dimecres, 18 de maig de 2011

Llengües per confondre

Al sac de les confusions

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

Novament eleccions. La nostra prou raquítica democràcia només pren protagonisme quan es tracta de reclamar el vot. La petició de vot per part dels partits polítics se sol reduir a consignes, sovint derivades dels comitès centrals. Molt més rarament hi ha plantejament de programes i propostes concretes. A vegades es fa d’una forma generalista, diuen el què, però no diuen el com, probablement perquè el com compromet i concreta més. En les eleccions autonòmiques i locals del proper 22 de maig els ciutadans som cridats a elegir governs a base de propaganda i publicitat, més que no d’un debat d’idees. Alguns partits no fan altra cosa que anar a contracorrent de projectes ja consolidats pel simple fet que són els projectes del altres, encara que siguin ben acceptats i funcionin.

Quan un partit polític es dedica a fer fracassar les realitats consolidades per construir una entelèquia no fa res més que enganyar la ciutadania. Quan el PP i UPiD demanen la lliure elecció de llengua a l’ensenyament per part dels pares sap perfectament que crea un problema on no n’hi ha. I, si hi pensam bé, també són conscients, o ho haurien de ser, que açò provocaria una greu segregació social, amb moltes més conseqüències socials negatives que els possibles beneficis individuals de l’elecció de llengua a les escoles. D’altra banda, aquesta proposta i altres de semblants, com la de no exigir la llengua catalana com a requisit per a accedir al funcionariat públic, no van encaminades a fer que les dues llengües estiguin en igualtat de drets i un mateix domini d’ús de les dues llengües igual per a tots, sinó ben bé al contrari: suposarien el desequilibri i la minorització de la llengua pròpia.

Si s’és conscient d’açò, per quins motius es posa la qüestió lingüística en el sac de les confusions i en el centre de les confrontacions? Si la llengua catalana és objecte d’atacs en campanya electoral, com ja s’ha començat a produir, vol dir que els molesta i que cal bandejar-la dels llocs on ha conquerit un cert grau de normalitat, a l’administració local i en l’educació. Com va dir Joan Melià, sociolingüista de la Universitat de les Illes Balears, “quan en una comunitat aquest tema és objecte de disputa política és símptoma que ja no té bona part del poder decisori. I prosseguir en la renúncia de la llengua pròpia és accelerar el procés de pèrdua de capacitat d’autoregir-se. Quan, per exemple, en una societat es planteja renunciar a considerar el coneixement de la seva llengua com a condició per a poder-hi viure amb plena normalitat, com a requisit per a accedir a determinats rols socials, no fan més que dinamitar un factor de prioritat lògica”.

Però sembla que les raons no importen en aquests partits, sinó més aviat les reaccions poc reflexives d’una part del seu electorat. És de coneixement públic els resultats que l’actual sistema educatiu dóna respecte de les dues llengües oficials. Ho repetirem: només una escola amb una presència dominant (majoritària, prioritària, preponderant, com es vulgui) de la llengua catalana en el currículum com a llengua vehicular garanteix una bona competència en les dues llengües. I açò no va en detriment de cap llengua ni de cap dret.

La sentència del TS sobre la llengua vehicular a Catalunya indica que tant una com l’altra han de ser llengua vehicular. Així passa en la majoria dels col·legis. Però és l’escola que ha de fixar els percentatges d’acord amb el seu entorn sociolingüístic per tal d’assegurar que tots els escolars dominin els dos idiomes. La normativa actual a les Illes Balears indica que com a mínim s’ha de fer un 50% en català. I amb la llengua de l’administració resulta evident que tot funcionari ha de dominar les dues llengües oficials per a garantir que l’administrat pugui ser atès en la seva llengua. Si no és així, l’elecció de llengua que tant prediquen el PP i UPiD només és efectiva per a una sola llengua. Algú s’imagina un funcionari que digui “Em sap greu senyora, però si no em xerra en català no l’entenc”? Idò açò, però a la inversa, passa i no hauria de passar, i així no obligar a canviar de llengua. És una simple qüestió de qualitat en l’atenció als ciutadans. Quan es parla de llibertat cal que s’entengui en totes les conseqüències.

La cerimònia de la confusió sobre les llengües que practiquen alguns partits polítics no ha de fer desviar l’atenció dels ciutadans de les coses que realment tenen importància en la vida social: la intercomprensió entre les persones siguin d’on siguin i tenguin la llengua que tenguin. Bandejar la llengua catalana de la vida social és afeblir la societat mateixa. Que tots els ciutadans aprenguin bé les dues llengües i les puguin usar en qualsevol situació ha de ser la prioritat i la preocupació. Que tinguem ciutadans que no coneixen i siguin incapaços d’usar la llengua territorial on viuen és negar-los un dret molt més important que el dret a elegir la llengua de l’escola.

Cap comentari:

Publica un comentari