diumenge, 14 de juny de 2015

Adéu als Països Catalans? Benvinguts a la catalanofonia!

Miquel Àngel Pradilla (Rossell, Baix Maestrat, 1960), director de la Xarxa CRUSCAT —l’organisme de l’IEC que cada any fa públic un informe sobre la situació de la llengua—, és dels més autoritzats per parlar d’un tema sobre el qual tothom s’anima: la salut de la llengua catalana. Acaba de publicar La catalanofonia, una acurada radiografia de l’estat del català arreu del domini lingüístic.
Per a aquest savi bonhomiós, hi ha essencialismes que sempre ens porten a una UVI amb respiració assistida. Potser un d’aquests sigui el terme Països Catalans si com a tals entenem cosa que vagi més enllà d’una simple comunitat lingüística, de la mateixa manera que avui parlam dels Països Llatinoamericans, d’Hispanoamèrica o de la Francofonia. Pradilla proposa construir una “comunitat comunicativa” entre els diversos territoris de parla catalana. Com ho podem fer? Si som capaços de despolititzar, de desidentitzar el tema, tot cercant de trobar interessos compartits. Açò sí, al voltant d’una consciència col·lectiva de rehabilitar la llengua, açò és innegociable.
Hi ha d’haver una acció planificadora des de baix, des de la societat civil, que intenti assolir complicitats interterritorials, però també cal una acció clara de planificació lingüística des de dalt, des de les administracions. Açò correspon al joc polític de les majories, i ara, després de les eleccions del 24-M, estem a prop d’aquest moment, amb conjuntures polítiques més favorables per refer espais de comunicació entre territoris. Hi ha hagut canvis esperançadors tant a les Illes Balears com al País Valencià i a Aragó (pel que fa al català de la Franja).
En canvi, la dinàmica espanyola en relació a la diversitat lingüística és difícil que es modifiqui. Hi ha hagut segles d’ocultació de la realitat multilingüe, de menyspreu cap a la diversitat lingüística, no hi ha hagut mai la voluntat de patrimonialitzar les llengües de l’Estat. El plantejament jeràrquic de les relacions lingüístiques que s’observa dins l’Estat espanyol respon, en definitiva, a un plantejament jeràrquic de les relacions de poder. La societat espanyola acaba votant uns determinats governants, que actuen en clau d’una ideologia lingüística que tenen interioritzada secularment.
Per avançar, però, en el camí de la normalitat, hi ha un element clau, que és l’escola. Que avui hi hagi problemes a l’escola és la mostra més clara que l’element més important d’atracció lingüística s’ha activat per la via escolar. L’escola va més enllà de proveir competència, i segurament voldríem que a les competències s’hi associassin més usos. L’adhesió emocional que experimenta un gruix de persones —que no totes— que passen pel sistema educatiu és la clau de volta de moltes coses. I en Wert també ho veu així en el moment que diu que “hem d’espanyolitzar els alumnes” L’escola és una paret mestra de l’edifici lingüístic.
Analitzant el moment pel qual passa la llengua catalana, Pradilla parla de “setge judicial” i d’“ofensiva legislativa” sense precedents. Són els pitjors moments des que hi ha democràcia? En termes de democràcia, sí. Hi ha una ofensiva òbvia que té els seus orígens en la segona legislatura d’Aznar. És un moment de claríssima involució. I a partir del 2011, quan el PP ha tingut la possibilitat de gestionar el gruix de l’àmbit lingüístic, a més del poder estatal, és quan hi ha hagut una conjuntura òptima per poder activar, via legislativa, una nova ordenació del multilingüisme en què no s’accepta de cap de les maneres la prioritat del català en el seu àmbit territorial. Es qüestiona que el català aquí sigui prioritari. Cert que es pot dir que bon i la meitat de la població que viu al nostre territori té el castellà com a llengua primera; tanmateix, el professor opina que el criteri de territorialitat i historicitat ha de tenir prioritat absoluta. És central en aquesta qüestió. La normalitat vol dir justament això: la preeminència, que no exclusivitat, del català en la comunitat comunicativa, en el seu territori històric: institucions, administració, escola, mitjans de comunicació. I el català com a eina de cohesió social.
Per a un debat racional sobre la salut de la llengua pròpia de les Illes Balears, caldrà tenir ben present La catalanofonia, el llibre de Miquel A. Pradilla, qui s’autoanomena “valencià del nord” per definir la seua identitat geopolítica.
ACCIÓ CULTURAL DE MENORCA 
8 de juny de 2015

Cap comentari:

Publica un comentari