dimecres, 6 de maig de 2015

Entrevista amb Francesc Florit Nin a l'Ara Balears


Francesc Florit Nin: “Els intel·lectuals catalans duim una motxilla carregada de pedres”

Mirades Florit Nin treballa les imatges i la paraula. En el Mirades de l’ARA va trobar un estímul perquè hi treballin també els seus alumnes de l’institut de Ciutadella. Els proposa fer una redacció a partir del que és “una excel·lent imatge de l’actualitat”
Si a qualcú Menorca li sembla el paradís de la tranquil·litat, Francesc Florit Nin (Ciutadella, 1960) s’encarrega de desmuntar el tòpic. Exerceix de professor de llengua i literatura catalana a l’institut de la ciutat on va néixer, practica la pintura tant com pot i exposa sovint (ara mateix és present a París amb la col·lectiva Més enllà dels límits ), escriu articles d’opinió a la premsa (entre d’altres, a l’ARA Balears), és un activista de totes aquelles causes que creu essencials i ha publicat fins a cinc llibres de poemes. El darrer, que es va llançar poc abans de Sant Jordi, es diu Dibuix de l’ombra, ha estat editat per l’editorial valenciana Neopàtria i és el treball en el qual reuneix dues de les seves facetes: la pintura i la poesia.
Són molts els artistes que diuen que les seves obres parlen per si soles i, així, s’excusen d’explicar-les. Vostè escriu sobre la seva pintura i, a més, ho fa en forma de poemes. No li costa escriure de la pròpia obra?
A mi no em costa. De fet, pinto més que no escric, i porto un diari d’obrador en el qual apunto pensaments mentre es van fent les pintures o els dibuixos. Hi ha molts artistes que porten un diari, sovint per apuntar idees. En el meu cas, aquests escrits són sempre posteriors a les imatges, són confessions que em faig a mi mateix, a les quals don forma poètica i una certa modulació. Llavors, els poemes són prou autònoms i acaben reflectint qüestions del viure quotidià, com ara la solitud, el sentit de la distància, el goig, les pors... I surten després per a la poesia, les paraules s’han de coure de manera lenta.
Ja que parla de la solitud, i quan encara no ha començat l’estiu, ¿troba que a Menorca, sobretot a l’hivern, se sent la solitud de manera especialment intensa?
Es diu que Menorca és propícia per a la creació i per això vénen a viure-hi bastants artistes. Es diu que té un aire més pausat... Per a mi i per a bona part dels menorquins, és com qualsevol altre lloc. Tot això nosaltres ho veim com un tòpic afavorit per una qüestió de distàncies i densitat. És la percepció que tenen els que vénen de fora, que hi troben una gran pau perquè arriben en temps d’esbarjo. Els que vivim a l’illa anem de bòlit. Almenys jo hi vaig.
Vostè dedica una part del seu temps a l’activisme per l’educació pública, de qualitat i en català, per la llengua, pel territori, etc. ¿Es pren l’activisme com una militància?
Jo escric sobre el que crec, no sé si això és militància o no. En tot cas, m’agradaria no ser militant, perquè les coses serien millors i jo podria viure més tranquil, però davant certes situacions em trobo amb l’obligació moral de batallar per canviar-ho. Si no ho fes, em sentiria mort. A més, recoman que es faci, ajudes a aconseguir allò que creus que paga la pena i, tot sia dit, et serveix d’estímul per mantenir una certa tensió. Estic en complet desacord amb moltes de les situacions que tenim, però a la vegada he de dir que viure aquestes situacions difícils també esperona. Tenim molta feina: vivim en un país d’urgències.
Quines són aquestes urgències?
A les Balears, però no només, són urgències l’educació, la situació de la llengua, la manca d’un finançament just i suficient per cobrir necessitats peremptòries, la regeneració política o l’estímul i la promoció de la cultura, entre d’altres. En tot cas, en algunes d’aquestes qüestions ens hem de felicitar perquè la gent a les Balears ha respost, gent que normalment no se significava en temes com la llengua, l’educació o la cultura ha sortit al carrer i ha manifestat la seva indignació, i això és positiu.
Com a professor de literatura catalana, ¿se sent indignat per la situació que viuen a les Illes la llengua i la cultura pròpies?
Aquests quatre anys a les Balears hem viscut una regressió tan brutal que ens ha portat a la mateixa situació que als començaments de la democràcia. Ens trobam que encara hem de reivindicar la unitat de la llengua catalana, quan pensàvem que era un debat que ja estava superat. A més, hem arribat a un punt tan increïble que, si et signifiques en aquest sentit, has d’aguantar que et diguin radical, quan el que fas només és posar-hi seny i coneixements acadèmics. Tot això són maldecaps que en un país normal no els hauríem de tenir. Els intel·lectuals catalans duim una motxilla carregada de pedres: tenim urgències i preocupacions afegides. Vull dir que ens hem de preocupar per la nostra eina de treball (parlo de la llengua) en comptes de treballar amb la nostra eina, la qual cosa et fa perdre molta energia.
Què en pensa de la llei Wert?
Que és molt retrògrada, començant per la reinstauració de la religió i acabant per una estructura curricular tradicionalista i que fomenta enormement la competitivitat, cosa que no és l’educació que s’hauria de donar. Hauríem d’intentar que els alumnes aprenguessin les coses que són importants per a la vida.
Sé que fa servir la secció Mirades de l’ARA per a les seves classes.
Sí, ho faig sovint. Cada setmana els meus alumnes fan un escrit i també els faig fer una exposició oral. Les imatges del Mirades van molt bé perquè et donen un tema, t’obliguen a fer una lectura de l’actualitat i t’ensenyen a fixar-te en una fotografia extraordinària.

Cap comentari:

Publica un comentari