Acció Cultural de Menorca

LECTURA DEL MANIFEST PER LA LLENGUA CATALANA

2012-01-22T11:53:00.000-08:00

Aquestes imatges són de l'acte que vàrem organitzar el passat dissabte 14 de gener en què es va fer lectura del Manifest per la llengua catalana, acompanyada de l'actuació de Leon Manso.
L'acte, que va tenir lloc a la plaça de la Catedral de Ciutadella, va reunir més de 500 persones amb afany de reivindicar amb força l'estatus que li correspon a la nostra llengua i a la nostra cultura i perquè quedi clar que no els serà fàcil trepitjar els drets que ens pertoquen com a poble.

Manifest gener 2012

2012-01-14T09:24:00.000-08:00

Manifest per la llengua catalana gener 2012

Les entitats sota-signades, formant part del teixit associatiu menorquí dins l’àmbit de la cultura i el lleure, després d’una anàlisi conjunta de la realitat social actual de la nostra illa i de les Illes Balears en el seu conjunt, coincidim a fer constar:

1.Que el futur de la nostra construcció social ha de basar-se en la qualitat de la nostra cultura, en la ciència, en la tecnologia i en la llengua territorial pròpia del nostre país.
2.Que la llei de normalització lingüística, aprovada per unanimitat del Parlament de les Illes Balears el 30 d’abril de 1986, és un dels eixos principals de la construcció social del nostre país, així com de la cohesió de les nostres illes.
3.Que, per garantir la llibertat dels ciutadans per expressar-se en l’idioma oficial que vulguin, correspon a l’Administració l’obligació de respondre en la llengua elegida pel ciutadà.
4.Que la comunitat de llengua i cultura catalanes és subjecte de drets col·lectius reconeguts internacionalment.
5.Que l’onada immigratòria, especialment forta durant les tres darreres dècades, ha incidit en la davallada en l’ús del català, especialment a les zones més poblades; però també podria ser font de nova vitalitat per al català si els illencs tinguéssim, com a societat d’acollida, la capacitat d’integració que hem tingut en altres conjuntures passades.
6.Que en aquest camí obert i dinàmic, l’escola ha estat i ha de poder continuar sent, juntament amb els mitjans de comunicació, un àmbit eficaç d’integració i de progrés social.
7.Que correspon a les institucions d’autogovern, d’acord amb l’Estatut d’Autonomia (llei orgànica de l’Estat) impulsar i liderar l’adhesió de la ciutadania a aquests principis, que enforteixen les característiques de nacionalitat de les Illes Balears, i, d’entre elles, la més important: el català, la nostra llengua pròpia.

Constatam, així mateix, que les mesures de l’actual Govern de les Illes Balears, presidit pel M.Hble. José R. Bauzá són clarament insuficients sinó greument contràries per als objectius anteriorment expressats. En especial, qualificam de molt preocupants les mesures que s’anuncien i algunes que ja s’estan adoptant en política lingüística . I açò pels motius que a continuació s’exposen:
A)Incompliments palesos de la Llei de Normalització Lingüística i d’algunes normatives que en deriven, com ara el Decret d’Ús del català en l’Administració o el canvi en la llei de la Funció Pública, que implica la desaparició del requisit lingüístic en els funcionaris.
B)Doble xarxa escolar per raó de llengua i retrocés del català com a llengua vehicular de l’ensenyament; manca d’exigència del català per accedir al concurs de trasllats
C)Bilingüització diglòssica dels mitjans de comunicació públics (IB 3), amb superior presència del castellà a la ràdio i televisió a la graella de programació i amb pel·lícules doblades en castellà.
D)Decisions contràries a la normativa en matèria de topònims.
E)Retirada del suport a la Premsa en català i a l’Escola d’Estiu.
F)Eliminació dels programes de suport a l’ensenyament de la llengua catalana en els nivells bàsics del sistema educatiu i de la dinamització social en català (PAIRE, ESEL, Reciclatge...
G)Greu retallada en general a l’associacionisme cultural i cívic mentre es mantenen subvencions milionàries a esdeveniments d’escassa o nul·la rendibilitat social.
H)I, en general, amb les seus decisions el Govern Balear, en tost de deixar la llengua fora de la contesa política, li dóna una centralitat negativa, la qual cosa fa del català un indesitjable element de polèmica que li procura descrèdit i en desactiva l’adhesió ciutadana.

La nostra crida a la societat neix de la consciència que cal més que mai afirmar els principis per a la convivència en la diversitat, com els continguts a la Declaració Universal de Drets Lingüístics (1996), no renunciar als nostres drets ni fer cap pas enrere en els avenços assolits.

Ens adreçam, idò:

Al poble de Menorca, perquè sàpiga que l’assisteixen els principis universals de justícia i no dubti a reclamar els seus drets amb tota l’energia i la constància que calgui dins el marc cívic de la democràcia.

Als nostres representants polítics i a les nostres institucions d’autogovern, perquè assumeixin i mantinguin aquests drets i rectifiquin en el camí del diàleg i el consens que no s’hauria de veure trencat per polítiques radicals i extremistes d’alguns sectors dels qui manen.

I a tots els qui aspiren a construir una societat equitativa i sostenible, perquè siguem respectuosos amb la diversitat lingüística, i alhora defensem la nostra identitat cultural.

Menorca, 14 de gener de 2012

Entitats que subscriuen el manifest:
Acció Cultural de Menorca
Justícia i Pau
MRPM
Grup la Clota de teatre
Centres d'Estudis Locals
Fòrum d'ONGs
Moll Oest Espectacles
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana AELC
Amics de la Mar de Menorca
FEMEFOLK
GOB
Escoltes de Menorca
CCOO
STEI
Jazz Obert
Associació Cultural S'Ull de Sol
Fòrum 3r. Mil·leni (associació UNESCO)
Mô Teatre
Cercle Artístic de Ciutadella

entitats que subscriuen el manifest

2012-01-08T10:49:00.000-08:00

Justícia i Pau
MRPM
Grup la Clota de teatre
Centres d'Estudis Locals
Fòrum d'ONGs
Moll Oest Espectacles
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana AELC
Amics de la Mar de Menorca
FEMEFOLK
GOB
Escoltes de Menorca
CCOO
STEI
Jazz Obert
Associació Cultural S'Ull de Sol
Fòrum 3r. Mil·leni (associació UNESCO)
Cercle Artístic de Ciutadella

Propostes lingüicides del PP

2012-01-08T10:43:00.000-08:00

La proposta lingüicida del PP per al nostre país.
Francesc Florit Nin

Acaba de sortir l'Avantprojecte de llei de modificació de la funció pública del Govern Balear. De la lectura se'n desprèn una deducció immediata: el decret serveix bàsicament per reduir la presència de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, a l'àmbit de l'administració pública, un dels pocs àmbits on s'havia arribat a una certa normalitat. La intenció és modificar la llei aprovada el 2007 en el qual es regulava el coneixement de la llengua catalana com a requisit per accedir a un lloc de feina en l'administració. Però, de retruc també aprofiten l'avinentesa per desvirtuar i buidar de sentit la Llei de Normalització. Després de 28 anys de la promulgació d'aquesta Llei i més de 35 anys del restabliment de la democràcia a Espanya, un s'adona de la lentitud, dels incompliments i de la desídia amb què s'ha vist tractada la llengua catalana en aquestes terres.

El discurs del Govern Balear per justificar aquestes reculades en la normalització de l'idioma es basa sobretot és en una falsa idea de llibertat i d'igualtat. La llibertat i la igualtat dels aspirants a no conèixer ni dominar una de les dues llengües oficials. En realitat és així, sense les floritures jurídiques de què es revesteix l'exposició de motius d'aquesta nova llei que prest s'aprovarà al Parlament per la majoria absoluta del PP. És una irresponsabilitat de conseqüències molt negatives per la llengua catalana, que, diguem-ho clar, és un dels més importants trets que ens personalitza. Si la llibertat que prediquen fos realment efectiva, el Govern Balear s'hauria de preocupar també per tots aquells àmbits en els quals la llengua catalana no té ni la més mínima presència, que són molts. ¿Pensen, per exemple, incidir en la igualtat i la llibertat del català a l'administració de justícia, per als cossos públics de seguretat, per als mitjans de comunicació públics estatals, que tots ignoren sistemàticament la nostra llengua?

Mai el PP s'ha caracteritzat per fomentar l'ús de la llengua catalana. ¿Per quins motius ara hem de creure, com diu aquesta nova llei, que “els poders públics de les administracions públiques de l'àmbit territorial de la comunitat autònoma adoptaran les mesures pertinents i proveiran dels mitjans necessaris per al coneixement de la llengua catalana i facilitaran l'ús indistint de les dues llengües cooficials en tots els àmbits i activitats de la vida social”, quan ha eliminat tots els serveis de normalització i ha desmantellat tots els equipaments per dur-ho a terme?

Amb aquesta llei s'eliminaria així un dels pocs focus de requeriment de la llengua catalana. L'argument instrumental del coneixement (i l'ús) de la llengua catalana per accedir a un lloc de feina queda sense efecte. El missatge donat a la ciutadania per l'actual Govern del Sr. Bauzà és així de clar: no cal saber català. L'avantprojecte fa però una excepció per a la docència. Els mestres i professors, de moment, sí que han de dominar les dues llengües per exercir a l'ensenyament de les Illes Balears. Però la justificació (que sonen més a excuses!) que han emprat per als altres funcionaris públics també les podran usar en un futur per a l'àmbit de l'educació. Segur que ja ho tenen maquinat. En el fons sembla que la consigna és fer de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, una llengua innecessària. I per aquest camí s'arriba tard o d'hora a la liquidació de la nostra herència patrimonial més valuosa.

Aquesta nova llei lingüicida de la funció pública també inclou la qüestió dels topònims. Si abans l'única forma oficial dels topònims és l'original, és a dir la catalana, ara el Govern proposa que la forma traduïda al castellà també podrà ser oficial. Però açò mereix un comentari a part.

Amb aquesta iniciativa lingüicida del PP, ja assajada a València i a Galícia, és restar tota l'obligatorietat escassament conquerida durant aquests anys de recuperació de les llibertats democràtiques, entre les quals, de les més importants, el dret a la llengua pròpia d'aquest país. La noció de llengua pròpia no té per aquest govern conservador cap implicació, tot i que contínuament els textos legals ho repeteixen una i altra vegada. Tampoc no es miren la realitat sociolingüística, ni estudis, ni estadístiques de coneixement i sobretot d'ús social de les dues llengües. No els importen ni els addueixen perquè els fets mostren la contradicció de la política lingüística que imposen, per suposat sense cap mesa negociadora ni amb l'oposició ni amb la societat civil organitzada. Faran una nova Llei de la funció pública sense el més mínim consens polític. Ni debats ni explicacions mínimament racionals.

Aquesta és una llei molt injusta malgrat que vagi disfressada amb les vestimentes de les llibertats i les igualtats. És injusta perquè condemna la llengua catalana a una lenta agonia. Voler equiparar en un peu d'igualtat les dues llengües oficials quan les realitats d'ús són tan desiguals és com sentenciar el pobre de la pobresa a la misèria, com castigar el minusvàlid pels seus impediments, com culpar el malalt de la seva desgràcia. No hi ha dret. Si l'administració pública no vetlla per una llengua que s'anava recobrant d'una situació molt difícil, és una administració insensible a les necessitats lingüístiques de la comunitat. Perquè és evident que la llengua catalana es troba encara en una situació de minorització. I encara una altra qüestió més delicada: amb aquest Avantprojecte s'escola una renúncia flagrant al manament de l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears, el nostre màxim text legal, quan proclama que “la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, i la nostra cultura i tradicions són uns elements identificadors de la nostra societat i, en conseqüència, són elements vertebradors de la nostra identitat” i que “normalitzar-la serà un objectiu dels poders públics de la comunitat autònoma”.

Esteim davant un atac frontal a aquest element identificador de la nostra societat. Tal vegada el que pretén l'executiu del president Bauzá és precisament açò, deixar de ser qui som, convertir-nos en una societat desvertebrada, i per tant més manipulable. La convivència i la cohesió social es troben en greu perill a causa de la poca responsabilitat d'uns governants, més atents a les seves minories radicals i excloents que no a les urgències d'un país que s'enfonsa culturalment, social, econòmica.

No mateu la cultura

2011-12-01T09:29:00.000-08:00

Acció Cultural de Menorca demana al president del Govern de les Illes Balears, José Ramón Bauzá, que escolti el clam dels sectors culturals i que rectifiqui la seva política cultural i lingüística. També fa extensiva aquesta reivindicació a les màximes autoritats del Consell de Menorca i als Ajuntaments menorquins.

ACM constata que la gala de lliurament dels Premis Escènica, que va tenir dilluns passat dia 28 de març al Teatre Principal de Palma, només és la darrera gota que demostra el malestar del món de la cultura amb la política de retallades impulsada per les institucions d'autogovern. La crida feta ahir pel sector teatrals s'afegeix a la dels escriptors, músics i dibuixants de còmic, que s'han manifestat contra la política impulsada per les institucions de Balears.

ACM s'afegeix a la crida feta ahir pel sector teatral i també demana a Bauzá que no mati la cultura. ACM considera inacceptable, a més, l'abandonament d'un sector que, juntament amb l'audiovisual, havia creat llocs de feina i un teixit econòmic incipient. Així mateix considera que l'executiu fa polítiques, davant la crisi econòmica, que són un exemple de manca de creativitat, d'imaginació i de visió de futur.

És evident que la diversificació de l'economia de les Illes Balears passa pel desenvolupament d'uns sectors –el cultural i l'audiovisual- que aporten un gran valor afegit, que promouen la formació i les senyes d'identitat pròpies, i que són mediambientalment més sostenibles. ACM recorda, a més, que fomentar la cultura i la llengua pròpies és una competència exclusiva i, per tant, una obligació legal per a les institucions de la Comunitat Autònoma.

ACM demana a les nostres institucions que rectifiquin la seva política de retallades en aquest àmbit i que recuperin la voluntat de consens que ha caracteritzat tots els governs de les Balears del restabliment de la democràcia ençà.

El Govern Balear diu que vol complir les sentències…

2011-10-23T08:22:00.000-07:00

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

Açò va dir el portaveu Sr. Bosch. Aleshores hauria de començar per complir les lleis que sistemàticament incompleix el seu govern en materia de llengües. I també haurà de complir, no les sentències dictades en altres comunitats autònomes, que no ens afecten, sinó la que acaba de dictar el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, en la qual avala que el català sigui un requisit per accedir a l’Administració Pública.

El Govern del PP té problemes amb els tribunals. Els vol acatar, però els dóna sentències ben contradictòries. Les declaracions del portaveu, el Sr. Rafael Bosch, es debat entre la pirueta i la contorsió, entre les seves declaracions i intencions polítiques del govern Bauzà i les sentències del Tribunals. Les paraules del Sr. Bosch entren en contradicció flagant amb la realitat, i sobretot amb la legalitat. Però, cap problema, si la legalitat no els agrada, la canviaran, encara que vagi en contra de la llengua que identifica les Illes Balears, la llengua que a més d’oficial n’és la llengua pròpia, i és també la llengua pròpia de l’administració, del govern, del parlament, etc. d’aquestes illes, segons manen les lleis. I les incompleix, no una vegada sinó sistemàticament. Quina sentència s’hauria de dictar i quina pena s’hauria de complir en aquests casos? Com fer complir la llei a aquells que la regulen?

D’una banda, el conseller d'Educació i Cultura va anunciar que l'executiu autonòmic prepararia durant el curs que ve el canvi normatiu necessari per tal que català i castellà siguin, tots dos, llengües vehiculars a l'escola. És una declaració de cara a la galeria per acontentar els sectors més reaccionaris del seu partit, ja que, com el Sr. Bosch sap, ambdues llengües són vehiculars al nostre sistema educatiu. Per tant dir que cal fer-ho 'abans no ens hi obligui cap sentència', en referència a l'ordre del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, és simplement un engany als ciutadans.

La sentència del TSJIB és contundent. Citem el dictamen: "el català, com tots saben, és l'idioma propi de les Illes Balears, de tots els seus ciutadans i entitats, i resulta plenament constitucional que se n'exigeixi el coneixement per accedir i promocionar en l'àmbit de la funció i treball públics de l'Administració de la Comunitat Autonòma”.  El Tribunal fa menció a dues sentències anteriors sobre el català a l'Administració i apunten, tornem a citar, que "l'exigència o requisit d'un determinat grau de coneixement" del català és perfectament compatible amb el dret fonamental de l'article 23.2 de la Constitució que fa referència al dret a l'accés a funcions i càrrecs públics.

Però heus aquí que la reacció immediata del Govern, segons informacions aparegudes als mitjans, és la de passar de la sentència. Idò? No deien que les sentències eren per ser acatades? Ara veim que només volen acatar les sentències que van en contra de la llengua catalana i incomplir les que hi van a favor. ¿És potser una postura clarament ideològica que no té res a veure amb drets i dreures de ciutadans, ni, per suposat, en serveis de qualitat, ni en resultats ni tampoc en realitats sociològiques, i per descomptat tampoc no té res a veure amb les necessitats del país, de salvaguarda d’una llengua amb greus problemes de subsistència?

La política lingüística del Govern Balear és suïcida. I és molt trist pensar que són els propis polítics de la nostra terra que cometen aquesta atrocitat. Si per acontentar un sector del seu electorat que es manifesta contra la normalitat de la llengua al seu territori històric, el govern Bauzà ha d’incomplir les sentències dels Tribunals, esteim ben arreglats. La anormalitat s’ha instal·lat en aquestes terres expoliades. La majoria dels seus ciutadans, sense sentit de pertinença, aposta per un partit de govern que va en contra dels propis interessos. Com s’entén? Realment tots els qui van votar el PP estan d’acord amb la política lingüística que vol portar a terme l’actual govern?

Lletra i música de la llengua

2011-10-23T08:21:00.000-07:00

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

Quan la nostra llengua no era a l’escola ni als mitjans de comunicació ni a les institucions públiques, molts vam descobrir les formes cultes de la llengua catalana de la mà de la música. Més enllà de laparla col·loquial de cada dia a casa, amb els amics, al carrer, hi havia una literatura d’alta qualitat que s’expressava amb les mateixes paraules que tu empraves per jugar a futbol a les tanques de prop de casa. Hi havia també les formes litúrgiques de la parròquia com a llengua d’un menorquí culte, diferent, elevat. La veritat és que la llengua musicada de les cançons que escoltàvem als Agrupaments Escoltes era la llengua dignificada dels menorquins. Vam descobrir aleshores altres maneres de parlar menorquí, altres paraules dialectals pròpies d’altres terrres properes.

Aleshores no era tan fàcil accedir a la nostra música en català perquè les ràdios no la programaven gaires o gens, els diaris no en parlaven, no hi havia Internet, no es treballava a les escoles i els nostres pares havien estat formats en una educació en castellà i per al castellà. Com han canviat les coses i per bé! Aquestes setmanes, enmig de tantes males notícies contra la nostra llengua, cercàvem una dada positiva per compartir amb els lectors. Heus-la idò: tenim una llengua de les més musicades que hi ha. I per corroborar-ho us ressenyam tres esdeveniments: un llibre, una exposició i un portal web. Anem a pams.

Fa pocs mesos va sortir d’Edicions Documenta Balear el llibre Una llengua musicada de Carla Gonzàlez. es tracta d’un llibre preciós que recull tot un ventall de poemes d’autors de tots els temps que han estat cantats d’ençà els anys 60 fins a l’actualitat. De fet es fa ressò dels rics antecedents del moment d’esplendor actual de la música en català. La Nova Cançó en va ser la llavor. Raimon. Lluís Llach, La Trinca, Maria del Mar Bonet, Serrat, Ovidi Montllor, Sisa, Ramon Muntaner, Pau Riba, Pi de la Serra… fins als actuals grups o cantautors Pau Alabajos, Cesk Freixas, Al Mayurqa, At Versaris, Pep Gimeno 'Botifarra', La Gossa Sorda, Obrint Pas, Oliva Trencada, Revolta 21, Feliu Ventura...etc. Tot aquest èxit sorgit a pesar dels entrebancs d’una llengua minoritzada només s’explica per la seva qualitat. El llibre també conté força entrevistes als músics que reflexionen sobre el fenomen, entre els quals hi ha és clar menorquins.

Dijous passat va ser inaugurada l’exposició Cançoníssima a la sala de El Roser de Ciutadella. Comissariada per Jesús Prats i produïda per Octibre Centre de Cultura Contemporània de València, Cançoníssima ja havia estat presentada a València, Barcelona i Palma. Se centra en la imatge gràfica dels discs de vinil, en les portades dels quals dissenyadors i artistes han plasmat el seu art, com a Menorca van ser Matias Quetglas amb una portada al disc Capanades a morts de Lluís Llach i les de Pacífic a Isaac Melis i Mariàngels Gorrnés. S’hi exposa bona part dels Setze Jutges de la Nova Cançó i una especial atenció a la presència menorquina: Mariàngels Gornés, Isaac Melis, CEPEP, Traginada, Ja t’ho Diré i molts d’altres d’aquell temps i d’ara mateix, per exemple de Nura, llarga cantata musicada per Guillem Soldevila. Una oportunitat per revisitar la nostra memòria musical i la seva projecció. La banda sonora de la nostra llengua. Com va dir Esperança Camps al seu blog és “un recorregut sentimental per la memòria sonora dels menorquins. Aquell concert per Cala'n Turqueta, aquella actuació de Maria del Mar Bonet al claustre del Seminari, o la de Maria Àngels Gornés a la Plaça Nova”.

Finalment el portal web Viasona. Fa un any el Grup Catmèdia van crear el www.viasona.cat en el qual s’indexava la musica en català. És innovador, sorprenent i exhaustiu. Viasona registra 2.390 grups musicals, amb un catàleg de 4.855 àlbums i 34.884 caçons en la llengua dels menorquins. Hi és gairebé tot, com una enciclopèdia digital de la música catalana i en català. Té una mitjana de visites de 3.000 cada dia. Viasona també inclou les novetats del mercat, informació actualitzada de festivals, fòrums d’opinió, llistes de favorits, etc. A Viasona els internautes poden consultar la discogràfica i lletres de cantants i grups en català. A més amb la plataforma 2.0 (GrooveShark, YouTube, iTunes, Spotify, Google Maps, Twitter, etc.) es vinculen al web els continguts d'àudio o video amb la possibilitat de comprar discos i cançons, i fins i tot es pot consultar una mapa dels Països Catalans per saber quines formacions són originàries d'una població. Si clicau les ubicacions de Menorca apareixen Mariàngels Gornés, Cris Juanico, Isaac Melis, Es Moix, Oliaigu amb Figues, Res Sé, Los Paranderos, A Bordo, Miquel Mariano, Tita Servera, L’Infant Terrible, Traginada, S’Albaida, Bep Marquès, Delên, Guiem Soldevila, Inventeri, i Leon Manso, aquest diamant en brut que tenim. Qui coneoxem el panorama veim que són molts, però no hi son tots. I tanmateix déu n’hi do. Com deia aquell, no estamos tan mal, almanco en aquest sentit musical. La llàstima és que les nostres (?) ràdios i televisions ens ho amaguin.

En fi, tres notícies per aixecar els ànims tan decaiguts a causa d’una política que ens amaga la nostra cultura i voldria que la llengua catalana fos relegada a un segon pla. Si Francesc de Borja Moll, el nostre sant de la devoció lingüística, aixequés el cap diria “ de més verdes en maduren”.

Comunicat de premsa

2011-10-16T05:17:00.000-07:00

El Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TSJIB) va considerar constitucional el fet que s'exigís el coneixement de la llengua pròpia de les Illes, la catalana, per accedir a l'administració pública. La reacció del govern del PP ha estat ràpida: l'executiu modificarà la Llei de Normalització Lingüística per eliminar el requisit de català per als funcionaris. Així ho va exposar el Conseller de Funció Pública, Simó Gornés, en unes declaracions que l'OCB i nosaltres també qualificam de "gravíssimes" i "inacceptables".

ACM remarca que el Govern Bauzá, quan una sentència contra l'ús del català no afecta per res les Balears, com la recent contra la immersió lingüística a Catalunya, la pretén aplicar a les nostres illes, mentre que quan els tribunals ratifiquen els decrets aprovats pels executius de l'arxipèlag en relació a la llengua, fa veure que no l'afecta i segueix endavant en els seus atacs contra els drets dels ciutadans.

Per a ACM, la reforma de la Llei de Normalització significaria traspassar una línia vermella, ja que suposaria que el PP trenca definitivament el consens creat entre les forces polítiques des dels anys vuitanta en matèria de llengua, que va propiciar l'aprovació de la norma. A més representaria l'incompliment d'una promesa del mateix Bauzá que, arran d'unes declaracions polèmiques, va assegurar per activa i per passiva que no tocaria la Llei de Normalització Lingüística.

LA INMERSIÓN IDEOLÓGICA

2011-10-02T12:10:00.000-07:00

El año pasado el Ministerio de Educación realizó una evaluación general de diagnóstico, en que se miden las competencias de los alumnos españoles en diferentes materias. Estas pruebas las realiza un organismo independiente y son iguales para toda España. Entre otras, se evaluó el nivel de castellano de los alumnos de 4º de primaria. Los resultados situaron a Catalunya en el noveno lugar, con una puntuación 2 puntos superior a la media española y por delante de Andalucía, Murcia, País Vasco, Extremadura, Comunidad Valenciana, Galicia, Baleares y Canarias.

Hace un par de meses se realizó la segunda evaluación general de diagnóstico, esta vez con alumnos de 2º de ESO. Los resultados fueron similares. Catalunya obtuvo el undécimo puesto en lengua castellana, con una puntuación 2 puntos superior a la media, de nuevo, y por delante de Andalucía, Extremadura, Galicia, Canarias, Comunidad Valenciana y Baleares.

De estas evaluaciones se pueden extraer diversas conclusiones. La primera de ellas es que el nivel de castellano de los niños y adolescentes catalanes es similar a los del resto de España. En todo caso, algo superior a la media. La segunda es que Catalunya, con un sistema consolidado de inmersión lingüística del catalán, obtiene casi siempre mejores puntuaciones en dominio de castellano que otras autonomías marcadamente bilingües en que no se practica tal sistema. La tercera es que no se puede inferir, atendiendo a un método científico riguroso, que la inmersión lingüística castigue el conocimiento del castellano. Al contrario, el obtener mejores puntuaciones que otras comunidades bilingües parece indicar que la inmersión lingüística es más bien beneficiosa desde un punto de vista educativo. Ello sin tener en cuenta otras consideraciones, como la cohesión social o la protección de la cultura minoritaria.

En 1979, el 24% de la población de Catalunya no entendía el catalán y un 61% de los habitantes de la provincia de Barcelona habían nacido fuera. Ante tal situación, se descartó la educación en función del idioma y se acordó el sistema de inmersión lingüística, a imitación de Quebec, en que tal sistema estaba dando buenos resultados. Después de más de 30 años, un 95% de la población de Catalunya entiende el catalán y el 100% entiende el castellano. Parece claro que el modelo no ha supuesto ningún retroceso para el castellano y, en cambio, sí que ha supuesto un avance para el conocimiento del catalán. Es decir, el resultado a la postre ha sido un incremento del conocimiento de idiomas por parte de la población. Actualmente, todo catalán entiende dos idiomas, como mínimo. Y el conocimiento de las dos lenguas oficiales ofrece igualdad de oportunidades a todos los catalanes tanto para relacionarse y entenderse con normalidad con sus conciudadanos, utilicen el idioma que utilicen habitualmente, como para optar a trabajos en que se requiere el conocimiento de ambas lenguas oficiales.

Pues bien, frente a la claridad diáfana de los datos, surgen personas, tanto en Catalunya como fuera de ella, que manifiestan su voluntad de ir en contra de este sistema de inmersión lingüística y abogar por una mayor presencia del castellano como lengua vehicular, ya sea mediante un sistema mixto en que unas asignaturas se impartan en castellano y otras en catalán, ya sea mediante el establecimiento de aulas diferenciadas en función del idioma vehicular de las clases. Los argumentos de estas personas contrarias a la inmersión lingüística se pueden clasificar en tres grandes grupos.

El primero de ellos es el argumento acientífico. Se basa en negar los datos y las evidencias empíricas que siguen un rigor científico. Las personas que sostienen este argumento negarán la validez de los datos si contradicen sus tesis. Sostendrán que las pruebas de evaluación no son correctas, o no miden adecuadamente el nivel, cuando en realidad lo relevante es que al ser únicas para toda España permiten efectuar valoraciones comparativas entre comunidades. Para estas personas tendrá mucha mayor validez que el cuñado de una tía segunda tiene un amigo que vive en Catalunya, cuyo vecino tiene un hijo que de vez en cuando mezcla palabras de castellano y de catalán. O nos convertirán en estudio científico el hecho de que hayan visto dos posts en internet, escritos por catalanes, en que se cometen diversas faltas de ortografía. Como si no hubiera posts en internet escritos por castellanohablantes con abundantes faltas de ortografía en su propia y única lengua materna, lo cual es aún más sangrante. Ello será obviado. Estas personas, a partir de cuatro experiencias propias, o ajenas asumidas como propias, elaborarán su teoría de que el castellano en Catalunya cada vez se conoce menos y peor. Desde luego, un canto a la aberración científica. Estas personas posiblemente son descendientes de aquellos que seguían sosteniendo que la Tierra era plana porque ellos la veían plana, aunque se les exhibieran cien pruebas irrefutables de lo contrario. Ante este argumento sólo cabe una respuesta: unas personas que tienen tan poco respeto por el método científico, o que directamente se lo pasan por el arco de triunfo, ni mucho menos pueden erigirse en garantes ni precursores de ningún tipo de educación. Porque uno de los pilares básicos de la educación en un mundo civilizado es precisamente atender al método científico y al rigor de los datos, recopilados y sistematizados según el mismo.

El segundo de los argumentos es el argumento utilitarista. Este es un argumento algo más sibilino. Sostiene que hay que dar más peso al castellano porque es más útil, porque lo hablan más personas, porque si ya nos entendemos todos en castellano, para qué complicar el asunto con otros idiomas minoritarios y “poco útiles”, que no hacen más que distraer. Que en realidad, lo que hay que hacer es dar más peso al inglés y, de paso, al castellano, porque son más útiles, pero en detrimento de las lenguas minoritarias. Curiosamente, a las personas que sostienen este argumento no se les ocurre demandar que se dejen de enseñar las ecuaciones de segundo grado por su escaso uso práctico en la vida diaria o que se deje de impartir latín por la reducida utilidad de una lengua muerta, más allá del Vaticano. Pero la realidad es que la escuela no ha de impartir conocimientos estrictamente útiles, sino que ha de formar a personas en múltiples conocimientos, dotarles de una cultura amplia, cuanta más mejor, dar a conocer la diversidad, fomentar la tolerancia. Estamos formando personas que han de tener capacidad de razonar, de pensamiento crítico, y sólo abriendo su mente con diversos conocimientos, no necesariamente útiles, se consigue tal objetivo. Desde este punto de vista, el arte carecería de todo sentido educativo puesto que no tiene ninguna practicidad material. Pero resulta que no estamos formando robots que sólo requieren conocer aquello estrictamente necesario para desempeñar una función programada. Todo ello sin tener en cuenta que para un ciudadano de Catalunya el conocimiento de las dos lenguas oficiales sí tiene un carácter práctico, tanto para relacionarse como para desarrollarse profesionalmente como adulto.

El tercero de los argumentos es el de los derechos, mi argumento favorito por lo perverso de su aparente y sutil bondad. Lo manifestaba el señor Arcadi Espada en un reciente artículo: “Y también la Generalitat tiene razón cuando afirma que, con el sistema actual, los escolares acaban su formación con un conocimiento similar de las dos lenguas. No. La cuestión es simbólica”. O sea, el señor Espada reconoce implícitamente que el cambio que él propugna podría suponer que los escolares no acabaran su formación con un conocimiento similar de las dos lenguas pero que es una cuestión simbólica, una cuestión de derechos, del derecho a elegir. Por supuesto que es una cuestión de derechos. Pero no los de los padres. ¡Los de los hijos! Porque en educación hay un derecho que prevalece por encima de todos los demás: el derecho de los alumnos a aprender. Y en este caso, el derecho de los niños a salir de la escuela con un conocimiento similar de las dos lenguas. Ningún padre puede anteponer sus derechos a los de sus hijos. Y todo gobierno decente debe hacer prevalecer los derechos de los niños por delante de los derechos de padres, más preocupados por su satisfacción personal que por la formación equilibrada de sus hijos. Porque los hijos tienen derecho a conocer todas las lenguas de su entorno, incluso aunque alguna de esas lenguas no sea del agrado de sus padres. Si ese derecho se garantiza mediante un modelo de inmersión lingüística, como reconoce el propio señor Espada, el gobierno ha de abogar por ese modelo. Porque los hijos tienen derecho a ser educados en la igualdad entre sexos aunque sus padres no la practiquen ni su religión la proclame. Porque los niños tienen derecho a conocer la teoría de la evolución darwiniana aunque sus padres sean fervorosos seguidores del creacionismo. Esa es la obligación de todo gobierno responsable: dotar de los más amplios y equilibrados conocimientos a los alumnos, incluso a pesar de sus padres.

Por último, y ante la repentina amnesia de algunas personas, les recuerdo que la mejor y prácticamente única forma de dominar sobradamente un idioma es mediante la lectura. Leer libros, muchos libros. Esa es la forma de que los niños conozcan en profundidad una lengua. Con la lectura se memoriza la ortografía y se capta de forma natural la gramática. Les recuerdo a esos padres que suya es la obligación de inculcarles el hábito de leer, de crear un entorno cultural en su casa que sea propicio para tal costumbre, de facilitarles libros para que los devoren. Cada vez que esos padres reclaman a la escuela por el escaso nivel de sus hijos están evidenciando su propio fracaso como padres y su dejación clamorosa de funciones. Porque donde predominan las consolas y escasean los libros, donde se prioriza el gasto de dinero en escapadas de fin de semana a parques de atracciones en lugar de a comprar libros, no se puede esperar que surja el hábito de la lectura. Tras ello, esos padres se erigen en supuestos defensores de derechos, quejosos de la inmersión lingüística, culpabilizándola de un mal que los datos y los hechos desmienten. Muestran un desprecio por la evidencia empírica de las cifras, lo que es diametralmente opuesto al concepto de educación científica. Olvidan que si la escuela garantiza el conocimiento del castellano, como indican los estudios, la consecución de la excelencia lingüística depende especialmente de ellos, mucho más que de la escuela. Pero creen ilusamente que con más horas de castellano sus hijos serán más eruditos. Y si ello va en detrimento del catalán, tampoco pasa nada, en otra muestra de desprecio, esta vez hacia la diversidad y la cultura del conocimiento. Que sigan viviendo en su engaño para tapar su fracaso. Mientras, en su casa su hijo sigue sin abrir El Quijote, si es que ese libro está en alguna estantería. Total, que sea la escuela quien se lo haga leer. De “La pell de brau” de Salvador Espriu ya ni hablamos.

“El grande Homero no escribió en latín, porque era griego, ni Virgilio no escribió en griego, porque era latino; en resolución, todos los poetas antiguos escribieron en la lengua que mamaron en la leche, y no fueron a buscar las estranjeras para declarar la alteza de sus conceptos; y siendo esto así, razón sería se estendiese esta costumbre por todas las naciones, y que no se desestimase el poeta alemán porque escribe en su lengua, ni el castellano, ni aun el vizcaíno que escribe en la suya” Miguel de Cervantes, del capítulo XVI de Don Quijote de la Mancha

“Quien no conoce las lenguas extranjeras nada sabe de la suya propia” Johann Wolfgang von Goethe

“Babel es tal vez una bendición misteriosa e inmensa. Las ventanas que abre una lengua dan a un paisaje único. Aprender nuevas lenguas es entrar en otros tantos mundos nuevos” George Steiner

“Cada idioma es un modo distinto de ver la vida” Federico Fellini

“Su Alteza, la lengua es el instrumento del Imperio” Antonio de Nebrija, a Isabel I de Castilla la Católica, al presentarle su Gramática

Jordi Montserrat

Una auténtica cuestión de derechos

Artículo | Septiembre 13, 2011 - 1:21pm | Por Jordi Montserrat

Al•legacions lingüístiques al Govern Bauzà

2011-09-06T08:35:00.000-07:00

Fa unes setmanes, Josep M. Quintana, membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Illes Balears, va escriure un magnífic article al diari Menorca, publicat en dues parts. L’article reflexionava sobre els conceptes de llengua pròpia i de doble oficialitat de les llengües i dels drets i deures que se’n deriven. Els raonaments que s’hi donaven feien referència als fonaments legislatius i d’adquisició de drets lingüístics fixats en les diverses lleis (Estatut d’autonomia, Llei de Normalització) i dictàmens diversos (especialment del Tribunal Constitucional).

L’exposició dels arguments de drets i deures lingüístics del Sr. Quintana vénen motivats per les actuacions que en matèria de llengües ha iniciat el Govern Balear del president José Ramón Bauzà. El Govern de Bauzà ha manifestat declarar un mèrit i no un requisit la competència en llengua catalana dels funcionaris (excepte els docents) de l’administració pública de les Illes Balears. També s’han fet declaracions contra la immersió lingüística en català que es du a terme a les escoles amb bons resultats. I també s’ha fet declaracions sobre la tria de la llengua per part dels pares per a l’escolarització dels fills. Entre d’altres qüestions, igualment s’ha posat en qüestió la unitat idiomàtica de la llengua catalana que compartim les Balears amb Catalunya i la Comunitat Valenciana, si no des de la institució política, sí des de les files del partit que li dóna suport.

D’altra banda l’Obra Cultural Balear, entitat de defensa de la llengua i la cultura del país fundada per l’insigne menorquí Francesc de Borja Moll, ha presentat unes al·legacions contra l’Avantprojecte del Govern Bauzà que modifica l’accés a la funció pública respecte els requisits lingüístics dels funcionaris. Tant el Sr. Quintana com l’OCB arriben a la conclusió que el Govern Balear incorre en la vulneració de la legislació actual. És a dir que incompleix la normativa constitucional, estatuària i de normalització de la llengua. Tanmateix, ni l’article del jurista ni les al·legacions presentades per l’OCB ha merescut la més mínima resposta, per ara, per part dels responsables governamentals. Les raons són òbvies: els arguments són irrefutables. El mal que patim és, per tant, d’incompliment i de vulneració de drets lingüístics per l’actual Govern Bauzà.

Tot fa pensar que la prioritat de l’actual Govern no és garantir una igualtat dels ciutadans en l’ús de les llengües, ni, encara menys, la de recuperar els espais d’ús de la llengua catalana que fer perquè pugui ser efectiu l’ús de la llengua pròpia sense resticcions i amb normalitat. Perquè tot fa suposar que per al govern de Bauzà hi ha una llengua important, la llengua de l’Estat, i una llengua menys important, la llengua local, tot renunciant a l’obligació que té en matèria lingüística, la de la promoció del català atesa la seva condició de llengua pròpia i atesa la seva situació de minorització i de dificultats.

Els ciutadans de les Illes, com els de Catalunya i de València, van conquerir per reivindicació social els drets lingüístics que fins ara han regulat de forma prou tranquil·la la convivència entre les dues llengües oficials. Si el model que vol introduir el Govern del president Bauzà és el que s’ha exercit al País Valencià amb els governs del PP, tots en sabem els resultats: la llengua catalana no ha fet més que recular en l’ús social i en la posició cada cop més marginal i minoritzada. Si aquest és el propòsit també per a les Illes Balears, potser convindria que els responsables polítics parlessin clar i així els ciutadans no anirien tan enganats.

Francesc Florit Nin

AL·LEGACIONS DE L'OCB

2011-08-25T08:50:00.000-07:00

A LA DIRECTORA GENERAL DE FUNCIÓ PÚBLICA

JAUME MATEU I MARTÍ, amb DNI 42980696K, com a president de l’Obra Cultural Balear, entitat domiciliada a Palma, al carrer del Pare Bartomeu número 31, de Palma,

EXPÒS:

I. Que ens ha estat comunicada la proposta de l’Avantprojecte de modificació de la Llei de la funció pública de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears perquè l’entitat que presidesc formuli els suggeriments o les al·legacions que consideri oportuns.

II. Que, dins el termini establert i en la forma pertinent, formul les següents

AL·LEGACIONS:

A. FONAMENTS DE DRET

Primer. L’article 14 de la Constitució proclama la igualtat dels ciutadans davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió, o qualsevol altra condició o circumstància personal o social. L’article 31 disposa que la programació i execució de la despesa pública respondran als criteris d’eficiència i economia. L’article 103 prescriu que l’Administració Pública actua d’acord amb el principi d’eficàcia. A més, en l’article 149.1.18a declara que l’Estat té competència exclusiva sobre «les bases del règim jurídic de les administracions públiques i del règim estatutari del seu personal funcionari, les quals garantiran, en qualsevol cas, als administrats un tractament comú davant aquelles».

Per això, l’Avantprojecte no s’ajusta a la Constitució.

Segon. L’article 4.1 de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears estableix que la llengua catalana és oficial i pròpia de les Illes Balears; en l’article 4.3 prescriu que les institucions de les Illes Balears han de garantir l’ús normal i oficial dels dos idiomes i han de crear les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears; en l’article 14.3 disposa que els ciutadans de les Illes Balears tenen dret a dirigir-se a l’Administració de la Comunitat Autònoma en qualsevol de les seves dues llengües oficials i a rebre resposta en la mateixa llengua utilitzada, i en l’article 35 es preceptua que la normalització de la llengua catalana és un objectiu dels poders públics de la comunitat autònoma.

Per això, l’Avantprojecte no s’ajusta a l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears.

Tercer. L’article 54.11 de l’Estatut bàsic de l’empleat públic diu que els empleats públics han de garantir l’atenció al ciutadà en la llengua que ho sol·liciti sempre que sigui oficial en el territori, i l’article 56.2 d’aquesta Llei, que preceptua que les administracions públiques, en l’àmbit de les seves competències, han de preveure la selecció d’empleats públics degudament capacitats per cobrir els llocs de feina a les comunitats autònomes que tenguin dues llengües oficials.

Per això, l’Avantprojecte no s’ajusta a l’Estatut bàsic de l’empleat públic.

Quart. Els articles 1.2, 11.3, 16.1, 22.2, 23.3 i 39 de la Llei de normalització lingüística proclamen com un dels seus principis cabdals el de la progressivitat en la normalització.

Per això, l’Avantprojecte no s’ajusta a la Llei de normalització lingüística.

Cinquè. Els articles 43 i 44 de la Llei de règim jurídic de l’Administració de la Comunitat Autònoma prescriuen que la llengua catalana és la llengua ordinària en l’actuació administrativa i en els procediments administratius.

Per això, l’Avantprojecte no fa viable l’aplicació dels articles esmentats de la Llei de règim jurídic de l’Administració de la Comunitat Autònoma.

B. RAONAMENTS

Primer. L’Avantprojecte no té en compte que la llengua catalana és, a més de llengua oficial, la llengua pròpia de les Illes Balears. En aquest sentit, no s’entén que per aquesta doble condició no s’exigeixi que els empleats públics la coneguin per accedir a l’Administració o per ocupar-hi un lloc de treball.

Si aquesta proposta d’avantprojecte es converteix en llei, les Illes Balears passaran a ser un dels pocs territoris del món en què no s’exigeix als empleats públics de la seva administració pública el coneixement de la llengua oficial i pròpia del país.

La proposta ens acosta al model lingüístic d’una administració colonial i ens retrotreu a temps passats d’insensibilitat al pluralisme lingüístic i cultural.

Segon. El requisit lingüístic no és una exigència discriminatòria, com ha proclamat el Tribunal Constitucional en la Sentència 46/1991, de 28 de febrer, i en la Sentència 31/2010, de 28 de juny.

Tercer. El model lingüístic que es vol implantar és evidentment més car que el model actual perquè requerirà més inversió en cursos de formació per al personal ja seleccionat. Això és contrari a la política d’austeritat que ha de dur a terme l’Administració i va en contra del principi constitucional que disposa que la programació i execució de la despesa pública respondran als criteris d’eficiència i economia. Seleccionar nous empleats públics que no saben català i posar a la seva disposició cursos per aprendre’l resulta més car que seleccionar personal amb la preparació lingüística adient per dur a terme les seves funcions.

Quart. És una reforma pensada per satisfer interessos particulars i d’una part dels empleats públics que no té en compte els drets dels ciutadans a ser atesos en la llengua pròpia de la comunitat. Per tant, es protegeixen uns interessos sectorials i es lesiona l’exercici dels drets lingüístics constitucionals, estatutaris i legals.

Cinquè. Amb aquest nou model, no queden garantits els drets dels ciutadans a ser atesos en la llengua pròpia de les Illes Balears. Per tant, la proposta vulnera el principi d’igualtat davant la llei i conculca el principi de tractament comú dels administrats davant l’Administració en matèria lingüística i la igualtat de drets lingüístics dels ciutadans.

Sisè. És incoherent, i va en contra del principi d’eficàcia, seleccionar personal al servei de l’Administració que no tendrà coneixements de la llengua pròpia i oficial quan aquesta és la llengua de l’actuació administrativa i dels procediments administratius.

Setè. L’Avantprojecte no garanteix l’ús normal i oficial de la llengua catalana, va en contra de la normalització progressiva de la llengua catalana i accentua la consideració de la llengua oficial i pròpia de les Illes Balears com una llengua subordinada.

C. CONCLUSIONS

Primera. La proposta no garanteix:

1. La igualtat dels ciutadans davant la llei en matèria lingüística.

2. L’eficàcia de l’Administració pública.

3. La programació i execució de la despesa pública en criteris d’eficiència i economia.

4. Un tractament comú dels administrats davant l’Administració en matèria lingüística.

5. L’ús normal i oficial de la llengua catalana.

6. La creació de les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües oficials quant als drets lingüístics dels ciutadans.

7. La normalització progressiva de la llengua catalana.

8. La recepció de resposta de l’Administració en la llengua catalana i l’atenció al ciutadà per part dels empleats públics en la llengua catalana.

9. La selecció d’empleats públics degudament capacitats en la llengua pròpia de les Illes Balears.

10. Que la llengua catalana sigui la llengua ordinària en l’actuació administrativa i els procediments administratius.

Segona. En definitiva, som davant una mesura que és incoherent amb el bloc normatiu establert; que va en contra dels principis de defensa i promoció de la llengua catalana, i que no s’ajusta a les necessitats de normalització que exigeix la situació sociolingüística actual de la llengua pròpia de les Illes Balears.

Per això,

SOL·LICIT:

Que es prenguin en consideració les al·legacions i, en conseqüència, que es retiri la proposta d’Avantprojecte i que es creï un espai de debat que permeti analitzar el règim de les llengües oficials en l’àmbit de l’Administració i dels empleats públics.

Palma,

Tenen por que ens coneguem

2011-06-07T03:31:00.000-07:00

Tenen por que ens coneguem

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

Constitució espanyola, article 3.3: “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. Pregunta: Quines actuacions ha fet l’Estat Espanyol per fer efectiu aquest article? Tot i que la redacció d’aquest article és d’una calculada ambigüitat, tothom deu suposar que es tracta de les diverses llengües espanyoles, és a dir castellà, basc, gallec i català. Les modalitats lingüístiques a què es refereix el 3.3 el Sr. José Ramón Bauzà les deu entendre com les característiques dialectals del pollencí o del formenterenc, ateses les seves declaracions en afers lingüístics. La cosa curiosa és que els més aferrissats defensors de les modalitats són, ves per on, qui manco les empren. I per açò sabem quin peu calcen. Tanmateix qualsevol que tengui dos dits de seny, sap que l’arbre només pot tenir fulles si té unes bones arrels. La proposta del Sr. Bauzà és com si volgués conservar les fulles dins un gerro tallant l’arbre de soca-rel. Les fulles es podriran i l’arbre es morirà. És açò que pretenen en el fons?

L’especial respecte i protecció de què parla el text constitucional és un mandat que els diversos governs espanyols han passat per alt. L’única llengua que el Govern central atén és el castellà, la llengua de l’Estat, tal com resa també la Constitució. El català, el gallec (galaico-portuguès em van ensenyar a la universitat) i l’èuscar no són considerades llengües d’Estat, i per tant, per aquesta mateixa discriminació ja som davant una vulneració de la igualtat de drets. No és res de l’altre món: hi ha molts països que no ho fan així, vull dir que l’Estat té més d’una llengua reconeguda com a llengua de l’Estat. Encara és hora que els màxims representants facin una declaració a favor de les altres llengües d’Espanya.

Com es podria traduir l’article 3.3 en una política de protecció de la diversitat lingüística. Per començar que l’Instituto Cervantes fos també el lloc on es visibilitzi aquesta riquesa i on es puguin aprendre arreu del món totes les llengües espanyoles. En l’àmbit audiovisual, per exemple, es podrien fer moltes coses, a baix preu o cost zero. Una de les idees llançades és que les cadenes televisives públiques i privades (TV1, TV2, Antena3, Tele5, etc.) d’àmbit estatal puguin donar l’opció lingüística en les diverses llengües quan emeten una pel·lícula doblada. És senzill, és fàcil, no costa res. Però no ho fan. Per què? No aplicar una idea com aquesta és fer una mena de censura perquè la gent no pugui triar la llengua. La llibertat que tan pregonen només la volen per segons qui, per segons què, per segons com... La llei de l’audiovisual era una oportunitat per fer valer l’article 3.3 i els polítics espanyols han fet el contrari, restringir la llibertat dels espanyols, especialment dels que no són de parla castellana. Els mitjans de comunicació van carregar contra la llei catalana de l’audiovisual que ajudava que el cinema tingués més en compte la presència de la llengua catalana en els doblatges o en els subtitulats. En canvi no han dit ni piu sobre la llei audiovisual espanyol que condemna les llengües catalana, gallega i basca a l’ostracisme.

Les televisions autonòmiques que tenen una mateixa llengua necessiten d’un espai audiovisual compartit. Necessiten la reciprocitat de les seves cadenes. Però el govern espanyol del PSOE ho impedeix, ho dificulta, ho prohibeix. Per què? També el govern valencià del PP ho impedeix amb multes astronòmiques a Acció Cultural del País Valencià. Sabeu per quin motiu? Perquè tenen por que ens coneguem. Tenen por que prenguem de nou consciència de qui som. Tenen por que siguem capaços d’establir llaços de complicitat cultural, lingüística i econòmica. I açò explica també la negativa de trametre al Parlament espanyol la ILP amb més de 600.000 signatures de ciutadans que demanen Televisió sense Fronteres, perquè els ciutadans del domini lingüístic català puguem veure sense restriccions totes les cadenes que emeten en català.

La llengua castellana té una oferta tan descompensadament al seu favor respecte les altres llengües oficials als seus respectius territoris, que a la força les televisions autonòmiques han de fer tota la seva programació en la llengua pròpia, al 100%. Si no és així, qui farà televisió en català, en èuscar o en gallec? La raó de ser de TV3, IB3 i Canal9 és justament la llengua. Resulta absurd que la televisió valenciana sigui en castellà. Aquí mateix, en néixer IB3 amb el PP, bona part de la programació era en castellà. Tornarà el PP a la mateixa política? No deu ser per manca d’oferta de televisió en castellà. Més tost és per una política clara de minoritzar el català en el seu propi territori històric.

La comunitat lingüística catalana representa el 20% de l’Estat. La televisió pública hauria de tenir en compte aquesta realitat, o bé programant un 20% en català o bé creant un tercer canal de televisió pública per aquets 10 milions de persones que aglutinen Catalunya, País Valencià i les Illes Balears que tenen el català com a llengua pròpia.

Aquestes serien unes mesures de respecte real i efectiu per complir amb l’article de la Constitució 3.3. N’hi ha moltes més. Per exemple que la Guàrdia Civil no et venti per parlar català. Per exemple poder disposar dels serveis públics estatals en totes les llengües. Per exemple garantir un judici just en català. Per exemple que tot funcionari domini les llengües oficials de cada territori. Estam encara molt enfora de ser tractar iguals per la Constitució independentment de la llengua que hom parli. I tot açò resulta molt costós en una societat que majoritàriament vota partits que s’han declarat contraris a la normalitat de la llengua pròpia d’aquestes illes, el català.

Llengües per confondre

2011-05-18T02:37:00.000-07:00

Al sac de les confusions

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

Novament eleccions. La nostra prou raquítica democràcia només pren protagonisme quan es tracta de reclamar el vot. La petició de vot per part dels partits polítics se sol reduir a consignes, sovint derivades dels comitès centrals. Molt més rarament hi ha plantejament de programes i propostes concretes. A vegades es fa d’una forma generalista, diuen el què, però no diuen el com, probablement perquè el com compromet i concreta més. En les eleccions autonòmiques i locals del proper 22 de maig els ciutadans som cridats a elegir governs a base de propaganda i publicitat, més que no d’un debat d’idees. Alguns partits no fan altra cosa que anar a contracorrent de projectes ja consolidats pel simple fet que són els projectes del altres, encara que siguin ben acceptats i funcionin.

Quan un partit polític es dedica a fer fracassar les realitats consolidades per construir una entelèquia no fa res més que enganyar la ciutadania. Quan el PP i UPiD demanen la lliure elecció de llengua a l’ensenyament per part dels pares sap perfectament que crea un problema on no n’hi ha. I, si hi pensam bé, també són conscients, o ho haurien de ser, que açò provocaria una greu segregació social, amb moltes més conseqüències socials negatives que els possibles beneficis individuals de l’elecció de llengua a les escoles. D’altra banda, aquesta proposta i altres de semblants, com la de no exigir la llengua catalana com a requisit per a accedir al funcionariat públic, no van encaminades a fer que les dues llengües estiguin en igualtat de drets i un mateix domini d’ús de les dues llengües igual per a tots, sinó ben bé al contrari: suposarien el desequilibri i la minorització de la llengua pròpia.

Si s’és conscient d’açò, per quins motius es posa la qüestió lingüística en el sac de les confusions i en el centre de les confrontacions? Si la llengua catalana és objecte d’atacs en campanya electoral, com ja s’ha començat a produir, vol dir que els molesta i que cal bandejar-la dels llocs on ha conquerit un cert grau de normalitat, a l’administració local i en l’educació. Com va dir Joan Melià, sociolingüista de la Universitat de les Illes Balears, “quan en una comunitat aquest tema és objecte de disputa política és símptoma que ja no té bona part del poder decisori. I prosseguir en la renúncia de la llengua pròpia és accelerar el procés de pèrdua de capacitat d’autoregir-se. Quan, per exemple, en una societat es planteja renunciar a considerar el coneixement de la seva llengua com a condició per a poder-hi viure amb plena normalitat, com a requisit per a accedir a determinats rols socials, no fan més que dinamitar un factor de prioritat lògica”.

Però sembla que les raons no importen en aquests partits, sinó més aviat les reaccions poc reflexives d’una part del seu electorat. És de coneixement públic els resultats que l’actual sistema educatiu dóna respecte de les dues llengües oficials. Ho repetirem: només una escola amb una presència dominant (majoritària, prioritària, preponderant, com es vulgui) de la llengua catalana en el currículum com a llengua vehicular garanteix una bona competència en les dues llengües. I açò no va en detriment de cap llengua ni de cap dret.

La sentència del TS sobre la llengua vehicular a Catalunya indica que tant una com l’altra han de ser llengua vehicular. Així passa en la majoria dels col·legis. Però és l’escola que ha de fixar els percentatges d’acord amb el seu entorn sociolingüístic per tal d’assegurar que tots els escolars dominin els dos idiomes. La normativa actual a les Illes Balears indica que com a mínim s’ha de fer un 50% en català. I amb la llengua de l’administració resulta evident que tot funcionari ha de dominar les dues llengües oficials per a garantir que l’administrat pugui ser atès en la seva llengua. Si no és així, l’elecció de llengua que tant prediquen el PP i UPiD només és efectiva per a una sola llengua. Algú s’imagina un funcionari que digui “Em sap greu senyora, però si no em xerra en català no l’entenc”? Idò açò, però a la inversa, passa i no hauria de passar, i així no obligar a canviar de llengua. És una simple qüestió de qualitat en l’atenció als ciutadans. Quan es parla de llibertat cal que s’entengui en totes les conseqüències.

La cerimònia de la confusió sobre les llengües que practiquen alguns partits polítics no ha de fer desviar l’atenció dels ciutadans de les coses que realment tenen importància en la vida social: la intercomprensió entre les persones siguin d’on siguin i tenguin la llengua que tenguin. Bandejar la llengua catalana de la vida social és afeblir la societat mateixa. Que tots els ciutadans aprenguin bé les dues llengües i les puguin usar en qualsevol situació ha de ser la prioritat i la preocupació. Que tinguem ciutadans que no coneixen i siguin incapaços d’usar la llengua territorial on viuen és negar-los un dret molt més important que el dret a elegir la llengua de l’escola.

llengua pública vs llengua privada

2011-05-04T01:59:00.000-07:00

Llengua pública, llengua privada

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

En els règims totalitaris sol passar que la llengua del poder es presenta i s’usa com a instrument de repressió. Quan una llengua és suplantada per una altra, molt sovint és perquè hi ha hagut un exercici de domini. Aquesta pressió pot ser subtil, inconscient i fins i tot remot, per com exemple quan una família de Càdis posa de nom Jonatan al seu fill. Altres vegades el domini pot ser declarat i contundent, com per exemple prohibir una representació teatral perquè no és interpretada en la llengua del poder, o simplement detenir-te per parlar una llengua que el Guàrdia Civil no entén. En tenim casos ben propers en la nostra història, i qualcun de ben recent. Hi ha moltes maneres d’exercir la imposició d’una llengua sobre una altra. La finalitat sempre és la mateixa: desprestigiar la llengua dominada, enaltir la llengua dominant. A llarg termini se cerca eliminar la diversitat i la diferència per tal que el poder sigui més fàcil d’exercir i per tant el control del ciutadà –del súbdit- sigui més fort.

Un d’aquests exercicis de poder és relegar una llengua a l’àmbit privat, mentre que es reserva la llengua dominant a l’àmbit públic. És el que passava fa uns anys quan la llengua catalana no tenia accés als mitjans de comunicació, ni a l’administració pública, ni a l’escola, etc. Avui, després de 30 anys d’una democràcia feble i desvirtuada, la llengua catalana ha conquistat àmbits públics. En alguns casos d’una manera decidida i clara com és en l’administració local, altres d’una manera tímida com és en la premsa i la ràdio, i encara en altres esferes d’una forma testimonial com és el cinema. Hi ha altres àmbits públics en que la llengua catalana no ha fet ni mitja passa: l’administració de l’Estat (cossos de seguretat, justícia, hisenda, correus, etc.)

Amb tot, també hi ha formes molt més agudes, astutes, d’exercir la subordinació lingüística. Són formes que es presenten camuflades en un estat de dret democràtic. Són aquelles que no neguen la llengua sinó que la desvincula de la seva totalitat o la desvirtuen de la seva personalitat. Desvincular i desvirtuar és l’estratègia del PP a València i que fa anys el PP de Balears (de Mallorca) vol implantar aquí. La maniobra és antiga i basta: una llengua dividida a trossets perd força, i perd mercat i perd autoritat i perd identitat i mor de finor.

Amagar la identitat catalana de la llengua parlada a les Illes Balears i al País Valencià resulta cada vegada més difícil en un món tan connectat com el d’avui. És negar les evidències. És fer el ridícul, però no els importa. Tanmateix, hi ha encara més subtilitats de domini lingüístic: la que presenta una llengua desvirtuada, plena d’incorreccions, esquitxada de barbarismes. La influència del castellà sobre el parlars catalanoparlants és tan abassegador que ja es donen casos, d’ençà fa uns anys, de castellanismes fonètics, aquells que modifiquen no una paraula, sinó una regla del sistema gramatical i que afecten a totes les paraules de la llengua. Els castellanismes són habitualment identificats com una paraula castellana dita en català. Els castellanismes fonològics i sintàctics són més difícils de copsar però són molt més perniciosos per a la llengua catalana. Que una persona digui alguns castellanismes lèxics té una importància relativa, que en faci de sintàctics i fonètics és molt més preocupant.

Per què s’estén tan fàcilment i tan ràpidament aquest fenomen de substitució de les regles gramaticals? Per suposat pel domini lingüístic del castellà sobre el català que es manifesta de mil maneres: pressió demogràfica, forta immigració, predomini de mitjans, política unilingüe de l’Estat, etc. Realment és difícil sostreure’s d’aquesta influència.

Algunes persones tenen certament més responsabilitat respecte a aquesta influència, perquè es presenten com a model – no com a modèlics! Totes les persones que treballen en l’esfera pública: administració, polítics, empreses, i sobretot mitjans de comunicació. Quan un locutor d’una ràdio de Menorca pronuncia cada dia una desena de vegades el nom de la ciutat de ponent amb una fonètica castellana [Siṷtɘđeiɘ] destrossa la llengua i transmet aquest enderossall als milers d’oients. Es tracta d’un locutor que no sap pronunciar cap LL [λ] catalana, fa el que en castellà és generalitzat, el ieismo. I incapaç d’articular una essa [z] sonora (totes les pronuncia en fonètica castellana, és a dir sordes). Totes les eles [l·l] geminades han desaparegut de la seva pronúncia. Mescla sense cap criteri els articles formals amb els informals. El mateix locutor diu un barbarismes seguit d’un altre i a més canvia al castellà contínuament. En resum, és un autèntic antimodel. És la ràdio més escoltada de l’illa, segons informa. No és un cas aïllat. La fornada de locutors de ràdio i televisió que destrossen la fonètica menorquina genuïna és esfereïdor. Si açò mateix passés en un locutor en castellà s’haurien encès totes les alarmes. Però com que es tracta de la nostra llengua subordinada, no només no passa res, sinó que la gran majoria ho dóna com a natural. La subtilitat en l’exercici del poder lingüístic dominant arriba a aquets extrems. Ben mirat el català és una llengua pública maltractada.

Qui vol la llengua pels racons

2011-04-04T02:39:00.000-07:00

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

Quan en el tardofranquisme i en els primers anys del restabliment de la democràcia a Espanya algunes persones deien “menorquí sí, català no”, no feien més que expressar la seva ignorància induïda per la mala educació heretada d’aquells temps foscos. Quan, 35 anys després, en la plena Espanya plurilingüe (?) encara hi hagi persones amb el mateix pensament ignorant, cal pensar que ja no és per la mala educació rebuda, i per tant víctimes d’aquells temps de dictadura, sinó per una manifesta intenció de mentir. Els disbarats que alguns encara diuen sobre la llengua catalana són per tant malintencionats.

Els mentiders actuals, a més a més, són insistents i recalcitrants, que han perdut la vergonya de mostrar la seva ignorància. Alguns senyors de la dreta ideològica que escriuen tant sobre la llengua catalana segueixen la màxima de Goebbels, segons la qual una mentida dita mil vegades pensen que acaba sent una veritat. I per molt que s’expliqui i s’hi posin exemples, mai no ho voldran entendre ni ho acceptaran. És batre ferro fred. No tenen remei. Són mentiders compulsius. La seva ceguesa va acompanyada de la seva obsessió, que els delata.

Per exemple diuen que el castellà està perseguit. Si fos així, com s’expliquen que sigui el català que va reculant en percentatge d’ús social i no el castellà? També diuen que l’ensenyament en català impedeix que els alumnes aprenguin castellà. Però, en canvi, els resultats d’enquestes escolars indiquen que la competència en les dues llengües és similar. I diuen que l’escola és la culpable que les formes dialectals del menorquí es perdin per culpa d’ensenyar català. Deu ser gràcies a l’esforç que hi han posat ells per tenir un bon model social de llengua que reculli la riquesa expressiva del català de Menorca! En fi, els disbarats són tant seguits que en conjunt formen un gran engany a la gent que se’ls vol creure.

Ben cert que la informació que fan servir no la treuen de les universitats, ni de les acadèmies de les llengües, ni de qualsevol altra instància científica. Basen la seva opinió en els prejudicis i en mitjans de comunicació fortament radicalitzats cap a la dreta més intolerant i nacionalista. Sort que, avui per avui, la majoria de la gent està, en aquest tema de la llengua, una mica més informada que no ho estàvem en el tardofranquisme i ja no es beuen les mentides tan fàcilment.

Els qui diuen ser defensors del menorquí, però no l’empren, se’ls veu el llautó, “se les ve el plumero” perquè ens entenguin. Per desmuntar-los tota la tramoia, només cal demanar-los que apliquin els seus criteris lingüístics a qualsevol altra llengua per adonar-se’n que els seus disbarats només els volen aplicats a la nostra llengua. Si estan tan preocupats pels dialectalismes, perquè no hi estan també pel desús de la llengua catalana entre els joves, en coherència? És com preocupar-se per la roba estripada en un accidentat i no pel seu estat de salut.

Aquests senyors mentiders voldrien que la genuïnitat del menorquí quedés limitat als usos informals, desprestigiats, marginats de la vida pública, en usos exclusivament col·loquials, propis dels indígenes de la Reserva. Per contra no toleren que la llengua catalana dels menorquins amb tots la seva amplitud i riquesa, amb tota la seva funcionalitat i modernitat, amb tota la seva producció econòmica, cultural, mediàtica i social, amb tots els seus registres i amb tota la seva extensió pugui ocupar els espais que el franquisme tenia reservats només al castellà.

llengües protegides, llengües per protegir

2011-03-25T04:36:00.000-07:00

Llengües protegides, llengües per protegir

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

Quan en un espai de convivència hi ha interessos contraposats, i poca voluntat d’entesa, es tendeix a regular-lo amb lleis i normatives i ordres, de manera que l’entrellat legislatiu resulta laberíntic, poc operatiu, a vegades insidiós i sovint contraproduent. A cops de decrets es vol organitzar la vida pública quan la vida pública es fa complexa i cadascú grana cap a casa, en una societat tendent a l’individulisme i al particularisme. L’altre extrem és el campi qui pugui i que sol tenir conseqüències negatives pels més desvalguts, els més petits.

En matèria de llengües, és a dir en polítiques lingüístiques, se sol dir que les Lleis de normalització i els diversos decrets que la desenvolupen són excessivament intervencionistes, massa reguladores i restrictives. I ho solen dir com una cosa excepcional, que només passa a Espanya, com una dèria dels nacionalisme català, etc. No és veritat. La resta de països del nostre entorn, a Europa, la legislació lingüística és tan complexa com l’espanyola.

Per exemple en el cas del cinema, els països democràtics tenen lleis proteccionistes per a la llengua del país i fins i tot en alguns casos tenen normatives molt més severes per al compliment del percentatge de pel·lícules en la llengua pròpia que s’han de projectar a les sales de cine, és el cas de França, on s’obliga a doblar el 90 % de les còpies.

I en el cas nostre, per cada llei de protecció del català, n’hi ha cinquanta que protegeixen el castellà. Dit igualment: que la protecció legal del castellà és moltíssim més regulat que la protecció legal del català, o d’altres llengües que tenim a Espanya. Segons recomptes fets recentment resulta que hi ha unes 500 lleis que contenen normes impositives del castellà com a llengua privilegida, preferent i única. El terme “preferent” no agrada al Tribunal Constitucional referit al català al seu domini lingüístic, però sí que ho imposa aplicat al castellà arreu del territori espanyol sigui o no el seu domini lingüístic.

Més encara: la llengua catalana és lluny de disposar de lleis de protecció similars a les aplicades a l’eslovac, l’eslovè, l’estonià, l’islandès, el noruec, el lituà, el letó, el danès, el finès, i altres llengües nacionals de nombre similar de parlants de Suïssa, de Finlàndia, de Bèlgica o de Canadà. Tenim certment lleis de garantia d’ús de la llengua catalana a Catalunya, les Illes Balears i València, però no es poden comparar al grau de protecció i d’exigència que tenen altres llengües d’Europa. Ni de fer-hi prop al cas del castellà a Espanya! És per tant una fal·làcia alimentada pel nacionalisme espanyol que el català està molt protegit. Ni punt de comparació!

I si miréssim no els papers, sinó els fets, aleshores la disparitat en el compliment de la legislació és enorme entre el castellà i el català. Entre altres raons perquè un Estat de forta tradició centralista com Espanya, lluny d’assimilar la riquesa de la seva diversitat lingüística com un patrimoni a salvaguardar, sempre aplica i fa complir una normativa superior de l’Estat que minva, dilueix o simplement aniquila la normativa supeditada de la lesgislació autonòmica en matèria de llengües. Basta una ullada a la vida social per comprovar els entrebancs ( o la dificultat, o la impossibilitat) que un catalanoparlant té per a desenvolupar-se en la seva llengua amb normalitat. Llavors alguns diran que les llengües són per comunicar-se...mentre em neguen que ho pugui fer amb la meva pròpia. Les llengües són per comunicar-se, certament, però bé que ho hem de fer en alguna llengua, i a vegades sembla que qui així ho argumenta és com si digui “hablame en castellano para que nos entengamos” quan resulta evident que entèn el català i l’únic que es proposa no és que ens entenguem sinó que tu canviis a la seva llengua.

Ateses aquestes comprovacions, aleshores per què hi ha aquesta percepció contrària? Tal vegada perquè els mitjans de comunicació més majoritaris fan veure el que és blanc negre, el que és negre blanc. Amb tota la intenció ideològica i nacional. Cada dia les televisions, les ràdios, la premsa espanyola donen una visió completament distorsionada de la realitat lingüística. La seva força és tan abassegadora que hem arribat al punt de creure que la víctima és culpable de la seva desgràcia. Hi ha llengües molt protegides com el castellà, i hi ha llengües per protegir com el català.

Per compensar les deficiències lingüístiques

2011-03-03T03:58:00.000-08:00

l'escola no és un mercat

La idea d’igualar l’ensenyament en català amb l’ensenyament en castellà o viceversa, de manera que es faci el 50 % en cada llengua no deixa de ser aparentment molt justa. Si la població que tenim a Menorca es reparteix majoritàriament entre les dues llengües oficials (un 60% de llengua pròpia català, un 35% llengua pròpia castellà, un 5% d’altres llengües) és prou assenyat que les dues llengües siguin llengües vehiculars a l’ensenyament. I així és en gairebé tots els centres, en proporcions variables. El 50% sembla idò, en principi, un principi igualitari. Llavors si, com fan alguns centres, s’introdueix l’anglès com a vehicular en algunes matèries amb programes específics, llavors les dues llengües oficials han de quedar més reduïdes en hores lectives. Cada centre ho ha de regular, segons com sigui el seu context sociolingüístic.

Tanmateix, allò més important no és el percentatge de català-castellà-anglès, sinó els resultats finals. I aquí no hi pot haver discussió possible, simplement perquè tothom està obligat a complir amb la normativa legislativa aprovada pel Parlament. Què vol dir que l’important siguin els resultats? Que tot alumne, tengui la llengua que tengui, ha de ser competent en les dues llengües oficials i ha de tenir un domini suficient d’anglès en acabar l’ensenyament obligatori. Punt.

En realitat, però, què passa? Que l’escola no és una illa, incomunicada amb la resta del món. Que l’entorn és un factor educador (i deseducador) molt influent. Que l’escola, tot i que poleix les desigualtats d’origen, no és suficient per compensar-les. Que en l’aprenentatge i, sobretot, l’ús de les llengües l’entorn extraescolar és poderós (família, amics, mitjans...). I aleshores passa que els resultats finals en el domini i ús de les llengües és prou desigual.

L’escola s’ha de preocupar que tots els al·lots dominin bé el català i el castellà ( i anglès en menor grau, potser). Si surten amb deficiències en una o altra llengua, caldrà reconduir el model lingüístic aplicat. Els mestres no són tontos i, si no hi ha prejudicis entremig, apliquen un model lingüístic que fins ara ha donat bons resultats, en general. Tanmateix, la cada vegada més nombrosa població castellanoparlant fa que ara comencin a sortir alumnes amb mancances en l’ús del català. Dit d’una manera clara i llampant: tots els alumnes dominen el castellà amb prou fluïdesa, no tots els alumnes dominen el català amb prou fluïdesa. Són aquests resultats que hem de compensar. Cal recordar que segons una enquesta del 2003 un 60% de les persones que viuen a les Balears i que no tenen el català com a llengua pròpia, no el sap parlar.

Justament són les escoles que apliquen un model de compensació lingüística les que obtenen millors resultats en les dues llengües. Les escoles amb ensenyament majoritàriament en català compleixen amb els objectius fixats per la llei. No així les escoles que tenen el català en percentatges més baixos al 50 % de llengua vehicular, simplement per què l’escola no basta.

Fer una ullada ràpida a la programació televisiva, a les ràdios, a Internet, a la premsa, a l’oferta de cinema, a tot l’oci juvenil, la visita al metge, l’entrevista de feina, la citació judicial, els cursos de formació, etc. la presència de la llengua catalana tendeix a 0 en alguns àmbits i a cotes minses en altres. És clar que els detractors del català a l’escola diran que tot allò és mercat lliure i que per tant si no hi ha català pel carrer és perquè els consumidors de béns i serveis no ho reclamen. Ben cert. Res a objectar ... si no fos perquè hi ha centenars de lleis espanyoles que ho prohibeixen, ho dificulten o ho ignoren. Per què tenim mercat lliure de totes les televisions en castellà i en canvi no el tenim per a les televisions en català? Per posar-ne un exemple d’espantosa actualitat per a la recepció de TV3 al País Valencià, que els diaris locals amaguen, com tantes altres notícies referides a la nostra llengua i cultura.

Però l’escola no és un mercat, de moment. I per tant no podem tenir una escola a la carta, en la qual els estudiants siguin distribuïts segons la preferència lingüística dels pares. Ho hem comprovat milers de vegades: el mercat tendeix a ser salvatge i per tant és imprescindible regular-lo, i més en qüestió de llengua i educació. Creim que en el fons molts no se’n fan cap problema perquè un al·lot no domini el català, i per contra clamarien al cel si comprovessin que un al·lot no domina el castellà. Les raons són les de sempre: n’hi ha que pensen que hi ha llengües més importants que d’altres, especialment la seva.

Les persones que reclamen més presència del castellà a l’escola, també seria just que demanéssin també més presència del català a altres àmbits, ni que siguin només els àmbits públics. Seria just, però mai no ho han reclamat. Quan el català tengui el 50% d’ús en els àmbits extraescolars, llavors tindrà sentit que també sigui només del 50% a l’escola. Mentrestant l’escola farà el paper que sempre li hem demanat: que compensi la desigualtat, que integri les diferències i que estimi la diversitat. Almenys des d’una perspectiva progressista de l’educació. La resta és la selva.

Lectura de contes de Pau Faner

2011-02-22T00:11:00.001-08:00

traduir i entendre

2011-02-17T01:49:00.000-08:00

Les traduccions en institucions plurilingües

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

Imagini que tot l’entramat políticoadministratiu europeu funcionés en una sola llengua. Imagini que la Unió Europea acordés de suprimir els serveis de traducció amb la intenció d’eliminar despeses innecessàries en aquets temps de crisi. L’estalvi seria enorme, ja que les traduccions no és entre quatre llengües i per a quatre llengües, sinó per a 23. A més hi ha moltes altres llengües d’ús administratiu, com és el català. En concret, si parlam de doblers, la despesa que té el Parlament Europeu s’aproxima als 800 milions d’euros. 800.000.000 d’euros! (són dades del 2006, donades per la Direcció General de Traducció, que agrupa unes 2.200 persones dedicades a facilitar les necessitats idiomàtiques de la UE).

La despesa econòmica ha estat el principal argument esgrimit pels detractors de l’ús de les altres llengües espanyoles al Senat. Les despeses són de 144.000 euros anuals. Es tracta d’una nimietat comparada a altres despeses, i ara no ens posarem demagògics indicant quines despeses de l’Estat Espanyol són més supèrflues que aquesta.

És a dir que els ciutadans europeus pagam cada any 1,76 euros perquè siguin usades les diverses llengües oficials dels Estats (no les diverses llengües europees) a les institucions de la Unió. Mentre que l’ús del català, el gallec i el basc, de forma restringida i simbòlica, suposarà una despesa de 0,004 euros anuals per a cada espanyol. Poc rebombori causa la despesa del castellà a la Unió Europea en comparació als estralls causats pel català al Senat espanyol. És la hipocresia a què ens han avesat una determinada ideologia política!

En qualsevol cas, si la Unió Europea suprimís la cooficialitat en l’ús de les llengües de treball, de manera que tots els eurodiputats usessin, posem per cas, l’anglès, tots s’entendrien i per tant seria un estalvi extraordinari. Però la reacció seria immediata. Perquè ningú no està disposat a admetre que la seva llengua sigui “eliminada” de cap instància, i menys les llengües que han tingut el privilegi d’imposar-se a altres.

No ens imaginam que Espanya assumís de renunciar al castellà per “estalviar despeses innecessàries”. Si no hi estan disposats, és perquè hi ha arguments de més pes que els econòmics. Si tots els eurodiputats saben anglès ( o n’haurien de saber) per quins set sous s’han de fer traduccions simultànies a totes les altres llengües. Quina mania, no? Voler encaparrutar-se a emprar les llengües nacionals, quan n’hi ha una d’internacional que ens serveix a tothom, no és més que una actitud tancada, pròpia de folklorismes trasnochados en aquesta era de la globalització. Renunciem d’una vegada a totes les llengües a favor de l’anglès i per avall! Quin problema hi ha? Allò important és que ens entenguem, no? I tanmateix Angela Merkel sap perfectament anglès, però no l’empra mai, perquè sap que mantenir la llengua pròpia, l’alemany, és un signe de salut democràtica i d’ús igualitari de les llengües. Quin diputat espanyol renuncia al castellà a favor de l’anglès a les institucions europees? Cap! Per les mateixes raons que un diputat de parla catalana ha d’emprar el català a les institucions espanyoles. Res més. És difícil d’entendre?

Quin Estat accepta la marginalitat de la seva llengua oficial. Quants eurodiputats estan disposats a renunciar a la seva llengua a favor d’una única llengua europea, la que podríem anomenar llengua comuna europea, en detriment de totes les altres? Qui vol veure la seva llengua pròpia en inferioritat de condicions en benefici d’una hipotètica llengua compartida, d’ús obligatori?

Quins són aquests altres arguments de més pes que els econòmics per no renunciar a la llengua catalana encara que sapiguem castellà, o a no renunciar al castellà encara que sapiguem anglès? Cadascú en pot treure les seves raons, emotives ben sovint, d’identitat probablement, ecològiques potser, d’orgull propi ben segur. Qui ha de decidir quines llengües són “importants” i quines no?

Que les llengües espanyoles només es puguin emprar al Senat, i no a qualsevol institució pública espanyola, és una passa de pardal. En un país “normal” totes les llengües serien tractades en igualtat de condicions. Però és evident que la mentalitat espanyola no és “normal”.

Lectura de Pau Faner

2011-01-13T01:18:00.000-08:00

Vides de broma
Francesc Florit Nin
Acció Cultural de Menorca

Acció Cultural de Menorca, una entitat de defensa de la llengua catalana com a llengua pròpia de Menorca, té el gust de convidar els ciutadans a la celebració de la paraula. Emmarcat dins els actes de la diada de Sant Antoni, l’acte pretén donar relleu a una de les veus més singulars de la llengua catalana a Menorca. Perquè més enllà dels problemes de normalitat de la llengua, tenim també fites creatives per fer-ne festa. I una d’aquestes fites és la producció de l’escriptor Pau Faner.

Divendres dia 14 a Ciutadella i dissabte dia 15 a Alaior alguns dels que en dèiem lletraferits oferim una lectura de contes de Pau Faner. Organitzat per Acció Cultural de Menorca, els escriptors volem retre un reconeixement a qui des dels anys 70 ha encapçalat la renovació i el revifament de la narrativa catalana contemporània a Menorca. (En) Pau Faner és, per dir-ho així, l’escriptor precedent de l’actual boom literari en llengua catalana que es dóna actualment a la nostra roqueta. Pau Faner és un dels escriptors de Menorca amb més llarga trajectòria creativa en llengua catalana. Fa poc se li atorgà el Premi de la Crítica, cosa que se suma al caramull de premis que ha aconseguit per les seves obres literàries i que suposa un cim i un reconeixement més que notable, esplèndid.

Per aquest motiu Acció Cultural de Menorca, amb la col•laboració de l'Ajuntament de Ciutadella, el Casino 17 de Gener i l’Ajuntament d’Alaior, vol retre un merescut homenatge al nostre escriptor. Com? Llegint-lo. Pau Faner ha rebut distincions i homenatges, però llegir la seva obra en públic és la millor manera de reconèixer el seu treball. Per açò hem cregut una bona idea d'organitzar una lectura pública d'un dels gèneres que més ha conreat, el conte.

Acció Cultural de Menorca festeja d’aquesta manera una de les expressions més singulars de la cultura catalana illenca, l’expressió literària, en la qual la llengua té la forma de l’excel•lència. Pau Faner ha sabut donar un model de llengua rica, variada, subtil i molt expressiva, que no ha renunciat als modismes i a les formes menorquines de la llengua catalana i per tant ha estat una de les veus menorquines més destacades en el panorama literari català; però al mateix temps ha recollit la tradició literària culta, que la lliga a un model de llengua plenament català.

D’altra banda la literatura de Pau Faner, molt imaginativa, beu de l’herència popular encarnada en la rondallística i el llegendari. Els contes, un gènere molt conreat per Faner, troben en la seva ploma la mesura exacta que va des de la pura fantasia fins als detalls d’una prosa gairebé costumista, molt arrelada a l’entorn del món local. La seva grandesa és haver donat una dimensió general a les referències concretes de Menorca, especialment de Ciutadella. Lirisme, ironia, creativitat, sorpresa, familiaritat i fantasia alhora són els tons d’una llengua dúctil.

Els participants a la lectura són, per ordre d’aparició Francesc Florit Nin, Antoni Català Campins, Pere Gomila, Ponç Pons, Miquel Maria Ballester, Josep Portella, Sergi Cleofé i Joan López. Cadascun d’ells llegirà un conte de diversos llibres per tal de donar una visió prou àmplia i representativa de l’art contístic de l’escriptor. Sota la direcció de Jordí Odrí, la lectura compta amb elements escenogràfics i dramatúrgics per donar una mica de relleu a la paraula.

el català és mooolt difícil

2010-10-27T03:38:00.000-07:00

Francesc Florit Nin
Acció Cultural de Menorca

Un amic nostre creu que la gramàtica catalana és molt més difícil que la castellana. Troba que la normativa de Pompeu Fabra i de Francesc de B. Moll conté tal quantitat d’excepcions a la regla que la fa mal d’estudiar. El nostre amic, que s’ha tret el certificat C de català per a la seva feina, creu que aquesta dificultat de la gramàtica resta simpatia al català.

No cal dir que açò és un prejudici. Totes les gramàtiques de totes les llengües són difícils, ja que totes són sistemes molt complexos. En açò s’assemblen les llengües, en què totes presenten un grau d’abstracció i de matís igual. Amb tot, i aquesta és un dels grans enigmes de la humanitat, com s’explica que qualsevol fillet de tres o quatre anys ja és capaç d’usar la seva llengua amb un alt grau de competència? El català i el castellà presenten una “dificultat” semblant per als seus propis parlants. Quan el meu amic diu que el català és més difícil que el castellà cau en la mateixa trampa de pensar que el xinès o l'alemany són llengües "difícils". Són difícils en tant que són allunyades del nostre sistema lingüístic romànic, però no en si mateixes. De la mateixa manera que un alemany o un anglès troba molt difícil la conjugació verbal del castellà, o el sistema pronominal del català.

No hi ha per tant llengües fàcils i llengües difícils. Més tost cal dir que hi ha llengües que coneixem més o menys i llengües que desconeixem molt o del tot. En aquest sentit resulta sospitós quan una persona de parla catalana digui que li costa el castellà, o que una persona de parla castellana digui que no entén el català. És sospitós de prejudici. És sospitós d’una actitud lingüística de rebuig més que no de desconeixement.

Ara fa poc, el Sr. José Ramón Bauzà, que pretén ser el president d’aquestes illes, va fer mostres eloqüents d’aquesta actiud tancada i ignorant. Però no entrem en aquest afer ja que es desqualifica tot solet. La cosa és: per quins motius el meu amic troba més difícil el català sense que ho sigui. Primer perquè no va estar escolaritzat en la seva pròpia llengua i ha hagut d’aprendre gramàtica en una edat molt més tardana de l’habitual i en unes condicions no gaire òptimes. Segon, perquè la presència de la llengua catalana en registres formals és tan minvada que té poques oportunitats de trobar-se-la, i d’aprendre-la. Tercer, perquè la interferència del castellà sobre el català és tant aclaparadora, que li fa de filtre, s’interposa fins a fer dubtar contínuament de la genuïtat, de la naturalitat i de la seguretat en la pròpia llengua catalana. El nostre amic, com la gran majoria dels menorquins llegeix premsa en castellà, mira la tv gairebé tota en castellà, la majoria de llibres també ho són, i els programari informàtic que fa servir, i les pel•lícules de Calós i d’Ocimax, i totes les revistes que sol comprar, i els noticiaris de la ràdio, i...

Sense proposar-s’ho, té gramàtica castellana fins a la sopa, de manera que les “normes” d’aquesta llengua li resulten “naturals”. Mentre que les normes del català, que veu poc, li resulten “artificials”. Sap més castellà formal que català formal simplement perquè l’aprèn inconscientment en les mil entrades que té cada dia. Que la gramàtica de l’IEC és més complicada que la gramàtica de la RAE no és cert. La prova és que quan hem llegit IEC no sabem que redimonis és açò i que quan hem llegit RAE, ho hem sabut tot d’una.

La nostra inseguretat gramatical té explicacions ben comprensibles. El que no té explicació racional i empírica és la dificultat de la gramàtica catalana. Bona part dels castellanoparlants confonen la s i la z, i la b amb la v, i no sabem mai si va en j o en g, si escriure ll o y, etc., per situar-nos monés en el pla fonològic, i en canvi, tot açò no ho troben difícil. La gran diferència és, com he dit, la seguretat lingüística, i la normalitat lingüística que té el castellà i que se li nega al català. Aquesta situació de les dues llengües no té res a veure amb els seus sistemes gramaticals sinó en les circumstàncies històriques, polítiques, socials, culturals que ha fruït o patit cada llengua, que encara frueix i encara pateix respectivament cada llengua.

L'opció segregadora

2010-09-15T02:03:00.000-07:00

L’opció que separa
Francesc Florit Nin
Acció Cultural de Menorca

En una botiga de Ciutadella vam veure un paperet que, sense fer-se’n responsable ningú, demanava signatures perquè qui vol l’ensenyament dels seus fills en castellà, el signàs per tal d’així exigir-ho a la Conselleria. En principi, crida l’atenció que després de la lluita democràtica per assegurar la llengua pròpia com a llengua vehicular de l’ensenyament, ara hi hagi una reacció en contra d’un fet que arreu del món és la cosa més normal: que la llengua del país sigui la llengua pròpia de l’ensenyament. Açò no impedeix de tenir altres llengües, tan pròximes, però no pròpies, com el castellà, com a altres llengües d’aprenentatge. Així ho fa la gran majoria de les escoles de Menorca i no hi ha cap problema ni es genera cap conflicte.
El paperet en qüestió no donava cap argument, no expressava cap raó, no plantejava cap dificultat ni cap atropellament. Res. Només demanava signatures. Els promotors s’amaguen rere l’anonimat. Sabem que a Maó hi ha un grupet que fomenta aquesta opció, però a Ciutadella el fet és més estrany. La cosa tanmateix és preocupant, encara que sigui una minoria que ho faci.
Com es pot donar a entendre a aquestes persones que l’ensenyament en català no vulnera drets sinó que més tost possibilita que els seus fills coneguin i puguin utilitzar amb normalitat més d’una llengua superant el monolingüisme castellà? No és açò que sempre han reclamat: el plurilingüisme com la cosa més fantàstica de totes? Llavors, per quins motius no volen aprendre en català, si és la manera d’assegurar que no siguin monolingües i que no perdin la seva llengua familiar.
L’escola ha estat un dels pocs focus de normalitat de la llengua catalana, que ha fet de contrapès a la influència abassegadora de la castellanització de molts altres àmbits: mitjans de comunicació, món empresarial, administració central, justícia, policia, publicitat, etc., que són factors molt més poderosos que la pobra escola. Així es constata que la influència fora de l’escola és molt més intensa a nivell lingüístics: basta que hi hagi un al•lotet castellanoparlant perquè tot el grupet d’amics, malgrat ser catalanoparlants, es posin a parlar en castellà. La gran majoria dels contactes de llengua formal que provenen de fora de l’escola és en castellà. Els sectors de persones que, per família o per professió es desenvolupen en castellà, tenen ben poques ocasions d’entrar en contacte amb el català. A excepció de l’escola. De fet, l’escola és una excepcionalitat dins el panorama sociolingüístic. Que l’escola s’hagi proposat compensar aquesta situació entra a formar part dels objectius ben nobles del sistema escolar, és a dir, donar oportunitats d’igualtat a tots els fillets, tenguin la llengua que tenguin. Però ara l’escola sembla que està tota sola, l’han deixada tota sola en el redreçament de la llengua i la cultura catalanes de Menorca.
Els pares s’han de preocupar dels resultats obtinguts pels seus fills a l’escola. I els resultats indiquen que els fills que van a escoles amb ensenyament en català, aprenen les dues llengües. En canvi, els alumnes que tenen un ensenyament majoritàriament en castellà surten sense una competència funcional de català. Dit en paraules del professor Joan Melià, “la presència elevada del català com a llengua vehicular ha demostrat incrementar notablement la capacitat de tots els infants d'usar-lo sense que se'n ressenti la capacitat d'usar el castellà”.
Duim més de 25 anys d’ensenyament en català sense problemes, en una mateixa escola, integradora i inclusiva. Els pares que ara reivindiquen ensenyament en castellà, ho fan moguts per la ideologia i no per la pedagogia. Aquesta demanda comporta un afebliment educatiu per als seus fills i va directa a la segregació dels al•lots a causa de l’idioma. No sembla que les autoritats educatives, amb bon criteri, en faci gaire cas, entre altres raons perquè fer-ho seria una despesa absurda. No fan cap favor als seus fills els pares que vulguin una opció com aquesta.
Quina mena de societat volem? Aquella que se separa en dues i en la qual no siguin possibles els diàlegs en totes dues llengües independentment de la llengua d’origen? Aquella que no possibilita la competència en les dues llengües oficials? Aquella que es desentén de la cultura minoritzada i s’encamina cap a la desaparició de les cultures i les llengües autòctones? Els defensors de l’ensenyament exclusivament en castellà pensen que se’ls pren un dret. El resultat, però, és empobridor i no alliberador, és tallar camins al futur dels joves estudiants.

la Retòrica del Tribunal Constitucional

2010-09-09T04:07:00.000-07:00

La Retòrica Constitucional
Francesc Florit Nin
Acció Cultural de Menorca

Acció Cultural de Menorca, associació per a la promoció de la llengua i cultura catalanes, manifesta la seva discrepància en la resolució del Tribunal Constitucional respecte els articles referits a la llengua catalana, així com també no comparteix de cap manera la interpretació que en fa. Malgrat que en altres dictàmens anteriors el TC ha dictat sentències favorables a la immersió lingüística de les escoles, ara en canvi es contradiu amb la resolució sobre l’Estatut de Catalunya. Des de Menorca, des de les Illes, ens ha d’importar i molt aquesta qüestió, pel fet que compartim llengua i allò que s’esdevé a la llengua a Catalunya, s’esdevé també a ca nostra.

L’error de base, la gran equivocació del TC és que ha dictat una sentència política, i no jurídica. De resultes d’això es fa una lectura restrictiva de la Constitució espanyola i absolutament desconfiada de la reglamentació catalana. El Constitucional ha hagut de fer jutipiris verbals, retòriques justificatives i filigranes sofistes per dir per no dir, que sí però no tant, i encara i tanmateix i sin perjuicio que. Al capdavall de tot hi ha les maniobres de la dreta espanyolista de sempre que no pot tolerar una realitat plurinacional i plurilingüe de l’Estat espanyol. La retòrica disfressada de jurisprudència amaga una posició ideològica i partidista a favor d’una visió de l’Estat i en contra d’una altra. La sentència dicta tres aspectes de la política lingüística derrogats o malinterpretats: 1. la llengua catalana no pot ser preferent; 2. la llengua catalana no pot ser un deure; 3. la llengua catalana no pot ser “normalment” la llengua vehicular de l’ensenyament.

Cadascuna de les tres qüestions entra en contradicció amb les directrius que sobre llengües i cultures han dictat organismes internacionals com la UNESCO i el Consell d’Europa, que no tenen, ben cert, validesa jurídica. I no en tenen perquè els Estats són reticents o clarament oposats a reconèixer la igualtat de drets dels ciutadans respecte les llengües diverses. Per dir-ho d’una forma clara, el Tribunal espanyol no atorga als tots els ciutadans espanyols els mateixos drets lingüístics perquè considera una sola llengua, el castellà, la llengua privilegiada per davant les altres, que mai no són considerades també espanyoles.

Respecte de la primera qüestió, si la llengua catalana, pròpia de Catalunya (i València i Balears) no pot ser llengua preferent a l’administració i als mitjans de comunicació públics, aleshores quina validesa jurídica té la consideració de llengua pròpia? Altres normatives aprovades per estatuts i lleis anteriors a la sentència del TC diuen clarament que la llengua catalana serà la llengua d’ús normal. El TC considera que tenir “preferència” per una llengua seria discriminar l’altra. Però la realitat descriu exactament una situació de discriminació/minorització de la llengua catalana, a pesar dels esforços institucionals per a la normalització. Açò sí, el TC ens dóna permís per fer política lingüística “de forma adecuada y proporcionada para corregir situaciones históricas de desequilibrio”. Justament que la llengua pròpia i malmesa sigui reequilibrada per mitjà de l’ús preferent és una de les millors polítiques lingüístiques que el TC ens nega d’exercir. És com si ens diguessin: podeu pescar però sense canya. Per quins motius es nega aquesta proposta legislativa? Perquè el TC ha cedit a la demagògia i a les mentides de certs sectors de la dreta que considera que el castellà es perd a Catalunya, quan totes les dades sociolingüístiques demostren el contrari.

Respecte la segona qüestió, el TC considera que no es pot exigir saber català de forma generalitzada. En canvi sí que ho considera respecte del castellà. I per què una sí i l’altra no? La filigrana retòrica arriba en aquest punt al paroxisme: només pot ser considerat un deure conèixer el català per als escolars i els funcionaris. La resta dels mortals poden ignorar perfectament la llengua pròpia i històrica del territori. El deure de conèixer la llengua catalana no és jurídicament exigible com el deure de conèixer el castellà perquè és “de naturaleza distinta”. Carai! Aquí teniu la incongruència: les dues són oficials, una a més és la pròpia, però una és obligada, l’altra només pot ser consentida. Açò és simplement tractar jurídicament les llengües amb desigualtat.

Però és en el tercer punt on el TC fa més mal encara. Quan es tracta l’escola, s’admet que el català “sea el centro de gravedad”, però que el castellà sigui també llengua vehicular de l’ensenyament. Fer ús de les metàfores (centro de gravedad) en el llenguatge jurídic ja és símptoma d’una retòrica injustificable. El TC vol salvar el model de l’ensenyament en català, perquè ja ho havia dictaminat en altres ocasions, però ara retrocedeix en les interpretacions, posa entrebancs, esperona els sectors reaccionaris que fa dècades que reclamen poder ignorar el català a l’escola, l’únic bastió on la normalització de la llengua catalana havia aconseguit uns certs èxits socials. La realitat tanmateix és ben caparruda i ens diu que a pesar de l’escola, la llengua catalana perd el partit al carrer a causa de la forta pressió que exerceix el castellà que té tots els altres mitjans al seu favor. Cal dir que a la pràctica la gran majoria dels centres educatius usen les dues llengües com a llengües vehiculars. Però la sentència del TC, i així ho han vist els mitjans de Madrid, obre la porta a considerar el català com una assignatura maria. La reclamada lliure elecció de l’idioma d’aprenentatge (el castellà) no fa altra cosa que marginar els escolars a conèixer amb suficient competència les dues llengües oficials. I a la llarga açò provoca escissió social, divisió ciutadana. I aquesta hauria d’haver estat la principal preocupació d’un Tribunal si allò que pretén és la unitat i la concòrdia de les persones diverses i el pobles diversos.

L’Estatut de Catalunya obre un nou període d’avançament democràtic de l’Estat que ha estat amputat per un Tribunal qüestionat i caducat. El TC no s’ha mirat quina és la legislació que tenen els països propers que tenen una realitat multilingüe semblant a l’espanyola. Si fent una lectura esbiaixada i restreta de la Constitució dóna els resultats que hem vist, potser caldrà fer una altra Constitució que reconegui els ciutadans iguals davant la llei tenguin la llengua que tenguin. És el que fan els països amb garanties democràtiques. Però tenim un Estat amb grans dèficits democràtics i llastrats per un franquisme que alguns encara avalen. La sentència del TC ha estat una mutilació de les conquestes democràtiques negociades i pactades pels representants elegits pel poble. I açò és greu.

L’ACAMPALLENGUA ES POSA EN MARXA A MENORCA

2010-06-07T09:26:00.000-07:00

Diferents entitats i institucions de l’illa treballen en l’organització del primer Acampallengua a Menorca, que tindrà lloc el cap de setmana del 3 i 4 de juliol a Ferreries.

L’Acampallengua és una activitat lúdica, festiva i reivindicativa que fa més de 10 anys que es celebra a Mallorca i que té com a objectiu principal mobilitzar els joves a favor de la llengua catalana, promoure la cultura que s’expressa en la nostra llengua, impulsar la participació dels joves en la vida associativa o la integració dels nocatalanoparlants.

La primera edició de l’Acampallengua a Menorca començarà dissabte capvespre (3 juliol) i comptarà, com a plat fort, amb l’actuació dels Obrint Pas que estaran acompanyats al concert de dissabte vespre per diversos grups i cantants menorquins. Al llarg del cap de setmana hi haurà diversos tallers i activitats, presentacions de llibres i conta-contes, i altres actuacions musicals.

Tota la informació relacionada amb l’Acampallengua –programa d’activitats, concert, abonaments, etc.- es pot consultar al blog: http://acampallengua2010.blogspot.com/.

També ens podeu trobar al facebook!

Tribunal Constitucional i les llengües

2010-05-11T01:52:00.000-07:00

Tribunal Constitucional, estatut i llengües
Francesc Florit Nin

Un dels articles que el PP ha impugnat d’inconstitucional de l’Estatut de Catalunya és el que fa referència a l’oficialitat de les llengües catalana i castellana. L’article 6.2 de d’aquest Estatut diu textualment: “[...] Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans tenen el dret i el deure de conèixer-les”.
La modificació introduïda respecte l’estatut anterior és la paraula “deure”. L’article no fa altra cosa que equiparar en drets i deures les dues llengües, atesa la mateixa condició de llengües oficials. El gran avanç de l’estatut català respecte a les llengües és per tant una qüestió estrictament de conquesta democràtica: finalment tots els ciutadans són tractats en igualtat respecte a l’ús de les llengües independentment de la llengua personal pròpia o habitual, familiar o materna...

Tot i tenir una situació sociolingüística semblant, en canvi el nou estatut de les Illes Balears no recull la mateixa proposta que la feta per l’estatut de Catalunya. Les forces polítiques i la composició política de la societat balear són ben bé unes altres. Però a efectes de reconeixement de drets i deures, les Illes Balears (i qualsevol altre lloc amb dues llengües oficials) podrien haver reclamat aquesta igualtat que recull l’Estatut del Principat. Els avenços en política i en legislació lingüística a les Illes Balears han estat menors en aquest sentit. Hem guanyat, per exemple, la garantia de ser atès en qualsevol de les dues llengües i per tant, que l’administració pública té l’obligació de fer servir la llengua triada pel ciutadà. D’açò se’n deriva que tota persona que ocupa un lloc a l’administració ha de conèixer –té l’obligació de conèixer, com a mínim- les dues llengües per poder atendre la ciutadania. Els metges, les infermeres, els jutges, els bombers, la policia i la Guàrdia Civil, els mestres, els funcionaris en general han de poder garantir aquest dret. Cosa que a qualsevol país “normal” es consideraria “normal”.

El progrés democràtic que suposa l’article 6.2 de l’Estatut de Catalunya sembla que serà declarat inconstitucional pel Tribunal espanyol. No sabem quins arguments es posaren damunt la taula. Però que d’un mateix concepte legal, l’oficialitat, se’n puguin derivar drets i deures desiguals, seria una sentència injusta. L’oficialitat de les dues llengües ha de tenir forçosament unes mateixes conseqüències jurídiques, és a dir uns mateixos drets i uns mateixos deures per a tothom, per a l’administració i per a l’administrat.

El recurs presentat pel PP al Constitucional pressuposa tanmateix que les llengües no són iguals. Per a aquest partit hi ha llengües més “importants” i carregades de drets i deures, i altres llengües “no tan importants” amb els reconeixement secundari d’alguns drets. La Constitució espanyola reserva el deure de conèixer una llengua només per al castellà, i d’aquí que el PP interpreti que la llengua catalana no pot reclamar aquest mateix precepte al territori on és llengua oficial i pròpia: Catalunya, País Valencià, Illes Balears (i una franja d’Aragó).

Vistes així les coses, no veig per què no es pot modificar la Constitució si no garanteix els mateixos drets a tots els ciutadans i per tant a no ser discriminats per raó de religió, raça, creença, gènere, orientació sexual...o llengua. Potser no és l’Estatut de Catalunya que s’equivoca, sinó la Constitució en vistes a l’estat de dret. Si per primera vegada en la història es reconeix el deure de conèixer (fixau-vos: de conèixer, no d’usar-la!) la llengua catalana, haurem de reconèixer que açò representa una gran passa en la consideració dels drets i les llibertats democràtics. L’equiparació entre les dues llengües és el que ha mogut precisament tots els sectors espanyols conservadors. Per tant, aquets sectors de la societat espanyola encapçalada pel PP no fa altra cosa que oposar-se a un fet cabdal de la democràcia: la igualtat davant la llei. Mentre la llengua catalana sigui una llengua de segona categoria, ningú s’hi oposa. Quan la llengua pròpia reclama els mateixos drets i deures, es disparen totes les alarmes en contra seu.

No sé quina equitat podem esperar d’un Tribunal més que qüestionat. De ben segur que es troba en una difícil papereta. Tanmateix, la valentia en l’equiparació seria una de les fites més importants pel aquest país. Si no és així, hauran d’explicar què significa per a una llengua ser llengua oficial, i per què per a una llengua significa una cosa i per l’altra una de diferent. O dit d’una manera lacònica, què no tenc jo com a catalanoparlant, que no em consideren tant espanyol com altres?

termes nous

2010-05-11T01:51:00.000-07:00

Nous termes per al català
Joan F. López Casasnovas
Acció Cultural de Menorca

Els neologismes, paraules o expressions de creació recent, passen a formar part de les llengües en funció de les innovacions en els diferents camps del saber i de la vida moderna. Encara que les institucions que vetlen per la puresa de les llengües solen ser prudents a l’hora d’admetre neologismes, aquests són necessaris perquè una llengua sigui útil com a instrument de cultura material, científica, artística, etc.

Segons informa el Centre de Terminologia de la Llengua Catalana (TERMCAT), el català s’actualitza amb més de 50 nous termes pertanyents a àmbits de coneixement tan diversos com les ciències de la vida i de la salut, l’esport, l’alimentació, la política i la sociologia.

La majoria d’aquests termes pertanyen a l’àmbit de les ciències de la vida i de la salut (aliment transgènic, complex d’Adonis, gammapatia, malaltia òrfena, organisme modificat genèticament, ortorèxia, proteïna transmembrana, quasiespècie, síndrome de declivi, xalmugra, etc.).

Un altre grup rellevant d’aquests nous termes pertany a l’àrea de la gastronomia. En aquest àmbit s’han introduït neologismes com quilometratge alimentari (food miles) o xili.

També són destacables els termes normalitzats de l’àmbit de la sociologia com guetització, i d’altres àmbits com les denominacions flexiseguretat, surf de vela ràpid (funboard), vela de patins, vela de rodes, dels esports, o temple-block (instrument idiòfon de percussió directa d'origen oriental).

Tots aquests termes i les seves corresponents definicions són consultables al web del TERMCAT, a través de la Neoloteca (http://www.termcat.cat/neoloteca).

Emprar la nostra llengua en tots els àmbits és la millor forma d’estimar-la.

Jaume Cabré lletra catalana universal

2010-05-11T01:49:00.000-07:00

La lletra catalana universal
Francesc Florit Nin
Acció Cultural de Menorca

Fa pocs mesos un grup de professors ens vam entaular al menjador de l’IES M.A.Cardona amb l’escriptor Jaume Cabré. Tota una oportunitat per parlar amb una de les plomes més celebrades de la llengua catalana. Ell també professor d’institut durant anys, Jaume Cabré ens parlà de projectes i de dèries, de l’ofici d’escriure amb un sentit honest i assequible, cosa que sempre resulta agraït en una persona de la seva consideració intel•lectual. Ara sortim a l’opinió pública per fer-nos ressò de l’atorgament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al nostre escriptor. El premi, instituït per Òmnium Cultural és atorgat a una persona que per la seva obra literària o científica, escrita en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel•lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans.

Jaume Cabré és autor d’algunes de les millors obres literàries contemporànies. Volem citar, per exemple Senyoria (1991), L'ombra de l'eunuc (1996) i Les veus del Pamano (2004). Però també és l’artífex d’alguns guions per a ràdio i televisió més populars dels darrers temps com Estació d'Enllaç (TV3, 1994-1998). Ha publicat l'assaig El sentit de la ficció (1999), una reflexió sobre l'escriptura i el propi procés creador. També ha debutat en teatre amb l'obra Pluja seca (2001) al Teatre Nacional de Catalunya.

Les seves novel•les han estat traduïdes a una dotzena de llengües. Ha rebut cinc vegades el premi Crítica "Serra d'Or" (1981, 1985, 1991, 1997, 2001), tres vegades el premi de la Crítica Catalana (1985, 1997, 2005); la Lletra d'Or (1997) i molts altres premis com el Sant Jordi, el Prudenci Bertrana o el Joan Creixells. L'any 2003 hom li concedí el premi dels escriptors catalans a la trajectòria literària. I ara aquest premi que suposa la culminació per al seu reconeixement entre nosaltres, el 42è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
D’escriptura lenta i sostinguda, Jaume Cabré és un artista de la paraula amb totes les conseqüències. Lluny d’una escriptura fàcil, les seves històries són especialment ben travades i el llenguatge especialment dúctil i expressiu. Actualment és un dels autors amb més projecció internacional. La seva darrera novel•la, Les veus del Pamano, ha estat traduïda a desset llengües i açò li ha obert les portes a milers de lectors de tot Europa. Es tracta d’una obra ambiciosa, torrencial, d’una llarga règula de personatges que viuen la tragèdia de la guerra i la postguerra en un poble del Pallars Sobirà i en la qual el tema del perdó i de la memòria, històrica i personal, i la por de no oblidar arriba pels rius de la vida des dels records fins als nostres dies. L’obra va ser portada al cinema per TV3 el 2009
Sobre la importància de Frankfurt 2007 en la seva carrera, sobretot en projecció internacional, diu: “Ha estat molt important per a mi i també per a la literatura catalana. Tantes crítiques que va rebre la gestió de l'Institut Ramon Llull, jo en vull destacar la feina positiva. I el resultat final és que la literatura catalana, des de Frankfurt, no és invisible. Fa quinze anys, sí”.
Per a Jaume Cabré l’escriptura es troba al llindar entre el desig i la realitat. Diu: “la meva feina és escriure. Fa quaranta anys que vaig decidir que volia escriure i per aconseguir-ho he fet tots els papers de l'auca. Escriure és una feina poc èpica, basada en hores i hores de feina. I he arribat a la conclusió que escric perquè no puc deixar de fer-ho. I va lligat amb el fet de la lectura. Escriure i llegir és una manera de mirar el món, l'univers i la vida. I escriure en la meva llengua és la cosa més natural del món”. I en unes altres paraules: “Quan escric sé que hi ha un compromís amb allò que tinc damunt la taula, amb l'obra, amb la llengua, el llenguatge. Quan escric ho faig amb dues intencions: la consciència estilística i la consciència de la pròpia mort. Perquè, per mi, la literatura no és un joc, m'hi va la vida”.
Som davant, idò, d’un escriptor amb una obra rica i complexa, que demana del lector un esforç per copsar els matisos d’una escriptura exigent i carregada de sentit, profundament documentada en la història però alhora d’una volada estilística de gran alçada que dota a la llengua catalana d’un magnífic corpus literari. Des d’Acció Cultural de Menorca celebram l’autor i celebram el seu premi atorgat. Enhorabona i bona lectura.

els per quès

2010-05-11T01:47:00.001-07:00

Els perquès dels qui callen en català
Joana Carreras
Sili Taltavull

Acció Cultural de Menorca

Per què els catalanoparlants ens convertim tan sovint en catalanocallants? Per què renunciam tan fàcilment a la pròpia llengua a la mínima ocasió? Perquè a gat escaldat, aigua teba li basta. Perquè sempre ens han dit que parlar en castellà és cortesia i que fer-ho en català és de mala educació. Perquè ens han convençut que aprendre castellà és més fàcil que aprendre català. Perquè hem vist que tota persona catalanoparlant és capaç de parlar en castellà. Perquè hem vist que ben pocs castellanoparlants han fet l’esforç de parlar en català. Perquè des del fillet més petit al pati de l’escola fins al president del govern en una roda de premsa han fet mostres eloqüents de canviar a la llengua de l’interlocutor.

Perquè hem tingut una història plena de lleis en contra de la pròpia llengua. Perquè ens han ensenyat el menyspreu cap a la nostra identitat idiomàtica. Perquè ens hem vist molt sovint en dificultats de comunicació a casa nostra. Perquè parlar en català ha estat contaminat d’ideologia i de connotació política. Perquè la gent s’arriba a cansar d’haver d’estar sempre en guàrdia per la llengua. Perquè tenim la gran majoria dels mitjans de comunicació en contra de la llengua. Perquè algunes personalitats de la vida social, esportiva, cultural han renunciat a la llengua i fins i tot han fet ostentació d’aquesta renúncia.

Perquè la gent no és masoquista i no vol ser castigada contínuament per usar el català. Perquè si renunciam a la llengua passam més desapercebuts, mantenim l’anonimat i no ens feim tèmer amb una actitud bel•ligerant. Perquè tanmateix els castellanoparlants estan encantats i els catalanoparlants som comprensius. Perquè ens han declarat que la llengua castellana és una “lengua de encuentro”, i que el català és una rèmora local. Perquè ens animen a ser bilingües com una cosa que ens enriqueix, però ells no s’hi fan. Perquè ens han insistit que allò important és entendre’s... en la seva llengua.

Perquè ens han intimidat a renunciar al català perquè, si no, demostràvem una actitud provocadora, d’enemistat, de conflicte innecessari. Perquè parlar en català provoca sovint parlar del català, i aquest no és el tema. Perquè ens han inculcat la idea que amb el català no anirem aumon, mentre que amb el castellà podem voltar pel món sense aprendre llengües. Perquè ens han dit que el castellà és la llengua de 400 milions de persones i ens hi inclouen a nosaltres i que cada vegada són més. Com si la importància d’una llengua fos només una qüestió de nombre. Perquè amagar la llengua és una manera subtil i eficaç per desterrar-la i finalment d’eliminar-la.

Perquè hem comprovat que, de bilingües, n’hi ha prou que ho siguem els catalanoparlants. Perquè ens han demostrat una vegada i una altra que la nostra llengua, en fi, és prescindible, que no serveix, que no és necessària, que no hi perdrem res en renunciar-hi. Perquè ens han dit que tot allò que és en castellà no cal que també ho sigui en català, però que tot allò que és en català també ho ha d’estar en castellà. Perquè el jutge no ens entén, perquè el policia tampoc, perquè el guàrdia civil tampoc, perquè el metge ben poc, perquè l’inspector d’hisenda ni ho prova... Perquè ens diuen que la llengua no té importància... a excepció de la seva.

Perquè nosaltres podem ser Maó i Mahón, però ells només poden ser Cuenca i mai Conca. Perquè en castellà hi són per dret i per deure, en català hi som per dret poc exercit. Perquè en català ens podem permetre la deixadesa de malparlar-lo per la ràdio, per la televisió, en discursos públics, però ai d’aquell que malparli el castellà en públic. Perquè cometre castellanismes és el pa de cada dia, de cada hora i forma part de la nostra parla degradada; en canvi cometre algun esporàdic catalanisme és signe de poca cultura. Perquè ens permetem el luxe de tenir locutors que no saben pronunciar bé en català, mentre que resulta impensable un locutor en castellà amb aquest greu problema.
Perquè encara ens diuen que la nostra llengua és una llengua sense model estàndard. Perquè ens volen fer veure que som un garbuix de dialectes tan diferents que no ens entenem. Perquè amb l’excusa de “las modalidades”, ens volen impedir de disposar d’un model de llengua comuna apta per a la comunicació moderna a tot el domini lingüístic català. Perquè els productes culturals de la nostra llengua són bandejats fins i tot pels mitjans fets en la nostra llengua. Perquè alguns mitjans ens presenten la nostra cultura com un fet folklòric, antic, dels iaios, mentre que en castellà es fa tot allò que és modern, internacional, de la joventut. Perquè per veure una televisió en català ho passam magre, mentre ens bombardegen de televisions en castellà que solen ser impresentables. Perquè hem experimentat els impediments que ens posen per establir relacions culturals, mediàtiques, econòmiques amb totes les terres de parla catalana.

Perquè ens han canviat la història i ens diuen que volem imposar la llengua autòctona allà on el castellà és la llengua sobrevinguda. Perquè hem vist com molts dels ciutadans que han exercit el dret de parlar en català han sortit malparats, fins i tot jutjats. Perquè també hem vist com els que ens han impedit d’usar el català no els ha passat absolutament res. Perquè no tenim cap llei que ens empari en cas de ser violats en el dret d’exercir l’ús del català. Perquè ens volen fer creure que entre la llengua i la identitat com a poble no hi ha cap lligam.

el bilingüisme d'un i d'altres

2010-05-11T01:45:00.000-07:00

El bilingüisme d’uns i d’altres
Marta Fuxà
Biel Pons
Acció Cultural de Menorca

No tothom entén el mateix quan parlam de bilingüisme. El domini de dues llengües en un parlant té molts i molts matisos i aspectes. El plurilingüisme és avui una realitat cada vegada més consolidada. Quan un parlant és capaç de fer servir dues, tres o quatre llengües li suposa uns avantatges grans en el desenvolupament de la vida social i laboral. Tanmateix, també és cert que el bilingüisme amaga sovint un conflicte latent o patent per a les societats on dues llengües pugnen per mantenir estatus, prestigi i àmbits d’ús, i sobretot es disputen el mercat.

A vegades l’ús del bilingüisme en dues llengües molt pròximes com són el català i el castellà arriba a l’absurd. Veure per exemple un senyal amb Aeropuerto- Aeroport frega l’estupidesa. Igualment quan es tracta dels topònims de les ciutats. En algunes circumstàncies l’ús de les dues llengües oficials té un sentit de facilitació de les persones nouvingudes o de persones que hi són de passada, de vacances o temporalment instal•lades a l’illa, especialment quan es tracta de tràmits importants.

En qualsevol cas, l’ús de la llengua pròpia de cada racó del món ha de ser la llengua preferent, si no es vol ser engolit per les llengües expansives. Però açò no passa gaire, malgrat tot. Malgrat tot la interferència del castellà és aclaparadora per als catalanoparlants. Molt menys ho és el català per als castellanoparlants. Dit d’una manera clara, els castellanismes en català són més que abundants, excessius. En canvi, es detecten algunes catalanades en parlar castellà.

Avui en dia, la majoria de la gent d’aquest planeta és bilingüe o trilingüe, a causa sobretot de l’expansió d’unes poques llengües (anglès, castellà, rus, xinès, francès) cosa que obliga els parlants de les llengües pròpies a aprendre i a usar la llengua sobrevinguda. Per altre costat, els parlants d’aquestes llengües expansives solen quedar en el seu monolingüisme precisament perquè la seva llengua s’imposa i per tant no “necessiten” adoptar la llengua del territori de llengua autòctona.

Una de les coses més sorprenents, conseqüència de prejudicis i de dominància, és considerar que per a un catalanoparlant li és molt fàcil aprendre castellà; mentre que per a un castellanoparlant li resulta tan difícil aprendre català. Si consideram que les persones amb una o altra llengua no es diferencien pel seu grau d’intel•ligència ni per graus distints d’habilitats socials, haurem de concloure que si un castellanoparlant no aprèn el català és per altres motius, bàsicament per la dominància sociolingüística de la seva llengua sobre l’altra. Quan tota la comunitat lingüística catalana sap i domina el castellà, aleshores apareix el pseudoargument que és la llengua que tothom entén, i d’aquí es passa a la falsa idea de la “lengua común”. La total bilingüització en la llengua dominant acaba per fer inútil la llengua pròpia, i ja la tenim armada. No hauria de ser necessàriament així. Fer desaparèixer del mapa la llengua autòctona, la pròpia del territori, és certament resultat de molts factors. El principal és la simple imposició, directa o indirecta, induïda o deduïda, de l’altra, que es presenta com a indispensable i ineludible.

El bilingüisme sota aquestes circumstàncies no és un benefici per a tothom sinó una excusa, un subterfugi perquè, de bilingües, en siguin els altres, mentre que els monolingües continuïn igual. Obligacions i deures per a uns, drets i prerrogatives per a altres. Així, quan alguna mare reclama el dret a l’ensenyament en castellà, en el fons reclama continuar amb el seu còmode monolingüisme. Quan alguns fan bandera del bilingüisme a partir d’aquestes premisses, en realitat no volen que tots tinguem els mateixos drets i obligacions, prerrogatives i deures.

El bilingüisme d’uns i d’altres no és, idò, el mateix. Per garantir la riquesa lingüística sense imposicions cal que tothom sigui competent en les dues llengües i poder-les usar sense perills ni escanyaments en el seu ús. Per fer efectiu açò calen mesures que propiciïn l’ús prioritari de la llengua pròpia: ensenyament en català, requisit de coneixement per a funcionaris, incentius a la cultura feta en català, suport institucional als mitjans, programes d’ensenyament de llengua a nouvinguts, etc. El bilingüisme d’uns no pot ser entès com la via per on s’escola la vida de la llengua catalana.

sostenibilitat lingüística

2010-05-11T01:40:00.000-07:00

Sigues lingüísticament sostenible

Francesc Florit Nin
Júlia Muñoz
Acció Cultural de Menorca

Arreu del món els encontres amb persones de llengües diverses són cada cop més freqüents i més intenses. Per tal de preservar la riquesa lingüística i cultural de la humanitat, algunes organitzacions com les universitats han ideat aquest decàleg per a la sostenibilitat de les llengües. Encomanam als menorquins de seguir-lo, com seguim altres criteris per a la preservació de la naturalesa.

1. SIGUES RESPECTUÓS AMB TOTES LES LLENGÜES. Quan dius que una llengua no t’agrada, o que no és útil o important, sense adonar-te’n apliques aquests prejudicis a les persones que la parlen. Totes les llengües són iguals i totes són diferents, i totes són útils per als seus parlants.

2. OBSERVA I ESCOLTA: INTERESSA’T PER LES LLENGÜES DEL TEU VOLTANT. Molt sovint a prop teu es parlen llengües que ni tan sols sospites, que no saps ni com es diuen. Moltes vegades saber-ne el nom o alguna paraula és suficient per demostrar que aprecies els qui t’envolten, que no et són indiferents. Digues gràcies a algú en la seva llengua i segur que li arrencaràs un somriure.

3. NO TENGUIS POR D’APRENDRE NOVES LLENGÜES, SEMPRE SERAN LES TEVES ALIADES. Molta gent pensa que una llengua o es parla o no es parla i que no hi ha terme mitjà, o que per fer entrar una llengua al cap n’ha de sortir una altra. Aprendre, poc o molt, una llengua no vol dir oblidar-ne una altra, ni parlar-la pitjor. Una sola paraula et pot ser útil i, arribis on arribis, una mica és millor que res. Sempre hi guanyaràs.

4. LES LLENGÜES T’OBREN NOVES PERSPECTIVES: NO RENUNCIÏS A LES FONTS DE CONEIXEMENT QUE T’OFEREIXEN LES DIVERSES LLENGÜES. Totes les llengües contenen coneixement i en produeixen de nou; no et limitis a l’anglès. No deixis de banda allò que està escrit en llengües properes. Sovint descobriràs que les pots llegir i entendre molt més del que et penses, i que les bones idees no tenen llengua, o que totes les llengües en tenen. Les diferents llengües expressen diferents mirades sobre la realitat. Aprendre llengües diferents t’ajudarà a eixamplar mires.

5. DÓNA VEU ALS MINORITARIS I ESCOLTA’LS. Entre tots els minoritaris constituïm una majoria. No contribueixis a accentuar el desequilibri lingüístic, no tractis les llengües amb pocs parlants com no t’agrada que et tractin a tu. Si pots triar, dóna prioritat als que tenen menys altaveus. Ajuda’ls a arribar a tot arreu i ells t’hi ajudaran a tu.

6. NO IMPOSIS LLENGÜES DOMINANTS, REPLANTA LLENGÜES AMENAÇADES. No facis només de difusor de les grans llengües en detriment de les que tenen menys parlants. Mira d’interessar-te per la llengua que pot extingir-se: veuràs que és útil i necessària i contribuiràs a la reforestació lingüística.

7. UN PETIT MERCAT POT SER UNA GRAN PORTA. És important no confondre l’audiència potencial amb la real. Escriure o parlar en una llengua de molts parlants no és cap garantia de ser escoltat. En canvi, parlar com els que tenim més a prop és fer-nos sentir. L’important no és la quantitat de gent que et podria entendre, sinó les persones a qui de ver dius alguna cosa. Quan Shakespeare escrivia, els anglòfons no arribaven a sis milions.

8. PRACTICA LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA QUAN ET MOGUIS PEL MÓN. Aprofita tota la riquesa i diversitat que el món t’ofereix si l’escoltes. No vagis a Gal•les o a Malta només a aprendre anglès. Prova de parlar les llengües dels llocs que visites: com menys s’esperin els teus interlocutors sentir-te dir coses en la seva llengua, més se n’alegraran.

9. PRESERVA EL TEU ESPAI DE LLIBERTAT: LA LLENGUA NO TE LA PODEN PRENDRE SI NO VOLS. Les llengües no són coses, no es fan nosa les unes a les altres: no et deixis convèncer del contrari. Segurament al llarg de la vida no sempre podràs parlar en la primera llengua que vas aprendre, però sempre la podràs mantenir: és un coneixement que t’ajudarà a conèixer-ne d’altres. No el perdis: quantes més llengües saps, més saps de la teva llengua i del món.

10. NO EXCLOGUIS NINGÚ D’UNA LLENGUA. Les llengües, sobretot les poc parlades o poc esteses, creen lligams invisibles, són senyals de benvinguda, transformen un estrany en un vesí. No privis els altres d’aprendre i emprar la teva llengua. No els diguis amb la llengua que no són dels teus. El català és un passaport que no caduca: ajuda’ls a obtenir-lo per sempre.

SIGUES LINGÜÍSTICAMENT SOSTENIBLE!

Cataluña-Espanya

2010-03-17T07:19:00.000-07:00

Acció Cultural de Menorca organitza la projecció del documental Cataluña-Espanya

La llengua, les infrastructures o l’autodeterminació...

Col·loqui amb la seva extrapolació a les Illes Balears

Amb la presència d’un dels participants, el Catedràtic d’Economia Guillem López Casasnovas

Dimarts 30 de març, a les 20.00h,

Sala d’Activitats Ciutadanes de l’Ajuntament d’Alaior

Dijous, 1 d'abril a les 20.00 h

Local Social de SA NOSTRA de Ciutadella

12 HORES D'IMPROVITZACIÓ

2010-03-05T03:51:00.000-08:00

ELS ACTES I HORARIS APROXIMATS SERAN:

12:00h Inauguració i taula rodona

13:30h Aperitiu a la Carpa de la Plaça de l’Oar

14:30h Gran dinar de germanor dels participants i sobretaula

18:30h Passabars (Gloses i cançons improvisades a Feymar, Es Carrer, Can Bernat i Cas Vesins)

Hip Hop al Casal de Joves

21:00h Sopar de torrada i actuacions a la Plaça de l’Oar

24:00h Cloenda: Concert Rapsodes (Bar Dylan)

Poder veure pelis en català

2010-03-03T12:18:00.000-08:00

A Menorca no tenim ni la més mínima possibilitat de veure pel·lícules en la llengua pròpia. Només les que bonament són subvencionades puntualment amb els doblers públics, i encara. Ara Catalunya ha dictat una llei perquè el català sigui present en l’oferta cinematogràfica.Totes les lleis tenen drets i deures. La gran majoria de les lleis es regulen per dictaminar una sèrie de sancions en cas d’incompliment. Si no hi ha sancions per incompliment de la llei, aleshores la llei no serveix. Es pot estar d’acord o no amb la llei, però la llei és resultat d’una tramitació democràtica i per tant només queden dues sortides davant seu: una acatar-la i dues canviar-la en cas d’aconseguir la majoria electoral. És aixi de senzill.

Fa uns dies es va aprovar i va entrar en vigor la Llei del Cinema a Catalunya. Alguns mitjans clarament contraris s’han fet ressò sobretot i a vegades només de l’aspecte sancionador d’aquesta normativa. Recordem que normatives com aquesta són habituals en moltes altres cultures i països. No ens hem inventat res de nou. Els mitjans en canvi no han ressaltat els beneficis que la normativa pot causar en la salvaguarda de la llengua de més de 10 milions de persones que tenen els mateixos drets que qualsevol altra a poder veure i escolatr cinema en català. Només un 2.9 % de l’oferta de cinema és actualment en català. Aquesta és l’anomalia que la llei intenta subsanar. Què es pot al·legar contra açò?

Ningú no es pot imaginar un codi de circulació sense sancions. Per què idò tant esfereïment quan s’intenta equiparar drets dels ciutadans. Les multes de circulació són necessàries, tot i que són sempre a posteriori de la infracció. La cosa important és que s’apliqui la llei per evitar conculcació de drets. I d’açò se n’ha parlat ben poc. La llei catalana de cinema només pretén assegurar que els ciutadans puguin escollir lliurament la llengua de la pel·lícula. Quan la meitat de les còpies siguin en català i l’altra meitat en castellà serà una mesura més equitativa. Així tothom podrà triar: perquè, en definitiva, es tracta que siguin els espectadors els qui triin i no la indústria de les majors qui dictamini en quina llengua s’ha de veure el cinema.

A part d’açò, la llei també inclou tot un seguit de mesures de suport econòmic per implantar-la. Que hi pugui haver sancions als qui la incompleixin és la lògica de tota normativa. Faltaria més. No es va contra cap llengua, ni manco la castellana, que és usada habitualment per la meitat de la població de Catalunya. Qui vulgui continuar veient la pel·lícula en castellà en tindrà l’opció. Però qui la vulgui veure en català, ara també en tindrà l’opció, possibilitat que fins ara no tenia.

Aquells que sempre s’han manifestat a favor del bilingüisme i que n’han fet bandera, ara tenen una gran oportunitat per defensar-ho amb totes les conseqüències. O no era ben bé açò que volien els abanderats del “bilingüismo”? En realitat, com que els bilingüistes o no n’han dit res o s’han posicionat contra la llei del cinema, allò que realment els importa és la imposició d’una sola llengua sobre l’altra. Quan hi ha una mesura que afavoreix per una vegada el català, i que a més fa equilibrar l’oferta en les dues llengües, llavors tot són problemes. Quan es defensen els interessos de les grans indústries culturals enfront dels interessos legítims dels ciutadans, és que alguna cosa fa pudor.

Qui es pot col·locar en contra d’un dret tan elemental com aquest si no és que en el fons allò que els pica sigui que el català en surti reforçat?

Sili Taltavull

Joana Carreras

Acció Cultural de Menorca

12 HORES DE GLOSA IMPROVISADA

2010-03-03T12:16:00.000-08:00

Ahir dimarts va tenir lloc, al local de Cas Vesins, la presentació de les 12 hores de glosa improvisada que es duran a terme aquest dissabte, 6 de març, a Ferreries. Açò suposarà que prop de 50 persones d’arreu del País València, Catalunya i Mallorca es desplaçaran a la nostra illa per oferir-nos, juntament amb els glosadors i sonadors menorquins, una mostra de la varietat i riquesa de la improvisació en llengua catalana i, per tant, de la vitalitat de la cultura popular.

Encara que l’experiència no és nova, és la primera vegada que s’organitza a Menorca, gràcies a l’esforç de Soca de Mots i de la col·laboració del Consell Insular, l’Ajuntament i el Casal de Joves de Ferreries, l’Associació de Vesins s’Enclusa i Acció Cultural. També és novetat que s’organitzi una taula rodona on es debatrà sobre “El futur de la improvisació” (i que comptarà amb Felip Munar com a moderador) i que s’organitzi un taller de rap per als més joves.

De fet, podem dir que les activitats començaran divendres dia 5 amb la primera sessió del taller de rap que impartirà Andreu Laguarda (cantant dels Ràpsodes), de 18 a 20h al Casal de Joves de Ferreries. Aquest taller, que tindrà una sessió pràctica dissabte de 18 a 21h, pretén atracar als joves l’elaboració i producció de música rap en la nostra llengua.

Dissabte a les 12h començarà la diada de glosa improvisada amb una taula rodona – que tindrà lloc a l’Ajuntament de Ferreries- i on hi prendrà part un representant de cada territori. La majoria d’actes es celebraran a la carpa de la plaça de l’Oar encara que també hi haurà un recorregut pel poble, un passabars, i el punt i final el posaran els Rapsodes, que a la mitjanit oferiran un concert al bar Dylan. A més, el vespre hi haurà una torrada oberta a tothom.

Soca de Mots també agraeix la col·laboració dels bars Feymar, Es Carrer, Can Bernat; de Cas Vesins, de Gin Xoriguer i de l’hostal Oar.

TALLER DE RAP

2010-02-09T03:51:00.001-08:00

TALLER DE RAP

2010-02-09T03:50:00.000-08:00

LA LLENGUA DELS MENORQUINS

2010-02-03T05:56:00.000-08:00

La nostra és una nació que no s’ha mantingut per la força de cap exèrcit ni per mor d’imposicions. Si hem pogut mantenir fins ara els trets que ens permeten ser una nació, si en tinguéssim plena consciència, açò ha estat gràcies a la societat civil i a la resistència que aquesta ha exercit contra els embats de qui ens voldrien fer desaparèixer. I quins són els límits de la nostra nació? Potser per no caure en essencialismes ni en metafísiques boiroses, citarem Ludwig Wittgenstein per dir que “els límits del meu llenguatge són els límits del meu món”. Així que si encara som menorquins, ho som gràcies a la llengua catalana, que es parla sense solució de continuïtat a la nostra illa d’ençà fa 722 anys. Si desaparegués el català de Menorca, és clar que continuaria havent-hi menorquins, però ho serien d’una altra manera. S’hauria tallat el fil d’una continuïtat cultural històrica.

Ara i avui –i per molts d’anys!- el català és un element fonamental d’identitat i de pau social, una eina d’integració bàsica. No un instrument de confrontació ni disputa.

Front a la imprescindible unitat d’un model lingüístic de comunicació vàlid per damunt de la diversitat d’accents regionals i de registres que tota llengua viva té, hi ha qui predica la defensa a ultrança del localisme, del particularisme, de la “modalitat”. Alerta amb qui diu estimar molt Menorca i el “menorquí”, però el relega només per a poquetes manifestacions folklòriques, casolanes i de portes endins. Alerta amb qui està disposat a muntar un esvalot en defensa d’un mot molt d’aquí i, en canvi, no deixa ocasió per abandonar la llengua sencera per passar-se a l’altra, que en el seu prejudici avalua com a la important. Aquest és capaç de fer una batalla acarnissada dels mots “fiet, fieta” o “al·lot, al·lota” proscrivint “noi, noia”, “minyó, minyona”, “xic, xica”, “nin, nina”, “nen, nena”, infant, infanta”, etc. Alerta amb aquesta gent: o ignora que el lèxic de qualsevol llengua admet la varietat, que és riquesa, i que la quasi totalitat de les formes esmentades eren conegudes i fins i tot emprades històricament a la nostra illa; o actua amb molt mala fe si quan escriu en castellà empra els sinònims de “niño, niña” (crío, chaval, chico, nene, peque, muchacho, gacho, chamaco, pibe...

Clar que defensam les formes locals del català menorquí, si aquestes són legítimes dins la llengua catalana, però no renunciam a emprar, segons els contextos i el registres, absolutament tots els mots del nostre diccionari. Exactament com ho fan les persones cultes de qualsevol idioma. Precisament, la llengua espanyola ens acaba de donar una magnífica mostra d’aquesta sensibilitat oberta i holística en la seva gramàtica normativa, aprovada per primer cop no sols per la RAE sinó per totes les institucions representatives dels països hispanoamericans, tot acceptant la diversitat legítima dins la imprescindible unitat de l’espanyol.

Idò, la mateixa sensibilitat la volem aplicada aquí per a la nostra llengua. I per açò denunciam la política secessionista reiteradament perpetrada per alguns governs autonòmics, a pesar de les més de vint sentències dels tribunals de justícia, entre ells dues del Tribunal Suprem. Aquest quasi terrorisme lingüístic (terrorisme és utilitzar la força –en aquest cas des del poder- per ofegar la personalitat ancestral d’una cultura en un determinat territori) troba una estranya condescendència entre els que paradoxalment es diuen a si mateixos “constitucionalistes”.

Certament que no hem de voler tancar-nos a la totalitat de l’ idioma (per cert que el lèxic, les paraules, no són realment la part més important d’un idioma, elles tan sotmeses a canvis en el seu significat com en la seua forma!), perquè açò seria trossejar-lo, dialectalitzar-lo i, al cap i a la fi, minoritzar-lo i substituir-lo. Les llengües minoritàries acaben essent abandonades pels seus propis parlants si aquests les consideren com a inútils. Els menorquins som gats vells, tenim experiència històrica per discernir qui voldria vendre’ns figues per llanternes i per saber quines són les mates que fan llentiscle.

Encara que des de fora fan grans esforços per carregar-se la nostra llengua, des de dins treballarem per no deixar-la esmorteir. Vet aquí el compromís d’Acció Cultural de Menorca manifestat en aquesta Diada Nacional del nostre Poble.

Sant Antoni, 2010

Joan López Casasnovas

Marta Fuxà Vidal

ACCIÓ CULTURAL DE MENORCA

L’element vertebrador

2010-02-03T05:55:00.000-08:00

El preàmbul de l’Estatut d’Autonomia diu “La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, i la nostra cultura i tradicions són uns elements identificadors de la nostra societat i, en conseqüència, són elements vertebradors de la nostra identitat.” Molt sovint es diuen serioses simplificacions entorn de les llengües, com la que exclou tota altra funció que no sigui la merament comunicativa. La llengua per a una comunitat és probablement un dels aspectes més importants de la seva vida social. Els poders públics, amb una mica de sensibilitat envers la importància de la cohesió social, han de mostrar i demostrar que la llengua pròpia d’un territori s’ha de preservar per assegurar-ne el desenvolupament com a element vertebrador de la societat.

Com a llengua pròpia, la llengua catalana no obliga a ser usada per les persones individuals. En canvi sí que obliga l’Administració a convertir-la en la llengua “normalment emprada”, a convertir-la en llengua principal. Això no imposa la llengua pròpia a tota persona, ja que el dret a ser atès en la llengua oficial que demani està garantit.

Tanmateix, que la llengua catalana sigui la llengua pròpia de l’administració implica que els funcionaris i totes les persones que exerceixen un servei públic no poden al·legar desconeixement de cap de les dues llengües oficials, català o castellà. I així ho va considerar el Tribunal Constitucional en afirmar que és raonable valorar el coneixement de la llengua catalana com a requisit general de capacitat perquè el català és la llengua pròpia de l’Administració, i per tant és una “llengua d’ús preceptiu”.

La composició sociolingüística de la societat de les Illes Balears, tan diversa, demana unes actuacions encaminades a assegurar aquests preceptes: l’exigència del coneixement de la llengua catalana segons uns nivells relacionats amb la capacitat requerida a cada funció pública. Per això des dels conserges, els infermers, els metges, fins als especialistes han de poder atendre en català. De la mateixa manera que ho han de fer qualsevol persona en exercici d’un servei públic. De la mateixa manera que en els mitjans de comunicació social de titularitat de l’administració autonòmica o sotmesos a la seva gestió la llengua catalana ha de ser la llengua usual.

La idea de llengua pròpia, que se’n deriva de la legislació autonòmica i de les premisses de la Declaració Universal dels Drets lingüístics, és una de les peces garants perquè el món no quedi empobrit per la imposició de les llengües expansives lligades als Estats i que provoquen, si no s’hi posa remei, la desaparició de la meravellosa riquesa del pensament humà que són totes i cadascuna de les llengües.

Francesc Florit

Júlia Muñoz

Acció Cultural de Menorca

PRESENTACIÓ D'ACM A FERRERIES

2009-12-11T01:08:00.000-08:00

Oficialitzar, protegir i fomentar les llengües

2009-11-30T04:10:00.000-08:00

Els Estats regulen l’estatus i els usos de les llengües, el règim jurídic i els drets de les persones com a parlants i de les comunitats i grups lingüístics. Hi ha diverses maneres de regular tot això. A Europa tenim diversos règims lingüístics ben diferents: des d’aquells que simplement reprimeixen la diversitat, la ignoren o la toleren a favor d’una sola llengua amb la qual s’identifica l’Estat, fins a aquells que l’assumeixen i la promouen com a llengües oficials en tot el territori amb tots els drets, i entremig es troben múltiples ordenacions. Les sensibilitats en el reconeixement de drets lingüístics es poden resumir en quatre tipus. Els Estats que es declaren monolingües, com el francès, que neguen qualsevol dret lingüístic als parlants d’altres llengües que no siguin l’oficial de l’Estat, en una clara vulneració del dret a la igualtat entre els seus ciutadans com a parlants. En segon lloc, la protecció de minories lingüístiques, com és el cas d’Itàlia. En tercer lloc, el pluralisme institucional, que com Finlàndia, declara oficials o nacionals les dues llengües en tot el territori de l’Estat. Finalment, el federalisme lingüístic limita l’oficialitat a cadascun dels territoris respectius de cada llengua, com passa a Bèlgica.

La complexitat de l’Estat espanyol ha fet que el seu règim lingüístic sigui una combinació d’aquelles ordenacions, una combinació que juga amb els criteris de personalitat, que reconeix els drets personals; i els de territorialitat, que atorga drets col·lectius. Tots els territoris tenen, certament, llengua pròpia, concepte que no és coincident amb el de llengua social. Quan alguns sectors del nacionalisme radical tant espanyol com català postulen una llengua única comuna no fan més que imposar una llengua social. Dins un territori hi ha diverses llengües, però només una és la llengua pròpia, mentre que les altres són llengües de diversos grups socials més o menys nombrosos, fins i tot poden ser majoritaris en determinades àrees. Però açò no els atorga la qualificació de llengua pròpia ni de llengua comuna. En pla, la llengua castellana tot i ser llengua també oficial i tot i ser també la llengua familiar de molts menorquins no és la llengua pròpia de Menorca.

L’Estat espanyol reconeix en el seu règim jurídic la seva pluralitat lingüística i tanmateix no hi actua en conseqüència. L’exemple més clar és la negació a l’ús de les llengües espanyoles diferents al castellà al Senat. I com això, en tenim mil i un exemples que s’han donat durant aquests anys de democràcia. Amb tot, l’Estat espanyol reconeix a la llengua catalana una doble condició: primera que és també llengua oficial juntament amb el castellà als territoris de les Comunitats Autònomes on es parla; segona, que el català és la llengua pròpia de la Comunitat Autònoma de Catalunya i de les Illes Balears. No es considera així, en aquests termes per al català al País Valencià, cosa que ha tingut unes greus conseqüències que tothom ja coneix.

La diferència en el tractament igualitari de les llengües sobre els drets i els deures respecte a les llengües espanyoles és en el fons la qüestió més controvertida. En principi si són totes dues llengües oficials a les Illes Balears (i a Catalunya, País Valencià, Galícia, País Basc) aleshores se n’haurien de derivar els mateixos drets i els mateixos deures. Però no és així: de la condició de llengua d’Estat per al castellà, se’n deriva la seva obligatorietat. No així per a la resta de les llengües. No hi ha en tot l’articulat constitucional i estatuari cap precepte que mani l’obligatorietat del català. Però, com va afirmar Josep M. Quintana, “això no exclou [...] que de les disposicions estatutàries i del seu desplegament legislatiu es puguin derivar indirectament deures de coneixement de les llengües oficials diferents del castellà. I això a conseqüència del concepte de llengua pròpia”

La llengua pròpia és, per tant, un dels conceptes de més impuls per a la salvaguarda de la diversitat de llengües als Estats i al Món. I és el fil conductor de la Declaració Universal del Drets Lingüístics. Una Declaració que molts Estats injustament impedeixen de ser adoptada com a norma general de la ONU. La pregunta és òbvia: per quins motius els Estats són reticents a reconèixer la igualtat entre les llengües?

Joana Carreres

Sili Taltavull

ACM

Diversitat i igualtat entre llengües

2009-11-16T06:53:00.000-08:00

El discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Jurisprudència de les Illes Balears del menorquí Josep M. Quintana ha donat rigor jurídic a la reivindicació de la llengua catalana. El títol del discurs pronunciat el divendres dia 2 d’octubre a la seu del Consell Insular de Menorca explicita clarament la tesi central: “Llengua i dret a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears: una opció per la llengua pròpia”. El concepte de llengua pròpia és el que presideix no només el discurs de J.M. Quintana sinó també la Declaració Universal dels Drets Lingüístics.

Els qui érem a la sala de plens del CIM vam poder seguir l’argumentació del jurista alaiorenc, plena de matisos i alhora ferma en el seu posicionament a favor de la convivència lingüística en territoris on hi ha dues llengües oficials. De les paraules de Quintana podem extreure unes reflexions que volem compartir amb els lectors menorquins. El nostre propòsit és contribuir a un debat serè, sense desqualificacions, amb les eines del raonament i partint sempre dels valors democràtics: llibertat, igualtat, diversitat i convivència.

Els conflictes que origina la diversitat de llengües dóna peu a plantejaments ideològics d’una certa projecció ètica. L’Estat, en tant que garant dels drets, també regula la qüestió lingüística. Els drets lingüístics certament que són drets personals, però aquests cobren sentit dins el context de les comunitats lingüístiques. És aquesta dimensió social de la llengua “la pauta fonamental a l’hora d’articular políticament i jurídicament els drets idiomàtics de cada grup i la coexistència de grups lingüístics diferents al si de l’Estat”, com va dir Quintana.

A algunes persones i entitats els costa d’acceptar uns principis avui universalment reconeguts: que totes les comunitats lingüístiques són iguals en dret, que totes les llengües tenen el mateix valor i que totes són òptimes per exercir qualsevol funció social i comunicativa. La jerarquització de les llengües no és fruit de res intern a les llengües mateixes sinó d’una relació de domini d’una sobre l’altra. L’Estat, doncs, pot assumir la igualtat de dret entre les seves llengües o potenciar-ne la jerarquització tendint a minoritzar, o fins i tot a eliminar, les llengües no dominants. Els conflictes lingüístics són conseqüència, doncs, de determinades polítiques –no cal dir que injustes- que provoquen sentiments de desigualtats.

Si s’accepta el principi de la igualtat entre les persones, cal també acceptar el principi de la diversitat, és a dir, que l’Estat, en el cas espanyol, no és uniforme, sinó plurilingüe, fet per pobles/comunitats/nacionalitats diferents amb cultures diferents. És aquest principi de pluralitat que l’Estat espanyol no ha assumit plenament, només parcialment. I quant al principi d’igualtat, la legislació espanyola i les actuacions polítiques demostren una clara jerarquització entre les llengües espanyoles. Dit d’una manera més gràfica: molts ciutadans no se senten lingüísticament reconeguts per l’Estat i d’açò es deriva una actitud de reclamació de drets.

Francesc Florit Nin

Joan Francesc López Casasnovas

Acció Cultural de Menorca

Les ganes lingüístiques i les pors

2009-11-03T01:32:00.000-08:00

La proposta de Declaració Universal dels Drets Lingüístics “considera que les persones que es traslladen i s'estableixen al territori d'una comunitat lingüística diferent de la pròpia tenen el dret i el deure de mantenir-hi una relació d'integració, resultat d'una opció plenament lliure. La integració s'entén com una socialització addicional d'aquestes persones de manera que puguin conservar les seves característiques culturals d'origen, però comparteixin amb la societat que les acull prou referències, valors i comportaments per permetre un funcionament social global sense més dificultats que les dels membres de la comunitat receptora.”

De fet és el que fa la majoria de la gent en països sense situacions de subordinació lingüística: per exemple accepta la llengua alemanya i se la fa pròpia per a la vida social, mentre manté la llengua d’origen com a llengua personal o familiar. No passa així en països com el nostre, on una llengua, la pròpia, es troba en una situació de subordinació respecte a la llengua de l’Estat. En situacions així algunes persones no accepta la condició de llengua pròpia compartida com a llengua social a la llengua catalana i reclama la preeminència del castellà. Que aquestes persones presentin la llengua castellana com a víctima, en l’actual situació de recuperació de la normalitat lingüística de la llengua catalana, és com a mínim una distorsió completament interessada, demagògica, que descriu més una obsessió ideològica que no una situació real. Al contrari, la situació real és que tenim unes greus dificultats perquè la llengua catalana sigui present en l’ús social. Les tendències mostren com poc a poc el castellà es va imposant com a llengua predominant a causa sobretot d’una actitud de subordinació lingüística dels catalanoparlants. Els factors que expliquen aquesta actitud són moltes, però sintèticament les podríem resumir en quatre. Primera: una història llarga, antiga i recent també, de minorització de la llengua catalana en una Espanya que no ha reconegut mai la seva diversitat lingüística, afavorint només una sola llengua amb la qual s’identifica. Segona: una política de fragmentació de la comunitat lingüística amb la clara intenció d’impedir un espai de comunicació i de relació unitari. Tercera: una forta immigració en diverses onades, des dels anys 60 fins a l’actualitat, que no s’integra a la llengua catalana perquè en percep la seva feblesa social i política. Com a conseqüència de tot plegat la llengua catalana és cada vegada més minoritària al seu domini territorial i cada vegada més minoritzada en els seus usos socials, econòmics i culturals. Quarta: la majoria de catalanoparlants són incapaços de vèncer l’hàbit de passar al castellà quan rallen amb un castellanoparlant, encara que hagin arribat a intel·lectualitzar que no ho haurien de fer.

En aquesta situació, la llengua a estimular en l’exercici dels drets individuals i col·lectius és la catalana, sense que açò suposi de cap manera cap tipus de discriminació de la llengua castellana. Veure els avenços del català com una imposició i un atac al castellà és invertir els termes de la justícia i la igualtat. Molt rarament s’han produït discriminacions per l’ús del castellà –que ràpidament són denunciats, com ha de ser; molt assíduament es produeixen discriminacions per l’ús del català, que rarament són denunciats.

Cal que la convivència plurilingüe es faci efectiva per mitjà d’una educació multilingüe en la qual es preservin les llengües pròpies. El domini del català i del castellà en un grau de competència comunicativa similar en ambdós idiomes només s’assegura amb una educació en la qual la immersió lingüística assegura aquest doble domini. Els resultats dels estudis efectuats així ho demostren: els alumnes assoleixen un bon coneixement de les dues llengües quan el català és la llengua vehicular a l’escola, en un context de llengües d’origen molt diverses. La por a perdre competència en castellà és una conjetura que no es correspon amb els resultats. És per tant fals. Els pares que creuen perdre drets quan els seus fills van a escoles en català són presos de prejudicis, ja que tenim ben comprovat que els seus fills no perden la seva llengua familiar i a més en guanyen una altra, la llengua d’on viuen, que els dóna possibilitats i futur.

Marta Fuxà

Biel Pons

Acció Cultural de Menorca

Manifest per la llengua catalana

2009-10-27T04:33:00.000-07:00

El català és i ha de continuar essent la llengua primera, la llengua pròpia de Menorca. Una llengua necessària per poder viure en societat en aquest país, la llengua d’integració de tothom, els nascuts aquí i els vinguts de fora. Una llengua necessària, amb presència i ús en tots els àmbits de la vida social.

Cada poble no pot renunciar a la seva pròpia llengua. Els drets a preservar les llengües és un dels drets bàsics de la humanitat. Uns drets que no volem ni podem renunciar. Els poders públics tenen l’obligació d’afavorir-la amb preferència. Això no implica renunciar a l’altra llengua oficial, el castellà, ni a cap altra llengua que ens permet la relació amb el món.. Però entenem que la llengua pròpia, el català, ha de ser un punt de trobada, amb mesures positives per al seu foment.

Algunes persones opinen que les llengües no s’han d’imposar. Tanmateix totes les llengües d’Estat són imposades. Adduir la no imposició del català als territoris on és llengua pròpia és una fal·làcia i una trampa. Altres diuen que ha de ser el mercat qui reguli de forma “natural” l’ús de les llengües. Però açò és un punt de partida ben injust, perquè la situació de la llengua catalana no és ni de bon tros favorable al seu ús. Justament és la necessitat de normalitzar la llengua catalana el fet que es reclami unes actuacions al seu favor, és a dir, per ser emprada sense cap dificultat en qualsevol situació i en qualsevol àmbit. I ara per ara açò resulta impossible.

Alguns altres proposen un bilingüisme ben estrany, el bilingüisme només d’una part dels parlants, metre l’altra part està instal·lada en la comoditat del monolingüisme de la llengua hegemònica. El bilingüisme sovint amaga la diglòssia: una llengua dominant i una altra subordinada, a la qual uns parlants en tenen dret però ningú no té el deure de conèixer. Aquest bilingüisme no és equitatiu. No cal dir que en aquest mal anomenat bilingüisme social a quina llengua li toca la pitjor part. Aquells que prediquen la “llibertat de llengua” neguen alhora la llibertat d’emprar el català quan defensen que no ha de ser un requisit imprescindible sinó un mèrit entre els funcionaris.

La llengua és l’eina principal d’integració comunitària. La llengua és una de les eines per assolir una societat cohesionada. Perquè pensam que l’actual estat de coses no garanteix el futur de la llengua catalana, la feblesa de la nostra llengua és la feblesa de la nostra cultura i del nostre país a poble. Aspiram a una societat pluralista, oberta al progrés i al món sencer a partir de la pròpia identitat – una societat en què tothom arribi a conèixer bé les dues llengües oficials i que el català, com a llengua pròpia, esdevengui la llengua comuna d’ús públic”. Aspiram que la llengua dels Països Catalans sigui la llengua comuna de cohesió social sense renunciar a cap altra llengua d’identificació personal en un marc de relacions profundament respectuós amb la diversitat de llengües i cultures.

Perquè és la llengua pròpia, històrica i oficial, perquè hi tenc dret

Perquè és una llengua minoritzada.

Perquè és una llengua amb segles de persecucions i prohibicions que malda de normalitzar-se plenament al si de la societat on és llengua territorial

Per al compliment de la Llei de Normalització

Perquè la llengua és una interpretació de la realitat que ens caracteritza.

Perquè la defensa de les minories lingüístiques preserva la diversitat del món.

Perquè l’educació multilingüe i la lleialtat a la llengua pròpia són complementaris i necessaris.

Perquè la preservació de les llengües contribueix al progrés de la democràcia, en tant que suposa el reconeixement dels drets de totes les comunitats humanes.

Perquè la protecció de totes les llengües s’emmarca en la mateixa filosofia que promou la cooperació al desenvolupament, la responsabilitat ecològica i la protecció dels drets humans.

Perquè l’ús de la llengua pròpia es demanda com un bilingüisme equitatiu.

Perquè l’ús de la llengua catalana és el principal indicador de la integració del nouvinguts a la societat d’acollida.

Perquè actualment continuen els intents de secessió interna de la llengua en els diversos dominis on és llengua històrica.

Perquè som un ferms defensors dels drets lingüístics que promou la UNESCO.

Perquè volem viure plenament amb la llengua pròpia.

ACM

La convivència plurilingüe

2009-10-27T04:27:00.000-07:00

Una de les qüestions de més difícil encaix per a la convivència plurilingüe és la combinació o la compatibilitat entre drets col·lectius i drets individuals. Un sector ideològic nega la possibilitat de drets col·lectius: opinen que només es poden reconèixer drets individuals, que els drets col·lectius són fruits d’una imposició nacionalista. Tanmateix la realitat indica que les col·lectivitats existeixen i exerceixen com a tals. D’altra manera no s’entendria l’organització política de cap tipus: tots els Estats exerceixen drets col·lectius. Les lleis són plenes en articles en els quals es regulen drets col·lectius. Em aquest sentit, l’Organització Internacional del Treball parla de “pobles indígenes” en la Convenció 169 del 26 de juny de 1989. Per exemple podem parlar del dret d’autodeterminació dels pobles com un clar dret col·lectiu, reconegut des de 1960 per les Nacions Unides. El dret d’autodeterminació es va adoptar per afrontar la situació provocada per les colonitzacions. D’altra banda els drets col·lectius són una eina fonamental per a assegurar els drets individuals. Els juristes parlen dels drets col·lectius com els de la tercera generació. O sigui, un pas més endavant en el reconeixement de la dignitat humana en el seu llarg recorregut a la conquesta de la llibertat i la democràcia.

La Declaració Universal dels Drets Humans és una declaració de drets individuals. Però molts d’aquells drets només tenen sentit en un context de col·lectivitat. Per exemple el dret a la participació ciutadana en la vida social i política només és possible entesa com una actuació dins la col·lectivitat en la mesura que, més enllà de la dimensió individual, hi ha la dimensió social d’organització política des de les quals s’exerceix realment la participació. La participació democràtica és doncs sobretot una participació col·lectiva.

Al Canadà la Charte canadienne des droits et libertés textualment diu que “tot dret lingüístic té la col·lectivitat com a fonament”. A Espanya es reconeix un dret col·lectiu: el dret a l’autonomia, recollit a la Constitució del 1978, on parla de nacionalitats i regions. I un altre dels drets col·lectius, però ben cert no recollit a la Constitució espanyola, és el dret a la llengua. No el reconeix en cap de les llengües, com a dret col·lectiu, sinó com a dret individual. I tanmateix, l’Estat bé l’exerceix per a la llengua castellana en moltes i constants actuacions governamentals. La creació de l’Instituto Cervantes n’és una clara mostra; com ho és també l’Institut Llull per a la llengua catalana.

La llengua pròpia d’un territori, com a llengua històricament assentada en un espai i en una comunitat lingüística, formaria part de la dimensió social dels drets. I així s’entén en la proposta de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, que es basa en el concepte clau de LLLENGUA PRÒPIA, derivada d’una comunitat lingüística. Per açò els drets lingüístics són alhora individuals i col·lectius. La Declaració distingeix així comunitat lingüística de grup lingüístic: en els nostre cas, la comunitat lingüística és la catalana, els grups són el castellanoparlant o grups d’altres llengües establerts al territori, però que no tenen una historicitat equivalent.

La qüestió de fons és com regular els drets lingüístics col·lectius de parlants de la comunitat lingüística de llengua pròpia territorial respecte els drets lingüístics individuals dels grups lingüístics sobrevinguts. En concret, posem per cas: com regular el dret a rebre l’ensenyament en la llengua familiar, quan les llengües familiars són diverses i sense que açò suposi la separació en grups diferents per causa de l’idioma?

És una qüestió difícil. Tanmateix el concepte de llengua pròpia és una de les consideracions més importants per a la salvaguarda de les minories lingüístiques o de les majories que es troben en processos de minorització lingüística. La idea és que l’exercici dels drets individuals dels grups lingüístics no han de suposar una vulneració del dret col·lectiu de la comunitat lingüística territorial i històrica. La preservació de la riquesa lingüística i cultural del món, per tant, passa perquè sigui considerat un dret fonamental el dret a l’ús de la llengua pròpia dins el seu territori històric en qualsevol dels àmbits de la vida.

Júlia Muñoz

Francesc Florit

Membres d’Acció Cultural de Menorca

Acció Cultural de Menorca es presenta en públic a Maó

2009-10-27T01:12:00.000-07:00

Després de la presentació a Ciutadella el passat mes de juliol amb la lectura d'un manifest i el concert del grup Delên, i també as Mercadal dia 16 d'octubre, ara ACM es presenta a Maó el proper divendres 30 d'actubre a les 20.30 h a la Biblioteca Pública de Maó.

Acció Cultural de Menorca és una associació sense ànim de lucre que, fundada el 1995, ara retorna a l'activitat amb els mateixos objectius de recuperació plena de la llengua catalana, la difusió de la cultura catalana i l'intercanvi sociocultural amb les entitats de parla catalana que comparteixen els mateixos objectius. Les persones que conformen ACM comparteixen la sensbilitat per la preservació de la personalitat lingüística i cultural catalanes de Menorca, però també cap a la riquesa de la diversitat lingüística i cultural del món. En aquest sentit convidam totes les persones a l'acte de presentació d'ACM amb l'esperit de compartir el projecte i les idees que el mouen.