Oficialitzar, protegir i fomentar les llengües

Els Estats regulen l’estatus i els usos de les llengües, el règim jurídic i els drets de les persones com a parlants i de les comunitats i grups lingüístics. Hi ha diverses maneres de regular tot això. A Europa tenim diversos règims lingüístics ben diferents: des d’aquells que simplement reprimeixen la diversitat, la ignoren o la toleren a favor d’una sola llengua amb la qual s’identifica l’Estat, fins a aquells que l’assumeixen i la promouen com a llengües oficials en tot el territori amb tots els drets, i entremig es troben múltiples ordenacions. Les sensibilitats en el reconeixement de drets lingüístics es poden resumir en quatre tipus. Els Estats que es declaren monolingües, com el francès, que neguen qualsevol dret lingüístic als parlants d’altres llengües que no siguin l’oficial de l’Estat, en una clara vulneració del dret a la igualtat entre els seus ciutadans com a parlants. En segon lloc, la protecció de minories lingüístiques, com és el cas d’Itàlia. En tercer lloc, el pluralisme institucional, que com Finlàndia, declara oficials o nacionals les dues llengües en tot el territori de l’Estat. Finalment, el federalisme lingüístic limita l’oficialitat a cadascun dels territoris respectius de cada llengua, com passa a Bèlgica.

La complexitat de l’Estat espanyol ha fet que el seu règim lingüístic sigui una combinació d’aquelles ordenacions, una combinació que juga amb els criteris de personalitat, que reconeix els drets personals; i els de territorialitat, que atorga drets col·lectius. Tots els territoris tenen, certament, llengua pròpia, concepte que no és coincident amb el de llengua social. Quan alguns sectors del nacionalisme radical tant espanyol com català postulen una llengua única comuna no fan més que imposar una llengua social. Dins un territori hi ha diverses llengües, però només una és la llengua pròpia, mentre que les altres són llengües de diversos grups socials més o menys nombrosos, fins i tot poden ser majoritaris en determinades àrees. Però açò no els atorga la qualificació de llengua pròpia ni de llengua comuna. En pla, la llengua castellana tot i ser llengua també oficial i tot i ser també la llengua familiar de molts menorquins no és la llengua pròpia de Menorca.

L’Estat espanyol reconeix en el seu règim jurídic la seva pluralitat lingüística i tanmateix no hi actua en conseqüència. L’exemple més clar és la negació a l’ús de les llengües espanyoles diferents al castellà al Senat. I com això, en tenim mil i un exemples que s’han donat durant aquests anys de democràcia. Amb tot, l’Estat espanyol reconeix a la llengua catalana una doble condició: primera que és també llengua oficial juntament amb el castellà als territoris de les Comunitats Autònomes on es parla; segona, que el català és la llengua pròpia de la Comunitat Autònoma de Catalunya i de les Illes Balears. No es considera així, en aquests termes per al català al País Valencià, cosa que ha tingut unes greus conseqüències que tothom ja coneix.

La diferència en el tractament igualitari de les llengües sobre els drets i els deures respecte a les llengües espanyoles és en el fons la qüestió més controvertida. En principi si són totes dues llengües oficials a les Illes Balears (i a Catalunya, País Valencià, Galícia, País Basc) aleshores se n’haurien de derivar els mateixos drets i els mateixos deures. Però no és així: de la condició de llengua d’Estat per al castellà, se’n deriva la seva obligatorietat. No així per a la resta de les llengües. No hi ha en tot l’articulat constitucional i estatuari cap precepte que mani l’obligatorietat del català. Però, com va afirmar Josep M. Quintana, “això no exclou [...] que de les disposicions estatutàries i del seu desplegament legislatiu es puguin derivar indirectament deures de coneixement de les llengües oficials diferents del castellà. I això a conseqüència del concepte de llengua pròpia”

La llengua pròpia és, per tant, un dels conceptes de més impuls per a la salvaguarda de la diversitat de llengües als Estats i al Món. I és el fil conductor de la Declaració Universal del Drets Lingüístics. Una Declaració que molts Estats injustament impedeixen de ser adoptada com a norma general de la ONU. La pregunta és òbvia: per quins motius els Estats són reticents a reconèixer la igualtat entre les llengües?

Joana Carreres

Sili Taltavull

ACM