dimarts, 7 de juny de 2011

Tenen por que ens coneguem

Tenen por que ens coneguem

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

Constitució espanyola, article 3.3: “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. Pregunta: Quines actuacions ha fet l’Estat Espanyol per fer efectiu aquest article? Tot i que la redacció d’aquest article és d’una calculada ambigüitat, tothom deu suposar que es tracta de les diverses llengües espanyoles, és a dir castellà, basc, gallec i català. Les modalitats lingüístiques a què es refereix el 3.3 el Sr. José Ramón Bauzà les deu entendre com les característiques dialectals del pollencí o del formenterenc, ateses les seves declaracions en afers lingüístics. La cosa curiosa és que els més aferrissats defensors de les modalitats són, ves per on, qui manco les empren. I per açò sabem quin peu calcen. Tanmateix qualsevol que tengui dos dits de seny, sap que l’arbre només pot tenir fulles si té unes bones arrels. La proposta del Sr. Bauzà és com si volgués conservar les fulles dins un gerro tallant l’arbre de soca-rel. Les fulles es podriran i l’arbre es morirà. És açò que pretenen en el fons?

L’especial respecte i protecció de què parla el text constitucional és un mandat que els diversos governs espanyols han passat per alt. L’única llengua que el Govern central atén és el castellà, la llengua de l’Estat, tal com resa també la Constitució. El català, el gallec (galaico-portuguès em van ensenyar a la universitat) i l’èuscar no són considerades llengües d’Estat, i per tant, per aquesta mateixa discriminació ja som davant una vulneració de la igualtat de drets. No és res de l’altre món: hi ha molts països que no ho fan així, vull dir que l’Estat té més d’una llengua reconeguda com a llengua de l’Estat. Encara és hora que els màxims representants facin una declaració a favor de les altres llengües d’Espanya.

Com es podria traduir l’article 3.3 en una política de protecció de la diversitat lingüística. Per començar que l’Instituto Cervantes fos també el lloc on es visibilitzi aquesta riquesa i on es puguin aprendre arreu del món totes les llengües espanyoles. En l’àmbit audiovisual, per exemple, es podrien fer moltes coses, a baix preu o cost zero. Una de les idees llançades és que les cadenes televisives públiques i privades (TV1, TV2, Antena3, Tele5, etc.) d’àmbit estatal puguin donar l’opció lingüística en les diverses llengües quan emeten una pel·lícula doblada. És senzill, és fàcil, no costa res. Però no ho fan. Per què? No aplicar una idea com aquesta és fer una mena de censura perquè la gent no pugui triar la llengua. La llibertat que tan pregonen només la volen per segons qui, per segons què, per segons com... La llei de l’audiovisual era una oportunitat per fer valer l’article 3.3 i els polítics espanyols han fet el contrari, restringir la llibertat dels espanyols, especialment dels que no són de parla castellana. Els mitjans de comunicació van carregar contra la llei catalana de l’audiovisual que ajudava que el cinema tingués més en compte la presència de la llengua catalana en els doblatges o en els subtitulats. En canvi no han dit ni piu sobre la llei audiovisual espanyol que condemna les llengües catalana, gallega i basca a l’ostracisme.

Les televisions autonòmiques que tenen una mateixa llengua necessiten d’un espai audiovisual compartit. Necessiten la reciprocitat de les seves cadenes. Però el govern espanyol del PSOE ho impedeix, ho dificulta, ho prohibeix. Per què? També el govern valencià del PP ho impedeix amb multes astronòmiques a Acció Cultural del País Valencià. Sabeu per quin motiu? Perquè tenen por que ens coneguem. Tenen por que prenguem de nou consciència de qui som. Tenen por que siguem capaços d’establir llaços de complicitat cultural, lingüística i econòmica. I açò explica també la negativa de trametre al Parlament espanyol la ILP amb més de 600.000 signatures de ciutadans que demanen Televisió sense Fronteres, perquè els ciutadans del domini lingüístic català puguem veure sense restriccions totes les cadenes que emeten en català.

La llengua castellana té una oferta tan descompensadament al seu favor respecte les altres llengües oficials als seus respectius territoris, que a la força les televisions autonòmiques han de fer tota la seva programació en la llengua pròpia, al 100%. Si no és així, qui farà televisió en català, en èuscar o en gallec? La raó de ser de TV3, IB3 i Canal9 és justament la llengua. Resulta absurd que la televisió valenciana sigui en castellà. Aquí mateix, en néixer IB3 amb el PP, bona part de la programació era en castellà. Tornarà el PP a la mateixa política? No deu ser per manca d’oferta de televisió en castellà. Més tost és per una política clara de minoritzar el català en el seu propi territori històric.

La comunitat lingüística catalana representa el 20% de l’Estat. La televisió pública hauria de tenir en compte aquesta realitat, o bé programant un 20% en català o bé creant un tercer canal de televisió pública per aquets 10 milions de persones que aglutinen Catalunya, País Valencià i les Illes Balears que tenen el català com a llengua pròpia.

Aquestes serien unes mesures de respecte real i efectiu per complir amb l’article de la Constitució 3.3. N’hi ha moltes més. Per exemple que la Guàrdia Civil no et venti per parlar català. Per exemple poder disposar dels serveis públics estatals en totes les llengües. Per exemple garantir un judici just en català. Per exemple que tot funcionari domini les llengües oficials de cada territori. Estam encara molt enfora de ser tractar iguals per la Constitució independentment de la llengua que hom parli. I tot açò resulta molt costós en una societat que majoritàriament vota partits que s’han declarat contraris a la normalitat de la llengua pròpia d’aquestes illes, el català.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada