dilluns, 23 de juliol de 2012

En llemosí li parl...


Què significa fer política? Esforçar-se per entendre les raons dels altres; reflexionar i avançar cap al moment de la síntesi… I un be negre amb potes rosses! Avui, fer política és sinònim d’embolicar la voga cercant de treure’n profits partidistes, si no personals, o -com ens ensenyen dia sí dia també els polítics d’aquest Desgovern- senzillament de mentir.
 “El primer gest revolucionari és anomenar les coses pel seu nom”, deia Rosa Luxemburg. Quina feinada, però, anar desemmascarant l’apropiació del sentit de les paraules que el poder va fent. En nom de la llibertat el PP justifica l’atemptat contra la llengua catalana que acaba perpetrar. Diuen “el ciutadà decideix”, “ningú no ha de dubtar que serà atès en qualsevol dels dos idiomes cooficials d’aquestes Illes”. Però el ciutadà no decideix res allà on un servidor de la seguretat de l’Estat no et fa ni p. cas si en català t’hi adreces, o quan t’enverga la consigna de cridar Viva el Rei i besar la bandera si no et fotrà un mastegot, com diuen que recentment ha succeït a un jove amb un servidor de la Patria. O quan un servidor de la ciutadania, que ha accedit al lloc de funcionari sense necessitat de saber la llengua pròpia del poble al qual, presumptament, ha de servir, li demana que canviï de llengua o, si no, l’ haurà d’atendre un altre. I el ciutadà empegueït, que, ell sí, té l’obligació de saber les dues llengües, es passarà a l’altra, a la que es demostra “útil” en qualsevol circumstància. Així, a cops de “llibertat” fan esdevenir la llengua del poble un vehicle residual, d’anar per casa, inútil de portes a fora. Açò sí, aquests botxins diran que se l’estimen molt i faran com aquell funcionari que, per felicitar el seu patró, un banquer català  a Madrid, fa cent cinquanta-tres anys escrivia: “Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit, / en llemosí li parl que llengua altra no sent, / e ma boca llavors no sap mentir ni ment, / puix surten mes raons del centre de mon pit”. No ho podia dir més clar: llavors la llengua catalana era una eina rovellada i prescindible. Però aquella Oda fou l’ inici de la Renaixença!
Joan F. López Casasnovas  (Publicat a ARA. Balears, 21 de juliol de 2012)

Cap comentari:

Publica un comentari