Manifest per la llengua catalana

El català és i ha de continuar essent la llengua primera, la llengua pròpia de Menorca. Una llengua necessària per poder viure en societat en aquest país, la llengua d’integració de tothom, els nascuts aquí i els vinguts de fora. Una llengua necessària, amb presència i ús en tots els àmbits de la vida social.

Cada poble no pot renunciar a la seva pròpia llengua. Els drets a preservar les llengües és un dels drets bàsics de la humanitat. Uns drets que no volem ni podem renunciar. Els poders públics tenen l’obligació d’afavorir-la amb preferència. Això no implica renunciar a l’altra llengua oficial, el castellà, ni a cap altra llengua que ens permet la relació amb el món.. Però entenem que la llengua pròpia, el català, ha de ser un punt de trobada, amb mesures positives per al seu foment.

Algunes persones opinen que les llengües no s’han d’imposar. Tanmateix totes les llengües d’Estat són imposades. Adduir la no imposició del català als territoris on és llengua pròpia és una fal·làcia i una trampa. Altres diuen que ha de ser el mercat qui reguli de forma “natural” l’ús de les llengües. Però açò és un punt de partida ben injust, perquè la situació de la llengua catalana no és ni de bon tros favorable al seu ús. Justament és la necessitat de normalitzar la llengua catalana el fet que es reclami unes actuacions al seu favor, és a dir, per ser emprada sense cap dificultat en qualsevol situació i en qualsevol àmbit. I ara per ara açò resulta impossible.

Alguns altres proposen un bilingüisme ben estrany, el bilingüisme només d’una part dels parlants, metre l’altra part està instal·lada en la comoditat del monolingüisme de la llengua hegemònica. El bilingüisme sovint amaga la diglòssia: una llengua dominant i una altra subordinada, a la qual uns parlants en tenen dret però ningú no té el deure de conèixer. Aquest bilingüisme no és equitatiu. No cal dir que en aquest mal anomenat bilingüisme social a quina llengua li toca la pitjor part. Aquells que prediquen la “llibertat de llengua” neguen alhora la llibertat d’emprar el català quan defensen que no ha de ser un requisit imprescindible sinó un mèrit entre els funcionaris.

La llengua és l’eina principal d’integració comunitària. La llengua és una de les eines per assolir una societat cohesionada. Perquè pensam que l’actual estat de coses no garanteix el futur de la llengua catalana, la feblesa de la nostra llengua és la feblesa de la nostra cultura i del nostre país a poble. Aspiram a una societat pluralista, oberta al progrés i al món sencer a partir de la pròpia identitat – una societat en què tothom arribi a conèixer bé les dues llengües oficials i que el català, com a llengua pròpia, esdevengui la llengua comuna d’ús públic”. Aspiram que la llengua dels Països Catalans sigui la llengua comuna de cohesió social sense renunciar a cap altra llengua d’identificació personal en un marc de relacions profundament respectuós amb la diversitat de llengües i cultures.

Perquè és la llengua pròpia, històrica i oficial, perquè hi tenc dret

Perquè és una llengua minoritzada.

Perquè és una llengua amb segles de persecucions i prohibicions que malda de normalitzar-se plenament al si de la societat on és llengua territorial

Per al compliment de la Llei de Normalització

Perquè la llengua és una interpretació de la realitat que ens caracteritza.

Perquè la defensa de les minories lingüístiques preserva la diversitat del món.

Perquè l’educació multilingüe i la lleialtat a la llengua pròpia són complementaris i necessaris.

Perquè la preservació de les llengües contribueix al progrés de la democràcia, en tant que suposa el reconeixement dels drets de totes les comunitats humanes.

Perquè la protecció de totes les llengües s’emmarca en la mateixa filosofia que promou la cooperació al desenvolupament, la responsabilitat ecològica i la protecció dels drets humans.

Perquè l’ús de la llengua pròpia es demanda com un bilingüisme equitatiu.

Perquè l’ús de la llengua catalana és el principal indicador de la integració del nouvinguts a la societat d’acollida.

Perquè actualment continuen els intents de secessió interna de la llengua en els diversos dominis on és llengua històrica.

Perquè som un ferms defensors dels drets lingüístics que promou la UNESCO.

Perquè volem viure plenament amb la llengua pròpia.

ACM

La convivència plurilingüe

Una de les qüestions de més difícil encaix per a la convivència plurilingüe és la combinació o la compatibilitat entre drets col·lectius i drets individuals. Un sector ideològic nega la possibilitat de drets col·lectius: opinen que només es poden reconèixer drets individuals, que els drets col·lectius són fruits d’una imposició nacionalista. Tanmateix la realitat indica que les col·lectivitats existeixen i exerceixen com a tals. D’altra manera no s’entendria l’organització política de cap tipus: tots els Estats exerceixen drets col·lectius. Les lleis són plenes en articles en els quals es regulen drets col·lectius. Em aquest sentit, l’Organització Internacional del Treball parla de “pobles indígenes” en la Convenció 169 del 26 de juny de 1989. Per exemple podem parlar del dret d’autodeterminació dels pobles com un clar dret col·lectiu, reconegut des de 1960 per les Nacions Unides. El dret d’autodeterminació es va adoptar per afrontar la situació provocada per les colonitzacions. D’altra banda els drets col·lectius són una eina fonamental per a assegurar els drets individuals. Els juristes parlen dels drets col·lectius com els de la tercera generació. O sigui, un pas més endavant en el reconeixement de la dignitat humana en el seu llarg recorregut a la conquesta de la llibertat i la democràcia.

La Declaració Universal dels Drets Humans és una declaració de drets individuals. Però molts d’aquells drets només tenen sentit en un context de col·lectivitat. Per exemple el dret a la participació ciutadana en la vida social i política només és possible entesa com una actuació dins la col·lectivitat en la mesura que, més enllà de la dimensió individual, hi ha la dimensió social d’organització política des de les quals s’exerceix realment la participació. La participació democràtica és doncs sobretot una participació col·lectiva.

Al Canadà la Charte canadienne des droits et libertés textualment diu que “tot dret lingüístic té la col·lectivitat com a fonament”. A Espanya es reconeix un dret col·lectiu: el dret a l’autonomia, recollit a la Constitució del 1978, on parla de nacionalitats i regions. I un altre dels drets col·lectius, però ben cert no recollit a la Constitució espanyola, és el dret a la llengua. No el reconeix en cap de les llengües, com a dret col·lectiu, sinó com a dret individual. I tanmateix, l’Estat bé l’exerceix per a la llengua castellana en moltes i constants actuacions governamentals. La creació de l’Instituto Cervantes n’és una clara mostra; com ho és també l’Institut Llull per a la llengua catalana.

La llengua pròpia d’un territori, com a llengua històricament assentada en un espai i en una comunitat lingüística, formaria part de la dimensió social dels drets. I així s’entén en la proposta de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, que es basa en el concepte clau de LLLENGUA PRÒPIA, derivada d’una comunitat lingüística. Per açò els drets lingüístics són alhora individuals i col·lectius. La Declaració distingeix així comunitat lingüística de grup lingüístic: en els nostre cas, la comunitat lingüística és la catalana, els grups són el castellanoparlant o grups d’altres llengües establerts al territori, però que no tenen una historicitat equivalent.

La qüestió de fons és com regular els drets lingüístics col·lectius de parlants de la comunitat lingüística de llengua pròpia territorial respecte els drets lingüístics individuals dels grups lingüístics sobrevinguts. En concret, posem per cas: com regular el dret a rebre l’ensenyament en la llengua familiar, quan les llengües familiars són diverses i sense que açò suposi la separació en grups diferents per causa de l’idioma?

És una qüestió difícil. Tanmateix el concepte de llengua pròpia és una de les consideracions més importants per a la salvaguarda de les minories lingüístiques o de les majories que es troben en processos de minorització lingüística. La idea és que l’exercici dels drets individuals dels grups lingüístics no han de suposar una vulneració del dret col·lectiu de la comunitat lingüística territorial i històrica. La preservació de la riquesa lingüística i cultural del món, per tant, passa perquè sigui considerat un dret fonamental el dret a l’ús de la llengua pròpia dins el seu territori històric en qualsevol dels àmbits de la vida.

Una de les qüestions de més difícil encaix per a la convivència plurilingüe és la combinació o la compatibilitat entre drets col·lectius i drets individuals. Un sector ideològic nega la possibilitat de drets col·lectius: opinen que només es poden reconèixer drets individuals, que els drets col·lectius són fruits d’una imposició nacionalista. Tanmateix la realitat indica que les col·lectivitats existeixen i exerceixen com a tals. D’altra manera no s’entendria l’organització política de cap tipus: tots els Estats exerceixen drets col·lectius. Les lleis són plenes en articles en els quals es regulen drets col·lectius. Em aquest sentit, l’Organització Internacional del Treball parla de “pobles indígenes” en la Convenció 169 del 26 de juny de 1989. Per exemple podem parlar del dret d’autodeterminació dels pobles com un clar dret col·lectiu, reconegut des de 1960 per les Nacions Unides. El dret d’autodeterminació es va adoptar per afrontar la situació provocada per les colonitzacions. D’altra banda els drets col·lectius són una eina fonamental per a assegurar els drets individuals. Els juristes parlen dels drets col·lectius com els de la tercera generació. O sigui, un pas més endavant en el reconeixement de la dignitat humana en el seu llarg recorregut a la conquesta de la llibertat i la democràcia.

La Declaració Universal dels Drets Humans és una declaració de drets individuals. Però molts d’aquells drets només tenen sentit en un context de col·lectivitat. Per exemple el dret a la participació ciutadana en la vida social i política només és possible entesa com una actuació dins la col·lectivitat en la mesura que, més enllà de la dimensió individual, hi ha la dimensió social d’organització política des de les quals s’exerceix realment la participació. La participació democràtica és doncs sobretot una participació col·lectiva.

Al Canadà la Charte canadienne des droits et libertés textualment diu que “tot dret lingüístic té la col·lectivitat com a fonament”. A Espanya es reconeix un dret col·lectiu: el dret a l’autonomia, recollit a la Constitució del 1978, on parla de nacionalitats i regions. I un altre dels drets col·lectius, però ben cert no recollit a la Constitució espanyola, és el dret a la llengua. No el reconeix en cap de les llengües, com a dret col·lectiu, sinó com a dret individual. I tanmateix, l’Estat bé l’exerceix per a la llengua castellana en moltes i constants actuacions governamentals. La creació de l’Instituto Cervantes n’és una clara mostra; com ho és també l’Institut Llull per a la llengua catalana.

La llengua pròpia d’un territori, com a llengua històricament assentada en un espai i en una comunitat lingüística, formaria part de la dimensió social dels drets. I així s’entén en la proposta de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, que es basa en el concepte clau de LLLENGUA PRÒPIA, derivada d’una comunitat lingüística. Per açò els drets lingüístics són alhora individuals i col·lectius. La Declaració distingeix així comunitat lingüística de grup lingüístic: en els nostre cas, la comunitat lingüística és la catalana, els grups són el castellanoparlant o grups d’altres llengües establerts al territori, però que no tenen una historicitat equivalent.

La qüestió de fons és com regular els drets lingüístics col·lectius de parlants de la comunitat lingüística de llengua pròpia territorial respecte els drets lingüístics individuals dels grups lingüístics sobrevinguts. En concret, posem per cas: com regular el dret a rebre l’ensenyament en la llengua familiar, quan les llengües familiars són diverses i sense que açò suposi la separació en grups diferents per causa de l’idioma?

És una qüestió difícil. Tanmateix el concepte de llengua pròpia és una de les consideracions més importants per a la salvaguarda de les minories lingüístiques o de les majories que es troben en processos de minorització lingüística. La idea és que l’exercici dels drets individuals dels grups lingüístics no han de suposar una vulneració del dret col·lectiu de la comunitat lingüística territorial i històrica. La preservació de la riquesa lingüística i cultural del món, per tant, passa perquè sigui considerat un dret fonamental el dret a l’ús de la llengua pròpia dins el seu territori històric en qualsevol dels àmbits de la vida.

Júlia Muñoz

Francesc Florit

Membres d’Acció Cultural de Menorca

Acció Cultural de Menorca es presenta en públic a Maó

Després de la presentació a Ciutadella el passat mes de juliol amb la lectura d'un manifest i el concert del grup Delên, i també as Mercadal dia 16 d'octubre, ara ACM es presenta a Maó el proper divendres 30 d'actubre a les 20.30 h a la Biblioteca Pública de Maó.

Acció Cultural de Menorca és una associació sense ànim de lucre que, fundada el 1995, ara retorna a l'activitat amb els mateixos objectius de recuperació plena de la llengua catalana, la difusió de la cultura catalana i l'intercanvi sociocultural amb les entitats de parla catalana que comparteixen els mateixos objectius. Les persones que conformen ACM comparteixen la sensbilitat per la preservació de la personalitat lingüística i cultural catalanes de Menorca, però també cap a la riquesa de la diversitat lingüística i cultural del món. En aquest sentit convidam totes les persones a l'acte de presentació d'ACM amb l'esperit de compartir el projecte i les idees que el mouen.