota normativa. Faltaria més. No es va contra cap llengua, ni manco la castellana, que és usada habitualment per la meitat de la població de Catalunya. Qui vulgui continuar veient la pel·lícula en castellà en tindrà l’opció. Però qui la vulgui veure en català, ara també en tindrà l’opció, possibilitat que fins ara no tenia.

Aquells que sempre s’han manifestat a favor del bilingüisme i que n’han fet bandera, ara tenen una gran oportunitat per defensar-ho amb totes les conseqüències. O no era ben bé açò que volien els abanderats del “bilingüismo”? En realitat, com que els bilingüistes o no n’han dit res o s’han posicionat contra la llei del cinema, allò que realment els importa és la imposició d’una sola llengua sobre l’altra. Quan hi ha una mesura que afavoreix per una vegada el català, i que a més fa equilibrar l’oferta en les dues llengües, llavors tot són problemes. Quan es defensen els interessos de les grans indústries culturals enfront dels interessos legítims dels ciutadans, és que alguna cosa fa pudor.

Qui es pot col·locar en contra d’un dret tan elemental com aquest si no és que en el fons allò que els pica sigui que el català en surti reforçat?

Sili Taltavull

Joana Carreras

Acció Cultural de Menorca