dimecres, 3 de febrer de 2010

LA LLENGUA DELS MENORQUINS

La nostra és una nació que no s’ha mantingut per la força de cap exèrcit ni per mor d’imposicions. Si hem pogut mantenir fins ara els trets que ens permeten ser una nació, si en tinguéssim plena consciència, açò ha estat gràcies a la societat civil i a la resistència que aquesta ha exercit contra els embats de qui ens voldrien fer desaparèixer. I quins són els límits de la nostra nació? Potser per no caure en essencialismes ni en metafísiques boiroses, citarem Ludwig Wittgenstein per dir que “els límits del meu llenguatge són els límits del meu món”. Així que si encara som menorquins, ho som gràcies a la llengua catalana, que es parla sense solució de continuïtat a la nostra illa d’ençà fa 722 anys. Si desaparegués el català de Menorca, és clar que continuaria havent-hi menorquins, però ho serien d’una altra manera. S’hauria tallat el fil d’una continuïtat cultural històrica.

Ara i avui –i per molts d’anys!- el català és un element fonamental d’identitat i de pau social, una eina d’integració bàsica. No un instrument de confrontació ni disputa.

Front a la imprescindible unitat d’un model lingüístic de comunicació vàlid per damunt de la diversitat d’accents regionals i de registres que tota llengua viva té, hi ha qui predica la defensa a ultrança del localisme, del particularisme, de la “modalitat”. Alerta amb qui diu estimar molt Menorca i el “menorquí”, però el relega només per a poquetes manifestacions folklòriques, casolanes i de portes endins. Alerta amb qui està disposat a muntar un esvalot en defensa d’un mot molt d’aquí i, en canvi, no deixa ocasió per abandonar la llengua sencera per passar-se a l’altra, que en el seu prejudici avalua com a la important. Aquest és capaç de fer una batalla acarnissada dels mots “fiet, fieta” o “al·lot, al·lota” proscrivint “noi, noia”, “minyó, minyona”, “xic, xica”, “nin, nina”, “nen, nena”, infant, infanta”, etc. Alerta amb aquesta gent: o ignora que el lèxic de qualsevol llengua admet la varietat, que és riquesa, i que la quasi totalitat de les formes esmentades eren conegudes i fins i tot emprades històricament a la nostra illa; o actua amb molt mala fe si quan escriu en castellà empra els sinònims de “niño, niña” (crío, chaval, chico, nene, peque, muchacho, gacho, chamaco, pibe...

Clar que defensam les formes locals del català menorquí, si aquestes són legítimes dins la llengua catalana, però no renunciam a emprar, segons els contextos i el registres, absolutament tots els mots del nostre diccionari. Exactament com ho fan les persones cultes de qualsevol idioma. Precisament, la llengua espanyola ens acaba de donar una magnífica mostra d’aquesta sensibilitat oberta i holística en la seva gramàtica normativa, aprovada per primer cop no sols per la RAE sinó per totes les institucions representatives dels països hispanoamericans, tot acceptant la diversitat legítima dins la imprescindible unitat de l’espanyol.

Idò, la mateixa sensibilitat la volem aplicada aquí per a la nostra llengua. I per açò denunciam la política secessionista reiteradament perpetrada per alguns governs autonòmics, a pesar de les més de vint sentències dels tribunals de justícia, entre ells dues del Tribunal Suprem. Aquest quasi terrorisme lingüístic (terrorisme és utilitzar la força –en aquest cas des del poder- per ofegar la personalitat ancestral d’una cultura en un determinat territori) troba una estranya condescendència entre els que paradoxalment es diuen a si mateixos “constitucionalistes”.

Certament que no hem de voler tancar-nos a la totalitat de l’ idioma (per cert que el lèxic, les paraules, no són realment la part més important d’un idioma, elles tan sotmeses a canvis en el seu significat com en la seua forma!), perquè açò seria trossejar-lo, dialectalitzar-lo i, al cap i a la fi, minoritzar-lo i substituir-lo. Les llengües minoritàries acaben essent abandonades pels seus propis parlants si aquests les consideren com a inútils. Els menorquins som gats vells, tenim experiència històrica per discernir qui voldria vendre’ns figues per llanternes i per saber quines són les mates que fan llentiscle.

Encara que des de fora fan grans esforços per carregar-se la nostra llengua, des de dins treballarem per no deixar-la esmorteir. Vet aquí el compromís d’Acció Cultural de Menorca manifestat en aquesta Diada Nacional del nostre Poble.

Sant Antoni, 2010

Joan López Casasnovas

Marta Fuxà Vidal

ACCIÓ CULTURAL DE MENORCA

Cap comentari:

Publica un comentari