Mollisme

Mollisme

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

Permeteu-nos aquest derivat, un neologisme que algun dia podria bé formar part dels ismes que alimenten les tendències, les ideologies, afectes i afinitats que marquen les persones insignes i els seus pensaments força. Mollisme, derivat de Moll, seria el corrent d'acció que continua les passes de l'obra i l'actitud de constància i rigorositat en la defensa de la llengua i la cultura catalanes a les Illes Balears que va emprendre l'il·lustre filòleg menorquí Francesc de Borja Moll i Casasnovas (Ciutadella 1903-Palma 1991). Creiem que els menorquins encara no som prou conscients de la transcendència de l'obra d'en Moll. És cert que l'hem nomenat fill il·lustre a l'ajuntament de Maó, Medalla d'Or de Ciutadella i una infinitat de títols i reconeixements d'arreu. Però ara Menorca té una nova oportunitat per ampliar la seva admiració envers un dels homes més decisius per al redreçament lingüístic i cultural del nostre poble.

S'acaba de crear la Institució Francesc de Borja Moll, una nova entitat fundada per continuar amb la tasca del nostre filòleg, una iniciativa de la societat civil de les Illes Balears per preservar el seu llegat, com és la riquesa patrimonial de l'Editorial Moll que es trobava en greu perill, la continuïtat de la magna obra del Diccionari català-valencià-balear que ha de cercar els formats que responguin a la societat de la informació actual, l'actualització i renovació en la recerca filològica, i sobretot l'esperit incansable i amorós del qual sempre va fer gala, fins i tot en els moments més terribles del franquisme que ens liquidava com a poble. El mollisme així es definiria com el posicionament ferm en la defensa del nom i del sentit d'un dels pares fundadors del poble que ara som.

Un dels propòsits de la Institució nounada és la de crear a la ciutat natal de Borja Moll un centre d'interpretació de la seva obra. Binissalem té la Casa Llorenç Villalonga, Santanyí té el Centre de Poesia Contemporània Bali Bonet, Deià té la Casa Robert Graves, Manacor té la Institució Pública Antoni M. Alcover, Pollença per Costa i Llobera,... Ciutadella per Borja Moll. Ja és hora que, després de quinze anys de la mort de Francesc de B. Moll, disposem d'un centre memorial que difongui la seva immensa tasca. Ciutadella ha de figurar en el mapa del mollisme, i convertir-se en alguna cosa més que la ciutat natal de Moll.

En paraules d'un dels fundadors de la Institució F. de B. Moll, Miquel Àngel Lleuger: «El grup de gent que ha constituït l’entitat privada i sense afany de lucre Institució Francesc de Borja Moll renovam els vots ovidians de tenacitat. Volem ser la gota que forada la roca de l’atzucac a què, malauradament, havia arribat el llegat de can Moll. Ens anima la voluntat de preservar aquest patrimoni de valor incalculable i de donar-li nova vida. Volem que obres com les Rondalles d’en Jordi des Racó continuïn editant-se i circulant, volem que el Diccionari trobi els millors mitjans de difusió, i volem que els centenars de milers de llibres de can Moll continuïn a l’abast dels lectors. Volem, també, honorar la figura del nostre lingüista més il·lustre. Només ho podrem fer si tenim l’ajuda i la complicitat de les persones que estimen el país i la llengua»

El mollisme que propugnam està fet de la mateixa pasta bonhomiosa del ciutadellenc. Amb un somriure sempre als llavis perquè va carregat de raó i de convicció. Amb la feineria de sempre ja que els propòsits són nobles i plens de dignitat; perquè la matèria amb què es treballa és l'essència mateixa de poble, el vehicle que condueix la identitat de qui som. Però més enllà d'aquestes paraules grandiloqüents, fàcils de dir, comportem-nos com el mestre: fets i obres. La ciutadania, a través de la societat organitzada i amb el suport de les institucions ha de fer possible l'empresa de salvar aquest patrimoni i donar continuïtat al llegat. Aquells que ara es postulen com els grans defensors de la parla menorquina i que la volen segregada de la llengua catalana, farien bo de llegir l'obra de Francesc de B. Moll per deixar de dir disbarats. No cal dir que el gonellisme, que ell tant va combatre, ha pres una nova careta, però que continuen amb la mateixa ofuscació contra la unitat idiomàtica de la llengua catalana, basada en els prejudicis i la ignorància i, cosa encara pitjor en la mala idea de fer perillar la pervivència de la nostra singularitat. Francesc de Borja Moll els diria el mateix que va dir-los el 1972.

Un concert deliciós

El concert LLIBRES, BATALLES, CANÇONS va ser deliciós. Una combinació preciosa entre la sensibilitat musical i el compromís. Van cantar cançons pròpies i cançons d'altres cantants amics: Ovidi Montllor, Lluís Llach, Raimon, Víctor Jara, Kortatu. Van llegir fragments de les seves respectives novel·les, Com un record d'infantesa i Totes les cançons parlen de tu.

El concert organitzat per Acció Cultural de Menorca va ser clavat per a la nostra associació. Mai millor triat perquè ells també són dos incansables defensors de la llengua i la cultura catalanes, aquí, a València o a Catalunya. Gràcies Feliu. Gràcies Xavi pels moments deliciosos que ens vau donar.

Llavors vam fer una pizza i un vinet. Llàstima que el sistema de calefacció de l'Auditori de ferreries no va funcionar. A veure si s'arregla prest.

El concert de la diada de Menorca

Xavi Sarrià i Feliu Ventura ens ofereixen una festa íntima i especial en forma de concert atípic. ‘Totes les cançons parlen de tu’ és la darrera novel·la del cantant d’Obrint Pas i també el títol del nou espectacle de Sarrià i Feliu Ventura, cantautor xativí amb qui compartí carrera i facultat a la València dels anys 90. ‘Totes les cançons parlen de tu’ és una passejada emocionant a un passat comú que combina la presentació d’un llibre, les cançons que han marcat les seves vides (de Kortatu a Lluís Llach, passant per l’Ovidi o Extremoduro) i, per suposat, peces clàssiques d’ambdós autors i que ja formen part de les nostres vides.

Quins dos Ramons!

Quins dos Ramons !

Enguany hem commemorat el 750è aniversari del naixement, a Peralada, del cronista Ramon Muntaner. També, s'acaba d'iniciar l'Any Llull, amb motiu del setè centenari de la mort d'aquest gran pensador i escriptor mallorquí, que s'allargarà fins al novembre del 2016.

Ramon Muntaner (1265-1336) és l'autor d'una de les obres més destacades de la historiografia medieval europea: la Crònica. Abraça un període ben llarg, que va des de l'engendrament de Jaume I fins a la coronació d'Alfons III. Hi destaca l'expedició catalana a Orient i per als menorquins detalls de la conquesta de la nostra illa per l’estol d’Alfons II el Liberal, el gener de 1287.

L'obra de Muntaner, a més d'un recull de fets històrics, té una clara voluntat didàctica. Vol que sigui un model de comportament per als futurs reis. Per aquest motiu hi inclou consells i exemples, com ara el de «la mata de jonc», que pondera la unitat de les terres de parla catalana sota la monarquia: «E si negun me demana: "En Muntaner, quin és l'eximpli de la mata de jonc?", jo li respon que la mata del jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, et tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l'arrencaran, ne encara con gaire més s'hi prenguessen, e si en llevats la corda de jonc en jonc la trencarà tota un fadrí de vuit anys que sol un jonc hi romandrà.» Josep Pla va definir Muntaner com «un empordanès xerraire i divertit, un bon company per anar a Montserrat», i la seva Crònica com «el llibre més divertit, més vital, més fascinador de la literatura catalana».

Ramon Llull (1232/1233-1315/1316) és considerat la figura més destacada de la cultura catalana de tots els segles. Home d'acció, de diàleg i reflexió. Personatge excepcional. Ho fou per la seva longevitat (viure més de vuitanta anys en la seva època era una fita a l'abast de molt pocs) i ho fou per la intensitat i la complexitat amb què visqué la seva vida i construí la seva obra. Excel·lí com a escriptor, filòsof, místic, teòleg, professor, missioner...

Als trenta anys va renunciar a la vida cortesana per dedicar-se a la defensa i difusió de la doctrina cristiana. Açò el va fer estudiar, reflexionar, predicar, crear centres d'estudi, emprendre nombrosos viatges, idear un sistema filosòfic, que denominà ‘Art’, i escriure en català, llatí i àrab nombroses obres que abracen les més diverses branques del saber. Va esdevenir un dels primers escriptors europeus a utilitzar una llengua romànica per tractar matèries que fins llavors només s'escrivien en llatí. Se’l considera el creador del català literari. La seva obra ha tingut una gran influència entre grans pensadors, des del mateix segle XIV fins als nostres dies.

També Llull solia emprar “eximplis” per aclarir temes complicats, com ara les relacions de poder. Ho fa en el Llibre de les Bèsties, una novel·leta al·legòrica d'animals, en la qual Llull pinta una cort del seu temps, amb les seves intrigues i els seus vicis. Molt semblant al que succeeix ara i ha passat en tots els temps. Com diu Martí de Riquer, es tracta d’un conjunt d'apòlegs, on es mostra l'ascensió i caiguda posterior de Na Renard (sinònim de guineu o rabosa) a la cort dels animals, en la qual és rei el Lleó. Llull planteja el desenvolupament de la narració en set capítols i una introducció, que és el lligam amb el Llibre de meravelles i un dels llocs on apareix el seu protagonista, Fèlix. El Llibre de les Bèsties comença quant Fèlix troba a uns homes i ells li diuen que en una plana, unes bèsties, volen elegir rei. Fèlix se'n va cap a la plana a veure què passa. El llibre comença amb l'elecció del rei i en surt el Lleó. El bou no hi està d'acord, perquè es pensa que el lleó se'l menjarà, a ell i a tots els herbívors, per què el rei és carnívor. El bou prefereix el cavall, perquè és humil... i menja herba.

El bou i el cavall, farts de tot, decideixen anar al país dels homes, però el bou decidirà tornar, perquè, segons la imatge que tenen els animals, se'ns el mostra com un personatge que esclavitza als animals. En canvi, el cavall, decidirà quedar-se. Els animals, havent-hi ja un rei, decideixen qui serà el conseller. No es posen massa d'acord per por que es mengin entre ells. Finalment, decideixen la guineu, la qual voldrà trair al rei per poder-lo matar. Amb la tornada del bou, la guineu inventa estratègies per poder ser porter del rei. La guineu li abona al bou la idea que l'home ha de ser temut pels animals. A continuació, el lleopard i la pantera se'n van a terra d'homes i hi veuen coses dolentes. Més tard, en la cort succeeix un fet que serà fatal, la violació de la lleoparda. El lleopard i la pantera s'enfronten, i el rei mata el lleopard, perquè ha matat la pantera. La guineu comença a fer estratègies per anar eliminant les bèsties i així poder ser rei. Vol matar el bou, perquè té por que la delati. Després continua, amb el senglar, elefant... encara que no els mata. Finalment, totes les estratègies que ha emprat la guineu per enganar no li han servit de res, només per provocar-li la mort. A partir d'aquest fet tota la cort queda tranquil·la.

La celebració d'aniversaris ens permet mirar enrere, conèixer la nostra història i mostrar admiració i agraïment cap als grans homes i dones que la van protagonitzar. Així mateix, ens convida a prendre consciència que som fills d'un poble que ve d’enfora, construït sobre una base sòlida i que, per açò mateix, també aspira a viure amb plenitud.

Acció Cultural de Menorca (novembre de 2015)

Adéu als Països Catalans? Benvinguts a la catalanofonia!

Miquel Àngel Pradilla (Rossell, Baix Maestrat, 1960), director de la Xarxa CRUSCAT —l’organisme de l’IEC que cada any fa públic un informe sobre la situació de la llengua—, és dels més autoritzats per parlar d’un tema sobre el qual tothom s’anima: la salut de la llengua catalana. Acaba de publicar La catalanofonia, una acurada radiografia de l’estat del català arreu del domini lingüístic.

Per a aquest savi bonhomiós, hi ha essencialismes que sempre ens porten a una UVI amb respiració assistida. Potser un d’aquests sigui el terme Països Catalans si com a tals entenem cosa que vagi més enllà d’una simple comunitat lingüística, de la mateixa manera que avui parlam dels Països Llatinoamericans, d’Hispanoamèrica o de la Francofonia. Pradilla proposa construir una “comunitat comunicativa” entre els diversos territoris de parla catalana. Com ho podem fer? Si som capaços de despolititzar, de desidentitzar el tema, tot cercant de trobar interessos compartits. Açò sí, al voltant d’una consciència col·lectiva de rehabilitar la llengua, açò és innegociable.

Hi ha d’haver una acció planificadora des de baix, des de la societat civil, que intenti assolir complicitats interterritorials, però també cal una acció clara de planificació lingüística des de dalt, des de les administracions. Açò correspon al joc polític de les majories, i ara, després de les eleccions del 24-M, estem a prop d’aquest moment, amb conjuntures polítiques més favorables per refer espais de comunicació entre territoris. Hi ha hagut canvis esperançadors tant a les Illes Balears com al País Valencià i a Aragó (pel que fa al català de la Franja).

En canvi, la dinàmica espanyola en relació a la diversitat lingüística és difícil que es modifiqui. Hi ha hagut segles d’ocultació de la realitat multilingüe, de menyspreu cap a la diversitat lingüística, no hi ha hagut mai la voluntat de patrimonialitzar les llengües de l’Estat. El plantejament jeràrquic de les relacions lingüístiques que s’observa dins l’Estat espanyol respon, en definitiva, a un plantejament jeràrquic de les relacions de poder. La societat espanyola acaba votant uns determinats governants, que actuen en clau d’una ideologia lingüística que tenen interioritzada secularment.

Per avançar, però, en el camí de la normalitat, hi ha un element clau, que és l’escola. Que avui hi hagi problemes a l’escola és la mostra més clara que l’element més important d’atracció lingüística s’ha activat per la via escolar. L’escola va més enllà de proveir competència, i segurament voldríem que a les competències s’hi associassin més usos. L’adhesió emocional que experimenta un gruix de persones —que no totes— que passen pel sistema educatiu és la clau de volta de moltes coses. I en Wert també ho veu així en el moment que diu que “hem d’espanyolitzar els alumnes” L’escola és una paret mestra de l’edifici lingüístic.

Analitzant el moment pel qual passa la llengua catalana, Pradilla parla de “setge judicial” i d’“ofensiva legislativa” sense precedents. Són els pitjors moments des que hi ha democràcia? En termes de democràcia, sí. Hi ha una ofensiva òbvia que té els seus orígens en la segona legislatura d’Aznar. És un moment de claríssima involució. I a partir del 2011, quan el PP ha tingut la possibilitat de gestionar el gruix de l’àmbit lingüístic, a més del poder estatal, és quan hi ha hagut una conjuntura òptima per poder activar, via legislativa, una nova ordenació del multilingüisme en què no s’accepta de cap de les maneres la prioritat del català en el seu àmbit territorial. Es qüestiona que el català aquí sigui prioritari. Cert que es pot dir que bon i la meitat de la població que viu al nostre territori té el castellà com a llengua primera; tanmateix, el professor opina que el criteri de territorialitat i historicitat ha de tenir prioritat absoluta. És central en aquesta qüestió. La normalitat vol dir justament això: la preeminència, que no exclusivitat, del català en la comunitat comunicativa, en el seu territori històric: institucions, administració, escola, mitjans de comunicació. I el català com a eina de cohesió social.

Per a un debat racional sobre la salut de la llengua pròpia de les Illes Balears, caldrà tenir ben present La catalanofonia, el llibre de Miquel A. Pradilla, qui s’autoanomena “valencià del nord” per definir la seua identitat geopolítica.

ACCIÓ CULTURAL DE MENORCA 

8 de juny de 2015

Document de compromís entorn de la cultura per a la legislatura 2015-2019

Durant les Jornades de Gestió Cultural organitzades per Acció Cultural de Menorca, Cercle Artístic de Ciutadella i el Moviment Actiu Ciutadellenc els passats dies 24 i 25 d'abril, i a les quals es van afegir Líthica, Jazz Obert, Amics de la Mar i JJMM de Ciutadella, es va lliurar als caps de llista de les diverses candidatures aquest document de compromís. Un document similar va ser signat per les candidatures al Parlament Balear de Podem, MÉS i PSOE a requeriment d'Obra Cultural Balear.

«Després d’haver reflexionat sobre els temes de llengua i cultura amb vista a la legislatura 2015-2019, entenem que la política cultural, la gestió i la participació ciutadana necessiten restitució, foment i impuls, i per això demanam als representants dels partits polítics que es presenten a les eleccions a comprometre's a:

Per a la cultura:

• Donar a la cultura la centralitat que reclama en les accions de govern.
• A treballar perquè la cultura sigui un element essencial per a la cohesió social i la integració de les persones.
• Assignar als pressupostos les partides econòmiques que garanteixin unes polítiques culturals de qualitat que arribin a la majoria dels ciutadans.
• Ens comprometem a reivindicar i trobar els recursos necessaris en els pressupostos que l’Estat hauria de redistribuir de forma més equitativa i justa.
• Donar suport a la cultura pròpia en totes les seves manifestacions perquè constitueix l’ànima del nostre poble i ens singularitza.
• Fomentar la creació a partir de la nostra singularitat cultural, perquè els nostres creadors són els que ens llauren el futur.
• Establir mecanismes de participació plural de la xarxa d'entitats i associacions ciutadanes en la planificació i en la gestió cultural.
• Promoure la difusió dels nostres productes i activitats culturals i coordinar-la amb les altres institucions de terres de parla catalana.
• Establir ajudes a la publicació i edició en llengua catalana de les manifestacions artístiques (literàries, musicals, arts escèniques, audiovisuals, plàstiques...)
  Per a la llengua catalana:
• Garantir que els alumnes de les Illes Balears, en acabar els estudis obligatoris, siguin plenament competents en llengua catalana.
• Garantir que tots els empleats públics puguin atendre en la llengua pròpia del país.
• Expressar-nos en llengua catalana sempre que actuem com a càrrecs públics, i a demanar-hi els serveis als proveïdors de les institucions que gestionem.
• Posar els mitjans de comunicació públics al servei de la llengua i la cultura pròpies amb dignitat i qualitat i assegurar la recepció de totes les emissions en llengua catalana.
• Elevar el nivell de formació de la població adulta i facilitar a les persones nouvingudes l’aprenentatge de la llengua catalana.
• Protegir els ciutadans de les Illes Balears perquè puguin expressar-se en la llengua pròpia sense haver de patir cap tipus de discriminació.»

Si els partits polítics assumeixen aquests objectius i a treballar perquè es facin realitat, les associacions i les entitats culturals més amunt esmentades guardaran aquest document signat com a document de compromís pels partits polítics.

Acció Cultural de Menorca, Cercle Artístic de Ciutadella i Moviment Actiu Ciutadellenc

Menorca, maig de 2015

Entrevista amb Francesc Florit Nin a l'Ara Balears

Francesc Florit Nin: “Els intel·lectuals catalans duim una motxilla carregada de pedres”

Mirades Florit Nin treballa les imatges i la paraula. En el Mirades de l’ARA va trobar un estímul perquè hi treballin també els seus alumnes de l’institut de Ciutadella. Els proposa fer una redacció a partir del que és “una excel·lent imatge de l’actualitat”

CRISTINA ROS | Actualitzada el 06/05/2015 00:01

• 

El menorquí Francesc Florit Nin acaba de publicar el seu cinquè poemari, Dibuix de l’ombra, amb l’editorial Neopàtria. / DAVID ARQUIMBAU

Si a qualcú Menorca li sembla el paradís de la tranquil·litat, Francesc Florit Nin (Ciutadella, 1960) s’encarrega de desmuntar el tòpic. Exerceix de professor de llengua i literatura catalana a l’institut de la ciutat on va néixer, practica la pintura tant com pot i exposa sovint (ara mateix és present a París amb la col·lectiva Més enllà dels límits ), escriu articles d’opinió a la premsa (entre d’altres, a l’ARA Balears), és un activista de totes aquelles causes que creu essencials i ha publicat fins a cinc llibres de poemes. El darrer, que es va llançar poc abans de Sant Jordi, es diu Dibuix de l’ombra, ha estat editat per l’editorial valenciana Neopàtria i és el treball en el qual reuneix dues de les seves facetes: la pintura i la poesia.

Són molts els artistes que diuen que les seves obres parlen per si soles i, així, s’excusen d’explicar-les. Vostè escriu sobre la seva pintura i, a més, ho fa en forma de poemes. No li costa escriure de la pròpia obra?

A mi no em costa. De fet, pinto més que no escric, i porto un diari d’obrador en el qual apunto pensaments mentre es van fent les pintures o els dibuixos. Hi ha molts artistes que porten un diari, sovint per apuntar idees. En el meu cas, aquests escrits són sempre posteriors a les imatges, són confessions que em faig a mi mateix, a les quals don forma poètica i una certa modulació. Llavors, els poemes són prou autònoms i acaben reflectint qüestions del viure quotidià, com ara la solitud, el sentit de la distància, el goig, les pors... I surten després per a la poesia, les paraules s’han de coure de manera lenta.

Ja que parla de la solitud, i quan encara no ha començat l’estiu, ¿troba que a Menorca, sobretot a l’hivern, se sent la solitud de manera especialment intensa?

Es diu que Menorca és propícia per a la creació i per això vénen a viure-hi bastants artistes. Es diu que té un aire més pausat... Per a mi i per a bona part dels menorquins, és com qualsevol altre lloc. Tot això nosaltres ho veim com un tòpic afavorit per una qüestió de distàncies i densitat. És la percepció que tenen els que vénen de fora, que hi troben una gran pau perquè arriben en temps d’esbarjo. Els que vivim a l’illa anem de bòlit. Almenys jo hi vaig.

Vostè dedica una part del seu temps a l’activisme per l’educació pública, de qualitat i en català, per la llengua, pel territori, etc. ¿Es pren l’activisme com una militància?

Jo escric sobre el que crec, no sé si això és militància o no. En tot cas, m’agradaria no ser militant, perquè les coses serien millors i jo podria viure més tranquil, però davant certes situacions em trobo amb l’obligació moral de batallar per canviar-ho. Si no ho fes, em sentiria mort. A més, recoman que es faci, ajudes a aconseguir allò que creus que paga la pena i, tot sia dit, et serveix d’estímul per mantenir una certa tensió. Estic en complet desacord amb moltes de les situacions que tenim, però a la vegada he de dir que viure aquestes situacions difícils també esperona. Tenim molta feina: vivim en un país d’urgències.

Quines són aquestes urgències?

A les Balears, però no només, són urgències l’educació, la situació de la llengua, la manca d’un finançament just i suficient per cobrir necessitats peremptòries, la regeneració política o l’estímul i la promoció de la cultura, entre d’altres. En tot cas, en algunes d’aquestes qüestions ens hem de felicitar perquè la gent a les Balears ha respost, gent que normalment no se significava en temes com la llengua, l’educació o la cultura ha sortit al carrer i ha manifestat la seva indignació, i això és positiu.

Com a professor de literatura catalana, ¿se sent indignat per la situació que viuen a les Illes la llengua i la cultura pròpies?

Aquests quatre anys a les Balears hem viscut una regressió tan brutal que ens ha portat a la mateixa situació que als començaments de la democràcia. Ens trobam que encara hem de reivindicar la unitat de la llengua catalana, quan pensàvem que era un debat que ja estava superat. A més, hem arribat a un punt tan increïble que, si et signifiques en aquest sentit, has d’aguantar que et diguin radical, quan el que fas només és posar-hi seny i coneixements acadèmics. Tot això són maldecaps que en un país normal no els hauríem de tenir. Els intel·lectuals catalans duim una motxilla carregada de pedres: tenim urgències i preocupacions afegides. Vull dir que ens hem de preocupar per la nostra eina de treball (parlo de la llengua) en comptes de treballar amb la nostra eina, la qual cosa et fa perdre molta energia.

Què en pensa de la llei Wert?

Que és molt retrògrada, començant per la reinstauració de la religió i acabant per una estructura curricular tradicionalista i que fomenta enormement la competitivitat, cosa que no és l’educació que s’hauria de donar. Hauríem d’intentar que els alumnes aprenguessin les coses que són importants per a la vida.

Sé que fa servir la secció Mirades de l’ARA per a les seves classes.

Sí, ho faig sovint. Cada setmana els meus alumnes fan un escrit i també els faig fer una exposició oral. Les imatges del Mirades van molt bé perquè et donen un tema, t’obliguen a fer una lectura de l’actualitat i t’ensenyen a fixar-te en una fotografia extraordinària.