La proposta de Declaració Universal dels Drets Lingüístics “considera que les persones que es traslladen i s'estableixen al territori d'una comunitat lingüística diferent de la pròpia tenen el dret i el deure de mantenir-hi una relació d'integració, resultat d'una opció plenament lliure. La integració s'entén com una socialització addicional d'aquestes persones de manera que puguin conservar les seves característiques culturals d'origen, però comparteixin amb la societat que les acull prou referències, valors i comportaments per permetre un funcionament social global sense més dificultats que les dels membres de la comunitat receptora.”
De fet és el que fa la majoria de la gent en països sense situacions de subordinació lingüística: per exemple accepta la llengua alemanya i se la fa pròpia per a la vida social, mentre manté la llengua d’origen com a llengua personal o familiar. No passa així en països com el nostre, on una llengua, la pròpia, es troba en una situació de subordinació respecte a la llengua de l’Estat. En situacions així algunes persones no accepta la condició de llengua pròpia compartida com a llengua social a la llengua catalana i reclama la preeminència del castellà. Que aquestes persones presentin la llengua castellana com a víctima, en l’actual situació de recuperació de la normalitat lingüística de la llengua catalana, és com a mínim una distorsió completament interessada, demagògica, que descriu més una obsessió ideològica que no una situació real. Al contrari, la situació real és que tenim unes greus dificultats perquè la llengua catalana sigui present en l’ús social. Les tendències mostren com poc a poc el castellà es va imposant com a llengua predominant a causa sobretot d’una actitud de subordinació lingüística dels catalanoparlants. Els factors que expliquen aquesta actitud són moltes, però sintèticament les podríem resumir en quatre. Primera: una història llarga, antiga i recent també, de minorització de la llengua catalana en una Espanya que no ha reconegut mai la seva diversitat lingüística, afavorint només una sola llengua amb la qual s’identifica. Segona: una política de fragmentació de la comunitat lingüística amb la clara intenció d’impedir un espai de comunicació i de relació unitari. Tercera: una forta immigració en diverses onades, des dels anys 60 fins a l’actualitat, que no s’integra a la llengua catalana perquè en percep la seva feblesa social i política. Com a conseqüència de tot plegat la llengua catalana és cada vegada més minoritària al seu domini territorial i cada vegada més minoritzada en els seus usos socials, econòmics i culturals. Quarta: la majoria de catalanoparlants són incapaços de vèncer l’hàbit de passar al castellà quan rallen amb un castellanoparlant, encara que hagin arribat a intel·lectualitzar que no ho haurien de fer.
En aquesta situació, la llengua a estimular en l’exercici dels drets individuals i col·lectius és la catalana, sense que açò suposi de cap manera cap tipus de discriminació de la llengua castellana. Veure els avenços del català com una imposició i un atac al castellà és invertir els termes de la justícia i la igualtat. Molt rarament s’han produït discriminacions per l’ús del castellà –que ràpidament són denunciats, com ha de ser; molt assíduament es produeixen discriminacions per l’ús del català, que rarament són denunciats.
Cal que la convivència plurilingüe es faci efectiva per mitjà d’una educació multilingüe en la qual es preservin les llengües pròpies. El domini del català i del castellà en un grau de competència comunicativa similar en ambdós idiomes només s’assegura amb una educació en la qual la immersió lingüística assegura aquest doble domini. Els resultats dels estudis efectuats així ho demostren: els alumnes assoleixen un bon coneixement de les dues llengües quan el català és la llengua vehicular a l’escola, en un context de llengües d’origen molt diverses. La por a perdre competència en castellà és una conjetura que no es correspon amb els resultats. És per tant fals. Els pares que creuen perdre drets quan els seus fills van a escoles en català són presos de prejudicis, ja que tenim ben comprovat que els seus fills no perden la seva llengua familiar i a més en guanyen una altra, la llengua d’on viuen, que els dóna possibilitats i futur.
Marta Fuxà
Biel Pons
Acció Cultural de Menorca
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada