dissabte, 23 de juny de 2012

Escissió social a causa de les llengües


Seria imperdonable una escissió social a causa de l'idioma
Francesc Florit
Acció Cultural de Menorca


Fa uns anys, la fundació política que fa de suport ideològic al PP, la FAES, va publicar un informe sobre la qüestió de les llengües que ells anomenen perifèriques, és a dir el català, el gallec i l'èuscar. Probablement ells hi afegirien el valencià, separat del català, com una altra llengua perifèrica més. Açò és el que sovint intenten respecte al català de les Balears a través del discurs sobre “las modalidades mallorquina, menorquina, ibicenca...” En el fons, aquell informe venia a dir que la normalització de les “lenguas perifèricas” havia arribat massa lluny, o sigui, que s'havien normalitzat massa. Normalitzar massa volia dir que en alguns àmbits, com per exemple l'àmbit escolar o en l'administració local, la llengua catalana, en el nostre cas, havia superat en ús la llengua castellana, llengua que els conservadors espanyols consideren “única lengua común”. La FAES així orienta la doctrina a seguir pels dirigents del PP que governen a les autonomies perifèriques. El resultat és el que ara veim aplicar a les Illes Balears i a València. A Catalunya, miren d'influir-hi tan com poden, però com que no hi governen, ni tenen de bon tros el suport social que tenen aquí i a València, la cosa és ben diferent.

Les sentències del Tribunal Constitucional, amb la majoria ideològica conservadora de què està formada, són un clar exemple d'aquesta doctrina: el català mai no pot ser preeminent, ni predominant, ni preponderant, ni prevalent, ni preferent ni cap altre sinònim. La idea de la FAES és simple: hi ha una llengua important i única per als espanyols tots; la resta de llengües són perifèriques i han de quedar reduïdes a una curiositat més o menys acolorida de la diversitat. Si una d'aquestes altres llengües supera la llengua de l'Estat Espanyol, el castellà, aleshores s'ha d'actuar en contra.

El cas del País Valencià és eloqüent: reducció de línies d'educació en valencià, televisió cada cop més castellanitzada dels canals autonòmics, diferenciació fins a l'estupidesa del català de Catalunya, impediments per veure TV3, ofegament d'entitats com Acció Cultural del País Valencià que lluiten a favor de la llengua pròpia, etc. El PP i tot l'aparell ideològic del seu voltant està especialment atent allà on la llengua catalana ha tingut un cert èxit, és a dir, allà on s'havia mínimament normalitzat. Senzillament el PP no vol una llengua pròpia normal. I no la vol normal perquè una llengua normal al seu propi país es fa preeminent, predominant, preponderant, prevalent, preferent o qualsevol altre sinònim similar. Així passa als països “normals” on hi ha una llengua pròpia. Si no és així, quin sentit ha de tenir l'estatus d'una llengua oficial i pròpia d'un país?

Quan la UNESCO presenta la Declaració Universal de Drets Lingüístics el 1996 fixa com a concepte clau el de LLENGUA PRÒPIA per tractar l'ordenament d'una legislació justa de la convivència plurilingüe. Un dels principals drets de les comunitats lingüístiques és justament la d'integrar les persones d'altres llengües a la llengua pròpia de la comunitat. I açò és el que precisament impedeixen els governs del PP. Si una part considerable, cada vegada més nombrosa, de la població no es pot integrar al català, resulta en primer lloc una vulneració del seu dret a integrar-se i, en segon lloc, una vulneració del dret de la comunitat a desenvolupar-se sense impediments en la seva llengua pròpia.

Esquemàticament són en pugna dues concepcions ben distintes de la realitat sociolingüística. Una que diu que la preeminència ha de ser el castellà perquè és la llengua de l'Estat. L'altra que creu que la preeminència ha de ser del català perquè és la llengua pròpia de la comunitat. La primera opció obvia la legislació, que en la Llei de Normalització lingüística indica clarament que l'Administració ha de fomentar la llengua catalana i que, cit textualment “També cal comprometre tots els ciutadans de les Illes Balears, qualsevol que sigui la seva llengua habitual, en la salvaguarda i extensió de la llengua catalana, dins una situació social en què tots els ciutadans coneguin les dues llengües i assumeixin la defensa i normalització de la catalana, perquè és un component essencial de la identitat nacional dels pobles de les Illes Balears”. Aquest és un text aprovat per unanimitat per totes les forces polítiques el 1986, quan el Sr,. Bauzà tenia 16 anys i que convindria que com a actual President conegués, hi reflexionés i fes complir. Tot recordant-li que ell és el President del Govern de les Illes Balears abans que militant d'un partit. Però ara per ara fa exactament el contrari.
La política lingüística emanada de la FAES i que els governs autònoms de València i les Balears, i també el de Galícia, segueixen al peu de la lletra ens aboca a una escissió social perillosa a causa de l'idioma. Imperdonable.

Cap comentari:

Publica un comentari