dilluns, 5 de novembre de 2012

Els noms que ens singularitzen


Els noms que ens singularitzen.
 Raons i disbarats sobre Maó-Mahó-Mahón
Francesc Florit Nin
Acció Cultural de Menorca



La toponímia, com a part de l'onomàstica, identifica i personalitza els éssers i els llocs amb una designació unívoca. Són els noms propis. Tothom se sent gelós del seu nom i ningú no té dret a llevar-l'hi, a canviar-l'hi, a adaptar-l'hi. El nom que identifica llocs i persones són els noms irrenunciables. Cada lloc té un nom, cada persona té un nom i aquests noms són propis i intransferibles, que ens fan singulars. Quan algú pretén canviar de nom un altre, no fa altra cosa que menysprear-lo, per rebaixar-ne la condició i així arrabassar-li la persona que és. Açò mateix van perpetrar els nazis als camps de concentració: llevar els noms propis als presos i posar-los un número. Així ja no mataven persones sinó elements numerats. Banalitzaven el mal i el mal era fàcil de cometre. Llevar el nom propi era, idò, la passa prèvia al seu extermini.

Quan ja haurem perdut la pròpia manera de ser, serem més manipulables, deixarem de ser poble per ser carn d'electors numèrics. Serà més fàcil ser governats pels polítics irresponsables. El que l'ajuntament de Maó aprova respecte a la doble oficialitat del seu topònim no deixaria de ser una anècdota, sense més transcendència, si no fos per la càrrega ideològica que duu i per anar acompanyat de tot un seguit de mesures que clarament atempten contra la llengua catalana. Direu que la comparació resulta improcedent per dramàtica. Potser. Pot ser.

Fa ben poc, alguns dels nostres polítics irresponsables es van enfartar de dir que la política lingüística que dictaven no anava contra la llengua catalana. Ah no? Idò ens ho haurien d'explicar millor perquè la gent no ho entén. El govern Bauzà es caracteritza per la croada anticatalana, a més de la seva ineptitud per resoldre la crisi econòmica.

Per què un topònim ha de tenir una versió original i una versió adaptada en els usos oficials? A ben pocs llocs del món hi ha una doble oficialitat en la toponímia. Tampoc passa a l'Espanya monolingüe, la que coneix i usa una sola llengua, la castellana. Però tampoc passa a altres països plurilingües, com Suïssa, perquè allí els topònims de cada llengua són les úniques formes oficials.

Les formes bilingües de les indicacions són una manera de facilitar la informació en zones on hi ha una presència o un trànsit notable de persones en llengües força diferents. Però aquest no és el cas. La qüestió del nom de Maó/Mahón només afecta els usos oficials, és a dir la documentació oficial, indicacions, etc, i açò vol dir un ús restringit. Quan dues llengües són tan pròximes com és el cas del català i el castellà (per l'origen comú, pels contactes històrics, per la influència demogràfica, etc.) les formes dobles són ridícules (aeroport/aeropuerto). La preservació de les formes genuïnes dels topònims en la llengua del territori no només enriqueix la realitat sinó que fomenta la tolerància. Ara agraïm saber que la ciutat del País Basc sigui Donosti, o que la capital de Galícia sigui A Coruña. I açò no va en perjudici del castellà. El castellà no perd res a conèixer i respectar les formes pròpies de les altres llengües. Aquest és l'esperit que s'espera de la gent oberta, tolerant i democràtica. La preservació del topònim Maó com a única forma oficial no atempta contra cap dret lingüístic de les persones, perquè les persones mantenen el dret d'anomenar la ciutat en la llengua que vulguin. Aquest és el criteri de la UNESCO: que els noms de lloc d'arreu del món conservin la seva personalitat com a patrimoni immaterial de la humanitat, perquè aquestes formes genuïnes, i no les traduïdes o adaptades, informen de l'origen i expliquen la història. Per què els costa tant d'acceptar les denominacions genuïnes, sense fer-ne més problemes?

La doble oficialitat del topònim no tindria més importància si hi hagués una política lingüística encaminada a salvaguardar la llengua del territori, la catalana. Però és justament al contrari perquè patim una situació de minorització de la nostra llengua i una política hostil. La doble oficialitat que acaba d'aprovar l'ajuntament no és per equilibrar els usos socials i històrics, com ha argumentat el grup municipal del PP. Si fos així, llavors per què no reequilibren també tants d'altres àmbits i usos on el català es troba tan desequilibrat? Es tracta d'una mesura més aprovada sense consens polític i social i en contra dels dictàmens científics de la Universitat.

D'altra banda, és clar que tenim problemes més greus i més urgents. Aleshores, per què se'n crea un de nou? Resulten curiosos i molt simptomàtics els arguments del regidor Gornés, el mateix que al Parlament va defensar la rebaixa del català a llengua meritòria en lloc d'imprescindible per accedir a la funció pública. Diu que “Mahón” és la marca que universalitza la nostra ciutat, perquè dins els seus valors no hi cap que la llengua catalana pugui aspirar a cap universalitat, diguem-ho clar: que tot ha de passar per la duana de la llengua de l'Estat. A més, com que mig món és tonto i l'altre mig ho sembla, ningú mai no entendrà que la marca Maó i Mahón és la mateixa. Perquè per a aquesta només hi pot haver una sola manera de ser espanyol. Els qui defensam una postura diferent a la seva som uns intransigents. També deuen ser intransigents la Universitat i la UNESCO justament perquè proposen tot el contrari del que diu el PP que ens governa.

Si traslladam aquesta mateixa polèmica a qualsevol altre topònim major de Menorca, la cosa es torna ridícula, com en el fons ho és aquesta doble oficialitat de Maó. Ciutadella/Ciudadela, Es Migjorn Gran/ San Cristóbal, Alaior/Alayor, Es Castell/Villacarlos... No té sentit, perquè el nom oficial és un i els usos socials són molts. Per què a Maó ha agafat tanta virulència?

Alguns pensen que tampoc no n'hi ha per tant amb tot aquest enrenou . Certament, no n'hi ha per tant fins que veus que, a més del topònim, també posen traves a aprendre la llengua a l'escola d'adults, quan rebaixen la condició de llengua oficial, quan eliminen serveis de suport a la llengua, quan anomenen en el BOIB la llengua catalana com a “l'altra llengua no castellana”, quan es carreguen la immersió lingüística a l'escola, quan desactiven el Consell Social de la Llengua, i tantes altres mesures que a poc a poc minen l'ús i la vitalitat de la llengua pròpia d'aquesta terra.

Mal per mal, hauria pogut anar pitjor. Si l'ajuntament actual hagués modificat la forma catalana del topònim intercalant la muda, Mahó, aleshores el cop hauria estat més dur. Modificar el nom contra tota normativa lingüística, com reivindiquen els mateixos que han promogut la doble oficialitat, hauria estat una vergonya. La muda inútil antihiàtica h només serveix per embolicar la troca. De moment hem salvat la pell socarrimada. Quina altra ens espera?

Cap comentari:

Publica un comentari