el català és mooolt difícil

Francesc Florit Nin
Acció Cultural de Menorca

Un amic nostre creu que la gramàtica catalana és molt més difícil que la castellana. Troba que la normativa de Pompeu Fabra i de Francesc de B. Moll conté tal quantitat d’excepcions a la regla que la fa mal d’estudiar. El nostre amic, que s’ha tret el certificat C de català per a la seva feina, creu que aquesta dificultat de la gramàtica resta simpatia al català.

No cal dir que açò és un prejudici. Totes les gramàtiques de totes les llengües són difícils, ja que totes són sistemes molt complexos. En açò s’assemblen les llengües, en què totes presenten un grau d’abstracció i de matís igual. Amb tot, i aquesta és un dels grans enigmes de la humanitat, com s’explica que qualsevol fillet de tres o quatre anys ja és capaç d’usar la seva llengua amb un alt grau de competència? El català i el castellà presenten una “dificultat” semblant per als seus propis parlants. Quan el meu amic diu que el català és més difícil que el castellà cau en la mateixa trampa de pensar que el xinès o l'alemany són llengües "difícils". Són difícils en tant que són allunyades del nostre sistema lingüístic romànic, però no en si mateixes. De la mateixa manera que un alemany o un anglès troba molt difícil la conjugació verbal del castellà, o el sistema pronominal del català.

No hi ha per tant llengües fàcils i llengües difícils. Més tost cal dir que hi ha llengües que coneixem més o menys i llengües que desconeixem molt o del tot. En aquest sentit resulta sospitós quan una persona de parla catalana digui que li costa el castellà, o que una persona de parla castellana digui que no entén el català. És sospitós de prejudici. És sospitós d’una actitud lingüística de rebuig més que no de desconeixement.

Ara fa poc, el Sr. José Ramón Bauzà, que pretén ser el president d’aquestes illes, va fer mostres eloqüents d’aquesta actiud tancada i ignorant. Però no entrem en aquest afer ja que es desqualifica tot solet. La cosa és: per quins motius el meu amic troba més difícil el català sense que ho sigui. Primer perquè no va estar escolaritzat en la seva pròpia llengua i ha hagut d’aprendre gramàtica en una edat molt més tardana de l’habitual i en unes condicions no gaire òptimes. Segon, perquè la presència de la llengua catalana en registres formals és tan minvada que té poques oportunitats de trobar-se-la, i d’aprendre-la. Tercer, perquè la interferència del castellà sobre el català és tant aclaparadora, que li fa de filtre, s’interposa fins a fer dubtar contínuament de la genuïtat, de la naturalitat i de la seguretat en la pròpia llengua catalana. El nostre amic, com la gran majoria dels menorquins llegeix premsa en castellà, mira la tv gairebé tota en castellà, la majoria de llibres també ho són, i els programari informàtic que fa servir, i les pel•lícules de Calós i d’Ocimax, i totes les revistes que sol comprar, i els noticiaris de la ràdio, i...

Sense proposar-s’ho, té gramàtica castellana fins a la sopa, de manera que les “normes” d’aquesta llengua li resulten “naturals”. Mentre que les normes del català, que veu poc, li resulten “artificials”. Sap més castellà formal que català formal simplement perquè l’aprèn inconscientment en les mil entrades que té cada dia. Que la gramàtica de l’IEC és més complicada que la gramàtica de la RAE no és cert. La prova és que quan hem llegit IEC no sabem que redimonis és açò i que quan hem llegit RAE, ho hem sabut tot d’una.

La nostra inseguretat gramatical té explicacions ben comprensibles. El que no té explicació racional i empírica és la dificultat de la gramàtica catalana. Bona part dels castellanoparlants confonen la s i la z, i la b amb la v, i no sabem mai si va en j o en g, si escriure ll o y, etc., per situar-nos monés en el pla fonològic, i en canvi, tot açò no ho troben difícil. La gran diferència és, com he dit, la seguretat lingüística, i la normalitat lingüística que té el castellà i que se li nega al català. Aquesta situació de les dues llengües no té res a veure amb els seus sistemes gramaticals sinó en les circumstàncies històriques, polítiques, socials, culturals que ha fruït o patit cada llengua, que encara frueix i encara pateix respectivament cada llengua.

L'opció segregadora

L’opció que separa
Francesc Florit Nin
Acció Cultural de Menorca




En una botiga de Ciutadella vam veure un paperet que, sense fer-se’n responsable ningú, demanava signatures perquè qui vol l’ensenyament dels seus fills en castellà, el signàs per tal d’així exigir-ho a la Conselleria. En principi, crida l’atenció que després de la lluita democràtica per assegurar la llengua pròpia com a llengua vehicular de l’ensenyament, ara hi hagi una reacció en contra d’un fet que arreu del món és la cosa més normal: que la llengua del país sigui la llengua pròpia de l’ensenyament. Açò no impedeix de tenir altres llengües, tan pròximes, però no pròpies, com el castellà, com a altres llengües d’aprenentatge. Així ho fa la gran majoria de les escoles de Menorca i no hi ha cap problema ni es genera cap conflicte.
El paperet en qüestió no donava cap argument, no expressava cap raó, no plantejava cap dificultat ni cap atropellament. Res. Només demanava signatures. Els promotors s’amaguen rere l’anonimat. Sabem que a Maó hi ha un grupet que fomenta aquesta opció, però a Ciutadella el fet és més estrany. La cosa tanmateix és preocupant, encara que sigui una minoria que ho faci.
Com es pot donar a entendre a aquestes persones que l’ensenyament en català no vulnera drets sinó que més tost possibilita que els seus fills coneguin i puguin utilitzar amb normalitat més d’una llengua superant el monolingüisme castellà? No és açò que sempre han reclamat: el plurilingüisme com la cosa més fantàstica de totes? Llavors, per quins motius no volen aprendre en català, si és la manera d’assegurar que no siguin monolingües i que no perdin la seva llengua familiar.
L’escola ha estat un dels pocs focus de normalitat de la llengua catalana, que ha fet de contrapès a la influència abassegadora de la castellanització de molts altres àmbits: mitjans de comunicació, món empresarial, administració central, justícia, policia, publicitat, etc., que són factors molt més poderosos que la pobra escola. Així es constata que la influència fora de l’escola és molt més intensa a nivell lingüístics: basta que hi hagi un al•lotet castellanoparlant perquè tot el grupet d’amics, malgrat ser catalanoparlants, es posin a parlar en castellà. La gran majoria dels contactes de llengua formal que provenen de fora de l’escola és en castellà. Els sectors de persones que, per família o per professió es desenvolupen en castellà, tenen ben poques ocasions d’entrar en contacte amb el català. A excepció de l’escola. De fet, l’escola és una excepcionalitat dins el panorama sociolingüístic. Que l’escola s’hagi proposat compensar aquesta situació entra a formar part dels objectius ben nobles del sistema escolar, és a dir, donar oportunitats d’igualtat a tots els fillets, tenguin la llengua que tenguin. Però ara l’escola sembla que està tota sola, l’han deixada tota sola en el redreçament de la llengua i la cultura catalanes de Menorca.
Els pares s’han de preocupar dels resultats obtinguts pels seus fills a l’escola. I els resultats indiquen que els fills que van a escoles amb ensenyament en català, aprenen les dues llengües. En canvi, els alumnes que tenen un ensenyament majoritàriament en castellà surten sense una competència funcional de català. Dit en paraules del professor Joan Melià, “la presència elevada del català com a llengua vehicular ha demostrat incrementar notablement la capacitat de tots els infants d'usar-lo sense que se'n ressenti la capacitat d'usar el castellà”.
Duim més de 25 anys d’ensenyament en català sense problemes, en una mateixa escola, integradora i inclusiva. Els pares que ara reivindiquen ensenyament en castellà, ho fan moguts per la ideologia i no per la pedagogia. Aquesta demanda comporta un afebliment educatiu per als seus fills i va directa a la segregació dels al•lots a causa de l’idioma. No sembla que les autoritats educatives, amb bon criteri, en faci gaire cas, entre altres raons perquè fer-ho seria una despesa absurda. No fan cap favor als seus fills els pares que vulguin una opció com aquesta.
Quina mena de societat volem? Aquella que se separa en dues i en la qual no siguin possibles els diàlegs en totes dues llengües independentment de la llengua d’origen? Aquella que no possibilita la competència en les dues llengües oficials? Aquella que es desentén de la cultura minoritzada i s’encamina cap a la desaparició de les cultures i les llengües autòctones? Els defensors de l’ensenyament exclusivament en castellà pensen que se’ls pren un dret. El resultat, però, és empobridor i no alliberador, és tallar camins al futur dels joves estudiants.

la Retòrica del Tribunal Constitucional

La Retòrica Constitucional
Francesc Florit Nin
Acció Cultural de Menorca

Acció Cultural de Menorca, associació per a la promoció de la llengua i cultura catalanes, manifesta la seva discrepància en la resolució del Tribunal Constitucional respecte els articles referits a la llengua catalana, així com també no comparteix de cap manera la interpretació que en fa. Malgrat que en altres dictàmens anteriors el TC ha dictat sentències favorables a la immersió lingüística de les escoles, ara en canvi es contradiu amb la resolució sobre l’Estatut de Catalunya. Des de Menorca, des de les Illes, ens ha d’importar i molt aquesta qüestió, pel fet que compartim llengua i allò que s’esdevé a la llengua a Catalunya, s’esdevé també a ca nostra.

L’error de base, la gran equivocació del TC és que ha dictat una sentència política, i no jurídica. De resultes d’això es fa una lectura restrictiva de la Constitució espanyola i absolutament desconfiada de la reglamentació catalana. El Constitucional ha hagut de fer jutipiris verbals, retòriques justificatives i filigranes sofistes per dir per no dir, que sí però no tant, i encara i tanmateix i sin perjuicio que. Al capdavall de tot hi ha les maniobres de la dreta espanyolista de sempre que no pot tolerar una realitat plurinacional i plurilingüe de l’Estat espanyol. La retòrica disfressada de jurisprudència amaga una posició ideològica i partidista a favor d’una visió de l’Estat i en contra d’una altra. La sentència dicta tres aspectes de la política lingüística derrogats o malinterpretats: 1. la llengua catalana no pot ser preferent; 2. la llengua catalana no pot ser un deure; 3. la llengua catalana no pot ser “normalment” la llengua vehicular de l’ensenyament.

Cadascuna de les tres qüestions entra en contradicció amb les directrius que sobre llengües i cultures han dictat organismes internacionals com la UNESCO i el Consell d’Europa, que no tenen, ben cert, validesa jurídica. I no en tenen perquè els Estats són reticents o clarament oposats a reconèixer la igualtat de drets dels ciutadans respecte les llengües diverses. Per dir-ho d’una forma clara, el Tribunal espanyol no atorga als tots els ciutadans espanyols els mateixos drets lingüístics perquè considera una sola llengua, el castellà, la llengua privilegiada per davant les altres, que mai no són considerades també espanyoles.

Respecte de la primera qüestió, si la llengua catalana, pròpia de Catalunya (i València i Balears) no pot ser llengua preferent a l’administració i als mitjans de comunicació públics, aleshores quina validesa jurídica té la consideració de llengua pròpia? Altres normatives aprovades per estatuts i lleis anteriors a la sentència del TC diuen clarament que la llengua catalana serà la llengua d’ús normal. El TC considera que tenir “preferència” per una llengua seria discriminar l’altra. Però la realitat descriu exactament una situació de discriminació/minorització de la llengua catalana, a pesar dels esforços institucionals per a la normalització. Açò sí, el TC ens dóna permís per fer política lingüística “de forma adecuada y proporcionada para corregir situaciones históricas de desequilibrio”. Justament que la llengua pròpia i malmesa sigui reequilibrada per mitjà de l’ús preferent és una de les millors polítiques lingüístiques que el TC ens nega d’exercir. És com si ens diguessin: podeu pescar però sense canya. Per quins motius es nega aquesta proposta legislativa? Perquè el TC ha cedit a la demagògia i a les mentides de certs sectors de la dreta que considera que el castellà es perd a Catalunya, quan totes les dades sociolingüístiques demostren el contrari.

Respecte la segona qüestió, el TC considera que no es pot exigir saber català de forma generalitzada. En canvi sí que ho considera respecte del castellà. I per què una sí i l’altra no? La filigrana retòrica arriba en aquest punt al paroxisme: només pot ser considerat un deure conèixer el català per als escolars i els funcionaris. La resta dels mortals poden ignorar perfectament la llengua pròpia i històrica del territori. El deure de conèixer la llengua catalana no és jurídicament exigible com el deure de conèixer el castellà perquè és “de naturaleza distinta”. Carai! Aquí teniu la incongruència: les dues són oficials, una a més és la pròpia, però una és obligada, l’altra només pot ser consentida. Açò és simplement tractar jurídicament les llengües amb desigualtat.

Però és en el tercer punt on el TC fa més mal encara. Quan es tracta l’escola, s’admet que el català “sea el centro de gravedad”, però que el castellà sigui també llengua vehicular de l’ensenyament. Fer ús de les metàfores (centro de gravedad) en el llenguatge jurídic ja és símptoma d’una retòrica injustificable. El TC vol salvar el model de l’ensenyament en català, perquè ja ho havia dictaminat en altres ocasions, però ara retrocedeix en les interpretacions, posa entrebancs, esperona els sectors reaccionaris que fa dècades que reclamen poder ignorar el català a l’escola, l’únic bastió on la normalització de la llengua catalana havia aconseguit uns certs èxits socials. La realitat tanmateix és ben caparruda i ens diu que a pesar de l’escola, la llengua catalana perd el partit al carrer a causa de la forta pressió que exerceix el castellà que té tots els altres mitjans al seu favor. Cal dir que a la pràctica la gran majoria dels centres educatius usen les dues llengües com a llengües vehiculars. Però la sentència del TC, i així ho han vist els mitjans de Madrid, obre la porta a considerar el català com una assignatura maria. La reclamada lliure elecció de l’idioma d’aprenentatge (el castellà) no fa altra cosa que marginar els escolars a conèixer amb suficient competència les dues llengües oficials. I a la llarga açò provoca escissió social, divisió ciutadana. I aquesta hauria d’haver estat la principal preocupació d’un Tribunal si allò que pretén és la unitat i la concòrdia de les persones diverses i el pobles diversos.

L’Estatut de Catalunya obre un nou període d’avançament democràtic de l’Estat que ha estat amputat per un Tribunal qüestionat i caducat. El TC no s’ha mirat quina és la legislació que tenen els països propers que tenen una realitat multilingüe semblant a l’espanyola. Si fent una lectura esbiaixada i restreta de la Constitució dóna els resultats que hem vist, potser caldrà fer una altra Constitució que reconegui els ciutadans iguals davant la llei tenguin la llengua que tenguin. És el que fan els països amb garanties democràtiques. Però tenim un Estat amb grans dèficits democràtics i llastrats per un franquisme que alguns encara avalen. La sentència del TC ha estat una mutilació de les conquestes democràtiques negociades i pactades pels representants elegits pel poble. I açò és greu.

L’ACAMPALLENGUA ES POSA EN MARXA A MENORCA

Diferents entitats i institucions de l’illa treballen en l’organització del primer Acampallengua a Menorca, que tindrà lloc el cap de setmana del 3 i 4 de juliol a Ferreries.

L’Acampallengua és una activitat lúdica, festiva i reivindicativa que fa més de 10 anys que es celebra a Mallorca i que té com a objectiu principal mobilitzar els joves a favor de la llengua catalana, promoure la cultura que s’expressa en la nostra llengua, impulsar la participació dels joves en la vida associativa o la integració dels nocatalanoparlants.

La primera edició de l’Acampallengua a Menorca començarà dissabte capvespre (3 juliol) i comptarà, com a plat fort, amb l’actuació dels Obrint Pas que estaran acompanyats al concert de dissabte vespre per diversos grups i cantants menorquins. Al llarg del cap de setmana hi haurà diversos tallers i activitats, presentacions de llibres i conta-contes, i altres actuacions musicals.

Tota la informació relacionada amb l’Acampallengua –programa d’activitats, concert, abonaments, etc.- es pot consultar al blog: http://acampallengua2010.blogspot.com/.

També ens podeu trobar al facebook!

Tribunal Constitucional i les llengües

Tribunal Constitucional, estatut i llengües
Francesc Florit Nin

Un dels articles que el PP ha impugnat d’inconstitucional de l’Estatut de Catalunya és el que fa referència a l’oficialitat de les llengües catalana i castellana. L’article 6.2 de d’aquest Estatut diu textualment: “[...] Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans tenen el dret i el deure de conèixer-les”.
La modificació introduïda respecte l’estatut anterior és la paraula “deure”. L’article no fa altra cosa que equiparar en drets i deures les dues llengües, atesa la mateixa condició de llengües oficials. El gran avanç de l’estatut català respecte a les llengües és per tant una qüestió estrictament de conquesta democràtica: finalment tots els ciutadans són tractats en igualtat respecte a l’ús de les llengües independentment de la llengua personal pròpia o habitual, familiar o materna...

Tot i tenir una situació sociolingüística semblant, en canvi el nou estatut de les Illes Balears no recull la mateixa proposta que la feta per l’estatut de Catalunya. Les forces polítiques i la composició política de la societat balear són ben bé unes altres. Però a efectes de reconeixement de drets i deures, les Illes Balears (i qualsevol altre lloc amb dues llengües oficials) podrien haver reclamat aquesta igualtat que recull l’Estatut del Principat. Els avenços en política i en legislació lingüística a les Illes Balears han estat menors en aquest sentit. Hem guanyat, per exemple, la garantia de ser atès en qualsevol de les dues llengües i per tant, que l’administració pública té l’obligació de fer servir la llengua triada pel ciutadà. D’açò se’n deriva que tota persona que ocupa un lloc a l’administració ha de conèixer –té l’obligació de conèixer, com a mínim- les dues llengües per poder atendre la ciutadania. Els metges, les infermeres, els jutges, els bombers, la policia i la Guàrdia Civil, els mestres, els funcionaris en general han de poder garantir aquest dret. Cosa que a qualsevol país “normal” es consideraria “normal”.

El progrés democràtic que suposa l’article 6.2 de l’Estatut de Catalunya sembla que serà declarat inconstitucional pel Tribunal espanyol. No sabem quins arguments es posaren damunt la taula. Però que d’un mateix concepte legal, l’oficialitat, se’n puguin derivar drets i deures desiguals, seria una sentència injusta. L’oficialitat de les dues llengües ha de tenir forçosament unes mateixes conseqüències jurídiques, és a dir uns mateixos drets i uns mateixos deures per a tothom, per a l’administració i per a l’administrat.

El recurs presentat pel PP al Constitucional pressuposa tanmateix que les llengües no són iguals. Per a aquest partit hi ha llengües més “importants” i carregades de drets i deures, i altres llengües “no tan importants” amb els reconeixement secundari d’alguns drets. La Constitució espanyola reserva el deure de conèixer una llengua només per al castellà, i d’aquí que el PP interpreti que la llengua catalana no pot reclamar aquest mateix precepte al territori on és llengua oficial i pròpia: Catalunya, País Valencià, Illes Balears (i una franja d’Aragó).

Vistes així les coses, no veig per què no es pot modificar la Constitució si no garanteix els mateixos drets a tots els ciutadans i per tant a no ser discriminats per raó de religió, raça, creença, gènere, orientació sexual...o llengua. Potser no és l’Estatut de Catalunya que s’equivoca, sinó la Constitució en vistes a l’estat de dret. Si per primera vegada en la història es reconeix el deure de conèixer (fixau-vos: de conèixer, no d’usar-la!) la llengua catalana, haurem de reconèixer que açò representa una gran passa en la consideració dels drets i les llibertats democràtics. L’equiparació entre les dues llengües és el que ha mogut precisament tots els sectors espanyols conservadors. Per tant, aquets sectors de la societat espanyola encapçalada pel PP no fa altra cosa que oposar-se a un fet cabdal de la democràcia: la igualtat davant la llei. Mentre la llengua catalana sigui una llengua de segona categoria, ningú s’hi oposa. Quan la llengua pròpia reclama els mateixos drets i deures, es disparen totes les alarmes en contra seu.

No sé quina equitat podem esperar d’un Tribunal més que qüestionat. De ben segur que es troba en una difícil papereta. Tanmateix, la valentia en l’equiparació seria una de les fites més importants pel aquest país. Si no és així, hauran d’explicar què significa per a una llengua ser llengua oficial, i per què per a una llengua significa una cosa i per l’altra una de diferent. O dit d’una manera lacònica, què no tenc jo com a catalanoparlant, que no em consideren tant espanyol com altres?

termes nous

Nous termes per al català
Joan F. López Casasnovas
Acció Cultural de Menorca

Els neologismes, paraules o expressions de creació recent, passen a formar part de les llengües en funció de les innovacions en els diferents camps del saber i de la vida moderna. Encara que les institucions que vetlen per la puresa de les llengües solen ser prudents a l’hora d’admetre neologismes, aquests són necessaris perquè una llengua sigui útil com a instrument de cultura material, científica, artística, etc.

Segons informa el Centre de Terminologia de la Llengua Catalana (TERMCAT), el català s’actualitza amb més de 50 nous termes pertanyents a àmbits de coneixement tan diversos com les ciències de la vida i de la salut, l’esport, l’alimentació, la política i la sociologia.

La majoria d’aquests termes pertanyen a l’àmbit de les ciències de la vida i de la salut (aliment transgènic, complex d’Adonis, gammapatia, malaltia òrfena, organisme modificat genèticament, ortorèxia, proteïna transmembrana, quasiespècie, síndrome de declivi, xalmugra, etc.).

Un altre grup rellevant d’aquests nous termes pertany a l’àrea de la gastronomia. En aquest àmbit s’han introduït neologismes com quilometratge alimentari (food miles) o xili.

També són destacables els termes normalitzats de l’àmbit de la sociologia com guetització, i d’altres àmbits com les denominacions flexiseguretat, surf de vela ràpid (funboard), vela de patins, vela de rodes, dels esports, o temple-block (instrument idiòfon de percussió directa d'origen oriental).

Tots aquests termes i les seves corresponents definicions són consultables al web del TERMCAT, a través de la Neoloteca (http://www.termcat.cat/neoloteca).

Emprar la nostra llengua en tots els àmbits és la millor forma d’estimar-la.

Jaume Cabré lletra catalana universal

La lletra catalana universal
Francesc Florit Nin
Acció Cultural de Menorca

Fa pocs mesos un grup de professors ens vam entaular al menjador de l’IES M.A.Cardona amb l’escriptor Jaume Cabré. Tota una oportunitat per parlar amb una de les plomes més celebrades de la llengua catalana. Ell també professor d’institut durant anys, Jaume Cabré ens parlà de projectes i de dèries, de l’ofici d’escriure amb un sentit honest i assequible, cosa que sempre resulta agraït en una persona de la seva consideració intel•lectual. Ara sortim a l’opinió pública per fer-nos ressò de l’atorgament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al nostre escriptor. El premi, instituït per Òmnium Cultural és atorgat a una persona que per la seva obra literària o científica, escrita en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel•lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans.

Jaume Cabré és autor d’algunes de les millors obres literàries contemporànies. Volem citar, per exemple Senyoria (1991), L'ombra de l'eunuc (1996) i Les veus del Pamano (2004). Però també és l’artífex d’alguns guions per a ràdio i televisió més populars dels darrers temps com Estació d'Enllaç (TV3, 1994-1998). Ha publicat l'assaig El sentit de la ficció (1999), una reflexió sobre l'escriptura i el propi procés creador. També ha debutat en teatre amb l'obra Pluja seca (2001) al Teatre Nacional de Catalunya.

Les seves novel•les han estat traduïdes a una dotzena de llengües. Ha rebut cinc vegades el premi Crítica "Serra d'Or" (1981, 1985, 1991, 1997, 2001), tres vegades el premi de la Crítica Catalana (1985, 1997, 2005); la Lletra d'Or (1997) i molts altres premis com el Sant Jordi, el Prudenci Bertrana o el Joan Creixells. L'any 2003 hom li concedí el premi dels escriptors catalans a la trajectòria literària. I ara aquest premi que suposa la culminació per al seu reconeixement entre nosaltres, el 42è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
D’escriptura lenta i sostinguda, Jaume Cabré és un artista de la paraula amb totes les conseqüències. Lluny d’una escriptura fàcil, les seves històries són especialment ben travades i el llenguatge especialment dúctil i expressiu. Actualment és un dels autors amb més projecció internacional. La seva darrera novel•la, Les veus del Pamano, ha estat traduïda a desset llengües i açò li ha obert les portes a milers de lectors de tot Europa. Es tracta d’una obra ambiciosa, torrencial, d’una llarga règula de personatges que viuen la tragèdia de la guerra i la postguerra en un poble del Pallars Sobirà i en la qual el tema del perdó i de la memòria, històrica i personal, i la por de no oblidar arriba pels rius de la vida des dels records fins als nostres dies. L’obra va ser portada al cinema per TV3 el 2009
Sobre la importància de Frankfurt 2007 en la seva carrera, sobretot en projecció internacional, diu: “Ha estat molt important per a mi i també per a la literatura catalana. Tantes crítiques que va rebre la gestió de l'Institut Ramon Llull, jo en vull destacar la feina positiva. I el resultat final és que la literatura catalana, des de Frankfurt, no és invisible. Fa quinze anys, sí”.
Per a Jaume Cabré l’escriptura es troba al llindar entre el desig i la realitat. Diu: “la meva feina és escriure. Fa quaranta anys que vaig decidir que volia escriure i per aconseguir-ho he fet tots els papers de l'auca. Escriure és una feina poc èpica, basada en hores i hores de feina. I he arribat a la conclusió que escric perquè no puc deixar de fer-ho. I va lligat amb el fet de la lectura. Escriure i llegir és una manera de mirar el món, l'univers i la vida. I escriure en la meva llengua és la cosa més natural del món”. I en unes altres paraules: “Quan escric sé que hi ha un compromís amb allò que tinc damunt la taula, amb l'obra, amb la llengua, el llenguatge. Quan escric ho faig amb dues intencions: la consciència estilística i la consciència de la pròpia mort. Perquè, per mi, la literatura no és un joc, m'hi va la vida”.
Som davant, idò, d’un escriptor amb una obra rica i complexa, que demana del lector un esforç per copsar els matisos d’una escriptura exigent i carregada de sentit, profundament documentada en la història però alhora d’una volada estilística de gran alçada que dota a la llengua catalana d’un magnífic corpus literari. Des d’Acció Cultural de Menorca celebram l’autor i celebram el seu premi atorgat. Enhorabona i bona lectura.

els per quès

Els perquès dels qui callen en català
Joana Carreras
Sili Taltavull

Acció Cultural de Menorca

Per què els catalanoparlants ens convertim tan sovint en catalanocallants? Per què renunciam tan fàcilment a la pròpia llengua a la mínima ocasió? Perquè a gat escaldat, aigua teba li basta. Perquè sempre ens han dit que parlar en castellà és cortesia i que fer-ho en català és de mala educació. Perquè ens han convençut que aprendre castellà és més fàcil que aprendre català. Perquè hem vist que tota persona catalanoparlant és capaç de parlar en castellà. Perquè hem vist que ben pocs castellanoparlants han fet l’esforç de parlar en català. Perquè des del fillet més petit al pati de l’escola fins al president del govern en una roda de premsa han fet mostres eloqüents de canviar a la llengua de l’interlocutor.

Perquè hem tingut una història plena de lleis en contra de la pròpia llengua. Perquè ens han ensenyat el menyspreu cap a la nostra identitat idiomàtica. Perquè ens hem vist molt sovint en dificultats de comunicació a casa nostra. Perquè parlar en català ha estat contaminat d’ideologia i de connotació política. Perquè la gent s’arriba a cansar d’haver d’estar sempre en guàrdia per la llengua. Perquè tenim la gran majoria dels mitjans de comunicació en contra de la llengua. Perquè algunes personalitats de la vida social, esportiva, cultural han renunciat a la llengua i fins i tot han fet ostentació d’aquesta renúncia.

Perquè la gent no és masoquista i no vol ser castigada contínuament per usar el català. Perquè si renunciam a la llengua passam més desapercebuts, mantenim l’anonimat i no ens feim tèmer amb una actitud bel•ligerant. Perquè tanmateix els castellanoparlants estan encantats i els catalanoparlants som comprensius. Perquè ens han declarat que la llengua castellana és una “lengua de encuentro”, i que el català és una rèmora local. Perquè ens animen a ser bilingües com una cosa que ens enriqueix, però ells no s’hi fan. Perquè ens han insistit que allò important és entendre’s... en la seva llengua.

Perquè ens han intimidat a renunciar al català perquè, si no, demostràvem una actitud provocadora, d’enemistat, de conflicte innecessari. Perquè parlar en català provoca sovint parlar del català, i aquest no és el tema. Perquè ens han inculcat la idea que amb el català no anirem aumon, mentre que amb el castellà podem voltar pel món sense aprendre llengües. Perquè ens han dit que el castellà és la llengua de 400 milions de persones i ens hi inclouen a nosaltres i que cada vegada són més. Com si la importància d’una llengua fos només una qüestió de nombre. Perquè amagar la llengua és una manera subtil i eficaç per desterrar-la i finalment d’eliminar-la.

Perquè hem comprovat que, de bilingües, n’hi ha prou que ho siguem els catalanoparlants. Perquè ens han demostrat una vegada i una altra que la nostra llengua, en fi, és prescindible, que no serveix, que no és necessària, que no hi perdrem res en renunciar-hi. Perquè ens han dit que tot allò que és en castellà no cal que també ho sigui en català, però que tot allò que és en català també ho ha d’estar en castellà. Perquè el jutge no ens entén, perquè el policia tampoc, perquè el guàrdia civil tampoc, perquè el metge ben poc, perquè l’inspector d’hisenda ni ho prova... Perquè ens diuen que la llengua no té importància... a excepció de la seva.

Perquè nosaltres podem ser Maó i Mahón, però ells només poden ser Cuenca i mai Conca. Perquè en castellà hi són per dret i per deure, en català hi som per dret poc exercit. Perquè en català ens podem permetre la deixadesa de malparlar-lo per la ràdio, per la televisió, en discursos públics, però ai d’aquell que malparli el castellà en públic. Perquè cometre castellanismes és el pa de cada dia, de cada hora i forma part de la nostra parla degradada; en canvi cometre algun esporàdic catalanisme és signe de poca cultura. Perquè ens permetem el luxe de tenir locutors que no saben pronunciar bé en català, mentre que resulta impensable un locutor en castellà amb aquest greu problema.
Perquè encara ens diuen que la nostra llengua és una llengua sense model estàndard. Perquè ens volen fer veure que som un garbuix de dialectes tan diferents que no ens entenem. Perquè amb l’excusa de “las modalidades”, ens volen impedir de disposar d’un model de llengua comuna apta per a la comunicació moderna a tot el domini lingüístic català. Perquè els productes culturals de la nostra llengua són bandejats fins i tot pels mitjans fets en la nostra llengua. Perquè alguns mitjans ens presenten la nostra cultura com un fet folklòric, antic, dels iaios, mentre que en castellà es fa tot allò que és modern, internacional, de la joventut. Perquè per veure una televisió en català ho passam magre, mentre ens bombardegen de televisions en castellà que solen ser impresentables. Perquè hem experimentat els impediments que ens posen per establir relacions culturals, mediàtiques, econòmiques amb totes les terres de parla catalana.

Perquè ens han canviat la història i ens diuen que volem imposar la llengua autòctona allà on el castellà és la llengua sobrevinguda. Perquè hem vist com molts dels ciutadans que han exercit el dret de parlar en català han sortit malparats, fins i tot jutjats. Perquè també hem vist com els que ens han impedit d’usar el català no els ha passat absolutament res. Perquè no tenim cap llei que ens empari en cas de ser violats en el dret d’exercir l’ús del català. Perquè ens volen fer creure que entre la llengua i la identitat com a poble no hi ha cap lligam.

el bilingüisme d'un i d'altres

El bilingüisme d’uns i d’altres
Marta Fuxà
Biel Pons
Acció Cultural de Menorca

No tothom entén el mateix quan parlam de bilingüisme. El domini de dues llengües en un parlant té molts i molts matisos i aspectes. El plurilingüisme és avui una realitat cada vegada més consolidada. Quan un parlant és capaç de fer servir dues, tres o quatre llengües li suposa uns avantatges grans en el desenvolupament de la vida social i laboral. Tanmateix, també és cert que el bilingüisme amaga sovint un conflicte latent o patent per a les societats on dues llengües pugnen per mantenir estatus, prestigi i àmbits d’ús, i sobretot es disputen el mercat.

A vegades l’ús del bilingüisme en dues llengües molt pròximes com són el català i el castellà arriba a l’absurd. Veure per exemple un senyal amb Aeropuerto- Aeroport frega l’estupidesa. Igualment quan es tracta dels topònims de les ciutats. En algunes circumstàncies l’ús de les dues llengües oficials té un sentit de facilitació de les persones nouvingudes o de persones que hi són de passada, de vacances o temporalment instal•lades a l’illa, especialment quan es tracta de tràmits importants.

En qualsevol cas, l’ús de la llengua pròpia de cada racó del món ha de ser la llengua preferent, si no es vol ser engolit per les llengües expansives. Però açò no passa gaire, malgrat tot. Malgrat tot la interferència del castellà és aclaparadora per als catalanoparlants. Molt menys ho és el català per als castellanoparlants. Dit d’una manera clara, els castellanismes en català són més que abundants, excessius. En canvi, es detecten algunes catalanades en parlar castellà.

Avui en dia, la majoria de la gent d’aquest planeta és bilingüe o trilingüe, a causa sobretot de l’expansió d’unes poques llengües (anglès, castellà, rus, xinès, francès) cosa que obliga els parlants de les llengües pròpies a aprendre i a usar la llengua sobrevinguda. Per altre costat, els parlants d’aquestes llengües expansives solen quedar en el seu monolingüisme precisament perquè la seva llengua s’imposa i per tant no “necessiten” adoptar la llengua del territori de llengua autòctona.

Una de les coses més sorprenents, conseqüència de prejudicis i de dominància, és considerar que per a un catalanoparlant li és molt fàcil aprendre castellà; mentre que per a un castellanoparlant li resulta tan difícil aprendre català. Si consideram que les persones amb una o altra llengua no es diferencien pel seu grau d’intel•ligència ni per graus distints d’habilitats socials, haurem de concloure que si un castellanoparlant no aprèn el català és per altres motius, bàsicament per la dominància sociolingüística de la seva llengua sobre l’altra. Quan tota la comunitat lingüística catalana sap i domina el castellà, aleshores apareix el pseudoargument que és la llengua que tothom entén, i d’aquí es passa a la falsa idea de la “lengua común”. La total bilingüització en la llengua dominant acaba per fer inútil la llengua pròpia, i ja la tenim armada. No hauria de ser necessàriament així. Fer desaparèixer del mapa la llengua autòctona, la pròpia del territori, és certament resultat de molts factors. El principal és la simple imposició, directa o indirecta, induïda o deduïda, de l’altra, que es presenta com a indispensable i ineludible.

El bilingüisme sota aquestes circumstàncies no és un benefici per a tothom sinó una excusa, un subterfugi perquè, de bilingües, en siguin els altres, mentre que els monolingües continuïn igual. Obligacions i deures per a uns, drets i prerrogatives per a altres. Així, quan alguna mare reclama el dret a l’ensenyament en castellà, en el fons reclama continuar amb el seu còmode monolingüisme. Quan alguns fan bandera del bilingüisme a partir d’aquestes premisses, en realitat no volen que tots tinguem els mateixos drets i obligacions, prerrogatives i deures.

El bilingüisme d’uns i d’altres no és, idò, el mateix. Per garantir la riquesa lingüística sense imposicions cal que tothom sigui competent en les dues llengües i poder-les usar sense perills ni escanyaments en el seu ús. Per fer efectiu açò calen mesures que propiciïn l’ús prioritari de la llengua pròpia: ensenyament en català, requisit de coneixement per a funcionaris, incentius a la cultura feta en català, suport institucional als mitjans, programes d’ensenyament de llengua a nouvinguts, etc. El bilingüisme d’uns no pot ser entès com la via per on s’escola la vida de la llengua catalana.

sostenibilitat lingüística

Sigues lingüísticament sostenible

Francesc Florit Nin
Júlia Muñoz
Acció Cultural de Menorca

Arreu del món els encontres amb persones de llengües diverses són cada cop més freqüents i més intenses. Per tal de preservar la riquesa lingüística i cultural de la humanitat, algunes organitzacions com les universitats han ideat aquest decàleg per a la sostenibilitat de les llengües. Encomanam als menorquins de seguir-lo, com seguim altres criteris per a la preservació de la naturalesa.

1. SIGUES RESPECTUÓS AMB TOTES LES LLENGÜES. Quan dius que una llengua no t’agrada, o que no és útil o important, sense adonar-te’n apliques aquests prejudicis a les persones que la parlen. Totes les llengües són iguals i totes són diferents, i totes són útils per als seus parlants.

2. OBSERVA I ESCOLTA: INTERESSA’T PER LES LLENGÜES DEL TEU VOLTANT. Molt sovint a prop teu es parlen llengües que ni tan sols sospites, que no saps ni com es diuen. Moltes vegades saber-ne el nom o alguna paraula és suficient per demostrar que aprecies els qui t’envolten, que no et són indiferents. Digues gràcies a algú en la seva llengua i segur que li arrencaràs un somriure.

3. NO TENGUIS POR D’APRENDRE NOVES LLENGÜES, SEMPRE SERAN LES TEVES ALIADES. Molta gent pensa que una llengua o es parla o no es parla i que no hi ha terme mitjà, o que per fer entrar una llengua al cap n’ha de sortir una altra. Aprendre, poc o molt, una llengua no vol dir oblidar-ne una altra, ni parlar-la pitjor. Una sola paraula et pot ser útil i, arribis on arribis, una mica és millor que res. Sempre hi guanyaràs.

4. LES LLENGÜES T’OBREN NOVES PERSPECTIVES: NO RENUNCIÏS A LES FONTS DE CONEIXEMENT QUE T’OFEREIXEN LES DIVERSES LLENGÜES. Totes les llengües contenen coneixement i en produeixen de nou; no et limitis a l’anglès. No deixis de banda allò que està escrit en llengües properes. Sovint descobriràs que les pots llegir i entendre molt més del que et penses, i que les bones idees no tenen llengua, o que totes les llengües en tenen. Les diferents llengües expressen diferents mirades sobre la realitat. Aprendre llengües diferents t’ajudarà a eixamplar mires.

5. DÓNA VEU ALS MINORITARIS I ESCOLTA’LS. Entre tots els minoritaris constituïm una majoria. No contribueixis a accentuar el desequilibri lingüístic, no tractis les llengües amb pocs parlants com no t’agrada que et tractin a tu. Si pots triar, dóna prioritat als que tenen menys altaveus. Ajuda’ls a arribar a tot arreu i ells t’hi ajudaran a tu.

6. NO IMPOSIS LLENGÜES DOMINANTS, REPLANTA LLENGÜES AMENAÇADES. No facis només de difusor de les grans llengües en detriment de les que tenen menys parlants. Mira d’interessar-te per la llengua que pot extingir-se: veuràs que és útil i necessària i contribuiràs a la reforestació lingüística.

7. UN PETIT MERCAT POT SER UNA GRAN PORTA. És important no confondre l’audiència potencial amb la real. Escriure o parlar en una llengua de molts parlants no és cap garantia de ser escoltat. En canvi, parlar com els que tenim més a prop és fer-nos sentir. L’important no és la quantitat de gent que et podria entendre, sinó les persones a qui de ver dius alguna cosa. Quan Shakespeare escrivia, els anglòfons no arribaven a sis milions.

8. PRACTICA LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA QUAN ET MOGUIS PEL MÓN. Aprofita tota la riquesa i diversitat que el món t’ofereix si l’escoltes. No vagis a Gal•les o a Malta només a aprendre anglès. Prova de parlar les llengües dels llocs que visites: com menys s’esperin els teus interlocutors sentir-te dir coses en la seva llengua, més se n’alegraran.

9. PRESERVA EL TEU ESPAI DE LLIBERTAT: LA LLENGUA NO TE LA PODEN PRENDRE SI NO VOLS. Les llengües no són coses, no es fan nosa les unes a les altres: no et deixis convèncer del contrari. Segurament al llarg de la vida no sempre podràs parlar en la primera llengua que vas aprendre, però sempre la podràs mantenir: és un coneixement que t’ajudarà a conèixer-ne d’altres. No el perdis: quantes més llengües saps, més saps de la teva llengua i del món.

10. NO EXCLOGUIS NINGÚ D’UNA LLENGUA. Les llengües, sobretot les poc parlades o poc esteses, creen lligams invisibles, són senyals de benvinguda, transformen un estrany en un vesí. No privis els altres d’aprendre i emprar la teva llengua. No els diguis amb la llengua que no són dels teus. El català és un passaport que no caduca: ajuda’ls a obtenir-lo per sempre.

SIGUES LINGÜÍSTICAMENT SOSTENIBLE!

Cataluña-Espanya

Acció Cultural de Menorca organitza la projecció del documental Cataluña-Espanya

La llengua, les infrastructures o l’autodeterminació...

Col·loqui amb la seva extrapolació a les Illes Balears

Amb la presència d’un dels participants, el Catedràtic d’Economia Guillem López Casasnovas

Dimarts 30 de març, a les 20.00h,

Sala d’Activitats Ciutadanes de l’Ajuntament d’Alaior

Dijous, 1 d'abril a les 20.00 h

Local Social de SA NOSTRA de Ciutadella

12 HORES D'IMPROVITZACIÓ

ELS ACTES I HORARIS APROXIMATS SERAN:

12:00h Inauguració i taula rodona

13:30h Aperitiu a la Carpa de la Plaça de l’Oar

14:30h Gran dinar de germanor dels participants i sobretaula

18:30h Passabars (Gloses i cançons improvisades a Feymar, Es Carrer, Can Bernat i Cas Vesins)

Hip Hop al Casal de Joves

21:00h Sopar de torrada i actuacions a la Plaça de l’Oar

24:00h Cloenda: Concert Rapsodes (Bar Dylan)

Poder veure pelis en català

A Menorca no tenim ni la més mínima possibilitat de veure pel·lícules en la llengua pròpia. Només les que bonament són subvencionades puntualment amb els doblers públics, i encara. Ara Catalunya ha dictat una llei perquè el català sigui present en l’oferta cinematogràfica.Totes les lleis tenen drets i deures. La gran majoria de les lleis es regulen per dictaminar una sèrie de sancions en cas d’incompliment. Si no hi ha sancions per incompliment de la llei, aleshores la llei no serveix. Es pot estar d’acord o no amb la llei, però la llei és resultat d’una tramitació democràtica i per tant només queden dues sortides davant seu: una acatar-la i dues canviar-la en cas d’aconseguir la majoria electoral. És aixi de senzill.

Fa uns dies es va aprovar i va entrar en vigor la Llei del Cinema a Catalunya. Alguns mitjans clarament contraris s’han fet ressò sobretot i a vegades només de l’aspecte sancionador d’aquesta normativa. Recordem que normatives com aquesta són habituals en moltes altres cultures i països. No ens hem inventat res de nou. Els mitjans en canvi no han ressaltat els beneficis que la normativa pot causar en la salvaguarda de la llengua de més de 10 milions de persones que tenen els mateixos drets que qualsevol altra a poder veure i escolatr cinema en català. Només un 2.9 % de l’oferta de cinema és actualment en català. Aquesta és l’anomalia que la llei intenta subsanar. Què es pot al·legar contra açò?

Ningú no es pot imaginar un codi de circulació sense sancions. Per què idò tant esfereïment quan s’intenta equiparar drets dels ciutadans. Les multes de circulació són necessàries, tot i que són sempre a posteriori de la infracció. La cosa important és que s’apliqui la llei per evitar conculcació de drets. I d’açò se n’ha parlat ben poc. La llei catalana de cinema només pretén assegurar que els ciutadans puguin escollir lliurament la llengua de la pel·lícula. Quan la meitat de les còpies siguin en català i l’altra meitat en castellà serà una mesura més equitativa. Així tothom podrà triar: perquè, en definitiva, es tracta que siguin els espectadors els qui triin i no la indústria de les majors qui dictamini en quina llengua s’ha de veure el cinema.

A part d’açò, la llei també inclou tot un seguit de mesures de suport econòmic per implantar-la. Que hi pugui haver sancions als qui la incompleixin és la lògica de tota normativa. Faltaria més. No es va contra cap llengua, ni manco la castellana, que és usada habitualment per la meitat de la població de Catalunya. Qui vulgui continuar veient la pel·lícula en castellà en tindrà l’opció. Però qui la vulgui veure en català, ara també en tindrà l’opció, possibilitat que fins ara no tenia.

Aquells que sempre s’han manifestat a favor del bilingüisme i que n’han fet bandera, ara tenen una gran oportunitat per defensar-ho amb totes les conseqüències. O no era ben bé açò que volien els abanderats del “bilingüismo”? En realitat, com que els bilingüistes o no n’han dit res o s’han posicionat contra la llei del cinema, allò que realment els importa és la imposició d’una sola llengua sobre l’altra. Quan hi ha una mesura que afavoreix per una vegada el català, i que a més fa equilibrar l’oferta en les dues llengües, llavors tot són problemes. Quan es defensen els interessos de les grans indústries culturals enfront dels interessos legítims dels ciutadans, és que alguna cosa fa pudor.

Qui es pot col·locar en contra d’un dret tan elemental com aquest si no és que en el fons allò que els pica sigui que el català en surti reforçat?

Sili Taltavull

Joana Carreras

Acció Cultural de Menorca

12 HORES DE GLOSA IMPROVISADA

Ahir dimarts va tenir lloc, al local de Cas Vesins, la presentació de les 12 hores de glosa improvisada que es duran a terme aquest dissabte, 6 de març, a Ferreries. Açò suposarà que prop de 50 persones d’arreu del País València, Catalunya i Mallorca es desplaçaran a la nostra illa per oferir-nos, juntament amb els glosadors i sonadors menorquins, una mostra de la varietat i riquesa de la improvisació en llengua catalana i, per tant, de la vitalitat de la cultura popular.

Encara que l’experiència no és nova, és la primera vegada que s’organitza a Menorca, gràcies a l’esforç de Soca de Mots i de la col·laboració del Consell Insular, l’Ajuntament i el Casal de Joves de Ferreries, l’Associació de Vesins s’Enclusa i Acció Cultural. També és novetat que s’organitzi una taula rodona on es debatrà sobre “El futur de la improvisació” (i que comptarà amb Felip Munar com a moderador) i que s’organitzi un taller de rap per als més joves.

De fet, podem dir que les activitats començaran divendres dia 5 amb la primera sessió del taller de rap que impartirà Andreu Laguarda (cantant dels Ràpsodes), de 18 a 20h al Casal de Joves de Ferreries. Aquest taller, que tindrà una sessió pràctica dissabte de 18 a 21h, pretén atracar als joves l’elaboració i producció de música rap en la nostra llengua.

Dissabte a les 12h començarà la diada de glosa improvisada amb una taula rodona – que tindrà lloc a l’Ajuntament de Ferreries- i on hi prendrà part un representant de cada territori. La majoria d’actes es celebraran a la carpa de la plaça de l’Oar encara que també hi haurà un recorregut pel poble, un passabars, i el punt i final el posaran els Rapsodes, que a la mitjanit oferiran un concert al bar Dylan. A més, el vespre hi haurà una torrada oberta a tothom.

Soca de Mots també agraeix la col·laboració dels bars Feymar, Es Carrer, Can Bernat; de Cas Vesins, de Gin Xoriguer i de l’hostal Oar.

TALLER DE RAP

TALLER DE RAP

LA LLENGUA DELS MENORQUINS

La nostra és una nació que no s’ha mantingut per la força de cap exèrcit ni per mor d’imposicions. Si hem pogut mantenir fins ara els trets que ens permeten ser una nació, si en tinguéssim plena consciència, açò ha estat gràcies a la societat civil i a la resistència que aquesta ha exercit contra els embats de qui ens voldrien fer desaparèixer. I quins són els límits de la nostra nació? Potser per no caure en essencialismes ni en metafísiques boiroses, citarem Ludwig Wittgenstein per dir que “els límits del meu llenguatge són els límits del meu món”. Així que si encara som menorquins, ho som gràcies a la llengua catalana, que es parla sense solució de continuïtat a la nostra illa d’ençà fa 722 anys. Si desaparegués el català de Menorca, és clar que continuaria havent-hi menorquins, però ho serien d’una altra manera. S’hauria tallat el fil d’una continuïtat cultural històrica.

Ara i avui –i per molts d’anys!- el català és un element fonamental d’identitat i de pau social, una eina d’integració bàsica. No un instrument de confrontació ni disputa.

Front a la imprescindible unitat d’un model lingüístic de comunicació vàlid per damunt de la diversitat d’accents regionals i de registres que tota llengua viva té, hi ha qui predica la defensa a ultrança del localisme, del particularisme, de la “modalitat”. Alerta amb qui diu estimar molt Menorca i el “menorquí”, però el relega només per a poquetes manifestacions folklòriques, casolanes i de portes endins. Alerta amb qui està disposat a muntar un esvalot en defensa d’un mot molt d’aquí i, en canvi, no deixa ocasió per abandonar la llengua sencera per passar-se a l’altra, que en el seu prejudici avalua com a la important. Aquest és capaç de fer una batalla acarnissada dels mots “fiet, fieta” o “al·lot, al·lota” proscrivint “noi, noia”, “minyó, minyona”, “xic, xica”, “nin, nina”, “nen, nena”, infant, infanta”, etc. Alerta amb aquesta gent: o ignora que el lèxic de qualsevol llengua admet la varietat, que és riquesa, i que la quasi totalitat de les formes esmentades eren conegudes i fins i tot emprades històricament a la nostra illa; o actua amb molt mala fe si quan escriu en castellà empra els sinònims de “niño, niña” (crío, chaval, chico, nene, peque, muchacho, gacho, chamaco, pibe...

Clar que defensam les formes locals del català menorquí, si aquestes són legítimes dins la llengua catalana, però no renunciam a emprar, segons els contextos i el registres, absolutament tots els mots del nostre diccionari. Exactament com ho fan les persones cultes de qualsevol idioma. Precisament, la llengua espanyola ens acaba de donar una magnífica mostra d’aquesta sensibilitat oberta i holística en la seva gramàtica normativa, aprovada per primer cop no sols per la RAE sinó per totes les institucions representatives dels països hispanoamericans, tot acceptant la diversitat legítima dins la imprescindible unitat de l’espanyol.

Idò, la mateixa sensibilitat la volem aplicada aquí per a la nostra llengua. I per açò denunciam la política secessionista reiteradament perpetrada per alguns governs autonòmics, a pesar de les més de vint sentències dels tribunals de justícia, entre ells dues del Tribunal Suprem. Aquest quasi terrorisme lingüístic (terrorisme és utilitzar la força –en aquest cas des del poder- per ofegar la personalitat ancestral d’una cultura en un determinat territori) troba una estranya condescendència entre els que paradoxalment es diuen a si mateixos “constitucionalistes”.

Certament que no hem de voler tancar-nos a la totalitat de l’ idioma (per cert que el lèxic, les paraules, no són realment la part més important d’un idioma, elles tan sotmeses a canvis en el seu significat com en la seua forma!), perquè açò seria trossejar-lo, dialectalitzar-lo i, al cap i a la fi, minoritzar-lo i substituir-lo. Les llengües minoritàries acaben essent abandonades pels seus propis parlants si aquests les consideren com a inútils. Els menorquins som gats vells, tenim experiència històrica per discernir qui voldria vendre’ns figues per llanternes i per saber quines són les mates que fan llentiscle.

Encara que des de fora fan grans esforços per carregar-se la nostra llengua, des de dins treballarem per no deixar-la esmorteir. Vet aquí el compromís d’Acció Cultural de Menorca manifestat en aquesta Diada Nacional del nostre Poble.

Sant Antoni, 2010

Joan López Casasnovas

Marta Fuxà Vidal

ACCIÓ CULTURAL DE MENORCA

L’element vertebrador

El preàmbul de l’Estatut d’Autonomia diu “La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, i la nostra cultura i tradicions són uns elements identificadors de la nostra societat i, en conseqüència, són elements vertebradors de la nostra identitat.” Molt sovint es diuen serioses simplificacions entorn de les llengües, com la que exclou tota altra funció que no sigui la merament comunicativa. La llengua per a una comunitat és probablement un dels aspectes més importants de la seva vida social. Els poders públics, amb una mica de sensibilitat envers la importància de la cohesió social, han de mostrar i demostrar que la llengua pròpia d’un territori s’ha de preservar per assegurar-ne el desenvolupament com a element vertebrador de la societat.

Com a llengua pròpia, la llengua catalana no obliga a ser usada per les persones individuals. En canvi sí que obliga l’Administració a convertir-la en la llengua “normalment emprada”, a convertir-la en llengua principal. Això no imposa la llengua pròpia a tota persona, ja que el dret a ser atès en la llengua oficial que demani està garantit.

Tanmateix, que la llengua catalana sigui la llengua pròpia de l’administració implica que els funcionaris i totes les persones que exerceixen un servei públic no poden al·legar desconeixement de cap de les dues llengües oficials, català o castellà. I així ho va considerar el Tribunal Constitucional en afirmar que és raonable valorar el coneixement de la llengua catalana com a requisit general de capacitat perquè el català és la llengua pròpia de l’Administració, i per tant és una “llengua d’ús preceptiu”.

La composició sociolingüística de la societat de les Illes Balears, tan diversa, demana unes actuacions encaminades a assegurar aquests preceptes: l’exigència del coneixement de la llengua catalana segons uns nivells relacionats amb la capacitat requerida a cada funció pública. Per això des dels conserges, els infermers, els metges, fins als especialistes han de poder atendre en català. De la mateixa manera que ho han de fer qualsevol persona en exercici d’un servei públic. De la mateixa manera que en els mitjans de comunicació social de titularitat de l’administració autonòmica o sotmesos a la seva gestió la llengua catalana ha de ser la llengua usual.

La idea de llengua pròpia, que se’n deriva de la legislació autonòmica i de les premisses de la Declaració Universal dels Drets lingüístics, és una de les peces garants perquè el món no quedi empobrit per la imposició de les llengües expansives lligades als Estats i que provoquen, si no s’hi posa remei, la desaparició de la meravellosa riquesa del pensament humà que són totes i cadascuna de les llengües.

Francesc Florit

Júlia Muñoz

Acció Cultural de Menorca