Oficialitzar, protegir i fomentar les llengües

Els Estats regulen l’estatus i els usos de les llengües, el règim jurídic i els drets de les persones com a parlants i de les comunitats i grups lingüístics. Hi ha diverses maneres de regular tot això. A Europa tenim diversos règims lingüístics ben diferents: des d’aquells que simplement reprimeixen la diversitat, la ignoren o la toleren a favor d’una sola llengua amb la qual s’identifica l’Estat, fins a aquells que l’assumeixen i la promouen com a llengües oficials en tot el territori amb tots els drets, i entremig es troben múltiples ordenacions. Les sensibilitats en el reconeixement de drets lingüístics es poden resumir en quatre tipus. Els Estats que es declaren monolingües, com el francès, que neguen qualsevol dret lingüístic als parlants d’altres llengües que no siguin l’oficial de l’Estat, en una clara vulneració del dret a la igualtat entre els seus ciutadans com a parlants. En segon lloc, la protecció de minories lingüístiques, com és el cas d’Itàlia. En tercer lloc, el pluralisme institucional, que com Finlàndia, declara oficials o nacionals les dues llengües en tot el territori de l’Estat. Finalment, el federalisme lingüístic limita l’oficialitat a cadascun dels territoris respectius de cada llengua, com passa a Bèlgica.

La complexitat de l’Estat espanyol ha fet que el seu règim lingüístic sigui una combinació d’aquelles ordenacions, una combinació que juga amb els criteris de personalitat, que reconeix els drets personals; i els de territorialitat, que atorga drets col·lectius. Tots els territoris tenen, certament, llengua pròpia, concepte que no és coincident amb el de llengua social. Quan alguns sectors del nacionalisme radical tant espanyol com català postulen una llengua única comuna no fan més que imposar una llengua social. Dins un territori hi ha diverses llengües, però només una és la llengua pròpia, mentre que les altres són llengües de diversos grups socials més o menys nombrosos, fins i tot poden ser majoritaris en determinades àrees. Però açò no els atorga la qualificació de llengua pròpia ni de llengua comuna. En pla, la llengua castellana tot i ser llengua també oficial i tot i ser també la llengua familiar de molts menorquins no és la llengua pròpia de Menorca.

L’Estat espanyol reconeix en el seu règim jurídic la seva pluralitat lingüística i tanmateix no hi actua en conseqüència. L’exemple més clar és la negació a l’ús de les llengües espanyoles diferents al castellà al Senat. I com això, en tenim mil i un exemples que s’han donat durant aquests anys de democràcia. Amb tot, l’Estat espanyol reconeix a la llengua catalana una doble condició: primera que és també llengua oficial juntament amb el castellà als territoris de les Comunitats Autònomes on es parla; segona, que el català és la llengua pròpia de la Comunitat Autònoma de Catalunya i de les Illes Balears. No es considera així, en aquests termes per al català al País Valencià, cosa que ha tingut unes greus conseqüències que tothom ja coneix.

La diferència en el tractament igualitari de les llengües sobre els drets i els deures respecte a les llengües espanyoles és en el fons la qüestió més controvertida. En principi si són totes dues llengües oficials a les Illes Balears (i a Catalunya, País Valencià, Galícia, País Basc) aleshores se n’haurien de derivar els mateixos drets i els mateixos deures. Però no és així: de la condició de llengua d’Estat per al castellà, se’n deriva la seva obligatorietat. No així per a la resta de les llengües. No hi ha en tot l’articulat constitucional i estatuari cap precepte que mani l’obligatorietat del català. Però, com va afirmar Josep M. Quintana, “això no exclou [...] que de les disposicions estatutàries i del seu desplegament legislatiu es puguin derivar indirectament deures de coneixement de les llengües oficials diferents del castellà. I això a conseqüència del concepte de llengua pròpia”

La llengua pròpia és, per tant, un dels conceptes de més impuls per a la salvaguarda de la diversitat de llengües als Estats i al Món. I és el fil conductor de la Declaració Universal del Drets Lingüístics. Una Declaració que molts Estats injustament impedeixen de ser adoptada com a norma general de la ONU. La pregunta és òbvia: per quins motius els Estats són reticents a reconèixer la igualtat entre les llengües?

Joana Carreres

Sili Taltavull

ACM

Diversitat i igualtat entre llengües

El discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Jurisprudència de les Illes Balears del menorquí Josep M. Quintana ha donat rigor jurídic a la reivindicació de la llengua catalana. El títol del discurs pronunciat el divendres dia 2 d’octubre a la seu del Consell Insular de Menorca explicita clarament la tesi central: “Llengua i dret a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears: una opció per la llengua pròpia”. El concepte de llengua pròpia és el que presideix no només el discurs de J.M. Quintana sinó també la Declaració Universal dels Drets Lingüístics.

Els qui érem a la sala de plens del CIM vam poder seguir l’argumentació del jurista alaiorenc, plena de matisos i alhora ferma en el seu posicionament a favor de la convivència lingüística en territoris on hi ha dues llengües oficials. De les paraules de Quintana podem extreure unes reflexions que volem compartir amb els lectors menorquins. El nostre propòsit és contribuir a un debat serè, sense desqualificacions, amb les eines del raonament i partint sempre dels valors democràtics: llibertat, igualtat, diversitat i convivència.

Els conflictes que origina la diversitat de llengües dóna peu a plantejaments ideològics d’una certa projecció ètica. L’Estat, en tant que garant dels drets, també regula la qüestió lingüística. Els drets lingüístics certament que són drets personals, però aquests cobren sentit dins el context de les comunitats lingüístiques. És aquesta dimensió social de la llengua “la pauta fonamental a l’hora d’articular políticament i jurídicament els drets idiomàtics de cada grup i la coexistència de grups lingüístics diferents al si de l’Estat”, com va dir Quintana.

A algunes persones i entitats els costa d’acceptar uns principis avui universalment reconeguts: que totes les comunitats lingüístiques són iguals en dret, que totes les llengües tenen el mateix valor i que totes són òptimes per exercir qualsevol funció social i comunicativa. La jerarquització de les llengües no és fruit de res intern a les llengües mateixes sinó d’una relació de domini d’una sobre l’altra. L’Estat, doncs, pot assumir la igualtat de dret entre les seves llengües o potenciar-ne la jerarquització tendint a minoritzar, o fins i tot a eliminar, les llengües no dominants. Els conflictes lingüístics són conseqüència, doncs, de determinades polítiques –no cal dir que injustes- que provoquen sentiments de desigualtats.

Si s’accepta el principi de la igualtat entre les persones, cal també acceptar el principi de la diversitat, és a dir, que l’Estat, en el cas espanyol, no és uniforme, sinó plurilingüe, fet per pobles/comunitats/nacionalitats diferents amb cultures diferents. És aquest principi de pluralitat que l’Estat espanyol no ha assumit plenament, només parcialment. I quant al principi d’igualtat, la legislació espanyola i les actuacions polítiques demostren una clara jerarquització entre les llengües espanyoles. Dit d’una manera més gràfica: molts ciutadans no se senten lingüísticament reconeguts per l’Estat i d’açò es deriva una actitud de reclamació de drets.

Francesc Florit Nin

Joan Francesc López Casasnovas

Acció Cultural de Menorca

Les ganes lingüístiques i les pors

La proposta de Declaració Universal dels Drets Lingüístics “considera que les persones que es traslladen i s'estableixen al territori d'una comunitat lingüística diferent de la pròpia tenen el dret i el deure de mantenir-hi una relació d'integració, resultat d'una opció plenament lliure. La integració s'entén com una socialització addicional d'aquestes persones de manera que puguin conservar les seves característiques culturals d'origen, però comparteixin amb la societat que les acull prou referències, valors i comportaments per permetre un funcionament social global sense més dificultats que les dels membres de la comunitat receptora.”

De fet és el que fa la majoria de la gent en països sense situacions de subordinació lingüística: per exemple accepta la llengua alemanya i se la fa pròpia per a la vida social, mentre manté la llengua d’origen com a llengua personal o familiar. No passa així en països com el nostre, on una llengua, la pròpia, es troba en una situació de subordinació respecte a la llengua de l’Estat. En situacions així algunes persones no accepta la condició de llengua pròpia compartida com a llengua social a la llengua catalana i reclama la preeminència del castellà. Que aquestes persones presentin la llengua castellana com a víctima, en l’actual situació de recuperació de la normalitat lingüística de la llengua catalana, és com a mínim una distorsió completament interessada, demagògica, que descriu més una obsessió ideològica que no una situació real. Al contrari, la situació real és que tenim unes greus dificultats perquè la llengua catalana sigui present en l’ús social. Les tendències mostren com poc a poc el castellà es va imposant com a llengua predominant a causa sobretot d’una actitud de subordinació lingüística dels catalanoparlants. Els factors que expliquen aquesta actitud són moltes, però sintèticament les podríem resumir en quatre. Primera: una història llarga, antiga i recent també, de minorització de la llengua catalana en una Espanya que no ha reconegut mai la seva diversitat lingüística, afavorint només una sola llengua amb la qual s’identifica. Segona: una política de fragmentació de la comunitat lingüística amb la clara intenció d’impedir un espai de comunicació i de relació unitari. Tercera: una forta immigració en diverses onades, des dels anys 60 fins a l’actualitat, que no s’integra a la llengua catalana perquè en percep la seva feblesa social i política. Com a conseqüència de tot plegat la llengua catalana és cada vegada més minoritària al seu domini territorial i cada vegada més minoritzada en els seus usos socials, econòmics i culturals. Quarta: la majoria de catalanoparlants són incapaços de vèncer l’hàbit de passar al castellà quan rallen amb un castellanoparlant, encara que hagin arribat a intel·lectualitzar que no ho haurien de fer.

En aquesta situació, la llengua a estimular en l’exercici dels drets individuals i col·lectius és la catalana, sense que açò suposi de cap manera cap tipus de discriminació de la llengua castellana. Veure els avenços del català com una imposició i un atac al castellà és invertir els termes de la justícia i la igualtat. Molt rarament s’han produït discriminacions per l’ús del castellà –que ràpidament són denunciats, com ha de ser; molt assíduament es produeixen discriminacions per l’ús del català, que rarament són denunciats.

Cal que la convivència plurilingüe es faci efectiva per mitjà d’una educació multilingüe en la qual es preservin les llengües pròpies. El domini del català i del castellà en un grau de competència comunicativa similar en ambdós idiomes només s’assegura amb una educació en la qual la immersió lingüística assegura aquest doble domini. Els resultats dels estudis efectuats així ho demostren: els alumnes assoleixen un bon coneixement de les dues llengües quan el català és la llengua vehicular a l’escola, en un context de llengües d’origen molt diverses. La por a perdre competència en castellà és una conjetura que no es correspon amb els resultats. És per tant fals. Els pares que creuen perdre drets quan els seus fills van a escoles en català són presos de prejudicis, ja que tenim ben comprovat que els seus fills no perden la seva llengua familiar i a més en guanyen una altra, la llengua d’on viuen, que els dóna possibilitats i futur.

Marta Fuxà

Biel Pons

Acció Cultural de Menorca