dimecres, 4 de maig de 2011

llengua pública vs llengua privada


Llengua pública, llengua privada

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

En els règims totalitaris sol passar que la llengua del poder es presenta i s’usa com a instrument de repressió. Quan una llengua és suplantada per una altra, molt sovint és perquè hi ha hagut un exercici de domini. Aquesta pressió pot ser subtil, inconscient i fins i tot remot, per com exemple quan una família de Càdis posa de nom Jonatan al seu fill. Altres vegades el domini pot ser declarat i contundent, com per exemple prohibir una representació teatral perquè no és interpretada en la llengua del poder, o simplement detenir-te per parlar una llengua que el Guàrdia Civil no entén. En tenim casos ben propers en la nostra història, i qualcun de ben recent. Hi ha moltes maneres d’exercir la imposició d’una llengua sobre una altra. La finalitat sempre és la mateixa: desprestigiar la llengua dominada, enaltir la llengua dominant. A llarg termini se cerca eliminar la diversitat i la diferència per tal que el poder sigui més fàcil d’exercir i per tant el control del ciutadà –del súbdit- sigui més fort.

Un d’aquests exercicis de poder és relegar una llengua a l’àmbit privat, mentre que es reserva la llengua dominant a l’àmbit públic. És el que passava fa uns anys quan la llengua catalana no tenia accés als mitjans de comunicació, ni a l’administració pública, ni a l’escola, etc. Avui, després de 30 anys d’una democràcia feble i desvirtuada, la llengua catalana ha conquistat àmbits públics. En alguns casos d’una manera decidida i clara com és en l’administració local, altres d’una manera tímida com és en la premsa i la ràdio, i encara en altres esferes d’una forma testimonial com és el cinema. Hi ha altres àmbits públics en que la llengua catalana no ha fet ni mitja passa: l’administració de l’Estat (cossos de seguretat, justícia, hisenda, correus, etc.)

Amb tot, també hi ha formes molt més agudes, astutes, d’exercir la subordinació lingüística. Són formes que es presenten camuflades en un estat de dret democràtic. Són aquelles que no neguen la llengua sinó que la desvincula de la seva totalitat o la desvirtuen de la seva personalitat. Desvincular i desvirtuar és l’estratègia del PP a València i que fa anys el PP de Balears (de Mallorca) vol implantar aquí. La maniobra és antiga i basta: una llengua dividida a trossets perd força, i perd mercat i perd autoritat i perd identitat i mor de finor.

Amagar la identitat catalana de la llengua parlada a les Illes Balears i al País Valencià resulta cada vegada més difícil en un món tan connectat com el d’avui. És negar les evidències. És fer el ridícul, però no els importa. Tanmateix, hi ha encara més subtilitats de domini lingüístic: la que presenta una llengua desvirtuada, plena d’incorreccions, esquitxada de barbarismes. La influència del castellà sobre el parlars catalanoparlants és tan abassegador que ja es donen casos, d’ençà fa uns anys, de castellanismes fonètics, aquells que modifiquen no una paraula, sinó una regla del sistema gramatical i que afecten a totes les paraules de la llengua. Els castellanismes són habitualment identificats com una paraula castellana dita en català. Els castellanismes fonològics i sintàctics són més difícils de copsar però són molt més perniciosos per a la llengua catalana. Que una persona digui alguns castellanismes lèxics té una importància relativa, que en faci de sintàctics i fonètics és molt més preocupant.

Per què s’estén tan fàcilment i tan ràpidament aquest fenomen de substitució de les regles gramaticals? Per suposat pel domini lingüístic del castellà sobre el català que es manifesta de mil maneres: pressió demogràfica, forta immigració, predomini de mitjans, política unilingüe de l’Estat, etc. Realment és difícil sostreure’s d’aquesta influència.

Algunes persones tenen certament més responsabilitat respecte a aquesta influència, perquè es presenten com a model – no com a modèlics! Totes les persones que treballen en l’esfera pública: administració, polítics, empreses, i sobretot mitjans de comunicació. Quan un locutor d’una ràdio de Menorca pronuncia cada dia una desena de vegades el nom de la ciutat de ponent amb una fonètica castellana [Siṷtɘđeiɘ] destrossa la llengua i transmet aquest enderossall als milers d’oients. Es tracta d’un locutor que no sap pronunciar cap LL [λ] catalana, fa el que en castellà és generalitzat, el ieismo. I incapaç d’articular una essa [z] sonora (totes les pronuncia en fonètica castellana, és a dir sordes). Totes les eles [l·l] geminades han desaparegut de la seva pronúncia. Mescla sense cap criteri els articles formals amb els informals. El mateix locutor diu un barbarismes seguit d’un altre i a més canvia al castellà contínuament. En resum, és un autèntic antimodel. És la ràdio més escoltada de l’illa, segons informa. No és un cas aïllat. La fornada de locutors de ràdio i televisió que destrossen la fonètica menorquina genuïna és esfereïdor. Si açò mateix passés en un locutor en castellà s’haurien encès totes les alarmes. Però com que es tracta de la nostra llengua subordinada, no només no passa res, sinó que la gran majoria ho dóna com a natural. La subtilitat en l’exercici del poder lingüístic dominant arriba a aquets extrems. Ben mirat el català és una llengua pública maltractada.

Cap comentari:

Publica un comentari