La Declaració Universal dels Drets Humans és una declaració de drets individuals. Però molts d’aquells drets només tenen sentit en un context de col·lectivitat. Per exemple el dret a la participació ciutadana en la vida social i política només és possible entesa com una actuació dins la col·lectivitat en la mesura que, més enllà de la dimensió individual, hi ha la dimensió social d’organització política des de les quals s’exerceix realment la participació. La participació democràtica és doncs sobretot una participació col·lectiva.
Al Canadà la Charte canadienne des droits et libertés textualment diu que “tot dret lingüístic té la col·lectivitat com a fonament”. A Espanya es reconeix un dret col·lectiu: el dret a l’autonomia, recollit a la Constitució del 1978, on parla de nacionalitats i regions. I un altre dels drets col·lectius, però ben cert no recollit a la Constitució espanyola, és el dret a la llengua. No el reconeix en cap de les llengües, com a dret col·lectiu, sinó com a dret individual. I tanmateix, l’Estat bé l’exerceix per a la llengua castellana en moltes i constants actuacions governamentals. La creació de l’Instituto Cervantes n’és una clara mostra; com ho és també l’Institut Llull per a la llengua catalana.
La llengua pròpia d’un territori, com a llengua històricament assentada en un espai i en una comunitat lingüística, formaria part de la dimensió social dels drets. I així s’entén en la proposta de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, que es basa en el concepte clau de LLLENGUA PRÒPIA, derivada d’una comunitat lingüística. Per açò els drets lingüístics són alhora individuals i col·lectius. La Declaració distingeix així comunitat lingüística de grup lingüístic: en els nostre cas, la comunitat lingüística és la catalana, els grups són el castellanoparlant o grups d’altres llengües establerts al territori, però que no tenen una historicitat equivalent.
La qüestió de fons és com regular els drets lingüístics col·lectius de parlants de la comunitat lingüística de llengua pròpia territorial respecte els drets lingüístics individuals dels grups lingüístics sobrevinguts. En concret, posem per cas: com regular el dret a rebre l’ensenyament en la llengua familiar, quan les llengües familiars són diverses i sense que açò suposi la separació en grups diferents per causa de l’idioma?
És una qüestió difícil. Tanmateix el concepte de llengua pròpia és una de les consideracions més importants per a la salvaguarda de les minories lingüístiques o de les majories que es troben en processos de minorització lingüística. La idea és que l’exercici dels drets individuals dels grups lingüístics no han de suposar una vulneració del dret col·lectiu de la comunitat lingüística territorial i històrica. La preservació de la riquesa lingüística i cultural del món, per tant, passa perquè sigui considerat un dret fonamental el dret a l’ús de la llengua pròpia dins el seu territori històric en qualsevol dels àmbits de la vida.
La Declaració Universal dels Drets Humans és una declaració de drets individuals. Però molts d’aquells drets només tenen sentit en un context de col·lectivitat. Per exemple el dret a la participació ciutadana en la vida social i política només és possible entesa com una actuació dins la col·lectivitat en la mesura que, més enllà de la dimensió individual, hi ha la dimensió social d’organització política des de les quals s’exerceix realment la participació. La participació democràtica és doncs sobretot una participació col·lectiva.
Al Canadà la Charte canadienne des droits et libertés textualment diu que “tot dret lingüístic té la col·lectivitat com a fonament”. A Espanya es reconeix un dret col·lectiu: el dret a l’autonomia, recollit a la Constitució del 1978, on parla de nacionalitats i regions. I un altre dels drets col·lectius, però ben cert no recollit a la Constitució espanyola, és el dret a la llengua. No el reconeix en cap de les llengües, com a dret col·lectiu, sinó com a dret individual. I tanmateix, l’Estat bé l’exerceix per a la llengua castellana en moltes i constants actuacions governamentals. La creació de l’Instituto Cervantes n’és una clara mostra; com ho és també l’Institut Llull per a la llengua catalana.
La llengua pròpia d’un territori, com a llengua històricament assentada en un espai i en una comunitat lingüística, formaria part de la dimensió social dels drets. I així s’entén en la proposta de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, que es basa en el concepte clau de LLLENGUA PRÒPIA, derivada d’una comunitat lingüística. Per açò els drets lingüístics són alhora individuals i col·lectius. La Declaració distingeix així comunitat lingüística de grup lingüístic: en els nostre cas, la comunitat lingüística és la catalana, els grups són el castellanoparlant o grups d’altres llengües establerts al territori, però que no tenen una historicitat equivalent.
La qüestió de fons és com regular els drets lingüístics col·lectius de parlants de la comunitat lingüística de llengua pròpia territorial respecte els drets lingüístics individuals dels grups lingüístics sobrevinguts. En concret, posem per cas: com regular el dret a rebre l’ensenyament en la llengua familiar, quan les llengües familiars són diverses i sense que açò suposi la separació en grups diferents per causa de l’idioma?
És una qüestió difícil. Tanmateix el concepte de llengua pròpia és una de les consideracions més importants per a la salvaguarda de les minories lingüístiques o de les majories que es troben en processos de minorització lingüística. La idea és que l’exercici dels drets individuals dels grups lingüístics no han de suposar una vulneració del dret col·lectiu de la comunitat lingüística territorial i històrica. La preservació de la riquesa lingüística i cultural del món, per tant, passa perquè sigui considerat un dret fonamental el dret a l’ús de la llengua pròpia dins el seu territori històric en qualsevol dels àmbits de la vida.
Júlia Muñoz
Francesc Florit
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada